11 d’octubre 2006

HABITATGE, EXPLOTACIÓ I CAMPI QUI PUGUI

Darrerament creix la reivindicació d'un habitage digne, accessible, al servei de qui més ho necessita. L'assemblea popular per un habitatge digne esdevé un referent de carrer i de combat. Aquests moviments de base són els que ajuden a fer més inteligible el matrix de cada dia: El capitalisme que exclou per sistema i que adquireix un nou curs amb la seva dimensió espaial/territorial. Els formats delirants de l'urbanisme expansiu (amb punts de bojeria a l'estil Marina d'Or i la golferia del golf extensiu), són inversament proporcionals als problemes que té molta gent, especialment jove, per accedit a l'habitatge, sigui de lloguer, sigui de propietat.

La desconvocatòria de la cimera de ministres de vivenda/habitatge, amb seu a Barcelona, genera un cumul de desproposits argumentals: Govern central per una banda (seguretat ciutadana), govern català per l'altra (Nadal i Tura parlen de coincidències electorals) i govern de la ciutat per una altra banda (desconcert i disconformitat amb la mesura).

La cimera pot ser útil. Encara que sembli massa moderat parlar d'utilitat, crec que és necessari saber quines són les línies mestres de les polítiques d'habitatge dels països i ciutats europees (en el cas de que se'n facin) i, en funció d'aquesta exposició, també és adequat que els moviments reivindicatius verifiquin l'abast de les seves línies d'atenció i de les assenyades dissidències d'aquest col·lectiu en lluita.

El moviment de base és consubstancial a una lluita global i sectorial destinada a visibilitzar la fallida del sistema, el desgast de l'estat social i les voluntats reals de la política institucional. Moviments de resistència i polítiques de gestió han de poder mostrar les seves cartes.

Dit això, ni em sembla bé que es blindin els escenaris del debat institucional, ni em sembla positiu que una minoria tendeixi a fer més gran l'estigma que pesa damunt del moviment social.
Concretament: Suspendre la cimera és una clamorosa cagada. Muntar una guerrilla urbana amateur contra la façana del MACBA o del CCCB, resulta providencialment lesiu per la bona salut d'un moviment juvenil reivindicatiu (i del tot necessari!).

Des de casa estant, les politiques d'habitage tenen una traducció política concreta. El departament de medi ambient i habitatge, els consellers Milà i Baltasar, han engegat una primera fase de politiques públiques (Llei d'habitatge). És una petita mostra. Insuficient, però innovadora. Amb CiU veniem del desert. Els passos endavant en matèria d'habitatge públic quedaran en entredit, però, amb l'adveniment del magma lliberalitzador i privatitzador de l'Artur Mas. No es tracta d'anar a la defensiva. Les reivindicacions han de continuar. Les polítiques inicials han d'anar en augment. Cal reclamar més pasta i més decisió als governs.

Ara bé, el dia 1 de novembre, el poc que hem avançat amb el polèmic tripartit, si retorna la dreta-dreta, pot ser que la reculada ens porti fins al punt zero de la democràcia impura. Mobilització i polítiques públiques, haurien de formar un binomi de resistència i concreció. Els altres, els de sempre, disposen de la maquinària política, econòmica, fàctica, mediàtica i humana, disposada a imposar el model: creixer, creixer i mai repartir.

web recomanada: http://bcn.vdevivienda.net/

5 comentaris:

Joan ha dit...

M'agradaria que aqeusta preocupació per l'habitatge estigués de cert en el debat impossible de les eleccions. Iniciativa ho està intentant i mereix confiança i segur que si fossin més forts encara podrien fer més. la lluita dels joves indica un camí de recuperació de la dignitat. mereix també confiança i suport. Bé per posar aquest tema en el blog i animar-nos a veure la seva importància

x4 ha dit...

bon tema per parlar i felicitats pel blog

Anònim ha dit...

El que m'estranya és que només es mobilitzi la gent jove. El tema de la vivenda afecta a totes les generacions. Hauria de sortir tota la família al complet, no?

Lidy ha dit...

i tant, i si fessim una relació de la gent gran que està sotmesa al mobbing immobiliari, encara seria més bèstia. Realment és un dels temes clau. Si pija CIU això serà encara pitjor, caldria més politica pública i més complicitat entre els governants d'esquerres i la gent que es mobilitza, el perill neoliberal de CIU no ha de servir d'excusa per baixa la guàrdia, és un problema molt gros el que tenim i encara pot ser pitjor que pitjor. Tens raó en plantejar-lo així de clar en el blog amb un post que mereix més visites.

cristóbal treviño ha dit...

El problema de l’habitatge ha adquirit unes proporcions dramàtiques doncs als preus actuals els nous demandants queden fora del mercat, tant per compra com per a lloguer. Això es una llosa sobre la majoria dels joves i sobre la propera generació i si no es resolt serà una bomba de rellotgeria.
Qualsevol que hagi vist la taxació d’un habitatge haurà comprovat que la diferència entre el valor de construcció i el de mercat és considerable. És just que s’hagi de pagar un sobrepreu tant important per culpa de l’especulació? Evidentment no.
L’única solució que aporteu els polítics es l’habitatge de protecció oficial, que ni per preu ni per quantitat soluciona el problema. Moltes vegades és només una manera de rentar la cara als polítics quan defensen creixements urbanístics quasi sempre desproporcionats. A més, suposa destinar fons públics que podrien destinar-se a altres necessitats mentre uns quants s’estan “forrant”.
L’única solució seria que el preu de venda del nou sòl urbanitzable fos fixat per llei i que el nou habitatge acabat tingués un preu se venda màxim fixat per un taxador en funció del cost de construcció i del lògic benefici empresarial del constructor i del promotor. Seria l’única manera de no haver de pagar el sobrepreu que provoca l’especulació. Tampoc seria tan difícil; els bancs ja demanen una taxació per fer l’hipoteca i aquesta és podria incorporar a l’escriptura de compra-venda. La principal oposició vindria dels creients en la religió del lliure mercat que es posarien les mans al cap. El mercat és una bona eina quan és eficient, però no se li pot deixar fixar els preus quan esta dominat per corrents especuladores i quan es tracta d’un bé de primera necessitat com l’habitatge. A fi de comptes, tampoc seria ni el primer ni l’únic sector amb preus regulats. Aquestes mesures pel nou habitatge també farien baixar el preu del de segona mà; el mercat faria la resta. Potser es dràstic, però es que el problema es molt greu.
El que no val és pretendre que l’habitatge de protecció oficial resolgui el problema i no fer rés més, perquè fent això estan deixant fer a l’especulació i oblidant als ciutadans, sobre tot els més joves.
Aquest escrit ha estat enviat a altres blocs de polítics de ICV i de ERC, dons penso que son els únics que podrien tirar endavant aquesta iniciativa.


Cristóbal Treviño Martinez
Moja (Olérdola)