06 de juny 2006

AUCA DE CAMPANYA







Això s'anima.
El front del NO (divers però unívoc) activa els seus arsenals freakies. Acebes ja assimila sense embuts el PSOE amb ETA, Vidal "Dràcula" Quadras va d'acudit en acudit, Joel Joan s'esgargamella i s'autoparodia al costat del messies triangular i el Terricabres filosofa les immanències d'una suposada dignitat nascuda a Mirabet. Els del SÍ (diversos i, també, unívocs) intenten (intentem) definir els tempos de l'autogovern (no pas de les independències) i tenim un PSC massa centrat en el rival PP (de fet, és bo recordar qui és i què és el PP), CIU "siseja" pensant en ser alternativa futura (després del trifrustrat intent mai reeixit) i ICV-EUiA treiem el cap com podem per dir que alguna cosa hem aportat a l'auca (Boada&Bosch&Miralles&Co. s'ho han currat).
Per aquest blogàire, l'estatut està bé. El finançament millora (i si ho diu el meu conseller preferit, Antoni Castells, doncs m'ho crec).

18 comentaris:

mònic terribles ha dit...

Tati, col·lega!!!! el Joel Joan pot provocar un curt circuit a internet, està cada vegada més engreït, ui, ui, ui, repel·lús al cent per cent, quin tiu més plasta.

sin dudar ALVEAR ha dit...

Solo con oir Acebes tengo bastante para enviar esta gente al carajo y votar un SÍ como la copa de un pino alpino

sebas se va ha dit...

El tema Joel Joan ja fa pudor de tant guapo que es diu que és que es fa petons solet dant de l'escenari, ¡ pues vaya payo leches !

endo ha dit...

Acebes és la reencarnació de Franco, avui més que mai.
Joel Joan, de Giacomo Casanova que necessita discurs polític, potser li manca romanticisme, amb tant histrionisme...
i l'Aleix té una esquinofrenia paranoide que ensorra la molt honrosa malaltia mental.
i Zapatero està tan empatxòs...
jo voto SI i, per aquesta vegada suspenc a tots els partits, com diu en Pla, altre histriònic: ho sento molt, ho sento molt... han estat tan pesatttts!

paccius ha dit...

No sé què votaré, però si com ho faré: decebut dels uns i dels altres.

El procés per arribar a l’estatut ha estat lleig. El setembre el Mas era el defensor de totes les essències pàtries, el gener estava disposat a renunciar a qualsevol cosa a canvi de ... vés a saber què. És evident que el PSOE ha atorgat a Mas un protagonisme que els catalans no li havíem donat.

El resultat és objectivament pobre. A primer cop d’ull sembla que amb l’estatut actual i una bona predisposició del govern hauríem arribat al mateix: unes inversions que no haurien de formar part del cos de l’estatut, i algunes competències per les que tampoc semblava necessari un canvi d’estatut.
De blindatge de competències res, de canvi de model econòmic res, de concessions simbòliques res.

L’efecte més positiu de tot el procés l’ha provocat involuntàriament el PP. Els seus escarafalls sobre la desmembració d’Espanya han tingut ressò fora, i han fet que el tema fos notícia (no de primera plana) arreu. I ara quan viatgem ja podrem dir que som catalans sense haver de donar explicacions. Si penseu que exagero mireu els diaris estrangers després de la victòria a la champions, en tots el Barça era l’equip català. Fins ara sempre havia estat l’equip espanyol.

L’efecte més negatiu, el final del tripartit. Potser era una olla de grills, però a mi m’agradava. Ara entrarem en un escenari ideal per el PSOE, amb un govern de dretes i minoritari a Catalunya. Ja se sap que els de dretes demanen menys diners perquè tenen interessos en els serveis alternatius (escola privada, mútues, autopistes de peatge), i continuaran com sempre amb els focs d’encenalls de les seves “aspiracions nacionals”, per tenir la clientela entretinguda.

Salut

JORDI MERINO NOÉ ha dit...

Compi, jo tinc clar el que aniré a votar.
El que em consta és que encara no hi ha sufuicent informació per anar a votar, i mira que portem 8 mesos parlant-ne monogràficament.
Avui veient un debat a (atención) Teletaxi televisió on hi havia coloraina diversa.... jo, simple mortal, he vist que s'han 3 i de ben groses... ai quins diputats i diputades tenen alguns. I no, no eren del PP precisament.
Divagaciones numismáticas sobre quien capitalizarà el No si triumfa. (freak o no freak)
records i salut, molta salut.

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

bé Paccius jo voto SÍ i a més estic emprenyat per la torpedinada del tripartit i, com que estic convençut que ERC és el màxim responsable de la trencadissa, penso que el Sí és també un correctiu a aquells que han avortat el tripartit, el govern d'esquerres i catalanista que molts sempre haviem lluitat i que no estava previst en el guió carotià. Penso que ERC necessita del doble conflicte catalunya/espanya i ciu/psc/equidistància per existir politicament, passa molt del pais i de la comunitat sociopolitica de l'esquerra plural. Quan ERC va creixer era per l'equidistància, quan va optar per el tripartit va perdre el costat convergent i ara per recuperar aquesta sortida de vots ha de tornar a resituar l'equidistància per optar a salvar la pàtria de cara a les eleccions de la tardor. Solució ERC fer-se expulsar del govern. Com? amb dues tasses de cafè (vendrell o la síndrome infantil de la doble tassa). i el seu No? rebequeria per no protaginitzar la foto finish. ERC volia un caos in extremis davant del tancament de l'estatut i que tot -premsa i pais- estigués pendent del discurs salvador de Carod. Falla el guió i ara els cal dir NO i els cal trencar el govern i els cal recuperar l'estrategia original. Pur tacticisme. El sí representa aprofondir la via autonòmica i actualitzar temàtiques. La via independentista és una altra i no podem confondre autonomia i independència. Què fer? qui sigui indepedentista pot seguir essent-ne i al mateix temps cohabitar amb una autonomia millor.

paccius ha dit...

Sense ERC no hi ha majoria d'esquerres. Crec que els partits d'esquerres perdeu massa energies en els conflictes entre uns i altres. Potser a ERC li ha interessat finalment trencar el tripartit, però des de fora durant molts mesos em va semblar justament el contrari. Semblava que esperessin algún gest per apuntar-se al sí. En definitiva, veig el Carod massa inútil per fer guions.
En política, els que sou en un partit sempre ho veieu diferent que els que som fora. Els partits fan un cert efecte "bombolla" en els seus militants. Uns arguments i uns punts de vista queden reforçats i d'altres no es veuen. Ho dic com a observació d'un fet i no com a crítica, ja que admiro els que teniu la capacitat d'organitzar-vos, de reflexionar, de fer propostes, i més si, com és el teu cas, el que es busca és el benefici de la col·lectivitat. Entenc el teu sí, però també entenc el no d'altres.

Salut i sort
PD- per sort la política no ho és tot!

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

Bé Paccius, vull entrar més en el tema.
D'entrada i per molt paradoxal que sembli soc menys partidista del que sembla i més "polititzador" del que no sembla. Vull considerar que l'efecte bombolla és relatiu, més quan els que estem en el magma de la "coali" ens subdividim en una xarxa rizomàtica considerable que va des de militants ortodoxos d'ICV que encara tenen tics psuquers, fins a gent més en la línia Herrera/Romeva o EUIA o alternatius inclassificables, per això la bombolla és multicolor i més oberta (i presumiblement vulnerable) del que pot representar. Tot i que les bombolles hermètiques no són propietat exclusiva de la mal anomenada "classe política" sovint evocada en el blog rossellonenc o en els forums destral·lers.
Dit això, i considerant que la crisi política és simptoma visible d'una crisi social enorme, penso que la fallida del tripartit no es pot considerar en termes d'estricte recel i autofàgia partidista. Més aviat penso que el problema està en que sense trama d'aliances sociopolìtiques no hi ha sustrat possible que apuntali en govern. Sense moviment real els governs no funcionen, no generen hegemonia i no tenen perdurabilitat. El pujolisme era un moviment nacional-popular de mil parell de collons que suscitava vincles transversals i emotius. Tota la trama ideològico cultural del pujolisme galvanitzava un moviment i permetia que els executors del projecte poguessin gestionar en funció de interessos de classe concrets i allunyats del seu propi magma...el gran secret era aquest!
A can tripartit hi havia un buit social impresionant, l'erosió del sentit social, de les xarxes de base, de la complicitat cultural i intelectual, deixaven el govern a l'intempèrie i acotat a l'esfera política i aquí toca parlar dels "guions". ERC tenia un guuó, i tant! per liderar algun dia l'esquerra nacional calia bascular dins del tripartit i disputar l'espai socialista i convergent de manera simultània i això és titànic. ICV-EUIA sempre han apostat per aquest govern (des de les èpoques del PSUC) i el seu tacticisme ha estat poc exercitat per manca de força i s'ha apostat per mantenir ordre al galliner. el preu d'icv-euia ha estat la defenestració del Milà (algun dia en Salvador, que el conec molt bé) farà el balanç de les pressions de tota mena de lobbies per impedir el perfil ecologista d'un govern massa moderat. El cas sociata és peculiar. Jo tinc una ambivalència cap al Maragall, a vegades és genial i a vegades fa por. També em fa por el rotllo Montilla. Tot i que els capitans sempre van amb el partit per davant i no deixen marge per especular sobre projectes més amplis. El tripartit necessitaria una xarxa potent civica i social que li marqués el debat i les necessitats, més interlocució, etc... tot això seria bàsic per "desbombollar" la bombolla partidària. AQUEST ÉS EKL PROBLEMA: els partits han de fer els deures, clar! i els sectors que reclamen un govern d'esquerres i catalanista han de fer xarxa, fer "estats generals", fixar inquietuts, etc...els deures corresponen a molts. I atenció a la dreta, al PP i a CIU, ja que són el negatiu de la foto. D'acord, hi ha bombolla als partits, val. Però que cadascú assumeixi el soroll que ha fet i ERC ha plantejat això com un passatge cap a altres formules on ells puguin decidir més. I això no és bombolla. Això és soroll. I el soroll bloqueja, desencisa, destrempa, inhabilita i facilita el retorn de la dreta. No s'ha fet hegemonia. L'ESQUERRA sempre necessita fer teixit i complicitat. l'esquerra no pot renunciar al seu arsenal teòric, a les imaginacions, al patrimoni de canvi i al contacte humà. Masses guions divergents. Ara toca purgar. I sobretot, deslligar el tema de l'estatut. L'estatut ha de ser l'estadi on jogar el proper partit, i hem de fer complicitat politica, social i cultural. I punxar bombolles, d'acord!

paccius ha dit...

Estic d'acord amb que les bombolles no són exclusives dels partits.
Fas una anàlisi molt interessant però no sé on ens porta. Una vegada assumim que l'esquerra a Catalunya ha estat incapaç de vertebrar una alternativa amb cara i ulls, què ens queda? Passar de la política? Tornar a dipositar la confiança a la dreta? Fer un "reset" hi tornar-hi com si res no hagués passat? Serà per costum de la quotidianitat però m'inclino per la tercera. Cal saber què vol dir fer un reset. No veig un tripartit reeditat amb Maragall i Carod. En el fons els dos han demostrat no estar a l'altura, Carod amb nota! Amb el Maragall amb passa com a tu. Potser l'equació plantejada no tenia solució.

El que no tinc clar és que ERC i PSC estiguin per la labor.

tatinologo ha dit...

bé, l'anàlisi és una mica pseudoacadèmic de la meva part, bàsicament penso que qualsevol proposta de govern ha se fonamentar-se en una complicitat social i una demanda articulada i critica...sense això el tripartit és triparteix en estratègies i guions particulars i peta. Cal un moviment de canvi, i això és demanar la lluna, doncs un moviment social ciutadà hauria de mobilitzar opinions, activitats, etc...i generar un "eco" de la gubernamentalitat amb marge de critica i contrucció i etc...seria la conya...però vivim en temps de delegació política, desconnexió i massa auca mediàtica. No és un problema català, és universal, almenys a occident. Sense hegemonia no hi ha poder, i d'això en Pujol en va fer una lectura molt ajustada (en el fons va fer el que proposava Antonio Gramsci) i va golejar fins que es va fer vell. Ara ho tenim cru. Segueixo pensant que cal separar el tema de l'estatut del projecte general d'esquerres, l'àmbit d'acció pública del que seria una alternativa social i política molt complexa. Necessitem veus i opinions, com la teva, abans que tirar els mobles per la finestra.

xavi ha dit...

sort que ICV encara que no sigui el millor del món, es pot escoltar maneres de veure la politica distintes de les oficials i proposaria que quan el nou local vagi a tope es facin debats sobre les esquerres del món i de casa

otto ha dit...

el que compta és que encara hi ha una gent que pensa i penca com la coali i si la caguen es rectifica i es segueix endavant amb alternatives i cada vegada més colla

jtati ha dit...

otto: "estamos en ello". Des del magma assembleari de la coali, gent trotska, verda, comunista, independent, jove, gran, intempestiva, inclassificable i aventurers en general. Anem a totes i quan convé ens fem les autocritiques que toquin i etc...

paccius ha dit...

Tati, dedueixo de les teves referències a Pujol que el que li trobes a faltar a l'esquerra catalana és lideratge (ara també li falta a la dreta, ha,ha). Algú que generi confiança, expectativa, il·lusió...
Un Bogarde de la política vaja!

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

justa la fusta:

a) cal un Bogarde d'esquerres
b) cal un bon entrenador
c) cal planter i fitxatges
d) cal Tinell 2
e) cal recanvis, en Txiqui ha de fitxar amb perspectiva
f) cal que el Bogardisme del nostre nou lider-president faci efecte-contagi i que tota l'esquerra social i política sigui clonació bogardiana expansiva
g) conclusió:
bogarde + entrenador + bons fitxatges + tinell 2 + recanvis + contagi social i clonació bogardiana = formula GRAMSCI de poder + hegemonia o bloc historic nacional-popular amb predomini de les classes treballadores aliades a la intelectualitat, l'oci i les classes mitjes solidàries.

resum: paccius + tati + martí + estanislau = govern d'esquerres i catalanista fase 2

o millor:

ponderació paccius + intempestivitat tati +
rerapais rosselló +
lletgisme verdet = poder!

paccius ha dit...

Quin honor veure el meu nom al costat dels il·lustríssims Martí, Estanislau i Tati!

Tornant al referèndum de l'estatut, penso que en comptes de fer les opcions SÍ i NO, les hauríen pogut de substituir per unes que diguessin:
SÍ PERÒ NO, i NO PERÒ SÍ. Llavors ningú no hauria tingut cap marge de dubte.

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

em temo que PACCIUS, EL PONDERAT, té tots els números per ser el "tapat" del nou govern...