06 de novembre 2007

VERD ? NO, NERD ! (EN DUES PARTS)


Voleu un rotllo nerdie total? Cliqueu aquesta adreça:
http://www.penyabogarde.blogspot.com
Ara plantejo un repas als recents esternuts de l'auca catalanoespanyola d'aquests dies. Uns dies que un servidor ha dedicat a tres tasques de primer ordre: Fer amb en Ramonet77 un magnífic programa de ràdio dedicat al pop/soul espanyol (en castellà, no vegis!), anar a les Rambles de visita etnològica i esportiva per viure in situ la maregassa Rangers (i veure que els humans som imparables) i, finalment, el concert d'ahir al Razzmatazz, el millor dels darrers anys, WILCO!. Tot això sense passar per l'auca, la qual cosa em predestina a un allunyament a la bertoltbrechiana manera.
Parlem de l'esternut montillià i del fet inversemblant de la necessitat d'un un tren d'alta velocitat (ni falta que fa, quan tenim les coses bàsiques en estat de puta pena).Penso que em faré pesadet, ho sé. El detonant del caos de les infrastructures és l'autoconvicció de l'autoproclamada "societat civil" de que calen moltes infrastructures (paraula dura, dura), ja siguin bàsiques o siguin superflues. Totes són, segons ells, imprescindibles. L'AVE, l'alta velocitat, és una opció desfassada a Europa sobretot des que s'apliquen alternatives de mitjana velocitat a altres indrets del globus terraqui. A Catalunya ho volem tot , encara que no hi càpiga. El caos de rodalies i derivats és per saturació d'obres majors, per desviació d'objectius, compartits per les dues bandes de l'auca, per els poderosos amb E o amb C. No tornem, doncs, a la cançó ratllada de la culpa madrilenya. I ara ho paguem tots. La megalomania del poder financer imposa necessitats innecessàries i es combrega amb rodes de molí, amb rodes de modernitat galvanitzadora de progresos infinits i postcivilitzatoris. Quan jo era petitet vaig aprendre que les injusticies les causava el poder econòmic i ara, que soc més grandet, em volen convencer que "tots" els catalans som iguals i que tenim un nou enemic del "tot" igual, anomenat Espanya.
Soc pesat. El model compartit entre els nostres capitalistes i els capitalistes d'arreu, és el mateix, és el de les necessitats que han fet necessàries a cop de prospecció mercantil. El contenciós Catalunya/Espanya, pertany a l'esfera del quan i el com s'organitzarà un estat impossible on tothom estarà content (el federalisme voldria dir això, diu Toni Castells, mestre federal) o en la proposta independentista que abarca tota mena de registres (tot i que aquesta darrera de moment no té gaires mestres, però sí molts propagandistes). El dia d'avui ens porta a una situació peculiar: Ni federals, ni confederals, ni independentistes ni defensors de les unitats pàtries, estan contents.
La darrera pregunta, la del pesat que soc, és: A banda dels evidents trets culturals constitutius del que "som" (llengua, etc.)...Quin nexe socioeconòmic empàtic tenim un servidor, vosaltres -amables lectors-, un taxista o un lampista (catalans com som) amb la gent de la Cambra de Comerç, Foment del treball, Cercle d'Economia, la Caixa o el consell d'administració catalano-mundial de SEAT???
Dit això, quan diuen "escolta Espanya!", amb qui parlen? I ... en nom de qui ho diuen?
Pesat com soc, català com soc, no em crec aquest ball de carnestoltes. És una mascarada en grau superior. De petit, em sembla, tenia les coses més clares que ara. Les injusticies les causen els sistemes de dominació. Al nostre país, que no és excepció, és palpaple que ho fem amb rols invertits i molta subalternitat. Com tots, el nostre país és terra de desigualtats. Entre l'Isidre Fainé o els descendents de Samaranch i els que venim de família de fàbrica o taller, hi ha una eternitat de desencontres.
Abans, quan era petit, en deiem lluita de classes. Montilla té raó, però no sé en nom de qui parla.


Aquesta samarreta mostra la dissidència interna d'alguns militants d'ICV que estem fora de joc. No diu "verd", -tot i el color-, diu "nerd". Un Nerdie és un pringat. La parauleta reivindicada per l'escola Robert Crumb, brilla lluminosa a la peli American Splendor. Els Nerdies d'ICV tenim un espai virtual destinat a socialitzar la discrepància. Pringats i altruïstes, aspirem a la quadratura del cercle: Una esquerra roja i verda (afegiu la resta de colors de la revolta) que faci possible el binomi avui impossible entre carrer i govern. Sense voler fer sang ni llenya, sense participar del ball de càrrecs, es tracta de suscitar debat, reflexió, queixa, proposta i una infinita paciència davant dels errors de la direcció (i de nosaltres mateixos, nerdies com som). Jo m'inclino per un ideari combinat nerd/red (pringat i roig). La desorientació és considerable. La de tots, em temo.
Estem a:
http://www.verdiroig.blogspot.com/
I ara anem a coses més impactants. Els de la fotografia són WILCO. El ciclista és Jeff Tweedy, la qual cosa garantitza un format accesible. L'altre dia el terrible suplement Tentaciones de El País, els tractava de "indies para adultos". Podria ser. Aquell fulletó ja fa temps que perpetra etiquetes impossibles. La cosa està en que la banda d'Illinois ens visita i que anirem al Razzmatazz, dijous post-champions, disposats a rebre la seva música. Una hipotètica geografia americana de la música d'avui ens mostra els nexos entre Giant Sand, Lambchop i Wilco. Són la meva triada nordamericana. Referents que truquen a la porta.

43 comentaris:

Anònim ha dit...

m'agradaria anar al concert de WILCO i tenir aquesta samarreta per lluir-la en dies de tempesta.Els d'iniciativa necessitem bon humor i una samarreta com aquesta pot ajudar, puessss no pita la cosa.

Anònim ha dit...

ei nano. això del NERD em recorda el LLEF! del Verdet, oi?

Anònim ha dit...

Estaria bien hacer un repasillo de los personajes y grupusculos mas nerd de la vida politica, aquellos que se han paseado por el lado mas marciano de la vida. Propongo, para empezar, a Patty Hearst y el entrañable Symbionese Liberation Army, ¿Alguien da mas?

Por cierto ¿Para cuando un programa radiofonico, en el idioma que os apetezca, sobre el country contemporaneo? Es una tematica de lo mas nerd...

Anònim ha dit...

Si el verd és el color de l'esperança, el NERD es l'esperança per una nova actitud política.

Anònim ha dit...

mientras esté la Mallol todos los militantes son unos Nerds. Hasta los neopijos que van de ecologistas de postal de Armani.

Anònim ha dit...

amic "catalán muy fino", altrament dit "el nano del butano". Conec la teva fixació per la Mayol (no s'escriu amb "ll"), però no la comparteixo del tot, la premsa ha creat molta mitologia infundada sobre aquesta dama. Tot i això, els "nerdies" barcelonins ja saben que el relleu de la teva estimada Imma és un fet, amb noms i cognoms: RICARD GOMÀ.

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

a la proposta del company ASPERGER, m'apunto i proposo un nom a la llista iniciada:

MPAIAC Movimiento para la independencia y la autodeterminación del archipiélago canario. Lider: Antonio Cubillo.

"¿ quién da más ?"

Anònim ha dit...

No oblidem el mític PGB (partido de la gente del bar), no em consta que mai s'hages constituit ni registrat formalment però segur que avui dia encara esgarraparia un grapat de vots.

Anònim ha dit...

En 1969, Timothy Leary (escritor y gurú del LSD) decidió disputarle el puesto de gobernador de California a Ronald Reagan. Para la ocasión, Leary contó con la inestimable ayuda de John Lennon que compuso su canción de campaña: “Come Together”. Finalmente, Leary retiraría su candidatura tras ser acusado de posesión de marihuana y Lennon retocaría ligeramente la letra de la canción para incluirla en uno de los discos de los Beatles (Abbey Road).

Anònim ha dit...

El Hunter S.Thompson,padre del periodismo Gonzo (mezcla de observación participante y alucinación contracultural) fue uno de los pioneros de las campañas electorales heterodoxas. En concreto, el autor de Miedo y asco en Las Vegas orquestó la campaña de 1969 del partido del Poder Freak a la alcaldía de la ciudad de Aspen, un pueblo de las Montañas Rocosas convertido gracias a la especulación inmobiliaria en una enorme estación de esquí de lujo, en donde se instalaron también con sus caravanas y tipis hordas de hippies, desplazados por las subidas de los alquileres y el mal rollo generalizado en los barrios bohemios de San Francisco.
Según escribió Thompson en su artículo sobre la campaña (“Poder Freak en las Rocosas”, incluido en su libro A la caza del gran tiburón), el programa electoral del Poder Freak tenía como objetivo “joder a los cerdos y arrastrarlos por el barro” (siendo los cerdos los promotores inmobiliarios y sus cómplices, mayormente cowboys cegados por la pasta fácil y exiliados nazis que se habían refugiado en el negocio del esquí). Salvando unas cuantas propuestas sobre la gratuidad de las drogas y el control público de su calidad, Poder Freak presentó un programa con un contenido (las formas son otro cantar) que no desentonaría en ninguna propuesta ecologista de izquierdas de hoy día. Igualmente, Thompson identificaba en el artículo uno de los talones de Aquiles de este tipo de campañas: las dificultades estructurales para movilizar electoralmente al underground recalcitrante, que van desde el déficit crónico de atención política hasta la creencia en que en las oficinas de registro del censo electoral habita el demonio (“la política es una mierda, tío”). Estos impedimentos se superaron en gran medida mediante una campaña tipi a tipi, tugurio a tugurio, y alguna ayuda adicional el día de las elecciones: grupos de Ángeles del Infierno vigilaron que los melenudos, amenazados por las fuerzas vivas de Aspen, pudieran ejercer su derecho al voto. Finalmente, Poder Freak se quedó a sólo seis votos de hacerse con la alcaldía. Según Thompson, entre las causas de la derrota destacaba tanto la unión oficiosa entre demócratas y republicanos, aterrorizados ante la posibilidad de un triunfo electoral de los piojosos, como el hecho de que unos cuantos hippies fueran incapaces de llegar a la oficina electoral por estar, ay, “demasiado fumados”. Una de las propuestas más pintorescas del Poder Freak era la de convertir a todos los policías de Aspen en barrenderos y encargados de la flota municipal de bicicletas. Pero los ciudadanos de bien de Aspen no tenían de qué preocuparse: el hueco policial sería cubierto por el propio Thompson que, en pleno subidón por el espectacular resultado electoral del Poder Freak, decidió presentar su candidatura a sheriff del distrito en 1970. La posibilidad de que Thompson, gran aficionado a las armas, se convirtiera en el primer sheriff de EE UU apologista de la mescalina no debió gustar mucho a los dos grandes partidos que volvieron a unir sus fueras para impedir que el escritor, que consiguió un 40% de los votos, se hiciera con el puesto.

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

està clar que la declaració dels NERDS D'ICV, és rizomàtica i expeditiva. Mentres els dirigents tancats al carrer Ciutat estan despistats, nosaltres els NERDS estem en plena forma. Aquest recull de NERDIES només ha fet que començar.
Segueix la llista oberta.
NERDIES D'ICV AL PODER! PROU POLÍTICA DE CONTENCIÓ, PROU "INTERIOR" I MÉS DESCARAMENT!

Anònim ha dit...

ICV NECESSITA AQUEST MISSATGE. NECESSITEM CANVIS I RECUPERAR L'ESPAI QUE TENIM DAVANT I QUE AVUI NO CONNECTEM.
PREFEREIXO UNA ICV FREAKIE O NERDIE O EL QUE SIGUI, ABANS QUE SEGUIR ESPERANT QUE LA DIRECCIÓ DIGUI "ALGUNA COSA D'ESQUERRES".
AIXÒ DE "NERDIE" ÉS NOU PER A MÍ I M'ESTÀ POSANT A CENT.

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

"PAYASO", posar en aquest post al Hunter Thomson ha estat de categoria!
La família Nerdie està d'enhorabona. Crumb, Thomson, Clowes, perfecte!!!!!!

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

Sr. Jordi T:

Heu estat vos qui, meravellosament, ha escrit el nom de WILCO damunt la porta bruta del meu cotxe brut?

En cas afirmatiu, li agraeixo el detall, doncs confirma una empatia infinita.

Anònim ha dit...

ante la avalancha Wilco que se aparte el nuevo Elton John, el llamado Rufus Wainwright (o como se escriba).

Anònim ha dit...

WILCO WILOC WICOL WICLO
WILCO WLCIO WLIOC WLCOI
WILCO WCLOI WCLIO WCOIL
WILCO WOLCI WOICL WOCLI
WILCO
WILCO
WILCO
WILCO WILCO WILCO WILCO
WILCO WILCO WILCO WILCO
WILCO WILCO WILCO WILCO
WILCO WILCO WILCO WILCO

Anònim ha dit...

PRIMER MANIFEST SIRLERO

Quin cony de Països Catalans és el que tan abrandadament reivindiqueu?

L'avorriment i l'estultícia feta poble?

On són la rialla i l'escatologia i el glamur que ens caracteritzaven?

On és l'esperit de carrer del Barri Xino d'en Vallmitjana i d'en Casavella?

I la picaresca de sota Montjuïc, la salabror quinqui de la Barceloneta, l'alegria rumbera dels gitanos de Gràcia?

Si no tenim això, si ja no hi ha res d'això,

si no som el que érem,

si no som res (però fa de mal dir),

fem-nos fora, deixem pas als altres,

auto-exiliem-nos, fotem el camp:

fora catalans dels Països Catalans!

Preferim les picants espècies d'orient i les discoteques llatines on la gent es pega, sí, però almenys ballen! Preferim els sevillanos que parlen amb la zeta, preferim els avis que parlen i escriuen en català pre-fabrià! Preferim la pesadilla argentina i les màfies russes, les italianotes que ens refreguen les natges al passar per davant de La Cazalla! Preferim els salats i els arrauxats d'arreu abans que la grisor menestral d'aquí, els mil d'accents de qualsevol poble que el fotut barceloní que malauradament parlem!


Universal i ultra-local, la catalanitat és viatjar molt i dir que tot és una merda

és desitjar secretament fotre el camp però sempre tornar

és en Francesc Pujols fotent-li el dit a la xona de la Lídia de Cadaqués

són en Dalí i en Lorca tocant-se gens dissimuladament el cul

és en Josep Pla pelant-se-la davant d'un plat de seques

és l'Alady i la Santpere cantant a duet "El vestir d'en Pasqual"

és dur la Moreneta tatuada al pit i fer màgia negra

és mirar-se molt el melic i no netejar-se'l mai

Però el més importants és:

I on és que hem deixat els lluentons?

ON SÓN ELS LLUENTONS QUE'NS FEIEN BRILLAR?

Volem un país eufòric, un país amfetamínic, orat, eixelebrat, golafre, canalla, ocurrent, de llargues sobretaules i infinits vermuts, de festes majors de barri i res de macroespectacles, de taverna i sala de festes, d'ateneus populars i de sardinades a la platja, d'Einstein al carrer Canuda i de Miles Davis al Palau de la Música, del Modernisme més passat per absenta i del Romànic de la cara fosca del Pirineu, de les revoltes populars i del POUM, de la caputxinada i de les organitzacions secretes, del M.I.L., de l'allioli i de la becada, del Delta lisèrgic i del Montseny satànic!

Volem el país que va engendrar March i Budellam, Santos, Llull, Miró i Dioptria, Foix, Mompou i Peret, Jujol, Anarcoma i la mare que els va parir!

Espitregats o amb corbata de seda (res de caspa botiguera),

o els carrers o els palaus!

De les barricades al cel

(de neó del Paral·lel)

Anònim ha dit...

Genial!!!!!!!

Anònim ha dit...

Com a joc demagògic, no està mal.

Anònim ha dit...

Es un text amb anim provocatiu i fica el dit a la llaga del pensament nacionalista mes autocomplaent. Acusar-lo de demagógic em sembla una manera de defugir el fons ideológic que destil.la.
La hipérbole intencionada y altres recursos retórics de la critica humoristica son facilment titllables de demagógia però crec que s'ha d'anar un pas mes enllà en la seva anàlisi.

Anònim ha dit...

M'agraden els manifestos provocatius, i aquest també, la veritat. Té gràcia.
Ara, afegir-hi les discoteques on la gent que es pega i les màfies russes no sé quin sentit té. Em quedo amb Santos i Miró, posem per cas. Jo també prefereixo la rauxa al seny, però cada dia accepto menys segons quines maneres de ser i de fer que, curiosament, tenen fins i tot bona premsa. Almenys sobre el paper.
L'autor del manifest és dels que peguen a les discos o és simplement de la màfia russa?

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

no sé qui ets, "anònim" però jo enn aquest cas estic en la línia, prefereixo un país amb capacitat autoirònica i autoparòdica que no pas el pessebre nacional de l'auca. Sincemament, m'agrada i no em molesta. Més encara, els que acostumen a criticar a aquells que fan broma amb la pàtria acostumen a carregar-los per fer autoodi, res més lluny: autoparòdia d'un país patètic (com tots!)

Endora ha dit...

Hi haurà un altre manifest? Això promet!!! Està entre el lletgisme vallvenià i l'intel.lectualitat més eslovena. Joerrrrrrrrr, ai no...... jopelinessssssss!

Anònim ha dit...

El manifest l'he trobat ha indymedia i m'ha semblat interessant i, d'alguna manera, relacionat amb el post NERDIE.
Un plaer que us hagi agradat.

Anònim ha dit...

gràcies "payaso", sempre la claves!!!!
és un manifest ideal per desintoxicar-nos de tanta pallissa amb aquesta invenció constant de Catalunyes i Espanyes pesadetes i irreconciliables!
Per una CATALUNYA catxonda i menys victimista...poderosos amb cartera i senyera a la vorera!

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

ahir WILCO WILCO WILCO va ser monumental.

Anònim ha dit...

superarticle del tati!!!!!

Anònim ha dit...

Veig que el manifest sirlero ha causat sensació. A mí em sembla una bufonada amb ganes “d’épater le bourgeois”.

Reclama un país igualment identitari però cràpula i trasnotxat.
M’interessa tan poc com el país missaire d’uns altres, o el d’essències folclorico-nacionals dels tercers.

A mi doneu-me un país que funcioni, en sanitat, ensenyament, transports, amb respecte pel medi ambient, en els drets dels treballadors i dels consumidors. La gresca ja me la muntaré jo, que no em cal la mafia rusa.

Anònim ha dit...

Si l’ essència del Blog es la seva temporalitat , com l’art fugisser ... aquest blog en canvi es mereixeria editar-se en un llibre.

Anònim ha dit...

senyor Paccius, vosté proposa un país molt avorrit on només es fa gresa a casa seva i hauria de tenir una miqueta de sentit de l'humor per entendre que el manifest és això mateix, una humorada bona que bona falta ens fa. Glups, massa ordre pot asfixiar.

Anònim ha dit...

La fase nerd del cap de setmana, podria ser aquesta, què et sembla Tati i companyia?

Hugo Chávez la caga i desprestigia el canvi que necessita llatinoamerica. És un tiu massa militar. No cola. Malgrat unes politiques socials molt necessàries. Es contraproduent per fer un socialisme democratic i del poble.
Evo ja és una altra cosa, comená de s de baix i lluita per la dignitat del seu poble.
Però el Rei Juan Carlos canta com una almeja, essent un senyor no votat per ningú. el ZP va estar diplomaticament correcte i ja està.
Tornant a Chaves, estaria bé que el socialisme de veneçuela tingués una direcció més encertada i no pas un golpista com ell.
Però no és només el Chaves el populista, pues populista tambés és la dreta de totes les amèriques.

Anònim ha dit...

Apreciat Masnoví, avorrir-se o divertir-se depèn de cadascú, dels seus interessos i de la seva manera de ser. Si perquè vostè es diverteixi hi ha d'haver una màfia russa que es dedica a explotar la misèria d'alguns països i prostituir-ne les dones, prefereixo que vostè s'avorreixi.

He entès perfectament el sentit irònic i transgressor del manifest, i no me l'agafo en sentit literal. Però hi ha dos aspectes del manifest que em desagraden.

El primer és una cosa que no diu però que hi és implícita "passem-nos-ho bé, passem de tot". Sempre he pensat que aquest tipus de consignes desmobilitzadores del debat polític ajuden a la dreta.

El segon és d'un cert mal gust en alguns dels temes utilitzats. Tots tenim els nostres límits del que ens agrada o ens incomoda.

Haig de confessar que també hi ha una altra raó que m'ha portat a fer el comentari anterior. És el plaer de portar la contrària, de dissentir, de polemitzar.

Una cordial salutació

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

La meva opinió, molt esquemàtica sobre aquesta polèmica llatinoamericana és que:

a) el Zapatero es va portar força bé en termes diplomàtics. Era un tema de "formes" i convenia mantenir-les.

b) el debat sobre Venezuela i Chaves és molt complicat. La dimensió especial d'aquest dirigent posa en entredit els continguts de moltes mesures justes que s'apliquen. No em fa massa bona pinta que un militar bregat en cops i gestos estigui davant d'un procés que podria ser molt suggestiu de cara al socialisme llatinoamericà.

c) malgrat tot, ho digui qui ho digui, qualificar a Aznar de fatxa és una cosa molt raonable en vistes al que representa aquest expresident.

d) la política dels empresaris espanyols a llatinoamerica és especialment colonialista des dels seus orígens i sobretot amb les privatizacions aznarianes en empreses punteres que ara campen per aquells països.

e) el rei la va fer grossa. Semblava el palco del futbol.

f) sempre he pensat que el socialisme fracasa per presions externes i internes, en aquest cas per els neoliberals que apreten i per uns dirigents propis nefastos que utilitzen el procés per seguir manant. Cas Hugo.

g) el cas Evo Morales no entra en aquest quadre Chavista i té particularitats organitzatives i propostes molt més inteligents i dignes del que representa.

e) l´ús reiterat de l'adjectiu "populista" aplicat a Chavez o a Evo o a altres, no ha de fer oblidar que el populisme sempre ha estat també de dretes.
Recordem Perón, Evita, Alan García, etc...per no dir els superdictadors de sempre: pinochet, stroesser, videla... tots ells POPULISTES.

f) més enllà d'aquella mesa de dirigents, avui existeix un gran moviment de base a tota llatinoamèrica amb un denominador comú de contestació al neoliberalisme, des de Brasil, a Argentina i des de Veneçuela a Bolivia.

g)Els dirigents mereixen una observació particular cas per cas. En molts casos són contraproduents en la defensa de les necessitats dels seus pobles i del procés revolucionari llatinoamericà.
Pèro, l'esperança del socialisme vindrà de llocs com aquells. Molt més lluny d'una mesa de dirigents convertida en ginyol i àuca globalitzada pels mèdia.

NOTA: Felicitats als TARIJEROS de Premià per plantar EVO MORALES al bellmig de la Plaça Nova! dissabte passat.

Anònim ha dit...

Pacius: repassa amb ulls oberts el bon humor del manifest que no demana res de mafies ruses i més rauxa que d'ordre anem massa carregats.

penyabogarde ha dit...

no es barallin senyors!

Anònim ha dit...

No estic gaire al tant del procés de transformació política que s'està duent a terme a Venezuela, però quan escolto a tots els "voceros" de la dreta, tant catalana com espanyola, dir que Chavez es poc menys que la personificació del diable, no puc evitar de sentir certa empatia amb aquest personatge. El tema de les formes, el protocol i totes aquestes minucies em sembla irrellevant quan el que s'està denunciant, de forma mes o menys elegant, es l'expoli permanent i l'injerencia continuada dels països rics envers els pobres.
Pensem que espanya es l'unic pais present a la cimera que no te un cap d'estat escollit de manera democràtica, aixó si que hauria de fer callar la boca a uns quants.

Anònim ha dit...

Com en Tati expressa, Jo no simpatitzo amb el personatge Chaves, tot i això ja m'agradaria veure el rostre dels altres dirigents de la dreta de Veneçuela...o de tota llatinoamèrica. De totes maneres, em resulta més vàlid també, com Tati, el cas EVO MORALES.
El que compta és que avui existeix un moviment molt plural de contestació al neocolonialisme hispano-ianqui. La gent s'organitza molt. Els dirigents normalment no estan a l'altura del socialisme necessari. Tot i això, una certa esperança es pot observar. Els màxims detractors de Chaves acostumen a ser gent totalment confrontada amb els països del tercer món i amb tota Amèrica Llatina.
No defenso Chaves, però, el Rei d'Espanya hauria de passar per les urnes algun dia, no?

Anònim ha dit...

Desde posturas honestas de izquierda, no deberíamos perder ni un minuto de tiempo en criticar a Hugo Chavez (personaje, por otra parte bastante criticable) porque esto significa hacerle el juego al capitalismo y su estrategia de acoso y derribo a todo lo que huela a cambio social en sus "paises fabrica".
Acusar a Chavez de golpista, populista, militarista, maleducado, cutre, etc, sin entrar a valorar la situación social venezolana es un discurso simplista en el que, quienes nos decimos anticapitalistas, no deberiamos caer.
Si su revolucion consigue acabar con la pobreza, la explotación, los privilegios, el analfabetismo, la falta de cobertura medica, etc, por mi puede seguir haciendo el ridiculo en su programa personal de television.

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

sense fer-li el joc al capitalisme, es pot valorar amb reserves un lider del tipus que sigui i al mateix temps entendre que Llatinoamèrica necessita alliberar-se de la dependència colonial i de les seves conseqüències.
Puc dir que les formes del Chaves són quasi teatrals, però les polítiques socioeconòmiques que impulsa poden ser justes. Per damunt de les particularitats dels dirigents i opositors de cada indret, el que valoro és el procés d'organització popular que s'està donant a tota llatinoamèrica, des de Brasil a l'Argentina passant per Bolivia i Veneçuela, i aquest moviment té un arrel sociopolítica molt potent que pot sobreviure o qualsevol tipus de dirigent.

En quan al "populisme", em sembla lamentable que la premsa utilitzi de sobte aquest adjectiu, quan el populisme llatinoamericà té una història molt dilatada amb el peronisme com exemple més clar.

El govern espanyol hauria de canviar la seva política amb llatinoamèrica, no ho farà, doncs en termes de política exterior hi ha una cosa que es diu consens de Washington, i això és doctrina de fe entre neoliberals i socialdemòcrates.

Es pot criticar cert chavisme i al mateix temps simpatitzar amb tots els moviments que lluiten contra l'imperalisme.

Com es podia ser comunista i criticar obertament el paper dirigent del kremlin, l'estalinisme i la persecució de Trotsky i dels anarquistes. Per posar un exemple de crítica d'esquerres a certes pràctiques dirigents.

"sense fer el joc a ningú" que quedi clar.

Anònim ha dit...

buen debate de "opiniones de payaso", tati y anónimos en clara línea de recuperar ese espíritu antimperialista denostado por la socialdemocracia y la derecha. Yo lanzo una lanza, valga redundancia, por Morales, el Evo.

Anònim ha dit...

Jo crec que el rei se l'ha guanyada a pols la sortida de to de Chavez. La mateixa setmana havia estat a Ceuta i Melilla, en clara demostració de vocació colonialista. Es presenta a la "cumbre iberoamericana" com si fos el rei de tots, ja que el representant real d'Espanya és el cap de govern.
El rei d'Espanya és l'hereu d'una tradició colonialista i imperialista, i és normal que no sigui vist amb bons ulls per una part important dels iberoamericans.

D'altre banda el Chavez és un militar, i com tots els militars fa més por que una pedregada.

Anònim ha dit...

Realmente cuando hablo de obviar ciertas criticas a Chaves, me refiero las criticas que tienen un cariz mas estetico que etico. Hay una cierta tendencia al cachondeito eurocentrico sobre el jersei de lana de Evo Morales, las formas culebroneras de Chavez, los anacronismos de Fidel, etc, que ayuda a desviar el debate de fondo hacia un debate de formas. No se escribiran ni la mitad de líneas sobre el contenido, los debates, los acuerdos acanzados, etc, en esta cumbre iberoamericana que sobre el incidente protagonizado por Chavez y Borbón.
Evidentemente criticar las purgas estalinistas o el genocidio camboyano no me parece, ni mucho menos hacerle el juego al capitalismo, ni tampoco la critica al Chavismo siempre que se haga desde un escrupuloso conocimiento de causa, de otra manera corremos el riesgo de ayudar a destruir antes de tiempo una experiencia social necesaria.

Anònim ha dit...

"estamos en ello" amic "Payaso", doncs del que es tracta és de dónar suport a la lluita antiimperialista. d'ACORD!