Twang! Twang! Així sona, repetitiu, el mestre de la guitarra quadrada (una Gretch), Mister Bo Diddley que ens va deixar la passada setmana i que, malgrat tot, viu a ple rendiment en el meu tocadiscos i a les ones del Sound System de Ràdio Premià (95.2 fm, els dimarts a les 9 del vespre). Dimarts li fem la reverència. Twang! Twang! Twang! (i l'amic R77 enllaçarà basketball i black music amb fervor sonoràmic). L'espai sonor premianenc us saluda.
Una setmana de primàries intercontinentals. Fase 1: Al cor de l'Imperi, Barak Obama serà l'altra cara del disc del bipartidisme mundial i contestarà el discurs dels republicans amb l'estil característic del dispositiu americà lliberal (que als USA més conservadors és quasi com ser comunista i diabòlic). Suposo que s'anirà adaptant a les exigències de l'stablishment múltiple. Ara, quan encara no és president (cosa poc probable), em llegeixo detalls de la seva biografia i vull destacar les seves primeres passes en intervencions socials de base als barris de Chicago (territori Diddley, espai Curtis Mayfield) i, al marge de tot allò que objectarem ben aviat, em serveix per recordar uns àmbits de territorialització política i social que -enyorats anys setanta- marcaven, fins i tot, l'adveniment de la nova esquerra americana i dels aires post-68 amb Black Panthers inclosos. Curiós recurs d'associació -quedi clar, no és el meu fort el sistema nordamericà- d'una zona geopolítica i cultural que ara, justament, m'acompanya amb banda sonora de primera divisió: La recopilació Chicago Soul del segell Soul Jazz Records, amb Howlin'Wolf, Etta James, Muddy Waters, Fontella Bass, Eve Barnum i...Bo Diddley!!!
I passem a la fase B de les comentades "primàries intercontinentals", salto del continent americà al continent català i anem drets a les trifulques orgàniques dels amics d'ERC. Ara, de les trifulques orgàniques d'un partit, en diuen " les primàries". Puigcercós/Ridao pilotaran la nau nacionalista i, ben segur, marcaran paquet nacional dins del tripartit. És el que han de fer, com a mínim. Altres -els meus- hauríem de marcar un bon paquet social, un perfil de línies rojes i verdes infranquejables relacionades amb el model territorial, els temes coneguts (transvassaments, Mat's, cinturons...) i els de sempre - i sovint marginals- (els drets dels treballadors, la lluita contra el racisme i l'exclusió social, la solidaritat internacional, la denúncia de l'explotació capitalista concreta i redundant, la repressió als col·lectius que expressen formes i enunciats anticapitalistes...). Als d'ERC només els envejo una cosa: Aquesta oportunitat de que les bases puguin optar entre diverses opcions. Aquest darrer extrem contrasta amb la sequera alternativa que vivim a ICV i a EUiA. Em temo, però, que les canyeries de la majoria de l'esquerra convencional estan patint tota mena de goteres orgàniques i ideològiques. He dit "convencional" i no m'agradaria que fos així. Esperem que l'assemblea nacional d'ICV -la que farem passat l'estiu- pugui oferir un nou debat: Ni més ni menys que el de la disjuntiva entre convencionalisme i originalitat. Originalitat, és a dir: Rellançar un projecte de llarg recorregut que sigui sociopolític, que governi en funció d'uns objectius propis i que els passi a defensar al carrer quan aquests declinin o esclatin davant de les embestides de la realpolitik que imposa la sociovergència política i mediàtica del bipartidisme cassolà (aquell disc de vinil de doble cara, com em referia en el cas dels Estats Units).
De fet, una quinzena de companys i companyes d'ICV de tres comarques, hem parlat d'aquestes coses i proposarem extendre el debat, pensant en que les millors assemblees són les que despleguen el seu sentit extramurs i en positiu. Si podem i si no ens esverem, clar .
Som la gent del Manifest de Maig i ens podeu visitar a verdiroig.blogspot.com
Tanquem la setmana post-40 anys del maig del 68 amb un regal que he rebut...la col·lecció de documentals de Jean-Luc Godard i el grup Dziga Vertov. Un monument que desplega els timbres i les textures del millor cinema invectiu: Sons britànics, cel·lules maoistes franceses, Jane Fonda, psicodèl·lia, delirium tremens, lluites obreres italianes, Jefferson Airplane...Estarà disponible en els arxius culturals de la Coali premianenca.
I ara una de bona, bona...la supermodel brasilenya Gisele Bündchen -amiga personal i motiu d'enveja per l'amic blogger Pasmao- ha superat el Baltasar i la Moreneta per partida doble. La Gisele ha creat un blog, de la família blogspot, amb la sana voluntat d'alertar sobre el problema mediambiental i, especialment, el problema de l'aigua (!!!!!). Comprovada la fiabilitat de la notícia, podem acordar que el tema està en mans d'una santíssima trinitat del tot efectiva: Baltasar+Moreneta+Gisele Bündchen. Ara, l'esquerra verda ja pot ser el que sempre hauria d'haver estat, una esquerra estrictament roja. Delegant el verd a les altures del firmament espiritual i escultural. Un blog de visita obligada amb altes dosis de prudència: giselebundchenblog.blogspot.com
dispositiu fotogràfic:
Bo Diddley, una manifestació a Chicago, Jean-Luc Godard i Gisele Bündchen (per ordre d'aparició)
DARRERA HORA:
molta atenció a la directiva europea impulsada per Gordon Brown amb el suport dels governs de l'Europa de l'Est i per Merkel, Sarkozy i Berlusconi...
Volen flexibilitzar la jornada de treball fins les....60 hores!!!!
Caldrà una resposta contundent: És una patacada frontal a més d'un segle de lluites i conquestes del moviment obrer europeu...és una barbaritat al servei del productivisme...del capitalisme salvatge (per cert, el capitalisme- d'entrada- ja és salvatge).
23 comentaris:
aquesta rossa podria ser la nova jefa d'ICV
quina cabellera!
veure el Puigcercós amb trajo fosc a l'akelarre del timbaler del Bruc ha estat igual de potent que veure el Baltasar agenollat davant de la Moreneta de la Serra. Polònia es supera des de la realitat de cada dia. salut companyeiros!
Això del "paquet" m'ha agradat. Nosaltres el"paquet" ja el tenim passat per aigua fins i tot.
abans es definia "perfil polític propi" a tot allò que diferenciava uns dels altres, després van sortir els puigcercosàires amb allò del "paquet", de fet el flamant presi d'ERC em recorda un Manelic desfermat que aterrissa a la ciutat de manera matussera i altiva. A banda de connotacions masclistoides, el "paquet" és més significatiu que el perfil ja que aquest darrer apel·latiu no hi ha manera de lluir-lo. Proposto marcar paquet social / això escriu l'Àngel / i dir clarament per on no passem i si al Montilla no li agrada, agafem el paquet, el carreguem a la motxilla i omplim els carrers del nostre missatge.
Més apunts. carambes, noi, amb la xicota rossa brasilenya i el que m'agrada a més de la seva bellesa és que he entrat al seu blog i ja no explico res més, val més que ho proveu per motu propi.
De músiques i pel·lícules, quin cabàs de bones recomanacions!
un paquet musical ben carregat, també, també.
Bona primavera lluitadors de les bases empaquetades de la Iniciativa de sempre, la del paquet que dius millor així: paquet social.
BON DEBAT SOBRE PAQUETS I PERFILS
S'ha mort el Bo Diddley? el rei de la guitarra pelada?
Justa la fusta. Diddley va morir el passat dia 2 d'aquest juny. El passem per el sound system d'avui dimarts.
repeteixo, quina cabellera!
que vols que la portem a la perruqueria?
no, ja m'està bé amb la melena de lleona
DARRERA HORA:
molta atenció a la directiva europea impulsada per Gordon Brown amb el suport dels governs de l'Europa de l'Est i per Merkel, Sarkozy i Berlusconi...
Volen flexibilitzar la jornada de treball fins les....60 hores!!!!
Caldrà una resposta contundent: És una patacada frontal a més d'un segle de lluites i conquestes del moviment obrer europeu...és una barbaritat al servei del productivisme...del capitalisme salvatge (per cert, el capitalisme- d'entrada- ja és salvatge).
és horrorós, treballar 65 hores per augmentar les carteres dels explotadors dels collons. A la lluita!
Romeva: “Plantejar una setmana laboral de 60 hores és una gran regressió i un atemptat directe l’Europa social”
L’eurodiputat d’ICV s’oposa a la directiva que pretén augmentar el límit màxim de la setmana laboral fins a les 60 hores perquè “portarà a un deteriorament de les condicions de treball i al dumping social”
L’eurodiputat d’ICV adscrit del grup dels Verds/ALE, Raül Romeva, ha mostrat la seva preocupació per les intencions dels governs conservadors d’Estats membres de la UE d’aprovar una directiva del temps de treball basada en la desregulació. “Plantejar una setmana laboral de 60 hores representa una greu amenaça al dret social europeu. És una gran regressió i un atemptat directe l’Europa social”, ha sentenciat alhora que ha afegit que “suposaria “enterrar tota aspiració de l’europeisme progressista que és la construcció d’una veritable Europa social”.
L’ecosocialista ha explicat que aquesta mesura representaria “el major retrocés en matèria de drets socials que la UE experimentaria en els darrers cent anys. “Es vol tornar un segle enrere, ometent, despreciant i tirant per terra una lluita de classe centenària que ha costat molt esforç i disgustos”. Romeva ha criticat el “cinisme” que es vulgui tirar endavant aquesta directiva encara no mig any després que s’aprovés de manera solemne a totes tres institucions –Parlament, Comissió i Consell- la Carta de Drets Fonamentals, quan al seu entendre “aquesta directiva no la respecta, ja que representa un atac directe al dret laboral europeu”.
L’eurodiputat adscrit al grup Verds/ALE ha desgranat alguns aspectes de la regressió social que la directiva implica: “Deixar a mans del treballador la negociació de les condicions de treball amb l’empresari sota el pretext de la llibertat individual no fa sinó desregular el mercat laboral alhora que dinamita els processos de negociació col•lectiva. Es pretén acabar amb la solidaritat en el si de la classe treballadora.”
Per l’eurodiputat, en una situació de regressió econòmica, atur creixent i d’una gran quantitat de contractes precaris, especialment entre els i les joves, mentre els beneficis empresarials creixen desproporcionadament, “aquesta negociació es produeix en una situació clara de desigualtat i coacció per la por de perdre el lloc de treball si no s’accepten unes condicions determinades. Això portarà a un deteriorament de les condicions de treball i al dumping social”
Romeva, que ha afirmat en diverses ocasions estar “atònit” davant la proposta que ha emmarcat en un context polític a escala europea, ara per ara de clar panorama conservador: “Hi ha moltes persones que no s’adonen de la importància de correlació de forces a la UE. Però realment esdevé decisiu en molts casos per aprovar lleis d’obligat compliment per a tots els ciutadans i ciutadanes de la UE. Aquests darrers mesos estem veient com la dreta europea no s’amaga per preservar els seus interessos, pressionant per aprovar textos infames com la directiva de retorns o potenciant la desregulació del mercat laboral en pro dels beneficis empresarials. Hem de ser molt conscients que a la UE també hi ha colors polítics i que en funció de qui té la majoria les polítiques seran unes o unes altres. Afortunadament, les eleccions del 2009 són cada vegada més a prop i podem actuar en conseqüència votant per una majoria progressista al Parlament Europeu”
En aquest sentit, Romeva ha apuntat que “el canvi de govern a Itàlia està començant a tenir efectes devastadors, no només per a gran part de la població transalpina, sinó també per als europeus i europees. Així, l’Itàlia de Berlusconi, -que amb el govern Prodi s’hi oposava i conjuntament amb Espanya constituïen una minoria de bloqueig que impedia tirar-la endavant- aliada amb la França Sarkozy estan impulsant que el Consell de la UE doni llum verda a la directiva del temps de treball. Aquesta directiva, bloquejada durant molts mesos pels governs més progressistes, pretén augmentar el límit màxim de la setmana laboral fins a les 60 hores –guàrdies a part i en promig, el que vol dir que en setmanes concretes podrien ser moltes més-, en comptes de les 48 actuals consagrades per la OIT el 1917.
Desprès els "voceros del poder" ens vindran parlant de vagues salvatges, irresponsabilitat social, o actituds antidemocràtiques... potser ha arrivat el moment de respondre amb la mateixa intensitat, radicalitat i absència de complexes que el capitalisme fa servir per assolir els seus objectius.
Aquesta salvatjada fa mes evident, si cap, la necessitat d'articular un moviment esquerrà de base que pugui vehicular la resposta social al model capitalista sense caure en el parany de les formes institucionals, les estratègies electoralistes i el "buenrollismo demócrata" que amb una maneta a l'esquena i l'altre estrenyent-nos els collons, ens porten de tornada als temps mes durs de l'explotació humana.
Mundo viejuno,
(...) Una de las reivindicaciones básicas de los trabajadores era la jornada de 8 horas. El hacer valer la máxima: «ocho horas para el trabajo, ocho horas para el sueño y ocho horas para la casa». En este contexto se produjeron varios movimientos, en 1829 se formó un movimiento para solicitar a la legislatura de Nueva York la jornada de ocho horas. Anteriormente existía una ley que prohibía trabajar más de 18 horas, salvo caso de necesidad. Si no había tal necesidad, cualquier funcionario de una compañía de ferrocarril que hubiese obligado a un maquinista o fogonero a trabajar jornadas de 18 horas diarias debía pagar una multa de 25 dólares.
La mayoría de los obreros estaban afiliados a la Noble Orden de los Caballeros del Trabajo, pero tenía más preponderancia la American Federation of Labor, Federación Estadounidense del Trabajo, inicialmente socialista (algunas fuentes señalan el origen anarquista). En su cuarto congreso, realizado el 17 de octubre de 1884, había resuelto que desde el 1 de mayo de 1886 la duración legal de la jornada de trabajo debería ser de ocho horas. En caso de no obtener respuesta a este reclamo, se iría a una huelga. Recomendaba a todas las uniones sindicales a tratar de hacer promulgar leyes con ese contenido en todas sus jurisdicciones. Esta resolución despertó el interés de todas las organizaciones, que veían que la jornada de ocho horas posibilitaría obtener mayor cantidad de puestos de trabajo (menos desocupación). Esos dos años acentuaron el sentimiento de solidaridad y acrecentó la combatibilidad de los trabajadores en general.
En 1886, el presidente de Estados Unidos Andrew Johnson promulgó la llamada Ley Ingersoll, estableciendo las 8 horas de trabajo diarias. Al poco tiempo, 19estados sancionaron leyes que permitían trabajar jornadas máximas de 8 y 10 horas (aunque siempre con cláusulas que permitían hacer trabajar a los obreros entre 14 y 18 horas). Las condiciones de trabajo eran similares, y las condiciones en que se vivía seguían siendo insoportables.
Como la Ley Ingersoll no se cumplió, las organizaciones laborales y sindicales de EE.UU. se movilizaron. La prensa calificaba el movimiento en demanda de las ocho horas de trabajo como «indignante e irrespetuoso», «delirio de lunáticos poco patriotas», y manifestando que era «lo mismo que pedir que se pague un salario sin cumplir ninguna hora de trabajo» (...)
PD: Extracto de wikipedia, vale la pena leerlo completo.
por si no lo encontrais...
http://es.wikipedia.org/wiki/D%C3%ADa_del_Trabajo#La_reivindicaci.C3.B3n_de_la_jornada_laboral_de_8_horas
El teixit de les formes d'oposició -de resistència, diria- al capitalisme a occident és precari. Per una banda tenim les majories sindicals (que en el fons, ja són minories en relació al món del treball i de l'exclusió), aquestes tenen actuacions irregulars, en certs casos són de referència i en altres -la majoria- prou en tenen amb mantenir l'estructura mínima de serveis i afiliacions. Existeixen experiències interessants d'oposició antagonista en funció de determinades "lluites", però el seu caràcter economicista fa que no generin en sí mateixes un discurs, tot i que des de fora serveixen de laboratori (vaga d'autobusos i similars). La negació des de l'esquerra convencional de que "existeix la classe obrera" és un parany en la mesura que qui defensa aquesta tesi confon "crisi del moviment obrer" amb desaparició del subjecte de classe. I ara, amb la "directiva" de les 60 i pico hores setmanals, però, tenim una nova oportunitat de descodificar el matrix. Les reinvencions del capitalisme ens planten ocasions com aquesta: dumping social i deslocalització en el rerafons de la mesura horària. Fragmentació del mercat de treball, atomització del treballador, contractes a la carta, avenç cap al conveni-zero, individualització de les relacions empresa-treballador en un curt circuït desvertebrador del fet col·lectiu. etc... Bé, aquesta samfaina de conceptes, aquest caos, no és més que la deriva del procès productiu i la nova empenta i cop de timó del capitalisme de tendència. El capitalisme de tendència és aquesta nau no tripulada que funciona com un magma (a l'estil del magma de Solaris/Tarkovski/Lem) sense un agent executor. La transformació del capitalisme d'avui fa que no es puguin identificar els centres de poder real. No hi ha fortaleses abordables o palaus físicament identificables. L'imperi (tornem-hi amb Toni Negri, el més precís dels teoritzadors actuals en matèria de redefinició dels subjectes de canvi), l'imperi, doncs, és aquest ens magmàtic que es reinventa en la fabricació capitalista en cascada. Tornant a les 60 i pico hores, primer de tot, ens trobem amb una estocada al mínim denominador comú de les tradicions obreres occidentals (del reformisme keynessià a les diverses gradacions de l'esquerranisme sindical i polític). L'estat del benestar reduït a expressions mínimes veurà escapçat un referent bàsic: la relació entre el temps laboral i el temps lliure (això per a qui forma part del món del treball, només). Hme de pensar que això anirà endavant amb els eufemismes que calgui, però anirà endavant, com també anirà endavant amb les etiquetes corresponents la liquidació de l'escola, la sanitat i el lleure públics. Per què? doncs, perquè els espais ja són mercat,perquè la totalització mercantil no té límits i perquè ens avessarem a tot aquesta transformació social que implica la darrera embranzisda capitalista, la darrera invenció: la liquidació de drets obvis, la liquidació de serveis i l'hipnòsi que causa entendre com a normal i obvi que el món, el cos i la ment són mercat. Dit tot això, mesurar l'abast de tot plegat exigirà exercir punts de fuga, alimentar i realimentar cultures de civilització elemental. La crisi és la crisi del capitalisme, el que passa és que de sempre aquest sistema (que no és estrictament econòmic) és una reproducció de tendències en crisi i una fugida endavant desorbitada, amb beneficis evidents i, paradoxalment, amb motors de difícil identificació nominal.
En clau històrica -relat clàssic- l'ocurrència de les 60 hores és emblemàtica i dilapidadora de més d'un segle de conquestes. En clau "sistèmica" és un capítol previsible de la reinvenció constant del capital. Aquests capitols, lamentablement, sumen i sumen graus de conformitat i de cohabitació entre "la gent" i "les tendències".
Complex, de necessària confrontació, caldrà articular alguna cosa, sens dubte. La base d'una confrontació social, però, no crec que passi per temptacions del pseudocomunisme de matriu estaliniana, ni de polítiques socialdemòcrates (socialecosocialistes),ni -evident- de paradigmes independentistes (sempre interclassistes). Vull dir que...davant de tot això, caldrà concurrència d'idees, simplicitat en els objectius i posar en solfa totes les forces (o "forcetes") de la decadent família de l'esquerra política, social i sindical. I, dónar veu als nous moviments -per petits que siguin- que proposen altres enunciats, altres discursos, altres teories, altres pràctiques i altres societats. Material sensible.
Sumem per dir, com a mínim, NO a aquest capítol i, a més, evidenciem que això forma part d'altres coses.
és llarg el que dius, però ho he llegit i ho he desat al meu arxiu ja que està ben trabat en la línia de molts altres comentaris que fan els col·laboradors i lectors del blog.
El tema encetat hauria de ser primordial. Bona idea de recalcar-lo.
Aunque el capitalismo, como bien dices es cada vez mas ácefalo (multicéfalo quizas) y magmático, aunque es verdaderamente dificil focalizar sus centros operativos e intelectuales, tengo la impresión que esto de las 60 horas responde a una estrategia de señuelo, un intento planificado de sondear la respuesta social a una medida tan brutalmente regresiva desde la perspectiva de los derechos laborales colectivos. Se pretende generar debate y extraer conclusiones de cara a trazar futuras lineas de actuación.
Una respuesta tibia de la sociedad a este desafio implícito servirá para dar alas a los sectores más inhumanos de este "magma" que todo lo impregna. Parece evidente que no se detendrá el desmantelamiento progresivo de las conquistas sociales y los derechos laborales pero el ritmo y la intensidad del proceso estará en relación a la intensidad e imprevisibilidad de la respuesta, quizás no se pueda detener el "magma" pero hay que tratar de contenerlo, de ralentizar su avance y minimizar sus daños porque su tendencia natural es el enfriamiento y, en este sentido, el tiempo juega a nuestro favor.
pues... manos a la obra, empecemos por trazar los enunciados de esta resistencia.
Totalmente de acuerdo, es una barbaridad 65 horas semanales. Para empezar, convocaria una manifestación para degorar las agotadoras sesiones fotográficas de Gisele.
Quan la criatura petita, 14 anyets, que vaig parir va sentir la notícia que resonava a la tele em va preguntar, 65??? quantes en feu ara? La meva resposta, a part de la dada va ser: anota't la proposta perquè si no passa res tu les treballaras! Serà possible que la joventut d'una vegada reaccioni amb "contundència"? O el moviment juvenil només pensa en el "contundent"uniforme Sónar i ... un típic : carpe diem què ja m'he la fotré...
Publica un comentari a l'entrada