Avui, oficialment, segons la premsa, ha mort el cassette. Poca broma al respecte. Els suports de tota mena, portadors de músiques i paraules, moren i ja està. Els defensors del format rei -el vinil- fem el que podem per cohabitar i coexistir amb aquesta onada de jubilacions tecnològiques. Avui li ha tocat al cassette. Aviat es passaran per la pedra el CD i tots ballarem la dança de la música intocable, intexturable i ja veurem que passarà. Ho he de confessar: el meu darrer cassette va ser un de LOS CHICHOS, el vaig comprar per 150 peles en un bar del barri obrer de Els Molins a Mataró, el vaig portar al despatx i el vam exprimir fins que va morir enterrat per la pols. Recordeu els vostres cassettes? Participeu en aquest ritual de la memòria! Vinga!05 de febrer 2007
HA MORT EL CASSETTE
Avui, oficialment, segons la premsa, ha mort el cassette. Poca broma al respecte. Els suports de tota mena, portadors de músiques i paraules, moren i ja està. Els defensors del format rei -el vinil- fem el que podem per cohabitar i coexistir amb aquesta onada de jubilacions tecnològiques. Avui li ha tocat al cassette. Aviat es passaran per la pedra el CD i tots ballarem la dança de la música intocable, intexturable i ja veurem que passarà. Ho he de confessar: el meu darrer cassette va ser un de LOS CHICHOS, el vaig comprar per 150 peles en un bar del barri obrer de Els Molins a Mataró, el vaig portar al despatx i el vam exprimir fins que va morir enterrat per la pols. Recordeu els vostres cassettes? Participeu en aquest ritual de la memòria! Vinga!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
12 comentaris:
una cinta de Martha and the Vandellas que portava HEATWAVE i era de soul xulo
El cassette és un suport que mai em va fer el pes. Per començar se sentia bastant pitjor que el vinil. Sense resposta a altes freqüències, amb el cert "flutter" que feia que cap música sonés del tot bé. L'única gràcia era que es podia sentir al cotxe. Em sembla que en ma vida mai he comprat un cassette, o potser un de rebaixes al corte Inglès, dels Moody Blues cap el 74, aquell que deia "I'm just a singer in a rock & roll band...". Segur que el Tati el té sensat i classificat a la seva prodigiosa ment.
Jo reivindicaria, el cassette com a mitjà de creació artística en fer-se un mateix els dissenys de les gravacions domèstiques.
Recomano la visió del llibre "Gracias por la música. Portadas de CD y cassette hechas en casa" de
Xavier Carbonell, Joaquín Gáñez i Garikoitz. Fraga Editorial Belleza Infinita.
Yo me afiancé con una doble cassette de cursos de inglés de la Agostini que tenía unos fondos musicales de campeonato con tambores y gaitas escocesas y sonido de arpa celta
Pese a sus limitaciones acusticas, el cassette fue el formato que mejor se adapto al espiritu “do it yourself” que acompaño al movimiento punk y el unico soporte musical regrabable asequible al público mayoritario durante muchos años. Tengo amigos cuya pasion (parecida a la que el autor de este blog siente por el vinilo) por la grabacion de recopilaciones, copias y maquetas en formato cassette, les llevo a crear autenticas obras de arte de la autodición.
Debemos agradecerle tambien el habernos librado de la tirania de las ondas (musica insoportable o sintonizaciones imposibles) en nuestros primeros viajes adolescentes, ya fuera en el radiocassete del coche o en los diferentes formatos de reproductores portátiles.
Los punkis, los breakers, los calorros del parque, los macarras de playa, los viajeros solitarios, los amantes de los recopilatorios personalizados, los usuarios de espectrum y commodore, el director de sony, etc... jamas te olvidaremos.
Descansa en paz en el cielo de los formatos!
tinc vàries caixes carregades de cassetes, col·lecciono programes de ràdio sound system de la primera epoca i recopilacions que hem feia de manera casolana epr anar de viatge. El cassette va ser útil, el CD també, aviat ens quedarem amb una cosa rara sense format i haurem d'enfortir el nostre col·leccionisme.
El cassete no és mort. Sempre recordaré el cassete més especial per a mi. És jun cassete casolà amb mig centenar de cançons catalanes cantades per una persona que estimo moltissim, aviat els Borinots recuperaran alguna cançó d'aquestes
naturalment que no és mort, el podem col·leccionar i ja està, el que passa és que ja no es vendrà a les botigues...
ei Titus!
Em permeto una reflexió simple i conservadora.
En pocs anys quants tipus de suports d'informació de tota mena hem vist quedar obsolets en poc temps? Dels dels diversos formats de disquets de PC (res a veure amb el partit comunista) fins al vídeo, ara la cassette, diuen, i ja amenacen en enterrar d'aquí a dos dies el moderníssim i revolucionari DVD. Coi. Mentrestant, malgrat tots els mals auguris, hi ha un suport que no caduca per més que hi hagi teòrics de la modernitat que el vulguin llençar cíclicament a la paperera sense aconseguir-ho: el paper, justament.
Martí,
la teva aportació no és conservadora, visca la paradoxa, és absolutament multidireccional, rebenta l'espai i el temps i universalitza la cosa. El paper! Aquest és el format rei! fins i tot les partitures del faristol són de paper (encara que hi hagin programes informàtics pautats)...
Per cert, ja he visitat el teu blog i la cosa de l'Agora esvera molt... jo vaig optar per CAÇADORS DE PARAULES i, acte seguit, Tom Waits, foscor i canalobre!
àngel "des-tatit-zat"
Aquesta setmana he escoltat cada dia metallica amb un cassette ;), la veritat és que només tinc un aparell reproductor de cassettes i l'utilitzo frequentment
El vaig comprar per que m’ajudés a suportar un soporífer viatge en autobús i ara resulta que me l’he de mirar quasi com una relíquia històrica. Es tracta d’un cassette: The Lord of the Rings. The Fellowship of the Ring. És a dir, la banda sonora original de la pel·lícula La Comunitat de l’Anell, la primera part de la trilogia que va dirigir Peter Jackson sobre la novel·la de Tolkien. El vaig veure aquest estiu a l’estació d’autobusos de Terol i vaig pensar que potser m’ajudaria a passar les prop de tres hores de viatge que tenia encara per davant aquella tarda. O potser m’ajudaria a pensar en el misteri que implicava que el viatge de tornada fos un Euro més car que el d’anada malgrat ser el mateix recorregut però a la inversa: ‘És un servei més car’, em va disparar com a tota explicació el tipus estrany que em va vendre el bitllet, que semblava sortit d’una peli d’en David Lynch, el col·lega.
La mossa que atenia el quiosc de premsa va sortir amb un grapat de claus i va treure la cinta de l’expositor. Em va cobrar 4 €, i em va semblar un bon preu per una còpia oficial, amb el seu precinte de la Warner i tot. Una ganga m’hauria semblat si hagués sabut que es tractava d’una de les úniques 8.000 unitats de cassettes que es van vendre a tot l’estat durant l’any 2006 i, pel que llegeixo, potser una de les últimes que es fabricaran. Numerades, haurien de sortir; objectes de culte per a col·leccionistes, i no pel seu contingut –mutable, com sabem els antics, amb el vell truc del trosset de cinta adhesiva als foradets pertinents-, sinó per la seva essència, pel seu concepte; pel fet de ser cassettes.
Ja ho veuen: les coses van que volen. Després de tota una vida de discos de vinil i cintes –musicassettes, en deien alguns-, ens van arribar els CD’s i en només uns deu anys, ja tenim arreu els MP3 i aquests aparellets diabòlics que portem, servidor inclusiu, enganxats a les orelles. Ostres! Les coses van més de pressa per segons quines tecnologies del que un voldria. Em comentava l’altre dia un company de l’Emissora que a l’MTV havien repetit la jugada del primer videoclip que van emetre. En aquella ocasió, era l’1 d’agost del 1981, va ser el tema dels Buggles Video killed the radio star. El d’ara és MP3 killed the CD star. Si Freddie Mercury, per dir algú, aixequés el cap no entendria res. Ja podrien aplicar la mateixa celeritat en la biomedicina, la seguretat a les carreteres o a arreglar el desori del canvi climàtic. El problema no és tant que desaparegui el suport, el disc o el cassette; el problema és que se t’espatlla l’aparell reproductor de la qüestió i ja em diran vostès com s’ho fan per fer-lo reparar –que avui en dia ja no es repara res-, o per comprar-ne un de nou si són sistemes de so obsolets.
Però estàvem parlant dels cassettes i a mi el tema em toca de molt a prop. Imaginin que a la Ràdio era la meva eina bàsica de treball a banda del micròfon, fins que vaig tornar de fer vida americana i m’ho vaig trobar tot ple d’ordinadors. Això vol dir 14 anys de sortir a fer entrevistes amb el reporter i les seves cintes, o gravar entrevistes d’estudi o telefòniques als cassetes, i editar de platina a platina, o la publi amb cassettes sense cinta inert. L’artesania feta ràdio, era allò.
Però és que la cosa ja venia d’abans. A veure qui no s’havia gravat cintes amb les seves cançons favorites capturades directament de la ràdio, jugant amb la pausa d’algun radiocassette. Aquests dies algú ha recuperat el I was made for loving you dels Kiss per un anunci de la tele i no puc deixar de pensar que aquella cançó estava inclosa a una mítica cinta gravada amb el nostre indestructible Normende que s’estava sobre la nevera al menjador de casa. I el conductor de l’empresa Casas, en Garcia, sempre acabava per posar-la a l’equip del seu autobús camí de l’Institut, i sempre remugava suplicant que gravéssim una altra cinta, que aquella se la sabia ja de memòria. El pobre home no entenia que una gravació com aquella requeria de temps, paciència i precisió. Art, no el rotllo eMule o iTunes.
Llegeixo que, de fet, el que ha rematat el concepte de les cintes de cassette, és que els equips musicals dels cotxes ja tenen en la seva immensa majoria lectors de CD o d’MP3. El mateix fenomen que va salvar la ràdio quan va aparèixer la televisió, poder sentir-la als vehicles, ha signat la desaparició de les cintes, com ho farà aviat dels CDs. I esperin a que el Wi-Fi es desenvolupi prou com per poder tenir Internet als cotxes.
Doncs res. Resignació. D’aquí quatre dies espero veure a l’estació d’autobusos de Terol un expenedor de cançons d’iTunes per carregar el meu lector d’MP3. I al personatge d’en Lynch mirant-se’l mentre es grata el cap confús.
del blog del xavi traid
Publica un comentari a l'entrada