En defensa de causes perdudes

En defensa de causes perdudes. M'agrada la frase. Justament aquest és el títol del darrer llibre de Slavoj Zizek publicat a l'estat espanyol per l'editorial Akal. Zizek és part de l'equipatge de viatge de la tripulació d'aquest blog. Zizek provoca i la clava com pocs. Acabem d'arribar del campament antagonista de la plaça de Catalunya. El moviment és divers, inestable, indefinit i eclèctic. Tot és possible. Zizek repassa les causes perdudes dels projectes emancipadors i ens planteja una visita als punts de ruptura i de fracàs del pensament i de l'acció de les revoltes i revolucions del darrer segle. El filòsof eslovè treu les teranyines als conceptes marxians i llibertaris, després de la rotunda tasca demolidora dels apologistes de l'statu quo i del relat capitalista global. 

Zizek desenvolupa la frase de Samuel Beckett -"Torna a intentar-ho. Fracassa una altra vegada. Fracassa millor"- i segur que obrirà en canal la controvèrsia filosòfica entorn del concepte d'emancipació. Hem passat uns dies de tempesta electoral i la televisió, en el moment d'escriure aquest articulet, emet el clàssic programa de nit electoral que cada vegada presenta més analogies amb el Polònia dels dijous. El curt circuït mediàtic provocat per les interseccions entre acampades i eleccions, ha obert un període d'una certa excepcionalitat ambiental.

 Samuel Beckett en stereo

A la Dimensió Desconeguda hem assistit a una campanya paral·lela perpetrada des d'aquest blog. Psicodèl·lia, Garatge, Ska, Post-Rock, han anat proveïnt aquesta pantalla de referències sonores i ens hem divertit. Tornant a les eleccions, cal dir que ha de preocupar molt el que implica l'ascensió de racismes a cor obert i de neofeixismes a dojo. I dóna de pensar la manca de referències esquerranes lligades a un territori ideològic en consonància amb algunes "causes perdudes" ressenyades per Zizek. La crisi sistèmica és suficienment integral com per abastar tots els terrenys. La política agonística (la dels partits, eleccions, sondejos i porcions percentuals) gira i gira entorn d'un eix cada vegada més escindit de la societat com a conjunt. 

Les alternatives horitzontals, avui simbolitzades -relativament- per acampades i enunciats en construcció, intenten contraprogramar i obrir espais d'esperança. Res és estable. Cal interpretar-les com un assaig caòtic i de gran complexitat. Lògicament. Hem començat per Zizek. La frase que serveix de títol del seu llibre és un senyal enmig de la plaça. "En defensa de causes perdudes".  Malgrat tot, el fantasma segueix dominant l'escena. La revolta, l'espectre, no podrà ser el plaer solitari i el crit sense eco d'un segment social autoreferenciat. Aquesta setmana retorna l'artilleria pesada de la para-política. S'encenen les llums del "plató" dels liders i comencen els discursos. Espanya, Catalunya i la Dimensió Desconeguda han escollit la seva classe política. Acampem al marge.

1. En defensa de las causas perdidas. - Traficantes de Sueños ...

   
   

   En defensa de las causas perdidas. de Slavoj Zizek. Editorial: Akal. ¿Es la emancipación global una causa perdida? ¿Son los valores universales antiguos ...
   www.traficantes.net/.../en_defensa_de_las_causas_perdidas - En caché
   
   
   

   1. Vídeos sobre zizek

       - Informar sobre vídeosGracias por tus comentarios Informa sobre otro vídeo.Informa sobre el vídeo ofensivo. Cancelar

      Zizek! part1/7 10 min - 1 Ene 2010 Subido por thelearthes youtube.com

      Zizek y los retretes (vose) 5 min - 23 Mar 2009 Subido por splandigo youtube.com

Shock (des)electoral a la Dimensió Desconeguda-Premià de Mar (3a. part)

Propostes (des) electorals Two-Tone 

a la Dimensió Desconeguda

Tercer capítol. L'aposta (des)electoral del Submarí Seaview -amb seu al Maresme- lliura una nova col·lecció de materials programàtics de clara orientació subcultural, sonora i hedonista (Working Class). La Dimensió Desconeguda està situada en el terme municipal d'una vila incerta que limita amb el mar, Premià de Dalt, Vilassar de Dalt, Vilassar de Mar i El Masnou. 

Respostes Black and White des de la marginalitat d'un blog deliberadament en fora de joc. A les propostes psicodèl-liques, garatgistes, modernistes i power pop dels darrers dies, ara afegim més llenya al foc: Ruddies! Playtime!

A Premià votem (i botem) en blanc

i amb esperit negre!

 

Vídeos sobre laurel aitken

 - Informar sobre vídeosGracias por tus comentarios Informa sobre otro vídeo.Informa sobre el vídeo ofensivo. Cancelar

Laurel Aitken - Skinhead - youtube.com 6 min - Ska Explosion (1995) Disponible en: Dailymotion - MySpace - esnips.com

Laurel Aitken - Sally Brown - youtube.com 6 min - Caribbean Beat, Vol. 1 (1993) Disponible en: Dailymotion - v.youku.com

Vídeos sobre jackie mittoo

 - Informar sobre vídeosGracias por tus comentarios Informa sobre otro vídeo.Informa sobre el vídeo ofensivo. Cancelar

Jackie Mittoo - Oboe - youtube.com 10 min - Showcase (1978)

Jackie Mittoo - Juice Box - youtube.com 3 min - Keep on Dancing (1969)

Jackie Mittoo - Drum Song - youtube.com 4 min - Evening Time (1968)

Crisi, sobiranies i classes

Lo más notable de esto es que todos los afectados, el conjunto de la sociedad, consideran y tratan a la crisis como algo fuera de la esfera de la voluntad y el control humanos, un golpe fuerte propinado por un poder invisible y mayor, una prueba enviada desde el cielo, parecida a una gran tormenta eléctrica, un terremoto, una inundación.

Rosa Luxemburg

L'extensa literatura sobre la crisi capitalista ja ha aportat suficients dades i materials. En vindran molts més. El discurs dominant es basa en els mantres del "sortirem de la crisi". Les crides i la retòrica de les classes dirigents insisteixen en l'equació "sacrificis de tots = sortida de la crisi". Apel·lant al sentit d'estat, a la fantasia d'un destí interclassista i utilitzant sistemàticament el "nosaltres" referint-se a tota la societat, els governants i els mass media embauquen les poblacions en un relat pervers que cerca la complicitat de tots amb un projecte que és el d'uns pocs. Diguem-ho clar: Aquest "Sortir de la crisi" que ens recepten és un axioma que comporta "més i més crisi" a escala social. La dimensió de la crisi real és, doncs, el seu cost social. Quanta més recuperació d'un index financer o bursatil, més demolició de la cosa pública.


El dispositiu polític -governamental i, fins i tot, parlamentari- es mou entre l'adaptació ressignada o assumida de l'esquerra convencional a les directrius alienes a la sobirania popular (organismes econòmics, mercats i lobbies) o la pura i dura transmissió d'aquestes per part dels governants més marcadament Friendly Business. No es tracta d'una crisi centrada només en el model econòmic capitalista. La crisi actual també inclou una davallada de la sobirania política en tots els ordres i ens presenta la terra erma d'una democràcia de baixa intensitat a la qual li hem d' afegir la corrupció generalitzada i la conversió de la política en un exercici agonistic inspirat en el sondeig i el marqueting.
Aquests trets que, en gran part, són comuns a tota l'àrea occidental (i que adquireixen proporcions descomunals a les perifèries del capitalisme global i en els règims que trontollen gràcies a les revoltes lògiques i intermitents dels nostres dies) tenen la seva traducció a escala casolana.


Els governs europeus i occidentals en general, el govern espanyol i el govern català en particular, s'apunten a la demolició de l'estat social i a la execució en cadena de les mesures de "sortida de la crisi" que s'imposen des dels contorns de la societat i des dels extramurs d'una sobirania política cada volta més inviable, per no dir que impossible. Els de casa, el govern Mas, apliquen rigurosament el manual ultraliberal. La crisi és "la gran ocasió" i l'eufemisme que convoca al "gran sacrifici". Cal ressenyar també una opinió pública hegemonitzada per l'statu quo mediàtic (liderat per l'ommipresent grup Godó), que posa a prova una societat poc mobilitzada, malgrat el clamorós saqueig social que està afectant de manera evident a les classes populars i, més encara, tenint en compte el factor afegit d'una atmosfera de concertacions i pactes socials esmorteïdora d'un més que justificat clima d'indignació i perplexitat.

La sola presència d'un home de negocis com Boi Ruiz al capdavant de la sanitat pública, per posar un exemple, pot animar una certa oposició social, la qual cosa ja comença a ser una realitat a la vista de l'estat d'alerta que es viu entre els treballadors dels hospitals i centres sanitaris. Es comencen, a la fí, a copsar els primers simptomes d'una resistència social esglaonada i per sectors que haurà de representar el repunt mobilitzador lògic i elemental pels temps que corren.


Les retallades comencen a desfermar una resposta social. Plataformes de divers signe, moltes d'elles des de la xarxa, altres a la manera tradicional, s'articulen per mostrar un estat d'indignacio. Joves que senyalen un nou "no future" que ens remet al d'altres temps de revoltes i contracultures en acció, treballadors i usuaris de la sanitat, sectors de les comunitats educatives, afectats per la crisi hipotecària... Aquests són els signes del carrer en temps de crisi: Quan les finances remunten, quan els beneficis de les grans empreses tornen a veure la llum i quan les borses van a l'alça, és quan la crisi social augmenta i quan aporta les condicions objectives que porten a una indignació col·lectiva. La sortida oficial de la crisi és així un grau més a l'escala de la barbàrie.


Tornant a la democràcia, a la sobirania i al descrèdit de la cosa pública, convindria orientar des d'una perspectiva de classe, social i política, una altra idea del "dret a decidir" més extensa -ultrapassant un context de politització de les idenditats, de consultes sobiranistes i de dilemes entre centre i perifèria- tot i plantejant una saludable hipòtesi revolucionària lligada als antagonismes socials.
La crisi -entesa com quelcom consubstàncial a la lluita de classes contemporània- requerirà de la seva corresponent actualització per resituar-la en el nucli central de la política. Ja que parlem de sobirania i de crisi, l'anticapitalisme emergent hauria de tenir el seu propi discurs, començant per una posada al dia d'aquella dita de Rosa Luxemburg que ens recorda que "sota el capitalisme no hi ha autodeterminació possible". Podrà semblar que això és "una altra història", però no, ja que és justament la matèria determinant de la relació entre economia i societat, entre democràcia i sobirania i, per tant, pot ser el que ens permeti afinar molt més a l'hora de precisar quins són els eixos que determinen i conformen la història i la política en el sentit més universal dels termes.

Crisis del Capitalismo - David Harvey 11 min - 26 Oct 2010 Subido por ankesenaton youtube.com