Fred. Dies de fred i de vent. Passejo de nit per alguns carrers del centre de Premià. La dimensió desconeguda llueix totes les seves arestes. Els bars de la plaça tanquen més tard del que era habitual i mostren un ambient carregat. Una simfonia caòtica de televisors, màquines de joc, crits a les barres, gossos aparcats a l'exterior, terrasses amb joves congelats i l'eco persistent de les meves passes fent via cap a casa. Fred. Músiques disseminades per la cambra. Pianistes que entren i surten dels altaveus: Cecil Taylor, Enrico Pieranunzi, Abdullah Ibrahim i Bill Evans. Un reportatge sobre el cinema d'Antonioni, abans de Blow Up, en temps de L'Avventura, de Monica Vitti i del celebrat neorrealisme. Plou.
Anada a Barcelona en tren de rodalies. La dimensió desconeguda es perllonga dins del vagó. Dos joves, al meu costat, mantenen una conversa absolutament impenetrable. Insòlit. Recomano fer el xafarder i posar les orelles. Un treball de camp en tota regla. Avui és possible seguir una conversa en castellà o català i no poder captar ni tant sols de quin tema es parla. L'esclat de les subcultures es multiplica i assisteixo a una escena que verifica aquest fet. Un exercici d'hermeneutica impossible.
Arribada a ciutat i anada a la mani anticapitalista convocada sota el lema de "que la crisi la paguin els rics". Ambient activista, ambient de complicitat. Crida l'atenció la coincidència de manifestants de l'esquerra sindical i dels moviments socials amb representants dels estudiants universitaris en lluita que protagonitzen tancaments contral el pla Bolonya. Uns i altres, tots, davant de la metàstasi de la crisi capitalista que està retratant en un blanc i negre contrastat i eficaç, el que sempre ha estat el capitalisme en tant que paradigma de les desigualtats perpètues. Les escoles i les universitats reintegrades a la lògica mercantilista. La classe treballadora segmentada i castigada per la mateixa lògica. I aquest dia a dia de resistències que troben denominadors comuns quan plantegen el perquè de tot plegat. Absència lamentable de l'esquerra de govern. Quan ens adonarem -els que encara tenim un peu en el domini del pragmatisme- de que el moll de l'os i la substància dels projectes emancipadors es troben -sobretot- en els punts d'antagonisme? Quan i com? Preguntes recurrents i redundants. Més encara: La manifestació arriba a l'altura de la plaça de la Catedral i allí ens sentim reconfortablement acompanyats dels antiavalots dels Mossos. Més preguntes: És necessari que una manifestació contra la violència capitalista hagi de ser observada per un dispositiu policial d'aquesta dimensió? Com es justifica tota aquesta parafernàl·lia de cascos, passamuntanyes i musculatures davant d'uns milers de manifestants pacífics, quan la violència i el desordre més general viu impunement en aquests dies de saqueig financer, acomiadaments i victimisme empresarial? Quina poca sensibilitat la d'aquest govern, coi! I són els "meus"!
Torna la nit, augmenta el fred. Carrers i més carrers. El trajecte invers de rodalies. Els bars, la plaça. La música del caos: Medeski, Martin & Wood. Diumenge. Les bicicletes i el fred. Amb en RSala enfilem les carreteres del Maresme. Les fondalades de Dosrius i Canyamars presenten el magnífic paisatge de la tardor. Més tard, a casa, el silenci i les músiques. La presència i l'absència. Sobre rodes, jazz i remor de fons. Es tanquen les darreres llums de la dimensió desconeguda. Premià de Mar la tarda i la tardor. Diumenge.
Fotografia. Monica Vitti baixant d'un penyasegat a L'Avventura
20 comentaris:
tens raó amb el tema de la despropoció dels mossos i la meva opinió és que aquests servidors de l'ordre públic haurien de vigilar les passes dels especuladors que inflen bombolles de pasta falsa o als empresaris que foten fora currants i no pas això de vigilar a la gent que vol un món més just.
VIsca la lluita estudiantil !
VISCA la lluita obrera !
el pati està així, o fem com la Monica Vitti i ens llencem al penyasegat o conspirem plegats per canviar el món.
molt xula la foto
Conspirar té una connotació de secretisme i sectarisme que no m'agrada.
No parlo de sectes, parlo d'articular la respiració davant del curs historic que ens ens estan encolomant...quan la conspiració és col·lectiva la respiració augmenta i el món pot canviar de base. Això que tenim ara és un desproposit delirant capitalista que conspira des d'unes elites de poder en favor de fer diner i diner, en detriment de la vida plena de la resta dels humans.
La democràcia capitalista és molt violenta. Escoltar discos ja comença, també, a ser un acte conspiratiu de primer ordre.
no sé si pixo fora de tes o de test...ja,ja,,,però si no conspirem contra la xungada dels rics, apaga y vámonos. endavant jTati i que la força ens acompanyi!
tati, avui m'he despertat i m'he adonat que no soc democrata, ni tinc ganes de ser-ho mentres els capitalistes ens vulguin imposar la seva democracia de conveniència. el teu espai blog és bo bo bo i el segueixo una vegada per setmana. En quan a la foto només dir que és acollonant.
És comprensible, i tant.
És veritat que la democràcia no garanteix la igualtat ni els drets civils i socials. Però tampoc ho garanteixen els altres règims, es diguin despotisme il·lustrat, dictadura del proletariat, o qualsevol altre, per tant, no veig la raó per deixar de ser demòcrata. La democràcia fixa unes regles de joc. Personalment prefereixo que els que tenen diners paguin campanyes publicitàries per conservar el poder que no pas exèrcits per eliminar els opositors.
em sembla que el company Marc no anava per on diu el company Paccius...
pzcius: anava per la línia de dir que la democràcia la desvirtuen els capitalistes que la fan servir quan santa bàrbara anuncia la tronana i no per prevenir els desastres que fins que no hi són ni s'enrecoren de les eleccions ni dels estats i només dels "dividendos"
la foto, la foto, la foto, la foto, m'agrada, m'agrada, m'agrada, plis la guardo al meu ordinador.
la foto és la foto! visiteu el nostre blog! tens raó, la foto és bona.
El tren... ese gran amigo!
Ei de veres..., és romàntic, és odiós, et dóna bones estones (quan seus i pots contemplar en silenci l'estat del mar i del cel), és xafarder, és filosofia pura!
gran acte ahir al centre civic!
molta penya, bona conferenciant i gent de tota mena. Posem-hi empenta que podem aixecar mica en mica la resistència, s'omple la pica, diuen.
certament, l'acte d'ahir va ser un exit d'assistència, bon senyal.
Muy buena la charla, realmente un gran conferenciante, otros con otras palabras también han dicho algo parecido:
Julio Anguita: "me gustaría volver a ser diputado por un solo día y decir desde el estrado, ¿y ahora qué, hijos de puta?" en la fiesta del 72 aniversario del PSUC, organizada por el PSUC-viu.
molt bona la de l'Anguita, encara que molta gent anava a sac amb ell, cal dir que tot el que passa quan molta gent d'esquerres ho deia, altres feien burla i sarcasme. La cosa d'avui en dia mostra qui tenia una certa raó. Un acte de gran nivell.
El paradigme del capitalisme:
Hi han casos d'una brutalitat capitalista excepcional i els que vàreu tenir la sort de presenciar la magnífica conferencia d'ahir encara ho entendreu millor.
Hem refereixo a casos com el meu on, si t'agrada o no et fan entrar en la roda capitalista.. Moltes empreses han jugat a reinvertir guanys amb jocs financiers enlloc de creure en elles mateixes i desenvolupar per exemple I+D... Però el problema ja no es només aquest fet, en molts casos han supedidat l'increment salarial en la pseudoobligació d'invertir en plans de pensio i "productes financiers" semblants. Perque m'entengueu. Una part del sou "real" ens l'han "invertit" també en productes financers com a consequencia: menys sou i més injecció als bancs.
¿Quin es el resultat? doncs el de sempre: els sous baixos i diners perduts en productes financiers de merda.
Aixó ha pasat en moltes empreses on l'increment salarial s'amaga redera de promeses de rentabilitat en productes financiers....
Confirma ni més ni menys el que deia ahir Miren Etxezarreta.
Una gran exposició.Una gran lliçó
bé, Lou "més Red-que Reed", el dia de la mani la consigna que es cridava era, entre altres:
"anti, anti, anticapitalistes!"
crec que aquest és el programa, un programa basat en l'acció, la denúncia, la contrapoposta, la complicitat i la ruptura politica, social i existencial amb el matrix.
tema "matrix":
aquesta caiguda en picat de la virtualitat està despullant la societat inflada occidental i podem tornar a divisat "les divisòries", només per aquí, interpretant que el matrix mostra escletxes, podem impulsar el cop de puny i fer-nos la pregunta. La pregunta: quina politica millor que la que decidim sense agendes electorals i auques? està escrit a les parets. Coi! i hem estat fent l'orni una temporada sota el paraigues del tripartit, de l'autisme nacional i de la perllongació sistèmica dels sociates. Rectifiquem i rebem la pluja sense més. El matrix no era tant potent com semblava. Fem forat!
Publica un comentari a l'entrada