"L'eclipsi de la raó estratègica" i el segrest de la política.

Unes setmanes abans de que ens arribi un 20-N electoral i selectiu, com un nou capítol del serial sobre la política segrestada, capturarem un llibret molt valuós i actual, adquirit a Figeac/Occitània el darrer estiu.  Ara el llegeixo intermitenment, fent de contrapunt entre novel·les, assemblees, reunions, bicicletades, recollides de signatures en favor d'una candidatura anticapitalista, la feina, els acords nocturns de la guitarra o el caliu dels discos out of time.

Esperem que ben aviat es pugui llegir en català i en castellà. Es tracta del text que estava elaborant l'autor -Daniel Bensaïd- abans de morir (1946-2010) i que porta per títol "L'espectacle, darrer estadi del fetitxisme de la mercaderia". Trobarem un Bensaïd entaulat amb Marx, Marcuse, Debord, Lefebvre, Braudillard i uns quans més. Un nou exercici de "filosofia militant" en el qual Bensaïd oposa el "principi esperança" d'Ernst Bloch, la necessitat estratègica i la vigència de la revolució -en definitiva- davant de les convencions del "no hi ha res a fer" exposades per amplis sectors d'un pensament crític contemporani, reflexiu i lúcid, però al mateix temps, paralitzador i perdut en els seus propis laberints (com si no en tinguéssim prou amb el laberint sistèmic de cada dia!). Allò que, amb precisió, el mateix filosof-militant anomena "el nihilisme de la renúncia".

Bensaïd ens parla de quan "pensar políticament és pensar històricament. Entendre el temps polític, com un temps emboirat, discontinu, envoltat de crisis. Pensar enmig de la singularitat de les conjuntures i de les situacions. Pensar, a la fí, en l'esdeveniment no com un miracle sortit del no-res, sinó com un fet històricament condicionat, com una articulació del que és necessari i del que és contingent, com una singularitat política". 

Els temes triats per Bensaïd enfoquen directament a uns materials que caldria reobrir i actualitzar: Els mites i les llegendes de la dominació, l'actualitat de l'alienació, la recerca de la "totalitat perduda", l'eclipsi de la raó estratègica (afortunada expressió que defineix un dels grans mals de l'esquerra dels nostres dies) i una revisió dels conceptes de Guy Debord sobre la societat de l'espectacle a la qual Bensaïd també anomena "del simulacre". Més llum, doncs, per a renovar els clàssics dilemes entre teoria i pràctica i, sobretot, per a inclinar-los en favor d'una política profana -a la manera de Daniel Bensaïd- és a dir, bàsicament revolucionària.

Informació, "cliqueu" damunt del text que apareix a continuació:

LE SPECTACLE, STADE ULTIME DU FETICHISME DE LA ...

www.editions-lignes.com/LE-SPECTACLE-STA...

Has publicado que a ti también te gusta esto. Deshacer

Le Spectacle, stade ultime du fétichisme de la marchandise est avant tout : 1. un livre de philosophie, à classer parmi ceux que Daniel Bensaïd a régulièrement ...

videos BILLY BRAGG i altres / 
cliqueu damunt dels textos o pantalletes... posarem banda sonora a l'anticapitalisme!

•  
• 2:39M for Mede BillyBraggOfficial
•  
• 2:29Which Side Are You On - Dropkick Murphys

Reflexions maresmenques post-15m

Què fer? Amb l’estat del benestar europeu en vies d'extinció i davant la demolició de la sobirania política, assistim a un quadre polític en el qual només s'hi haurien de sentir còmodes els qui entenen la democràcia com un sistema que promou la concurrència partidista al servei de les èlits professionals, que admet la lliure circulació de mercaderies i practica el mal ús del diner públic per resoldre el que és privat.

 

Amb aquestes credencials -augmentades en el cas grec- la pregunta del “què fer?” aplicada a l’esquerra (política, social, sindical, cultural, organitzada o autònoma) hauria d’anar acompanyada d'una hipòtesi sobre la qüestió estratègica (la dreta, el poder, ja té la seva raó i la defensa com a única).

Les raons estratègiques han de tenir present la “discordança del temps social i del temps polític” (com ho escrivia Daniel Bensaïd en els seus llibres). És necessari agitar l’espai (la geografia de la revolta, la simbologia del carrer i de la plaça, la xarxa) i el temps (el relat, la història dels desposseits, els moviments de llarga durada). Discrepo, doncs, d'un cert postmodernisme (?) polític basat en “les parts sense el tot". Pot ser pràctic, instantani, creatiu i lluminós, però perd gran part de la seva substància davant la dominació sistèmica present que ocupa la totalitat del temps i de l’espai a base d’acumulació i circulació de capital, hegemonia cultural i control social (garantit per l’esfera política).

Sense caure en justificacions dels projectes obsolets o de clara fallida històrica (la tergiversació de l’ideal comunista practicada per l’estalinisme i el burocratisme, per exemple), és temps de concurrència de forces i de demarcació d’idees i alternatives entorn d’una hipòtesi anticapitalista possible i, fins i tot, pragmàtica (que no vol dir possibilista).

Una de les coses interessants que ha portat el moviment 15-m és la permanent impugnació i qüestionament de moltes maneres de fer política. Un dels seus defectes, però, podria consistir en el fet de confondre el rebuig de la partitocràcia, la delegació, el sindicalisme (justificat en molts casos) amb la negació de qualsevol temptativa revolucionaria, socialitzadora, emancipadora o lligada a una certa visió de conjunt i acompanyada d'una legítima aspiració "històrica". El mateix passaria si el 15-m apliqués una nova versió de l'etern dilema entre moviments, sindicats i organitzacions polítiques radicals, en nom de la seva incompatibilitat com a principi i menystenint que els tres àmbits inclouen una part important del "que es mou".

Tornant a les estratègies pendents, el cas europeu, per exemple, planteja el tema d'un altre ordre continental. En ocasió del debat sobre la constitució europea, una part important del NO apuntava un europeisme social. Justament el que ara desapareix a cop de decret, retall i connivència entre estats, mercats, finances i organismes europeus. Per aquí s'apuntaria el retorn urgent a un internacionalisme que ajudés a identificar les dinàmiques internes i les relacions de classe al si de cada estat i nació. Parlant d'hipòtesis i d'estratègies, la dimensió internacional, i no només europea, és una condició bàsica per plantejar una opció realment alternativa a l'estat de coses present.

Amb el 15-M s’inventen coses, ben fet, però no s’haurien de descartar certs retorns. Per exemple, el retorn a la història, a l’estratègia i a la raó original anticapitalista de l’esquerra (que no vol dir només la dels “partits” d’esquerra). Encara que aquest retorn hagi de passar per interpel·lar els pitjors moments de les grans causes perdudes i dels grans fracasos del moviment obrer, de l'esquerra i de les lluites per l'emancipació social (Slavoj Zizek: En defensa de causas perdidas. Akal Ed.).

Coda musical:
Posem-hi unes gotes d'esportivitat working class i cliqueu aquests materials de la banda holandesa Gruppo Sportivo    (dedicat a R77, alienigena resident a la Dimensió Desconeguda):

Gruppo Sportivo - Superman - youtube.com Has publicado que a ti también te gusta esto. Deshacer 7 min - 10 Mistakes (1978)

Gruppo Sportivo - Mexican Radio - youtube.com Has publicado que a ti también te gusta esto. Deshacer 4 min - Married with Singles (2000)

YouTube - gruppo sportivo - - youtube.com Has publicado que a ti también te gusta esto. Deshacer 5 min - 8 Oct 2006 - Subido por Reydelmambo gruppo sportivo live in spanish tv ... Added to queue 50 jaar ...

... I tornant a la Dimensió Desconeguda, uns apunts sobre la Festa Major de Premià de Mar. La meva generació -quan erem joves- no va tenir la possibilitat de gaudir d'unes festes com les que s'han anat consolidant. Les festes eren un espai limitat per envelats, ingenus balls de gala, protocols municipals, la fira i els focs. Però ens en sortiem i aprofitavem les escletxes per fer i desfer places i carrers. Enguany, després de quinze anys de canvis i de gran participació, la Festa Major supera les seves pròpies fronteres i permet moltes opcions. Em quedo amb les cantonades del casc antic, les taules parades, la gent que va amunt i avall i la constel·lació d'escenes que demostren l'existència de...La Dimensió Desconeguda.

We Insist ! Indigna't !

Els temps d'ara, com els temps d'ahir, reclamen "insistències". Una de les "insistències" més conegudes procedents del món del jazz és aquell "We Insist!" transformat en un manifest sonor de defensa dels drets civils que, subtitulat "Freedom Now Suite", va escriure i dirigir el baterista Max Roach l'any 1960. Reedicions i reedicions d'aquell treball han encadenat aquell llegat i ara ens retorna en versió remasteritzada, ampliada i ben documentada.

Abbey Lincoln & Max Roach

Roach va reunir un equip memorable d'artistes compromesos amb els drets civils i amb aquella esquerra insurgent nord-americana de la qual molts interprets de jazz en formaven part activa (tota la New Thing, l'AACM de Chicago i incomptables artistes d'aquell gran moment). El disc reuneix al mateix Max Roach (bateria), Booker Little (trompeta), Julian Priester (trombó), Walter Benton & Coleman Hawkins (saxos tenors), James Schenck (baix), Michael Olatunji, Ray Mantilla & Tomás DuVall ( congues, timbals i bongos) i Abbey Lincoln (veu).


Les insistències d'aleshores (el racisme, la xenofòbia, l'explotació de classe, l'autoritarisme, les guerres) conformen l'etern catàleg de les nostres resistències, de les lluites pendents, de la revolta permanent. La música, el compromís amb els signes del temps, ha experimentat diverses formes d'adscripció social. Convé recordar i actualitzar el significat d'una obra inscrita en el fet revolucionari. No és una opció partidista. No es tracta de sumar "ismes" sobrevinguts. Possiblement, però, del que parlem és d'una condició elemental d'aquella cultura popular que intenta ser explícita en termes socials.



No descartem, malgrat tot, els riscos de caure en tòpics i en rebel·lions de suplement dominical. "We Insist!" hauria de ser com l' "Indigna't" dels nostres dies. Ara, però, es fa dificil trobar referències musicals amb aquesta contundència. Ens manca la banda sonora, precisa i invectiva, que acompanyi les passes incertes de les "insistències" esmorteïdes a força de pensament feble i sobredosi de correcció política.

Dimarts vinent, 9 del vespre, Max Roach al Sound System de ràdio Premià... punxarem i penjarem el programa...

video:::::::::::::max roach::::::we insist!

Max Roach - Freedom Day - youtube.com 6 min - We Insist! Max Roach's Freedom Now Suite (1960) Disponible en: twitvid.com

Olivier Besancenot, el carter anticapitalista. Antonio Vega, una mort anunciada

Sovint des d'aquest blog es divulga la cultura ninotàire del còmic. Crumb, Bagge, Azagra, Clowes... ara recuperem el Brieva. Ens va donar un cop de mà signant el manifest a favor de la candidatura anticapitalista europea i de tant en tant el posem en el Tati-Blog. L'apoteosi de la falsa llibertat i de la felicitat mediàtica -totalment banalitzada- constitueix un dels trets que apuntalen la dictadura intocable del capital que és allò que configura i desconfigura les nostres vides i el planeta. La vinyeta ens mostra el deliri del sistema en estat pur. Una petita mostra de l'univers Brieva.



Avui surt al diari la notícia de la mort d'Antonio Vega. Era la crònica d'una mort anunciada. Ja fa més de vint i cinc anys l'Antonio Vega liderava una banda de pop inoblidable, Nacha Pop. El vull recordar amb la lletra d'una cançó d'aquells anys que m'agradava i la posava en el vell ràdiocasette del cotxe -i que encara m'agrada molt!-: Luz de cruce. Aquell era el meu tema preferit dels Nacha Pop. Més que l'arxifamosa Chica de Ayer -que era el seu himne i un temazo de power pop memorable- Diu així:

Cuando la noche cae
Enciendo las de cruce y vuelvo
a verte una vez más
una de tantas veces
pocos kilómetros y
Tras las luces de colores una
cara más
Luego tú detrás
En cualquier parte estás
Eres la pata de una mesa, eres
la sal del mar
Y no te han de encontrar
Te escondes sin parar
Eres experta con la liebre en regatear
Aunque a mi lado estás
Todo crece, perpendicular al
Todo crece, horizonte final
Sólo cuando estoy
Dormido y soñando atravieso
esa puerta
Que deje estallar un vendaval
La sensación de gravitación
La fiereza de una cara
En un sueño dentro de otro sueño
En cualquier parte estás
Eres la llave de una puerta y de
otras muchas más
Y no te han de encontrar
Sólo cuando estoy
Dormido y soñando
Con la llave en las manos
Me da miedo salir y no poder entrar
La sensación de gravitación
La fiereza de una cara
En un sueño dentro de otro sueño
Cuando la noche cae
Enciendo las de cruce y vuelvo
a verte una vez más
Una de tantas veces
Cuando la noche cae
Enciendo las de cruce y grabo en el
asfalto gris
Como una cinta más.

Olivier Besancenot treballa de carter en un districte de Paris. Olivier Besancenot és un dels tres mil militants de la Lliga Comunista Revolucionària que al costat de vuit mil més estan donant vida al Nouveau Parti Anticapitaliste a l'estat francès. Besancenot és portaveu d'un projecte que té arrels històriques i projecte futur. Una esquerra que no vol governar aquell sistema que no ha creat ni tampoc defensar-lo o reformar-lo. Uns volen reformar el capitalisme. Altres el volem combatre. La reforma capitalista és el camí encetat per les majories de dretes i d'esquerres que volen gestionar el possible. A l'esquerra del possible i des de baix, la gent com Besancenot planteja una dimensió militant i social de l'acció política en uns temps en que la política esdevé postpolítica, parapolítica i auca espectacular. Les alternatives dins d'aquest sistema foll porten a "més del mateix". Besancenot parla d'una esquerra militant, organitzada, resistent i arrelada en les lluites. Una esquerra oberta amb la seva pròpia lògica i sentit històric. Besancenot té referents a casa nostra. Mica en mica, des de baix, es plantegen propostes de resistencia, de coordinació i de combat. Feina gens fàcil. Olivier Besancenot va omplir el casinet d'Hostafrancs en un acte militant i exultant, amb les lluites per davant i amb els seus protagonistes al costat. Amb Besancenot, va intervenir l'Esther Vivas, referent de Revolta Global i d'infinitat de lluites socials. Volem fer forat i superar els limits que ens imposa un sistema informatiu advers i limitat.

L'Esther ens visita a Premià aquest dimarts 12 a les 8 al centre cívic. Parlarà de lluites, de resistències i del nostre combat. No caldria adjectivar l'esquerra amb la denominació d'anticapitalista, però vistes les derives generalitzades de l'esquerra es requereix ser clar en els enunciats i, sobretot, en les pràctiques.