Enfilant la Recta de l'Estadi

Aquest blog proposa visitar els Flamin'Groovies. Aquella banda que ens va regalar rock'n'roll 100% ben orientat amb els components necessaris de boogie, r&b, blues i derivacions.
Els Groovies foren degudament rescatats i propagats des de les pàgines de la fase inicial de la revista més militant del panorama rockista ibèric: Ruta 66.
Anys i anys després, vagi aquest doble reclam i ressenya per una revista d'actitud fanzinosa -el Ruta- i per una banda quintaessencial i arrolladora -The Flamin'Groovies-.
Recordar-los a la recta de l'estadi de Montjuïc tancant unes festes de la Mercè de mitjans dels anys vuitanta, davant de pocs centenars de persones (les multituds "mercenàries" abandoraren hores abans aquell desert plagat d'envasos de plàstic i deixalles post-"evento"), constitueix un capítol memorable i imborrable de l'altra història del Rock elemental d'aquells dies. La formació americano-australiana, la del del disc One Night Stand, havia facturat un insòlit concert de garatge enmig de l'estepa pre-olímpica.
Varen ser un antídot de primera categoria per una època de rares i delirants mutacions operades al planeta del pop d'aleshores.

Flamin' Groovies - Wikipedia, the free encyclopedia

- [ Traducir esta página ]

Flamin' Groovies were an American rock music band of the 1960s and 1970s. They began in San Francisco in 1965, founded by Ron Greco, Cyril Jordan and Roy ...

Career - Discography - Notes - Book references

en.wikipedia.org/wiki/Flamin'_Groovies - En caché - Similares

►

Vídeos sobre flamin'groovies

- Informar sobre vídeosGracias por tus comentarios Informa sobre otro vídeo.Informa sobre el vídeo ofensivo. Cancelar

The Flamin' Groovies - Shake Some Action - youtube.com 4 min - Shake Some Action (1976) Disponible en: Dailymotion - dailymotion.virgilio.it

The Flamin' Groovies - Teenage Head - youtube.com 3 min - Teenage Head (1999)

The Flamin' Groovies - Roll over Beethoven - youtube.com 3 min - A Collection of Rare Demos & Live Recordings (1992) Disponible en: Dailymotion - dailymotion.virgilio.it

Crisi, sobiranies i classes

Lo más notable de esto es que todos los afectados, el conjunto de la sociedad, consideran y tratan a la crisis como algo fuera de la esfera de la voluntad y el control humanos, un golpe fuerte propinado por un poder invisible y mayor, una prueba enviada desde el cielo, parecida a una gran tormenta eléctrica, un terremoto, una inundación.

Rosa Luxemburg

L'extensa literatura sobre la crisi capitalista ja ha aportat suficients dades i materials. En vindran molts més. El discurs dominant es basa en els mantres del "sortirem de la crisi". Les crides i la retòrica de les classes dirigents insisteixen en l'equació "sacrificis de tots = sortida de la crisi". Apel·lant al sentit d'estat, a la fantasia d'un destí interclassista i utilitzant sistemàticament el "nosaltres" referint-se a tota la societat, els governants i els mass media embauquen les poblacions en un relat pervers que cerca la complicitat de tots amb un projecte que és el d'uns pocs. Diguem-ho clar: Aquest "Sortir de la crisi" que ens recepten és un axioma que comporta "més i més crisi" a escala social. La dimensió de la crisi real és, doncs, el seu cost social. Quanta més recuperació d'un index financer o bursatil, més demolició de la cosa pública.


El dispositiu polític -governamental i, fins i tot, parlamentari- es mou entre l'adaptació ressignada o assumida de l'esquerra convencional a les directrius alienes a la sobirania popular (organismes econòmics, mercats i lobbies) o la pura i dura transmissió d'aquestes per part dels governants més marcadament Friendly Business. No es tracta d'una crisi centrada només en el model econòmic capitalista. La crisi actual també inclou una davallada de la sobirania política en tots els ordres i ens presenta la terra erma d'una democràcia de baixa intensitat a la qual li hem d' afegir la corrupció generalitzada i la conversió de la política en un exercici agonistic inspirat en el sondeig i el marqueting.
Aquests trets que, en gran part, són comuns a tota l'àrea occidental (i que adquireixen proporcions descomunals a les perifèries del capitalisme global i en els règims que trontollen gràcies a les revoltes lògiques i intermitents dels nostres dies) tenen la seva traducció a escala casolana.


Els governs europeus i occidentals en general, el govern espanyol i el govern català en particular, s'apunten a la demolició de l'estat social i a la execució en cadena de les mesures de "sortida de la crisi" que s'imposen des dels contorns de la societat i des dels extramurs d'una sobirania política cada volta més inviable, per no dir que impossible. Els de casa, el govern Mas, apliquen rigurosament el manual ultraliberal. La crisi és "la gran ocasió" i l'eufemisme que convoca al "gran sacrifici". Cal ressenyar també una opinió pública hegemonitzada per l'statu quo mediàtic (liderat per l'ommipresent grup Godó), que posa a prova una societat poc mobilitzada, malgrat el clamorós saqueig social que està afectant de manera evident a les classes populars i, més encara, tenint en compte el factor afegit d'una atmosfera de concertacions i pactes socials esmorteïdora d'un més que justificat clima d'indignació i perplexitat.

La sola presència d'un home de negocis com Boi Ruiz al capdavant de la sanitat pública, per posar un exemple, pot animar una certa oposició social, la qual cosa ja comença a ser una realitat a la vista de l'estat d'alerta que es viu entre els treballadors dels hospitals i centres sanitaris. Es comencen, a la fí, a copsar els primers simptomes d'una resistència social esglaonada i per sectors que haurà de representar el repunt mobilitzador lògic i elemental pels temps que corren.


Les retallades comencen a desfermar una resposta social. Plataformes de divers signe, moltes d'elles des de la xarxa, altres a la manera tradicional, s'articulen per mostrar un estat d'indignacio. Joves que senyalen un nou "no future" que ens remet al d'altres temps de revoltes i contracultures en acció, treballadors i usuaris de la sanitat, sectors de les comunitats educatives, afectats per la crisi hipotecària... Aquests són els signes del carrer en temps de crisi: Quan les finances remunten, quan els beneficis de les grans empreses tornen a veure la llum i quan les borses van a l'alça, és quan la crisi social augmenta i quan aporta les condicions objectives que porten a una indignació col·lectiva. La sortida oficial de la crisi és així un grau més a l'escala de la barbàrie.


Tornant a la democràcia, a la sobirania i al descrèdit de la cosa pública, convindria orientar des d'una perspectiva de classe, social i política, una altra idea del "dret a decidir" més extensa -ultrapassant un context de politització de les idenditats, de consultes sobiranistes i de dilemes entre centre i perifèria- tot i plantejant una saludable hipòtesi revolucionària lligada als antagonismes socials.
La crisi -entesa com quelcom consubstàncial a la lluita de classes contemporània- requerirà de la seva corresponent actualització per resituar-la en el nucli central de la política. Ja que parlem de sobirania i de crisi, l'anticapitalisme emergent hauria de tenir el seu propi discurs, començant per una posada al dia d'aquella dita de Rosa Luxemburg que ens recorda que "sota el capitalisme no hi ha autodeterminació possible". Podrà semblar que això és "una altra història", però no, ja que és justament la matèria determinant de la relació entre economia i societat, entre democràcia i sobirania i, per tant, pot ser el que ens permeti afinar molt més a l'hora de precisar quins són els eixos que determinen i conformen la història i la política en el sentit més universal dels termes.

Crisis del Capitalismo - David Harvey 11 min - 26 Oct 2010 Subido por ankesenaton youtube.com

We Insist ! Indigna't !

Els temps d'ara, com els temps d'ahir, reclamen "insistències". Una de les "insistències" més conegudes procedents del món del jazz és aquell "We Insist!" transformat en un manifest sonor de defensa dels drets civils que, subtitulat "Freedom Now Suite", va escriure i dirigir el baterista Max Roach l'any 1960. Reedicions i reedicions d'aquell treball han encadenat aquell llegat i ara ens retorna en versió remasteritzada, ampliada i ben documentada.

Abbey Lincoln & Max Roach

Roach va reunir un equip memorable d'artistes compromesos amb els drets civils i amb aquella esquerra insurgent nord-americana de la qual molts interprets de jazz en formaven part activa (tota la New Thing, l'AACM de Chicago i incomptables artistes d'aquell gran moment). El disc reuneix al mateix Max Roach (bateria), Booker Little (trompeta), Julian Priester (trombó), Walter Benton & Coleman Hawkins (saxos tenors), James Schenck (baix), Michael Olatunji, Ray Mantilla & Tomás DuVall ( congues, timbals i bongos) i Abbey Lincoln (veu).


Les insistències d'aleshores (el racisme, la xenofòbia, l'explotació de classe, l'autoritarisme, les guerres) conformen l'etern catàleg de les nostres resistències, de les lluites pendents, de la revolta permanent. La música, el compromís amb els signes del temps, ha experimentat diverses formes d'adscripció social. Convé recordar i actualitzar el significat d'una obra inscrita en el fet revolucionari. No és una opció partidista. No es tracta de sumar "ismes" sobrevinguts. Possiblement, però, del que parlem és d'una condició elemental d'aquella cultura popular que intenta ser explícita en termes socials.



No descartem, malgrat tot, els riscos de caure en tòpics i en rebel·lions de suplement dominical. "We Insist!" hauria de ser com l' "Indigna't" dels nostres dies. Ara, però, es fa dificil trobar referències musicals amb aquesta contundència. Ens manca la banda sonora, precisa i invectiva, que acompanyi les passes incertes de les "insistències" esmorteïdes a força de pensament feble i sobredosi de correcció política.

Dimarts vinent, 9 del vespre, Max Roach al Sound System de ràdio Premià... punxarem i penjarem el programa...

video:::::::::::::max roach::::::we insist!

Max Roach - Freedom Day - youtube.com 6 min - We Insist! Max Roach's Freedom Now Suite (1960) Disponible en: twitvid.com

El so de Canterbury

El so de Canterbury. Kent. Anglaterra.
Com passa (o passava) amb la literatura o amb altres modalitats artístiques, la qüestió geogràfica és (o era) determinant. Ara assistim, però, a una deriva falsament universalista que dificulta la clàssica percepció d'una cultura lligada als espais de referència que no s'han de confondre amb les categories de nacionalitat o ètnia.

Soft Machine. Fase Six Album.

Des dels vells temps del Disco Express i les emissions radiofòniques més apassionants de la cultura pop de casa nostra (menció especial per "Radio Juventud"), em va fascinar el concepte del So de Canterbury. La venerable ciutat catedralicia del comptat de Kent anava associada a una escena musical molt rica que acollia efluvis psicodèli·lics, jazzístics i "pre-rocksimfoniosos". Les bandes de Canterbury, o les propostes associades a aquella ciutat de manera més o menys passatgera, van aportar un meravellós univers que es va escampar per molts estrats de la cultura sonora britànica dels anys setanta.

Intersecció Canterbury/Burroughs

Soft Machine (en honor a la novel·la de William Burroughs) rivalitzava a Londres amb els Pink Floyd de Syd Barrett en les batalles sonores i lluminoses ("Light Shows") del UFO Club de Tottenham Court Road (on també despuntaven els Together de Steve Howe, futur guitarrista de Yes, o el projecte bizarro d'Arthur Brown & The Crazy World). Dels Soft Machine es desprenien personatges decisius del rock de tots els temps (Robert Wyatt, Kevin Ayers) i del jazz-rock (Mike Ratletge, Elton Dean, Hugh Hopper).


Altres agrupacions made in Canterbury (o lligades episòdicament amb la capital de Kent) eren els Hatfield & The North, Caravan o Henry Cow. Em vull aturar en aquests tres casos arran de certes afinitats d'elecció i coincidència. Els Hatfield m'agradaven molt, malgrat que van mostrar un tret anticipador del que després en dirien Rock Simfònic. Eren una banda impecable i de sonoritat personalíssima. Molts replicants volien sonar a la Hatfield. Aquell Fender-Rhodes del Dave Stewart! I el seu dream team inoblidable: Phil Miller/Pip Pyle/Richard Sinclair/i el propi Stewart. Les afinitats recuperades, en el cas Hatfield, estan vinculades a la novel·la de Jonathan Coe, The Rotter's Club (Ed. Anagrama) que sovint hem celebrat entre cerveses (oi, Xavi Gasco?).

Caravan. Els dies del "Palacio de los Deportes".

Els casos Caravan i Henry Cow els vull ressenyar en termes més retrospectius lligats a una determinada memòria històrica barcelonina. Rememoro Caravan de quan van actuar al "Palacio de los Deportes de la calle Lérida" en una nit memorable de l'any 1973/74 (?) i, afortunadament, els recordo una mica, en plena acció, dalt de l'escenari i sepultats per tones d'amplificadors i altaveus. Tocats per una llum violeta d'alta intensitat.
La darrera curiositat és Henry Cow. Aquesta banda de jazz-rock (que, tirant d'etiquetes, en diriem de Progressive o Prog Rock) em torna a la memòria quan penso en aquell delirant concert dels Emerson, Lake & Palmer (temps de Popular 1, Mariscal Romero i apologia simfopretenciosa). Henry Cow eren els teloners dels EL&P al "Palacio de los Deportes de la Calle Lérida" i, francament, van passar sense penes ni glòries entre una multitud abduïda i simfonitzada (de la qual jo mateix, amb catorze anyets, no m'en vaig poder escapar).

Henry Cow. La vaca de l'Enric en plena acció.

Restituir aquestes bandes és un exercici comparable a la recerca i captura del millor folk britànic (Fairport, Pentangle, Incredible...) iniciada la setmana passada. Canterbury, el folk de Pentangle o el R&B d'aquells dies conformaven una escena plural que intercanviava públics sense prejudicis. Ho repetiem en ocasió del cas Pentangle: Quan el món era Pop, els manifestos del folk, de les primeres temptatives conceptuals del Progressive Rock o les bandes i solistes del R&B sortides del Swingin'London convivien en un estrany paratge d'interseccions estilístiques.
Tot allò no va durar massa. Les tendències a la grandiloquència, al rock d'estadi i a la música d'orientació adulta (AOR), sumades al pop d'ascensor i botiga, van configurar una omnipresent i opressiva atmosfera Muzak que, sortosament, fou dignament contestada des de les trinxeres del power pop, el revival mod, el punk i la primera new wave. Però això és una altra història. La gran història de les nostres estimades subcultures. Ja en parlarem.


El dimarts a les 9 del vespre al
Sound System de Ràdio Premià...

Vídeos sobre hatfield and the north

- Informar sobre vídeosGracias por tus comentarios Informa sobre otro vídeo.Informa sobre el vídeo ofensivo. Cancelar

Hatfield and the North - at the Rainbow 10 min - 2 May 2007 Subido por gustavosarmento youtube.com

Hatfield and the North with special guest ... 6 min - 28 Ago 2008 Subido por siroen youtube.com

Bad Alchemy, Little Red Riding Hood Hits The Road / Henry Cow - youtube.com 8 min - 13 Nov 2008 - Subido por folker2006 From"Henry Cow Concerts" With Robert Wyatt STEREO www.youtube ...

Vídeos sobre soft machine

- Informar sobre vídeosGracias por tus comentarios Informa sobre otro vídeo.Informa sobre el vídeo ofensivo. Cancelar

SOFT MACHINE-Theatre De La Musique 1970 - youtube.com 4 min - 6 Mar 2006 - Subido por VERNIXX Here's a clip of Soft Machine on French Television from 1970. This ...

Soft Machine - Hope for Happiness - youtube.com 3 min - The Soft Machine (1968) Disponible en: Dailymotion - dailymotion.virgilio.it - v.youku.com

Soft Machine - The Tale of Taliesin - youtube.com 4 min - Softs (1976) Disponible en: Last.fm - MySpace - video.mail.ru

1. Escena de Canterbury - Wikipedia, la enciclopedia libre

   La rotación entre sus músicos ha sido notable y así, Richard Sinclair militó en Wilde Flowers, Camel, Caravan, Hatfield and the North y Gilgamesh; ...
   es.wikipedia.org/wiki/Escena_de_Canterbury - En caché - Similares

Dziga Vertov / J.L. Godard

Repassant talls i fragments del material del grup Dziga Vertov corresponents a un dels períodes més militantistes de la cinematografia de J.L.Godard, m'ha semblat oportú assaltar literalment el blog de l'amic "El Missatger" i importar el video de Vertov que ha ressenyat oportunament i que, per plaer transmissor i còmplice, recomano que tasteu amb el volum a tota pastilla i les imatges a pantalla completa.

Les interseccions Vertov/Godard permeten comprovar rius secrets i relats soterrats que enllacen concepcions cinematogràfiques reivindicables en temps de catifes vermelles, papanatisme glamourós nostrat o estranger i dificils exercicis de resistència artística digna i invectiva. Lliguem els tres factors: "El Missatger", Vertov i Godard. Despleguem les ales en un vol ras de triple destí per un blog, un video i un pack molt recomanables.

Vídeos sobre Dziga Vertov

- Informar sobre vídeosGracias por tus comentarios Informa sobre otro vídeo.Informa sobre el vídeo ofensivo. Cancelar

The man with the Movie Camera 8 min - 17 Jun 2007 Subido por zafsot youtube.com