L’Onze de Setembre d’enguany ha transcorregut amb la novetat important d’una major contenció institucional que es pot resumir amb les paraules del dramaturg Joan Ollé, guionista de l’acte del parc de la Ciutadella: “Els politics han callat, els artistes s’han expressat i els policies ho han protegit...”. Tota una declaració de principis d’en Joan Ollé, la parella de fet d’en Joan Barril. L’Ollé, com el Barril, viuen a l’illa del Tresor i es nota. Aquesta institucionalització, com més senzilla millor, en cas de que es consolidi, facilitarà que els que no acostumem a participar de la liturgia acabem assistint amb plena comodidat (soc un regidor incòmode, a Premià no hi era). Els marges de la part oficial permeten que la resta d’humans festegin, reivindiquin, passegin o prenguin el sol de manera lliure o espontània. Efectivament, Catalunya és peculiar, i, per tant, diferent o especial, i per tant, també, ens tenim merescuda una bona sobirania. La qual cosa no pressuposa renunciar a tenir veïns dins i fora de la peculiar geografia que ens configura i ens transmuta. L'efecte Matrix (el meu DVD de l'Onze de Setembre) aplicat a la variable nacional. El desert funciona!
Declaracions a banda, toca desenvolupar el gruix de l’estatut, pensant en que els seus receptors prioritaris som/son el conjunt de les classes populars (antagònics com som dels poderosos impopulars de cada dia). I posats a plantejar quin govern s’escau al millor dels desenvolupaments factibles, m’agradaria que algú, a banda d’ICV-EUIA, digués amb la màxima sinceritat o la mínima falsetat possible, allò de “vull reeditar el govern d’esquerres i catalanista”. Penso en els dubtes que genera el montillisme (que no descarta una sociovergència futura) o en les aspiracions estrictament nacionalistes d’ERC (que a canvi de la conselleria de cultura, pot aspirar a tot, des de la seva equidistància). Les coses clares, el president serà en Mas, l'Artur o en Sergi.
I ICV-EUIA, pujarem que ja és hora!
Parlem de música i Diada. Segueixo experimentant, des de temps pretèrits, una gran al·lucinació quan s’activa el factor Marina Rossell. No conec ningú, de cap generació, que simpatitzi amb aquesta dama lletgista de la cultura catalana. Em costa molt païr el paper adjudicat a la dama rossa en aquesta diada. És un fenomen paranormal. No ho entenc. Com que no entenc el factor Marina Rossell, em plantejo abandonar el meu programa musical. Anys i anys de dedicació als discos i als productes sonors i no hi ha manera d’entendre el factor Marina Rossell. Si algú em pot explicar en que consisteix el factor Marina Rossell, si us plau, que ho faci avinent en aquest modest blog. Jo no ho entenc, repeteixo: No ho entenc!
I per acabar...una obvietat: tots som Rubianes, que carai! I el franquisme viu entre nosaltres. O no?
10 comentaris:
Mariná está como un tren, ese es su secreto, entèrate tati
gràcies pel resum de la diada, tati. Comparteixo el que penses respecte a les poques genes de reeditar el tripartit, tot i que del que es tractaria, al meu parer, és que es fes per primera vegada: quantes polítiques interessants s'han quedat en esborranys perque la prioritat era l'estatut, promés en campanya. I passant a coses interessants, la Marina Voladora és l'intent del catalanisme de crear un starsystem folklòric paral·lel a l'espanyol. La Marina és la nostra diva, la nostra Rocío. Agraeix sempre als déus, però, que la Feliu està a la banqueta...
visca la marina rossell!! jaja
de totes maneres, i passant de tot el rollo lletgista, estic d'acord amb vostè, encara que li haig de dir
que la seva interpretació del "per tu ploro" em va agradar molt.
Tatí, comparteixo la teva opinió sobre la Rossell i tampoc no conec a ningú a qui li caigui bé. A mí actualment ja em sap una mica de greu, després de tants anys i continuo sense suportar-la. Tampoc es correspon al prototip d'starsystem que diu la "bicicleta".
És un cas a estudiar a la universitat com a tema per una tesi doctoral. Perquè aquesta la Rossel no agrada a ningú? Com és que així i tot viu del món de l'espectacle?
Noooo, no deixis el teu espai musical, si us plau!!!
Potser l'idea preceptiva per estimar-la (ai uixxxx)és ...dedicar-li un monogràfic al teu programa!
Es que la Rosell s'assembla a la Valentina, així com el Narcís Serra s'assemblava al Capitan-Tan, ja ho cantaven ells: "Marina la sirena sonrie y tiene pena..." La Geli es diu Marina, la Subirats també. A Premià tenim de tot, el carrer Marina, el passatge Rosell, el bar Marina. Al Pais Valencià: La Marina Alta i la Baixa. A l'Alta Pellofa: la Marina-da i la Marina del Nani,...Ens fan falta més motius?
"A Banyuls vàren anar tota una companyia...DRUM LAILÀ LAILÀ LARAILAILERO LEROLÀ..."
el factor subirats ho complica tot, seria terrible una analogia marina-rossell-subirats, doncs s'activaria el factor SUBI, i quedaria lleig, no? oi JAUME EL NOI?
Comparteixo la teva incomprensió cap a la Marina. Francament, no ho entenc.
Publica un comentari a l'entrada