2010 REVOLUCIONS PER MINUT

Allo, Allo ! Trucada des de la dimensió desconeguda !

Aquests dies retornen els vinils a la meva festa particular. 

En Ged i jo hem fet una festa microscòpia amb la música provinent de la dimensió desconeguda.

De sobte ha tornat del passat la celebració sonora dels B-52's. Un prodigi !

Wanna be the Ruler of the Galaxy

Wanna be the King of the Universe

Let's meet and have a baby now !

...

Wanna be the Captain of the Enterprise

Wanna be the King of the Zulus

Let's meet and have a baby now !

...

Wanna be the Daughter of Dracula

Wanna be the Son of Frankenstein

Let's meet and have a baby now !

The B-52's. LP: Whammy ! 1983

Song for a future generation.

John Steed & Emma Peel ens saluden des d'Anglaterra i presenten el seu calendari del 2010. 

Un any més de l'era pop!

Northern Soul, Modern Jazz, Ska, Blue Beat, Reggae, Soul, Psychodèl·lia, Garage Rock, Rock Steady, Power Pop, Pub Rock, Boogaloo... pistes imaginàries, sound systems ... Memorabilia ... Los Vengadores !

Tarda de Sant Esteve amb Miles Smiles !

Miles Davis & Herbie Hancock & Ron Carter & Tony Williams & Wayne Shorter !

Primavera Sound

A aquestes altures de la vida i dels concerts que acumulo, he de confessar que aquest ha estat el meu primer Primavera Sound. No m'agraden els festivals. No m'agraden els concerts multitudinaris. Arrossegant cinquanta primaveres de les de debó, amb centenars de concerts a les espatlles, he anat al Primavera Sound -esdeveniment espectacular paramusical i degudament embotellat- i, a banda d'experimentar els filtres comercials, de seguretat i d'ordre desmesurat que comporta- m'he empassat uns quans concerts. Alguns francament extraordinaris. El cas de Joe Henry, repetint la seva actuació intimista de l'Apolo de ja fa un any, i que m'ha agradat força. Henry ho fa des de les arrels i amb el coneixement d'una tradició americana inqüestionable. Aquest artista ha col·laborat i ha produït a gent com Allen Toussaint o Elvis Costello i això ja requereix un nivell i una actitut més enllà dels criteris merament comercials. L'espai de l'Auditori del Fòrum és un bon marc per escoltar música en viu. Precisament en aquest auditori m'he apuntat al forcing de saturació i feedback de My Bloody Valentine i això ja són paraules majors. Tal com declaraven a EL PAIS els meus estimats Yo la Tengo, el soroll no hauria de ser matèria competitiva. El concert dels Valentine ha superat tots els paràmetres de distorsió i jo he aguantat cinc temes. Per raons físiques (també d'edat). Recordo haver vist en viu a Sonic Youth en un memorable set al vell Studio 54 del Paral·lel. En aquella ocasió, el soroll, el noise rock, em va captivar i des d'aleshores he estat fidel a aquella banda novaiorquesa. M'agradava i m'agrada el tractament de les arestes afilades en el rock, herència Velvet Underground, reencarnada en algunes bandes de Seattle i en els temps del crepuscle dels vuitanta de la mà dels primers Jesus & Mary Chain. El cas de My Bloody Valentine al Primavera, però, és un punt i a part. M'interessava la seva proposta, però admeto que no estava en condicions de rebre un impacte tant bèstia. I això que van començar el concert amb un pasatge colossal del ja vell LP Loveless!!! (tot sigui dit). Passen per el festival altres grups suposadament indies, assisteixo a la reencarnació de Jarvis Cocker (ex Pulp) amb sensacions variades. Un concert digne i una sonoritat espantosa (no pel volum sinó per la pessima equalització...i pensar que estem al segle XXI!) . I acabo per l'argument que em va portar a aquesta edició del Primavera Sound: A Certain Ratio. La banda pionera de Manchester tornava als escenaris i va demostrar el grau de veterania acumulada i els senyals evidents de que ACR foren la banda més influent de l'escena de Manchester dels setanta, vuitanta i notanta. Joy Division amb aplicacions de northern funk !

Van influïr i marcar les sonoritats de Durruti Culumn, Joy Division o New Order. Van determinar les interseccions entre el funk, el rock industrial i el dancefloor de Happy Mondays, Stone Roses i companyia... i van rebre una referència en aquell magnific biopic de Michael Winterbottom que responia a 24 Hours Party People. I es va fer de matinada amb una remor interna a les orelles que encara perdura mentres escric aquest simulacre de crònica.

A les fotos tenim Bilinda Butcher (My Bloody Valentine), Joe Henry -anys 80- i A Certain Ratio -finals dels anys 70-