El pont del Pilar avança. Es pot avançar dalt de la bicicleta. Dalt de la bicicleta no es toca terra, sempre hi ha les llantes i els neumàtics. És com levitar, però sense invertir en espiritualitat new age. De tant en tant és millor tenir els neumàtics a terra que no pas tenir-hi els peus. Per exemple, ara que comença la negació de la política transmutant aquest vell i bell concepte en una auca desaforada i abjecta. La ensarronada de CiU amb el seu video-basura, és una rotunda estocada a la devaluada cultura política. Es confirma la frase del mestre Blanchot: "El lloc de la política està on aquesta no hi arriba". Frase-enigma, frase-aporia, frase guia. Comença l'espectacle!
El pont del Pilar ha començat amb un oasi musical, diví i intempestiu, a Vilassar de Dalt. Toti Soler ha fet del teatre de La Massa l'espai sonor del seu missatge. Guitarra i silenci. Guitarra i uns poemes dispersos de Fernando Pessoa, extrets d'un poemari impresionant. Pessoa/Soler, un oasi.
Comença la campanya. No ho puc amagar, soc d'ICV-EUiA, estem dins de l'auca, d'acord. Tant de bo, nosaltres, fem dins d'aquesta campanya un altre oasi: Un espai per la política digna, programàtica i constructiva. De moment ICV-EUiA no manté el personal amb "l'ai al cor" de les aliances: Refundat, amb nou protocol i reequilibrat, volem /i vull/ un govern d'esquerres. L'altra banda de la política, la més grollera, ja ha explicat el que vol: Només cal contemplar un exemplar del mil·lió de videos esperpentics de CiU.
No em resulta rar dir-ho així: Jo estic per la política, no per aquestes coses que es fan passar per "política". Com Maurice Blanchot: A la recerca del lloc exacte de la política, allí on justament aquesta no hi arriba. Què guanyi el menys dolent! El meu vot: ICV-EUiA, verd i roig, defectuós, imperfecte, però a la fí, propositiu en un desert de buidor.
15 comentaris:
endavant amb icv i euia, units són l'esquerra més oberta i amb més corrents de pensament, el meu vot també per vosaltres
Vaig veure l'entrevista a en Saura a TV2. Els entrevistadors eren força agressius (pròxims al PSC) i van intentar acorralar-lo. En Saura se'n va sortir molt bé. Trànquil, amb arguments sòlids i coherents. Crec que l'esvoranc del PSC es va fer més gran. Bé Tati, ja saps que no soc d'Iniciativa, ni pilota.
Sigueu ambiciosos.
Sembla mentida però encara no estem en campanya electoral. Comença diumenge a la nit. En aquesta llarga i convulsionada (pre) campanya, les cartes ja estan marcades. El dia de tots sants, sabrem si de forma definitiva.
CIU. Ha marcat el pas de la pre- campanya, i s’ha tret totes les caretes si és que n’hi quedava alguna. Es presenta com l’aliat natural del PSOE, el valedor de l’estabilitat i de
les polítiques “moderades” a Espanya, sempre que el PSC es deixi perdre les eleccions a Catalunya. Ha tingut la gosadia d e presentar un programa social propi d’extrema dreta, (els xecs) i unes idees sobre la immigració que fan por, (la pasqua), sense que el cos social ho hagi rebutjat. La seva forma d’estimar Catalunya queda clara Una societat dual, amb una gran segment social d’ explotats i exclosos, a punt de ser utilitzats, com exercit de reserva, quan les necessitats de “l’economia productiva” ho demandi. Això sí amb dret a xecs, que soms moderns. La seva última criaturada ( el DVD) és una mostra de la seva pre- potència i a la vegada del seu pànic a tornar perdre. Difícilment el seu entramat d’interessos suportaria quatre anys més a l’oposició. S’ho juguen tot a una carta. De moment han aconseguit ressuscitar un mort: El tripartit. La seva reserva de vots pot quedar incrementada pels procedents d’ERC, que volen un bipartit autoanomenat nacionalista , i els procedents del PP que no volen un altra vegada l’esquerra al govern de Catalunya.
PSC. Ningú diria que és el partit majoritari en el govern, ni el partit més votat a Catalunya, ni el partit que va protagonitzar l’alternança després de 23 anys de governs de dretes, ni el partit que ha promogut el canvi d’Estatut. Les eleccions l’agafen amb el pas canviat. De forma silenciosa està fent una mena de canvi de pell. La seva antiga classe dirigent procedent de la burgesia, de l’antifranquisme i amb una pàtina de progressisme i de catalanisme, està siguent substituïda per una altre classe dirigent, procedent de la immigració dels anys 60 i primers dels 70, professionalitzada en la política, que en la majoria dels casos és la seva única professió, convertida en una mena de nomenklatura d’ apparatikcs, més propera als postulats del PSOE, que l’anterior. El seu problema és que la mutació, amb canvi de líder inclòs l’han de fer en plena campanya electoral. Sense temps material. S’han intentat presentar com a propers als problemes socials de la població, allunyats de les derives identitaries d’altres, i alertant sobre les desgràcies d’un possible pacte nacionalista. El seu missatge sembla que no ha uallat. I comencen a posar-se nerviosos perquè el seu nou líder no acaba de donar el to i una derrota massa sorollosa podria ser contraria a els interessos del PSOE. Han volgut arriscar amb el debat i la llengua, fer-se sentir, provocar a l’enemic. La seva gran esperança és portar a votar l’abstenció estructural de l’àrea metropolitana. Les fuges de vots es produeixen cap a Iniciativa per ser poc catalanista, i potser poc d’esquerres, i cap el Partit dels ciutadans per no ser prou espanyolistes.
ERC. Amb la cançoneta de l’equidistància amaguen el seu dilema de fa molts anys. O convertir-se en un partit socialdemòcrata català, a l’esquerra de Convergència i amb pactes més o menys estructurals, amb els altres dos partits d’esquerres, o convertir-se amb una mena de Lliga del Nord, amb tendències exclusivistes, quan no xenòfobes. I aquí estan. Amb una militància dividida, amb una bicefàlia orgànica i amb unes actuacions i un discurs amb més exabruptes dels que serien estrictament necessaris.
En aquestes eleccions han de resituar el seu discurs, després de la vigència del nou estatut i solucionar la seva esquizofrènia respecte al govern. El millor de la (pre) campanya ha estat l’acudit que afirma que el pacte del Tinell també es podia fer amb CIU, just en el moment que aquesta formació repartia xecs a tort i a dret. Sembla que la seva opció seria el pacte de dretes amb CIU, sempre que a aquesta li interessi. Pot tenir fugues de vots cap a Convergència, per evitar el tripartit i alguns potser cap a Iniciativa.
PP. Amb el peatge de Martorell els hi han fet la campanya. Ja és una perversió de dimensions naturals que els hereus naturals del franquisme vagin de víctimes i de perseguits. El seu dilema és que el discurs de Piqué vagament catalanista no atreu ni un vot de convergència i el discurs més bel•ligerant i espanyolista estil Vidal Quadras, tampoc ajuda i a més crea anticossos en el panorama polític català. L’únic remei és anar fent la viu-viu, no perdre gaire i aprofitar al màxim les situacions que se li presenten per fer-se les víctimes. També han de resituar el seu discurs respecte a l’estatut i continuar presentant-se com la garantia que Convergència no anirà cap a la deriva sobiranista ni cap a posicions vagament socialdemòcrates. Sembla que tenen una fuga de vots capa a Convergència
ICV. Continua la seva llarga marxa de desprendre’s dels seus orígens obreristes (vermells) i convertir-se en un partit en que el centre de del seu discurs és d’un verd pàl•lid per a classes mitjanes. S’ha quedat sol reivindicant l’obra d’un govern que ningú vol reconèixer i sobretot reivindicant la reedició d’un tripartit, que s’ha convertit en una mena d’ apestat per a propis i estranys. Té pendent de solucionar el dilema de la necessitat d’aliar-se amb el PSC, si no vol està eternament a l’oposició, però al mateix temps de no ser la seva crossa i la seva justificació quan aquest es posa en plan desarrollista dels anys 60. Ha de fer equilibris en aquesta contradicció, quasi permanent. Sembla que pot treure rendiment a la seva “seriositat” en el govern i a la deriva espanyolista del PSC. El seu drama és que es pot trobar amb 3 o 4 diputats més, però a l’oposició i sense cap incidència política, des de el dia dels difunts. Per això la reedició del tripartit és la seva única salvació.
Pere: dedueixo que ets el tapat de l'esquerra futura. M'explico: poses el dit a la nafra. Ets un excel·lent articulista. Home astut. Home obtús i noble. Podries ser el revulsiu dirigent de l'esquerra transformadora. D'una esquerra que abarqués ICV-EUIA i el FIU. Penso fermament que ha arribat la teva hora: El futur es diu Pere. Pere (x), cap i cua de l'esquerra roja-verdeta( de verdet ) i alternativa. Ara toca Saura. Demà, senzillament: Pere!
jo soc un dels que per primera vegada votaran a Iniciativa i. I els votaré ara per el discret Saura i pensant en que aquest candidat és la transició que necessita el cos d'Iniciativa per arribar al nou lideratge que molts esperem.
Em sumo a la campanya:
"avui SAURA,
demà PERE"
Amic "indesinenter":
1) felicitats per el nom que tens. Indesinenter ens remet als anys gloriosos del Raimon.
2) el que proposes és del tot raonable, un Pere de futur i un Joan de present.
3) el passat divendres va haver un comitè central del FIU on es va considerar la necessitat de reviscolar el FRONT D'INVESTIGACIONS UTÒPIQUES. Els assistents a la cimera del FIU eren un avi frances amb pipa, un doctor lletraferit, productor de video i un Pere empordanenc...
qUÈ ÉS EL FIU? SI US PLAU.
és el FRONT D'INVESTIGACIONS UTÒPIQUES,la xarxa en va plena
puessss em quedo igual de penjada
visiti el blog de l'estanislau verdet, http://www.estanislauverdet.blolgspot.com/
hi ha un arxiu especial destinat a aquest epifenomen.
més exacte:
http://www.estanislauverdet.blogspot.com (hi havia un error en l'anterior escrit)
Ostres...acaba de sortir el puigcercós per la ràdio dient una cosa bastant esperpèntica:
vol un tripartit diferent
un tripartit per l'autodeterminació format per:
CIU (!!!!!)
ERC (!!!!!)
i
ICV (!!!!!)
Que s'ha begut l'enteniment el torpedo de Ripoll?????
Visca el Saura i la Camats, i el Pere aquest que dieu també.
porra:
ciu 51
psc 39
erc 19
pp 14
icv-euia 12
¿quien da más?
serà un drama:
ciu 59
psc 33
erc 20
pp 11
icv 12
Publica un comentari a l'entrada