DRET A "DISENTIR", REFUNDACIÓ SIDERAL, URGENT I NECESSÀRIA

Heus-los aquí: Els poderosos. La foto és del mestre Robert Frank, els poderosos són dels Estats Units. Tanseval, podrien ser espanyols o catalans. Els nostres poderosos són cínics i rondinaires. Mai estan satisfets. No en tenen prou. El nostre establishent juga al victimisme, s'embolica de barres i estrelles i extreu la seva particular lectura de la neofraseologia nacionalista: "El dret a decidir". Unes plataformes marcadament independentistes munten una manifestació, vinculen tots els mals del país a la pèrfida Madrid i descodifiquen la substància del problema de les infrastructures en favor de la confrontació centre/perifèria. Tenen tot el dret a fer-ho, la qual cosa no vol dir que el moll de l'os de l'afer es derivi de l'esmentat "dret a decidir".
Els governs convergents han estat determinants en el model que ara esclata. Els poderosos, convé recordar-ho (els marxistòides som així de pesats) són i seran els sectors del gran empresariat, de les finances, de la comunicació, que CiU representa, defensa i escolta.
El llegat de 23 anys de concomitància entre poders econòmics i poder autonómic inclouen l'opció AVE, la manca de col·laboració amb els poders locals i el menyspreu a les reivindicacions d'aquells que han defensat unes infrastructures sostenibles i possibles. Han volgut inflar el globus i ara ha petat.
La responsabilitat d'allò que en diuen "Madrid" també existeix (i molt), la manca d'inversió pública és notòria. Ara bé, que tot s'hagi de dirimir en un gest propagandístic anomenat "dret a decidir", em sembla lamentable. Més encara quan aquest "dret a decidir" és el mot d'ordre dels litigis per decidir qui és el més nacionalista en aquesta disputa particular protagonitzada per convergents i republicans.
Per què no es fa una manifestació reivindicant solucions al caos i als dèficits, assenyalant responsabilitats compartides a Catalunya i a Espanya? Doncs, penso jo, perquè el model present vé de lluny i "va més lluny encara". És el model dels senyors de la fotografia de Robert Frank. Em sembla bé que ICV-EUiA vagin a la mani del dia 1 de desembre. Costarà dir allò de "malgrat les males companyies". Jo no aniré a aquesta manifestació. Els problemes socials, -les comunicacions ho són-, no es solucionen passejant de bracet amb la gent que els causa.

Una intervenció des del cel a càrrec dels Freak Brothers o la refundació real de la superficie terrestre. Ara que ens demanen refundar, requetefundar i recontrafundar. Millor esperar una pluja de freaks de primera. A què vé això? Doncs, a la necessària animació de la nostra l'auca! El deliri del país inventat avança, entre invents de fora i invents de casa. Ara toca refundar!

L'histoire des hommes est la longue succession des synonymes d'un même vocable. Y contredire est un dévoir.

René Char, 1965. Recherche de la basse et du sommet

L'aforisme del mestre René Char ens arriba de perles en els temps que vivim. Temps d'inflació conceptual. Total: Per rebre missatges enganyosos, missatges de classe i de poder clàssic. La refundació del catalanisme de l'Artur Mas és la reformulació del ser o no ser de CiU, amb les característiques del factor màgic del nacionalisme entés com a comunitat perpètua sense matisos socials ni antagonismes. El projecte de CiU és el de les classes dominants i dominadores, fet des de Catalunya pot semblar "nacional" i inclusiu, fins i tot adreçat a tots els ciutadans i ciutadanes (com si "tots" fossim d'una peça, iguals i replicants). És una proposta d'un cert catalanisme polític destinat al projecte de sempre, com Prat de la Riba, com Cambó, com tots els exponents del conservadurisme català. El catalanisme de CiU és el recurs necessari d'aquesta dreta, útil per suscitar consens entre molta gent, més enllà dels sectors objectivaments representats per el món convergent. La trampa està descoberta des de temps immemorials, quan les revolucions burgeses proclamaven la lluita nacional per facilitar l'adhesió de sectors antagònics dins d'una proposta decidament burgesa. Ara, postmodernament, la cosa és com sempre, amb el reforç mediàtic, la mercadotècnia pseudopolítica i les altres formes de descomposició política en que estem immersos. Res de nou.

El catalanisme polític ha de ser el que cada força política proposi i, més enllà de dogmes, inclou tota mena de posicions destinades a considerar aquest país, Catalunya, un marc amb particularitats (i moltes coses més que no cal resumir) i complexitats. El moviment obrer català del segle XX era catalanista, majoritàriament federalista i profundament internacionalista. La burgesia, sempre, encara que sigui catalanista formalment, planteja fòrmules que asseguren llur hegemonia de classe. Quan la dreta utilitza la nació o el país, ho fa per adquirir consens social, obviar els abismes socials i simular una realitat on tothom vol "el mateix" davant de "l'enèmic" comú. Una vella història. Aquest catalanisme de Mas no és refundable. És el loop etern de la dreta embolicada en barres i estrelles. Les esquerres, senzillament, l'hauriem de combatre amb una decidida reconstrucció de la nostra cultura política unitària, de base i de govern (d'això darrer ja en soc més excèptic). Les esquerres (no només de partit), però, estem en desbandada, en una discusió endogàmica infinita i sense gaires forces i referents. De fet, de tot plegat en parlem cada dia, a les minoritàries cantonades invisibles.

Canvi de línia d'atenció: SOUND SYSTEM. La propera edició del programa (dimarts 27 de novembre a les 9 del vespre a ràdio Premià 95.2 fm) restaura el programa dedicat al POP/SOUL/FUNK Espanyol (versió castellana i realista), davant de les peticions de la clientela, Preneu nota i escolteu-lo. Llegiu: http://stereo2soundsystem.blogspot.com/2007/11/sound-system-183.html i podreu captar les imatges, els comentaris i els factor decisius d'aquell època.