Tocadiscos, megatall i el retorn de l'espectre

A la una, a les dues i a les tres. M'acosto al tocadiscos i paro la taula amb el plat girant, una tria de discos (vinil, naturalment!), un comic-book obert (Odio: Peter Bagge) i Fever Pitch (Fiebre en las gradas, versió castellana de la novel·la futbolística de l'estimat Islingtonià Nick Hornby). Més o menys, aquest és el meu univers d'un divendres al vespre, abans d'anar a fer la pinta impossible de Guinness al pub inexistent de la cantonada, és a dir: al bar de glaç, conegut com L'Amistat. Torno per on he començat, al tocadiscos. L'escampada de vinils funciona a ple rendiment: The Pretty Things, The Seeds, Action, The Artwoods. Una festa única, privada, solitària. "Viviendo en la era Pop!".
M'assabento llegint la premsa del concert inesperat de Yo La Tengo a l'Apolo barceloní. La crònica parla de concert-concert, d'espai compartit, de format directe, de diàleg entre artistes i públic. Sense sponsors. Yo La Tengo! Els recordo l'any 1993 (?): Poble Nou. Un trio de trobadors estacionat a Barcelona. Gent de cançoner infinit. Avantguarda i tradició. La rica història de la carretera americana. La presència inspiradora de Velvet Underground. La senzilla plasmació d'un acord. Yo La Tengo! Segona ocasió perduda. Posem els seus discos. Sort.

Interludi memorialístic. La tossuderia historiogràfica de la comissió del Memorial 36 de la Coalició ICV-EUiA-EPM, insisteix en clau premianenca en la temàtica. L'argentonina Margarida Colomer, historiadora amb ofici, va omplir la sala d'actes del Local de la Coali. Divendres reincident en un local que acull nombrosos registres de la cultura bàsica de les esquerres.

Dissabte de bicicleta sota un cel molt gris. Curiós paratge: Plou els caps de setmana i ja en van cinc. La combinació entre pantans del franquisme i generositat montserratina (aquesta Moreneta no para de sorprendre!) ofereix un país transmutat de la sequera mediterrània a la britànica pluja sota un cel de plom. Nit de cinema portatil: Jules et Jim. El millor Truffaut en dvd, un bon regal de la tecnologia.

Diumenge de megatall a la NII. Les plataformes unitàries de Vilassar de Mar, Premià de Mar i El Masnou ens convoquen. Es respira el final d'una fase prèvia de la lluita per una mobilitat racional, per superar barreres, per aturar les anomalies d'una subcomarca degradada. Sembla que la NII acabarà convertida en un passeig. La segona fase, la de les propostes i realitzacions, es pot perdre en un "campi qui pugui". Per assolir altres cotes de racionalitat, enmig del panorama en descomposició, caldrà filar prim amb el tema de l'autopista. El negoci ACESA-La Caixa ja ha fet el seu agost des de fa molts anys. La gratuïtat seria una proposta moderadament exigible per fer pagar a aquests lobbies les seves delirants intervencions territorials. Ara, quan ja som una extensió consolidada de la Gran Barcelona, ens encomanem a l'esperança d'aturar el bunyol. Parlar de bunyols vol dir, també, parlar de les projectades vies laterals addicionals a l'autopista de la discòrdia, que defensen els sociovergents i els recurrents poders reals d'aquest país de trinxada estampa. La segona fase mobilitzadora és, doncs, la del No als peatges, No als carrils laterals i un sí ben gran al transport públic que mereixem els maresmencs i maresmenques d'aquesta banda del Besos i enllà. A la manifestació, amb una presència ben organitzada de la Coali, hem tingut la companyia d'en Joan Herrera i d'en Salvador Milà -l'enyorat exconseller de medi ambient i habitatge de l'enyorat primer govern tripartit del qual ICV-EUiA en destacaven per el seu rigor i sentit de coalició-.
Un matí de bicicletes i caminades. La fí de la primera fase d'un llarg temps de mobilitzacions.

En el darrer article anunciavem la notícia del globus sonda disparat per el capitalisme orgànic de l'Europa antisocial: La proposta de la setmana de 65 hores setmanals. El debat està obert. S'haurà de plantar cara. Primer de tot, mètode obliga, informar i informar. Aquest tema no pot passar com un fet testimonial. És una ofensiva contra les conquestes del moviment obrer europeu des dels temps de les internacionals. Poca broma! Premià de Marx convoca l'espectre. Convocar l'espectre vol dir, insistir en la dimensió històrica del que representa la subalternitat, la dependència del mercat, l'abast de les reinvencions del capitalisme. La inacció davant d'aquesta provocació representarà l'estocada final a l'estat de benestar (?) i als sectors que el van fer possible -la decadent presència sindical, la pèrdua del sentit obrerista de l'esquerra política i la descomposició de les escorrialles culturals emancipatòries-. Ara bé, fer el contrari, és a dir, actuar, ens pot portar a una inusitada recuperació del subjecte que podem ser i que -avui- ens hem acostumat a dir que "no som". Convoquem l'espectre. No a la presó de les 65 hores! Treballem menys temps per què pugui treballar més gent: així d'elemental! La vida social mereix aquest mínim comú denominador. En el fons és una moderada petició (en la transició cap a la més ociosa de les societats imaginades). La millor informació possible sobre la matèria està en el blog del José Luís López Bulla.

(López Bulla apareix en els enllaços d'aquest blog, el nom de l'enllaç és definidor: "Metiendo bulla" i és un punt de referència enciclopèdica del moviment obrer)

Fotografia: D'esquerra a dreta. George Choose, Karl Marx i Àngel Pagès, al cementiri londinenc de Highgate, la primavera del 2007. Convocant l'espectre! (fotografia realitzada per Ramonet 77).

L'espai de debat http://www.verdiroig.blogspot.com ha obert una secció de controvèrsia i alternatives dedicada a les 65 hores i a les embranzides antimigratòries de l'Unió Europea. Visiteu-nos i participeu.