07 de desembre 2005
MILES DAVIS, EL QUINTET
Miles Davis (tp), Herbie Hancock (p), Wayne Shorter (s), Ron Carter (b) i Tony Williams (bat). Després d'enregistrar Kind of Blue o Milestones, -obres majors en moltes històries del jazz, consens total sobre el tema-, Miles va reescriure el jazz (una vegada més marcant la línia a l'avantguarda) i el nou quintet ens va oferir diversos treballs que inauguraven una sonoritat, fosca, inquietant, enigmàtica...una rara empatia a cinc bandes va fulminar tots els esquemes. Amb contenció, circulant a mig camí entre el jazz modal i els ecos de la New Thing (tota l'onada de jazz compromés, alterat, free, dels Ornette Coleman, Archie Shepp, Pharoah Sanders...). Un període que va fructificar amb tota una escola (vindria el jazz-rock, la fussió...). Aquests dies és el que més escolto a casa o al cotxe: Seven Steps to the Heaven (amb George Coleman al saxo), Nefertiti, Water Babies, Miles Smiles. Ho recomano. Va ser una gran època. Les époques (totes i en qualsevol registre) són irrepetibles. Per això són epoques.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
no olvides THE SORCERER del mismo periodo que esos discos que dices
tens raó, Sorcerer és una obra molt clau en aquest període del Davis, ara que hi penso: quins greus més enigmàtics que fa el Shorter! Sembla que explori sonoritats. Com si anés temptejant tots els timbres, a vegades quasi vocalitza amb el tenor.
Per mi "Blue in Green" és "lo màxim".
perdó, afegeixo claus per qui no ho sàpiga, "blue in green" està dins el Kind of blue. Que a mes, de ser magistral tot, va ser grabat del "tirón" a altes hores de la matinada amb un estat ebri general. I es nota. Allò de que els borratxos no menteixen, ho diuen tot com ho volen dir en tot moment, com els surt i es compenetren com es compenetren 5 borratxos en un banc del carrer (això si, sent aquests, apart, uns genis).
tens raó Estanislau, aquell quintet fou el que fou, jo no em referia a aquell quintet/sextet (cobb-evans-adderley-coltrane-davis-chambers), ara em referia al quintet posterior, el període fosc/ocult de Davis entre les llums de Kind of Blue i la tempesta de Bitches Brew (el meu preferit de l'etapa electrica). Anem bé. Bona pista.
Publica un comentari a l'entrada