Què fer? Amb l’estat del benestar europeu en vies d'extinció i davant la demolició de la sobirania política, assistim a un quadre polític en el qual només s'hi haurien de sentir còmodes els qui entenen la democràcia com un sistema que promou la concurrència partidista al servei de les èlits professionals, que admet la lliure circulació de mercaderies i practica el mal ús del diner públic per resoldre el que és privat.
Amb aquestes credencials -augmentades en el cas grec- la pregunta del “què fer?” aplicada a l’esquerra (política, social, sindical, cultural, organitzada o autònoma) hauria d’anar acompanyada d'una hipòtesi sobre la qüestió estratègica (la dreta, el poder, ja té la seva raó i la defensa com a única).
Les raons estratègiques han de tenir present la “discordança del temps social i del temps polític” (com ho escrivia Daniel Bensaïd en els seus llibres). És necessari agitar l’espai (la geografia de la revolta, la simbologia del carrer i de la plaça, la xarxa) i el temps (el relat, la història dels desposseits, els moviments de llarga durada). Discrepo, doncs, d'un cert postmodernisme (?) polític basat en “les parts sense el tot". Pot ser pràctic, instantani, creatiu i lluminós, però perd gran part de la seva substància davant la dominació sistèmica present que ocupa la totalitat del temps i de l’espai a base d’acumulació i circulació de capital, hegemonia cultural i control social (garantit per l’esfera política).
Sense caure en justificacions dels projectes obsolets o de clara fallida històrica (la tergiversació de l’ideal comunista practicada per l’estalinisme i el burocratisme, per exemple), és temps de concurrència de forces i de demarcació d’idees i alternatives entorn d’una hipòtesi anticapitalista possible i, fins i tot, pragmàtica (que no vol dir possibilista).
Una de les coses interessants que ha portat el moviment 15-m és la permanent impugnació i qüestionament de moltes maneres de fer política. Un dels seus defectes, però, podria consistir en el fet de confondre el rebuig de la partitocràcia, la delegació, el sindicalisme (justificat en molts casos) amb la negació de qualsevol temptativa revolucionaria, socialitzadora, emancipadora o lligada a una certa visió de conjunt i acompanyada d'una legítima aspiració "històrica". El mateix passaria si el 15-m apliqués una nova versió de l'etern dilema entre moviments, sindicats i organitzacions polítiques radicals, en nom de la seva incompatibilitat com a principi i menystenint que els tres àmbits inclouen una part important del "que es mou".
Tornant a les estratègies pendents, el cas europeu, per exemple, planteja el tema d'un altre ordre continental. En ocasió del debat sobre la constitució europea, una part important del NO apuntava un europeisme social. Justament el que ara desapareix a cop de decret, retall i connivència entre estats, mercats, finances i organismes europeus. Per aquí s'apuntaria el retorn urgent a un internacionalisme que ajudés a identificar les dinàmiques internes i les relacions de classe al si de cada estat i nació. Parlant d'hipòtesis i d'estratègies, la dimensió internacional, i no només europea, és una condició bàsica per plantejar una opció realment alternativa a l'estat de coses present.
Amb el 15-M s’inventen coses, ben fet, però no s’haurien de descartar certs retorns. Per exemple, el retorn a la història, a l’estratègia i a la raó original anticapitalista de l’esquerra (que no vol dir només la dels “partits” d’esquerra). Encara que aquest retorn hagi de passar per interpel·lar els pitjors moments de les grans causes perdudes i dels grans fracasos del moviment obrer, de l'esquerra i de les lluites per l'emancipació social (Slavoj Zizek: En defensa de causas perdidas. Akal Ed.).
Coda musical:
Posem-hi unes gotes d'esportivitat working class i cliqueu aquests materials de la banda holandesa Gruppo Sportivo (dedicat a R77, alienigena resident a la Dimensió Desconeguda):
Posem-hi unes gotes d'esportivitat working class i cliqueu aquests materials de la banda holandesa Gruppo Sportivo (dedicat a R77, alienigena resident a la Dimensió Desconeguda):
| |||
| |||
| |||
5 comentaris:
Un discurs molt ben “trovat”.
Pop festiu relacionat amb el 15M? No està gens malament. La millor i més heterodoxa música pop (i bona part de la rock) s’ha fet afegint la sonoritat d’un teclat tronat, veritable clau d’entrada a la Dimensió desconeguda.
L’any que ve serà llarguíssim. Les condicions que han donat peu al 15M no solament no desapareixeran sinó que s’incrementaran, a més en un escenari d’interrelació europea; crec que seran uns setze mesos claus en la vida personal i en l’organització col•lectiva, i un dels punts fonamentals es prendre tots consciència de que escollim nosaltres (no una casta privilegiada que vetlla pels seus interessos) i que es necessari formar-se.
Així que espero que la gent deixi definitivament el Prozac, les audiències televisives del futbol caiguin en picat, els espectacles alienadors es buidin, els musicals mediàtics es quedin afònics i tots plegats tornem a educar-nos culturalment, políticament i, almenys això desitjo, en un àmbit també espiritual.
Més lectura de bons llibres, d’aquells que parlen d’allò realment crucial per a l’ésser humà, més art i no pas succedanis enlluernadors dels sentits, més formació política, social, col•lectiva, i més meditació per entendre què està passant, més vincular-nos els uns als altres i veure les trampes que col•loca el poder per perpetuar-se, i menys Messis nostro Senyor, (futbol com a suplantador del foot-ball i nou opiaci col•lectiu), piromusicals, àgores afavoridores dels poderosos, les eleccions convertides en una espècie d’Ôscars de Hollywood...
En definitiva, un canvi per a millorar substancialment.
Vaja, m'he quedat a gust. Disculpa'm pel míting-sermó.
Thans Sportives broda!!
R77
Bona intervenció la del Missatger que pugna per situar l'individu en un procés col·lectiu i fer que ambdós dominis adquireixin la justa dialèctica. Massa sovint hem assistit als relats comunitaristes rel·legant les persones a un rol de dependència quasi numèrica. Massa sovint, també, hem assistit al plantejament inversament contrari que és el de l'individu-centre de l'univers com si l'univers (concret o abstracta) no fos la resultant de relacions humanes, conflictes, formacions socials i celebracions de tota mena.
En quan al Prozak sistèmic, malgrat tot, apostaria per mesurar la critica necessària al "pa i circ" futbolistic i televisiu, destriant el blat de la palla. Les escletxes del futbol-mercat permeten seguir fils misteriosos que porten al West Ham, a la recepció futbolistica de bar de barri o a la pràctica extra-laboral de l'art de la pilota.
Però això del futbol, futboler com soc, és material inflamable des del dia en que -com en tots els àmbits- la mercantilització imparable va desfer l'arrel popular de les cultures de la gent de baix (piloteres, musicals o naturistes).
Aportem el factor GRUPPO SPORTIVO, la factoria pop més injustament tractada del firmament musical continental.
el Bensaïd abans de morir farà un parell d'anys ho deixava ben dit com si ara estigués aquí.
"La subordinació de la política a una suposada lògica del progrés historic va representar en el passat la prescripció de la qüestió de la justicia social. La subordinació de la decisió democràtica a la voluntat anònima dels mercats condueix avui en dia al mateix resultat.
Afirmar la preeminència de la política davant de la història i davant de l'economia és, contrariament, reobrir les qüestions de la justicia i de la igualtat, que constitueixen els principals reptes."
Daniel Bensaïd. Article publicar a Viento Sur.
riot on sunset street, la peli
Publica un comentari a l'entrada