2010 REVOLUCIONS PER MINUT

Allo, Allo ! Trucada des de la dimensió desconeguda !

Aquests dies retornen els vinils a la meva festa particular. 

En Ged i jo hem fet una festa microscòpia amb la música provinent de la dimensió desconeguda.

De sobte ha tornat del passat la celebració sonora dels B-52's. Un prodigi !

Wanna be the Ruler of the Galaxy

Wanna be the King of the Universe

Let's meet and have a baby now !

...

Wanna be the Captain of the Enterprise

Wanna be the King of the Zulus

Let's meet and have a baby now !

...

Wanna be the Daughter of Dracula

Wanna be the Son of Frankenstein

Let's meet and have a baby now !

The B-52's. LP: Whammy ! 1983

Song for a future generation.

John Steed & Emma Peel ens saluden des d'Anglaterra i presenten el seu calendari del 2010. 

Un any més de l'era pop!

Northern Soul, Modern Jazz, Ska, Blue Beat, Reggae, Soul, Psychodèl·lia, Garage Rock, Rock Steady, Power Pop, Pub Rock, Boogaloo... pistes imaginàries, sound systems ... Memorabilia ... Los Vengadores !

Tarda de Sant Esteve amb Miles Smiles !

Miles Davis & Herbie Hancock & Ron Carter & Tony Williams & Wayne Shorter !

L'art de la còpia

Les rèpliques de l'Abbey Road mereixen aquesta consideració i destacar, per simpaties personals, la que van fer els Booker T & the MG's quan van fer el seu Mclemore Avenue dedicat als Beatles. Un vinil de 1970 que salta dels estudis Abbey Road de Londres als estudis de la Stax de Memphis. Les vostres propostes també poden passar per damunt del pas zebra.


Dylan, inflamable, fumador i replicat...

Replicant Dylan...

Rèplica impossible Houston-Karftwerk...

Els Black Crowes disputen els insectes a Massive Attack...

Massive Attack i els materials inflamables....

Des dels Beatles a Zappa...

El sinistre total de Pink Floyd...

El rei Elvis intenta ser replicat (sense sort) per Rod Stewart...

(amb la col·laboració de Joan Gili, replicant des de la xarxa)

Lo artificial es siempre una copia de copia, que ha de ser llevada hasta el punto donde cambie de naturaleza y se invierta en simulacro (momento del Arte Pop). Lo artificial y el simulacro se oponen en el corazón de la modernidad, en el punto en que ésta arregla todas sus cuentas, como se oponen dos modos de destrucción: los dos nihilismos. Pues hay una gran diferencia entre destruir para conservar y perpetuar el orden establecido de la representación, de los modelos y de las copias, y destruir los modelos y las copias para instaurar el caos que crea, poner en marcha los simulacros y levantar un fantasma: la más inocente de todas las destrucciones, la del platonismo.

Gilles Deleuze. Diferencia y repetición.

INTERSECCIONS

Cimera sobre el canvi climàtic. Centenars de detencions. Negociacions impossibles. Contra el canvi climàtic i per la justicia social. Tornem a penjar el cartell que aquests dies ha estat esborrat dels carrers de Premià de Mar(x). Insistim!

I ara.... les interseccions
de la música replicant portades...

... Remenant els calaixos. Les portades que emigren d'un disc a un altre...

Intersecció 1.
El primer Elvis viatja al cor de Londres amb The Clash.



Intersecció 2.
El vell Rod Argent (ex-Zombies) va fundar una banda protosimfònica -Argent- i es va ofegar a la piscina. Anys després, Nirvana recuperava l'art de la piscina sonora.


Intersecció 3.
EMI va editar un recopilatori en plena "post-dissolució" de la banda de Liverpool. El trio XTC va xuclar el concepte per embolicar trenta anys després el seu Oranges & Lemons.



Intersecció 4.
Dylan es mostrava pletòric i intrigant en aquest Bringing it all Back Home. Els pioners del reggae el versionaven. Els recopiladors del reggae li reinventaven les portades.




Intersecció 5.
Sonny Rollins en acció. El saxofonista impregnat de l'àura Blue Note. Joe Jackson, a cavall del pop i del jazz, remata la feina.




Intersecció 6.
Stones i Byrds rivalitzen des de l'altre costat de la porta.




Intersecció 7.
Un seguidor amb samarreta de Gary Burton mostra un disc de Gary Burton. Un seguidor de Miles Davis mostra samarreta i disc On the Corner amb posat de seguidor de Gary Burton.

i qui vulgui navegar per les portades més famoses de Miles Davis, Santana, Herbie Hancock, Buddy Miles...
Cliqueu a:
http://www.matiklarweinart.com/

Constel·lacions radiofòniques i televisives

Un bon complement de l'afany recopilador i col·leccionista que darrerament apareix en aquest (vostre) blog. Escolteu el programa que anunciem per aquest dimarts.

La foto superior mostra l'empatia entre el personal i l'objecte. La trobo magnífica. Fantàstiques pintes soul. El món d'ahir. Com ha de ser ! Un agrupament de melomans mutants. Avui, dia 13 de desembre, voto per això. Voto per una comunitat sonora alliberada de la banalitat institucionalitzada. Tema del dia:

"The revolution will not be televised" / Gil Scott Heron.

La foto mostra una imatge de Radio Caroline. Emissora pirata. Pioners de la ràdio pop alternativa. Els seus programes es feien dalt d'un vaixell. Entre els seus dj's, el sempre recordat John Peel...

Aquesta reproducció de El Mundo Deportivo ens mostra un anunci al·lucinant a la banda dreta inferior. Directament a barraca! La simbiosi esportivo-musical dels anys setanta en plena acció...

...I ara tornem-hi amb la "memorabilia": Cançons, temes, discos, cobertes de discos, còmics, concerts. Els formats de la música popular. Underground o Mainstream. Propaganda, publicitat o informació. Seguim passant per l'adreçador algunes estampes que configuren una certa educació sentimental. Un recull de la recepció que la cosa musical ha estampat a les nostres neurones. Els programes musicals de la televisió i de la ràdio, per exemple, tant variats com tot aquest univers sonor fet de grandeses, petiteses, misèries i riqueses de tamany, format i color variables.

Un trajecte gens exhaustiu per la ràdio musical, sense voluntat historiadora, podria començar (arbitràriament) en les sessions memorables de Ràdio Luxembourg que arribaven als transistors amb "onda corta" o als pioners de la ràdio pop que, des de vaixells allunyats de les costes britàniques, van portar la mítica Radio Caroline (des de Ronan O'Rahilly a l'imprescindible John Peel). Ja que aquesta microhistòria és molt parcial, podem continuar amb les imatges que em passen pel cap del seguiment dels mítics programes de Radio Juventud de Barcelona. Aquesta emissora era un oasi ben viu enmig del tardofranquisme. Els programes Al Mil por Mil i El Clan de la Una van ser una autèntica universitat del millor rock and roll, del pop i de les seves derivacions. Sortir d'escola i caminar pels carrers de Premià amb el transistor a l'orella escoltant El Clan de la Una! Insòlita imatge vista des de l'actualitat digital! Les sintonies del programa es complementaven amb "el tema de la setmana" que de nit tornava a l'antena en el meravellós Al Mil por Mil. Al llarg d'unes setmanes el senyal del programa era Melting Pot de Booker T. & The MG'S o el Do it Again dels Steely Dan. Era la màgia de Josep Maria Pallardó! I les nits de Al Mil por Mil amb el transistor a l'orella! Pallardó, Tito B Diagonal, el Bachs, la Françoise... També cal mencionar altres programes d'altres emissores, és el cas de Trotadiscos amb el Rafael Turia i el Constantino Romero i sintonia de The Flock o el programa del Mariscal Romero des de Madrid (Deep Purple, Yes, Hawkind, "a destajo").

Tot això és un telegrama, com la majoria de referències dels darrers articles. El mateix passaria amb una història de butxaca sobre els programes pop/rock/jazz a la televisió. Si fem una mica de precedents -com hem fet amb la ràdio- podem dir que Ready Steady Go! va ser el gran programa inaugural de la televisió pop dels seixanta. La BBC lliurava un espai de música en directe totalment inscrit en el Swingin'London i el moviment Mod. La presentadora de Ready Steady Go! fou tota una icona -visiteu youtube i reviureu el cas-. Cathy McGowan i el seu serrell Mod, una jove entusiasta que, com explica Nick Cohn en el seu llibre (*), es comportava com una fan més en un escenari pop-art memorable. Un altre cas especial era el programa Beat Club, l'aportació centreeuropea a la telepoppie dels setanta. Saltem a les nostres teles. Musical Express amb l'Àngel Casas, Jazz entre Amigos amb el Cifu (i el fum de les cigarretes i el seu gin tonic a la mà), le programa del Gonzalo García Pelayo en rigurós blanc i negre i, enmig de les antologies de brossa oficial, els memorables anys vuitanta de La Edad de Oro amb la Chamorro entrevistant la New Wave en ple. Molts programes apareixien i desapareixien a causa a les inclemències de la transició. Transició que, per cert, encara dura i dura. Dura tant i tant que ens empeny a l'abisme cultural. Ai! El progrés! Quin solemne disbarat, el fet de confondre progrés amb conclusió!

(*) El llibre de Nick Cohn és l'incunable Awopbopaloobop Alopbamboom.

I el dimarts vinent no us perdeu el Sound System dedicat a l'Ona Laietana i a Zeleste!

http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com/

Sonoritats, enregistraments i imatges

Aquest disc de la fotografia és un clàssic de Miles Davis. Aconseguit l'any 1977, va ser una de les primeres adquisions de material jazzístic -en vinil, naturalment- per la meva incipient col·lecció de discos. Sempre m'ha agradat repassar els detalls de les divuit fotografies (nou per cara) que apareixen a la seva coberta. Cada fotografia és una col·lecció d'objectes i, al mateix temps, el contingut musical del mateix doble vinil és una col·lecció de temes de Miles Davis. Tot correspon al període anterior a Kind of Blue, la qual cosa ens trasllada als temps del Be Bop. Aquesta coberta, doncs, és una col·lecció múltiple que il·lustra oportunament l'objectiu dels darrers articles relacionats amb aquest rallie d'icones, espectres i disbarats en que estem ficats darrerament. El doble disc és el Collector's Items. Miles Davis a la meïtat del segle XX. El text que segueix a continuació és un extracte d'una peça d'orfebreria literària de Walter Benjamin. El filosof parla de biblioteques com podria parlar de discoteques. En el fons parla de col·leccionisme -aspecte que cal saber distingir de l'estricta acumulació compulsiva de materials- i dels col·leccionistes. Amb l'impacte encara recent de la visita del passat diumenge al Memorial Walter Benjamin a Port Bou, la recerca continua.

"En lo que a mí concierne, me propongo en las líneas que siguen, algo más evidente, más palpable; lo que me interesa es mostrarle la relación de un coleccionista con el conjunto de sus objetos: lo que puede ser la actividad de coleccionar, más que la colección misma. Que para ello considere las diferentes maneras de colocar los libros, no deja de ser arbitrario. Este orden, como cualquier otro, no es más que un dique contra la marea de recuerdos que, en continuo oleaje, se abate sobre cualquier coleccionista que se abandone a sus gustos. Si es cierto que toda pasión linda con el caos, la del coleccionista roza el caos de los recuerdos. Diré más, el desorden ya habitual de estos libros dispersos subraya la presencia del azar y el destino, haciendo revivir los colores del pasado. Pues una colección, ¿qué es sino un desorden tan familiar que adquiere así la presencia del orden? (...) Privada de su coleccionista, la colección pierde su sentido".

Walter Benjamin, "Desembalando mi biblioteca", 1931.

...Amb els discos, passa el mateix. Amb les prestatgeries musicals, també...




Aquesta portada/coberta (a banda i banda) pertany al memorable i mític LP de Maquina! de nom Why? (dit el del croisant). Un col·laborador -El conde Disco- ha insistit en el tema i uns quans ja han dit la seva. El disc del "croisant" resta immortalitzat en aquest blog i multiplica el debat.
La recepció premianenca d'aquest disc/objecte té tres aportacions: L'accidentat concert de la banda Maquina! a l'Envelat de Festa Major (1972 o 1973?), el retorn del guitarrista maquinàire Luigi Cabanach a Premià en qualitat de membre de l'Orquestra Mirasol (1974, a l'Amistat, organitzat per el grup de música de Taula Rodona) i la presència insólita del mateix disc de vinil a les prestatgeries de la botiga de l'imprenta Greco amb seu al carrer de Sant Joan, cantonada carrer del Nord (abans de que aquest establiment fés el salt al mític carrer Unió).


A continuació, the original disc-talking machine de la Berliner Gram-O-Phone. L'any vinent farà 110 anys! Al costat de la música comprimida, no hi ha color! Els gossos fins i tot ensumaven la música que sortia de la trompeta!


Enllaçant els senyals. Seguint la pista del col·leccionista de capçalera, Walter Benjamin, després d'una estada de cap de setmana als escenaris del seu darrer viatge. Port Vèndres-Banyuls-Port Bou.

http://www.monthlyreview.org/mrzine/mage270905.html

In this, Deleuze and Guattari's work resembles the criticism articulated by the consumption theorists of popular music, particularly Simon Frith's studies of youth culture and, in a different vein, Dick Hebdige's analyses of punk as subculture. For these analysts, the commodity form of mass-produced popular music (as opposed to spontaneous folk forms) cannot fully determine the uses to which those commodities are put by consumers any more than commodity relations can completely reduce the singularity of avant-garde modern artworks, celebrated by Adorno for their formal resistance to the false universality of profit.
Inspired instead by Mikhail Bakhtin's vaguely subversive model of dialogism and Walter Benjamin's (perhaps overly) optimistic analysis of mechanically reproducible works of art, consumption theorists (and their fellow-travelers like cultural historian Michel de Certeau) focus on the inventive ways that consumers find to de-contextualize and remotivate commodities and signs, often against the grain of capitalist ideology and market logic (see Bakhtin, Benjamin, and de Certeau). Deleuze and Guattari would make a similar argument in terms of the way these deterritorialized components can be reterritorialized, inserted into assemblages of desire that act as "war machines" against the market. Indeed, in Anti-OedipusAnti-Oedipus 68-106; Marx 83-100). As (part of) such an economy itself, music must produce listeners as well as sounds. they follow Marx in insisting that consumption is itself a circuit within a more broadly conceived model of production, and they recognize that every economy must produce consumption at the same time that it produces products, and produces the network of distribution or communication that disseminates those products...

Un tresor:
http://www.echo.ucla.edu/Volume3-Issue1/smithmurphy/smithmurphy2.html





El fotograf Barry Feinstein va fer un bon seguiment de l'estada de Bob Dylan a l'Anglaterra de 1966. Fou en ocasió de la petita i controvertida gira britànica. Les fotos que apareixen en aquest article són meravelles de l'art visual del rock and roll. Dylan als suburbis de Liverpool. Aquests materials han estat editats i recollits en un llibre que també es reprodueix en les imatges adjuntes.
Dedicat a Lou Roig, naturalment.

El material relacionat amb concerts, discos, portades, records i filigranes personals entorn de la memòria sonora, segueix obert en aquest blog. Podria ser que aquestes fotografies dylanianes ens vagin bé per obrir una nova base de comentaris sobre les instantànies memorables de les músiques de la nostra vida. Totes les fotos, ja siguin de les portades o d'altres formats també formen part del domini precís de les imatges sonores. Reobrim, doncs, la collita. Vosaltres mateixos. Seguim la pista!

Accidents geogràfics, concerts, botigues i "el factor Andorra"... I les portades: El factor coberta/portada, l'art de l'àlbum!

La darrera proposta apareix en el comentari número 101. Les portades. L'art de l'àlbum. L'efecte sensorial del fetitx de la mercaderia, teoritzat per Karl Marx, desenvolupat per Walter Benjamin i metabolitzat per la clientela. El fetitx despren una àura. L'efecte de l'àura està també lligat a la coberta (amb portada) que embolica la mercaderia i sovint esdevé una part de l'obra de l'artista sonor i fins i tot pot "superar" i desbordar el que capta l'oïda. A vegades, l'embolcall té més vida que la del propi artefacte sonor. 

El disc és un format inestable. On comença? On acaba? La portada, les arts gràfiques a debat. Per exemple, Abraxas de Santana...

La controvèrsia està servida: On resideix la "forma-àura" de l'era digital? Els arxius sense matèria tàctil, quina àura desprenen? El fetitx, confinat a les ones sonores, ens planteja un dilema.

¿Quién no conoce la portada del disco Abraxas de Santana? El autor de esa pintura titulada La Anunciación, donde aparece una virgen negra y desnuda, es Mati Klarwein, que se definía a sí mismo como “el artista desconocido más famoso”.

Mati Klarwein nació en Hamburgo (Alemania) en 1932. Su padre fue un arquitecto del movimiento Bauhaus y su madre una cantante de ópera. Su familia era de origen judío y emigró a Palestina cuando él tenía dos años de edad huyendo de la Alemania nazi. Mati creció en Palestina, pero en 1948, cuando el territorio se convirtió en israelí, su familia se trasladó a París. Allí, Mati estudió con Fernand Leger y asistió a la Escuela de Bellas Artes. Entabló amistad con Ernst Fuchs, Boris Vian y Salvador Dalí. De este último decía: ”Fue mi padre espiritual y algunos incluso pensaban que yo era su hijo ilegítimo”.

Accidents geogràfics 2. Vista parcial de la Serralada Vinílica.

Una fotografia que ens mostra la transició del disc de pedra al disc de vinil. La protagonista d'aquesta instantània celebra amb un somriure la descoberta!

Perdut en el laberint? Nova mostra dels accidents geogràfics del planeta de vinil. El senyor de la fotografia no està perdut, senzillament es disposa a triar el menu del dia en un acte rutinari a l'interior d'aquesta meravellosa cova on resideix feliçment acompanyat de les prestatgeries.

La més estricta intimitat davant del vinil.

Aquest llibre ja corre per Premià. Lou Roig i un servidor l'hem llegit. El balanç de la seva lectura és que respon a un cert voluntarisme -admirable, tot sigui dit- de l'autor que, malgrat oferir una visió parcial del "factor Zeleste", almenys posa negre sobre blanc allò que va causar l'efecte Laietà i la catarsi d'una escena barcelonina que s'estava covant. Tots aquells temps apareixen en moltes intervencions dels comentaristes d'aquest bloc. Testimoniar l'impacte del Zeleste -fora de les coordenades dels artistes i gent més directament implicada en aquell fenòmen- pot representar una bona aportació a les múltiples lectures que mereix el que vam viure uns quans afortunats i, també, a l'efecte multiplicador que va provocar a "comarques".

Val a dir que a Premià de Mar, el grup o comissió de música de Taula Rodona va exercir de "quasi-sucursal" del local del carrer "Plateria". La conexió Zeleste-Premià de Mar passava l'any 1974 per aquell reducte integrat per Toti Munuera, Àngel Pagès, Joan Carles Surós i Joan Bruguera. El nucli inicial, collida del 74, mantenia contactes i intercanvis amb Victor Jou i Rafael Moll de Zeleste i així anavem derivant actuacions Zelestials a la nostra vila i via Patronat... Mirasol, Dharma, Jordi Sabatés, Sisa...


Fixeu-vos en aquest accident geogràfic. És el perfil d'una cadena muntanyosa de vinil que s'esten per les prestatgeries d'algunes habitacions destinades a acollir la més gran de les belles arts. Amb aquest post, segueix la pista desorbitada de la memòria sonora... Els darrers articles d'aquest blog reincideixen en el tema i lliguen perfectament el carrers amb la música, els bars amb els còmics, els concerts amb l'anecdotari més personal.

LouRoig reclama un post sobre concerts. Recordar concerts. Aprofitem les conexions d'aquests dies per presentar aquesta fotografia que teniu davant vostre. Les intervencions d'un col·laborador de nom "Fogerty" van obrir l'espai del carrer Unió i del bar Deportivo. "Fogerty" és un recopilador excel·lent. L'atzar va propiciar un encontre amb "Fogerty" en forma de conversa intensa sobre el material d'aquests dies. El cas de la banda Creedence Clearwater Revival va ser clau en un apassionat intercanvi d'opinions. Enllaço la petició d'en Lou Roig sobre la memòria dels concerts per comentar aquesta foto. Correspon a la carpeta del Pendulum de CCR. John Fogerty saluda a les masses. Fogerty en camisa de quadres i amb la Rickenbaker penjant, adreçant-se a un poliesportiu entusiasmat. Teenagers, hippies, rockers, una meravella. Aquesta foto sempre ha estat la meva preferida en matèria de concerts. Un gran disc. Una imatge de concert impossible.

Parlem, doncs, d'aquells concerts?

Un altre accident geogràfic: Vista panoràmica de l'oceà Vinílic. Una de les meravelles de la creació. Panoràmica parcial d'un dels més importants invents del segle XX. Color, sonoritat, intercanvi, culte, col·lecció, tot! Una sobredosi de cultura descomunal que ens persegueix des que vam arribar al món.

El somni del vinil i les botigues resistents. Foto actual de Sounds of the Universe, la seu de la Soul Jazz Records al Soho londinenc. La mossa de la foto és molt divertida. Una venedora de discos que punxa i reparteix somriures a la clientela. El món d'ahir encara és viu. Les estades a Londres del trio Remeining (JTria, R77 i un servidor) sempre tenen una estació obligada en aquest establiment intempestiu i lluminós.

I ara, posat's a parlar de botigues de discos, un altre comentarista del post anterior mencionava el "factor Andorra". Ha arribat l'hora de deixar constància de les aventures discogràfiques andorranes. Les adquisicions més preuades. Aquelles botigues que proporcionaven allò que no arribava a Barcelona. Transbord, Melody, Swing... discos censurats, edicions escandinaves o franceses.
Un altre tema obert:

El "factor Andorra".

Som-hi!