QUO VADIS, ICV-EUIA

******Com que tenim la Festa de Treball davant dels nassos, de les orelles i de la taula parada, passo a expressar quatre hipòtesis sobre l’artefacte ICV i les seves prestacions futures (molt a parer meu). A veure si m’en surto (amb l’ajut dels meus companys de recent lectura: Zizek, Eagleton i Blanchot).

Per entrar, sortir, descodificar i codificar el Matrix del segle XXI, aniria bé un instrumental radicalment nou, modern i organitzativament horitzontal. Un material col·lectiu, intelectual (no en sentit acadèmic) i sensible, “que vé de lluny i ha d’anar més lluny (encara)”. Comunista de vocació com soc o vull ser, vull una ICV reunificada amb EUIA (no parlo del Psuc-viu, val?), que reconstrueixi la xarxa rizomàtica dels orígens (ara no tinc clar si el rizoma s'escriu així, en català), les rotacions dels nostres temps, allò que inspirava un cert PSUC, -comunisme innovador i diversificat, heterodox i polimorfic-, que es treballi el sentit i la substància del que vol dir roig i verd.

Em sona a “partit de nou tipus” a la “gramsciana”, que podria ser partit-espai, de concurrència cultural, mobilització social i implicació institucional. Els corrents han de desembocar en un espai no en una secta, la renovació no pot ser una etiqueta. Cal projecte! i tot just comencem... ICV no es pot conformar en canviar colors, ha de sumar molt, innovant i mirant enrera i endavant. La degeneració staliniana i el contenciós trotskista formen part d’un període a revisar i a tractar, i no ha de condicionar la pervivència del comunisme genèric (no confonguem comunisme amb partits comunistes o estats "comunistes"), en tot cas retindria allò de “el moviment real que aboleix l’estat de coses present” que, en paraules de Marx,esdevé virtuós). Llegir els clàssics i els contemporanis...és saludable (amb temps i paciència) i compatible amb menjar o tocar la trompeta. Des de Marx i Engels fins a Zizek o Negri... O, perquè no!, per exemple, des de Dickens a Vila-Matas (les esferes del privat i del públic, del cos, de la ment i dels espais vitals on es confonen, abonen la micropolitica de cada dia, el desig intercambiable), també les mil mostres de la cultura popular que ens rodeja i sovint ens fa feliços.
Com deia Jacques Derrida (deconstructor gens comunista): “el comunisme real ha mort, ara ja podem ser comunistes”. En parlarem de tot, obrim un debat sobre el socialisme en el desert del "real" . Sense prejudicis postmoderns, sense manies dogmatizants. Obrim-nos en canal i que circuli la cosa. És més important la cosa que el nom. No ho oblidem.

Posdata: Tot això és una hipòtesi. De tant en tant va bé fer hipòtesis. No fos cas que de la modernització (estètica, cromàtica i biodegradable) practicada per l’establishment d’ICV, en sortissin nous dogmes de futur.