Fernando Mújica (foto A), Defensor del Pueblo, memorable militant del PSOE, presenta recurs contra l'Estatut aprovat en referendum. Mariano Rajoy (foto B), jefe del PP, s'oposa a l'esmentat Estatut amb els mateixos arguments de l'esmentat Defensor i socialista.
24 comentaris:
FALTA UN TERCER:::MONTILLA, QUÈ PASSA CONTIGO*****
fins i tot vol declarar il·legal al pobre Sindic de Greuges Ribó!
he trobat una diferència. Un té el cabell més blanc que l'altra. La resta és identic.
sin novedad en el frente
Estatu vs constitució, catalunya vs espanya... tristes lluites de poder lluny dels interessos reals dels treballadors.
Encara que soni una mica panfletari... Ni lluites entre els pobles ni pau entre les classes!
pamfletari no és pas! jo penso el mateix...lluita de classes que carai! la qual cosa no priva que es respectin les decisions refrendades. Quedi clar: lluita de classes, i classes en lluita! i la qüestió nacional que derivi de la lluita anticapitalista i no pas que es configuri com a territori únic de debat, opinió, polítització i deliri. El tema estatut és contingència, té la seva importància, tot i que coincideixo en tú en alló dels pobles i les classes. El conflicte actual que ocupa al DEFENSOR no es aquest, senzillament és el conflicte de les legalitats i legitimitzacions. L'altre, el que tu dius, és la mare de totes les guerres! socialisme o barbàrie!
syd barrett?
també fa riure que ara siguin els d'ERC els que diguin que defensaran l'estatut que ells van votar en contra. Ai! Ai! Ai!
Ei felicitats pel joc de les diferències. La trilogia és de càtedra!
Veig que encara queden defensors de la lluita de classes. Jo tinc problemes per reconèixer les classes i no sé amb qui m'he de barallar (ves que hi estic disposat). Tothom córrer darrera una pastanaga trepitjant a qui té el costat, al davant o darrera.
L'esquerra vol fer content a tothom i es fa verda, i continua sent industrialista, i també nacionalista, i internacionalista, global, liberal, i socialment progressista, finalment acaba sent només contradictòria.
La dreta ho té més fàcil. Són els qui posen les pastanagues al davant de la gent, i després els diuen, si ens voteu tot anirà bé i cadascú tindrà la seva pastanaga.
Benvolgut Paccius, tot i que pugui semblar un concepte arcaic, jo soc un ferm partidari de la vigència de la denominació LLUITA DE CLASSES referida als desequilibris socials mundials. El fet de que la classe obrera occidentat hagi experimentat una mutació estructural (està totalment estratificada, escampada en sectors no productius i productius, amb una reculada de les economies tradicionals, del vell taylorisme-fordisme, etc.), no ha de justificar plantejaments que fan d'aquesta transformació una constatació de llur desaparició. El desmentit de les tesis que abonen la desaparició de la classe obrera està en la visualització de les formes d'explotació salvatge al sudest asiàtic o les formacions capitalistes de nou tipus (efímeres, de bombolla, etc.) que desvertebren arreu la possibilitat d'establir l'eterna contradicció treball/capital en termes. David Harvey, socioleg-geograf, en parla i molt, i fa comparatives entre le treball (subtreball) asiatic i llatinoamericà i els trets denunciats per Engels en el seu memorable llibre sobre la classe obrera anglesa del segle XIX. Les diferències entre els tallers de Manchester del 1948 i les factories mòbils dels mars oriental d'avui en dia parlen per elles mateixes. Que hagi desaparegut la consciència de classe a escala occidental (per els canvis d'estructura i cultura, per la dominació capitalista que no és només una economia) no ha se suposar que la lluita de classes (tot i que no es materialitzi cos a cos) hagi passat a millor vida. La base del concepte està en les contradiccions latents i el fet de que la consciència social estigui reculant no serveix per determinar la desaparició del conflicte. El trillat tema dels moviments migratoris, no és un super-dumping social en resposta a la colonització de sempre? i no parlem de les sobrexplotacions: per dir-ne una, universal i intemporal, la de la dona-menor-explotada-no sindicada, etc...
I TANTQUE HI HAN CLASSES! I TANT QUE HI HAN LLUITES! (Encara que a occident la pastanaga creixi en forma de colorisme multicultural formal, religions de tota mena, supersticions new age, mistificació cultural, teleporqueria, particularismes i, sobretot, confort, turisme de catàleg o xovinisme del no-res...)
bastant d'acord amb en TATI-NOLOGO.
I exposo una idea, encara que sigui una possible pallissa. Disculpes anticipades.
Això de les esquerres i la seva fonamentació és un tema de "contructio" del discurs. L'esquerra, a parer meu, és fonamenta en la lluita contra el capitalisme. s'expressa individualment i col·lectivament. culturalment, socialment, organicament i fa, com pot, hegemonia a base de xarxa (Si es vol o es pot). dit això, les cosequencies del capitalisme s'expressen en termes socials i en diverses formes d'explotació, desequilibri i discriminació. La qüestió nacional és una variable a tenir en compte, no pas l'eix determinant del combat politic. Cal respondre a totes les situacions, la nacional inclosa, des de la perspectiva d'una politica general en relació al significat global del capitalisme i en les concrecions a escala micropolitica (genere, fabrica, sector, activitat bàsica, relació, aparells d'estat, cultura, economia). Cal subvertir més! encarar la banda delirant del capitalisme, la seva esquizofrènia cultural i les seves alienacions. La cosa nacional, ara, apareix com a variable, no com marc englobador. No la caguem de nou. l'objectiu no és la nació lliure i eco-no-sé-què, l'objectiu és la superació quodidiana i històrica, global i microscòpica de la dominació capitalista. El capitalisme no és un sistema econòmic, és una ideologia integral.
dit això: què hi fem dins del teatre? ens acabarem creient allò de que vivim dins de la pantalla del Polònia???? La gent d'icv i d'euia, hauriem de filar més prim, de moment anem endavant, precaució, però.
Aquí huele a ASUFREEEEEEEEEEEEEEEEE
Ja sé que tens raó Tati, però fixeu vos que em parleu de gent que no us pot votar perquè són a l'estranger o aquí amb els drets minvats. Al final només votem l'esquerra per mala consciència, per idealisme, o per tradició, i sempre que això no suposi una pèrdua del nostre benestar particular.
Rafael Barrett:
El olvido de Rafael Barrett
(Torrelavega, 1876 - Arcachon, 1910) constituye una de las más flagrantes injusticias de la historia literaria del siglo XX en lengua española. Sus textos combinan la belleza formal y el rigor conceptual con una lucidez que lo sitúa en la estela de autores de la talla de Swift o Chesterton. Pocas veces la crítica social ha aunado con tanto acierto sentido del humor, compasión y agudeza. Esperemos que esta antología suponga un primer paso en la recuperación de un autor definitivamente imprescindible.
“Barrett nos enseñó a escribir a los escritores paraguayos de hoy; nos introdujo vertiginosamente en la luz rasante y al mismo tiempo nebulosa, casi fantasmagórica, de la ‘realidad que delira’ de sus mitos y contramitos históricos, sociales y culturales” –Augusto Roa Bastos
“Ya que tratamos temas literarios te pregunto si no conoces un gran escritor, Rafael Barrett, espíritu libre y audaz. Con lágrimas en los ojos y de rodillas te ruego que cuando tengas un nacional o dos que gastar, vayas derecho a lo de Mendesky –o a cualquier librería– y le pidas al dependiente que te salga al encuentro un ejemplar de Mirando la vida de este autor […] Es un libro genial” –Jorge Luis Borges
Pues tomemos nota de las excelencias de este escritor con nombre de sombrero y audaces ideas.
gracias por la aportación, me sumo a desvelar el caso Barrett.
saludos.
si punxo gorila rojo apareix losantos, uau, sembla la connexió beaumont!
Paccius, evidenment que parlo de gent que no ens vota...i què? només faltaria que per superar el capitalisme s'hagués de votar icv o el que sigui. Ni parlar-ne. Això és més seriós que anar a votar cada 4 anys. Penso. Dubto. Dedueixo. Pregunto.
e-xac-te...les coses més profundes es fan d'una altra manera i anar a votar és una altra cosa relacionada amb el dia-a-dia. Ja només faltaria que s'encarregués des de casa a un partit que fes la revolució per "encàrrec". Ens estem acostuman massa a "encarregar" i "delegar" totes els coses als partits. Això de la revolució no es pot fer amb una carta als reïs o als partits. Que cadascú actui al lloc que lo pertoca. quin xollo seria dir: "estimat diputat, estimada dipudada: facim la revolució per delegació, jo estic ocupat. gràcies anticipades".
afegeixo una salutació als amics d'ICV de premià de mar
BENVINGUTS bloguer ice-veros al Highway 61!
Tati, perquè hi hagi lluita de classes cal consciència de classe entre aquells que els ha tocat el rebre. Suposo.
paccius, la cosa és pura i elemental dialèctica: per que hi hagi consciència hi ha d'haver percepció de l'antagonisme. Ens toca a molts la feina de fer evident el conflicte, la qual cosa vol dir, la titànica tasca de mostrar el matrix. No defallim.
si alguien duda de la lucha de clases lo metemos en siberia y ya está solucionado
Quin fred! a Siberia! més amunt de Ripoll no es pot aguantar!
Publica un comentari a l'entrada