En defensa de causes perdudes. M'agrada la frase. Justament aquest és el títol del darrer llibre de Slavoj Zizek publicat a l'estat espanyol per l'editorial Akal. Zizek és part de l'equipatge de viatge de la tripulació d'aquest blog. Zizek provoca i la clava com pocs. Acabem d'arribar del campament antagonista de la plaça de Catalunya. El moviment és divers, inestable, indefinit i eclèctic. Tot és possible. Zizek repassa les causes perdudes dels projectes emancipadors i ens planteja una visita als punts de ruptura i de fracàs del pensament i de l'acció de les revoltes i revolucions del darrer segle. El filòsof eslovè treu les teranyines als conceptes marxians i llibertaris, després de la rotunda tasca demolidora dels apologistes de l'statu quo i del relat capitalista global.
Zizek desenvolupa la frase de Samuel Beckett -"Torna a intentar-ho. Fracassa una altra vegada. Fracassa millor"- i segur que obrirà en canal la controvèrsia filosòfica entorn del concepte d'emancipació. Hem passat uns dies de tempesta electoral i la televisió, en el moment d'escriure aquest articulet, emet el clàssic programa de nit electoral que cada vegada presenta més analogies amb el Polònia dels dijous. El curt circuït mediàtic provocat per les interseccions entre acampades i eleccions, ha obert un període d'una certa excepcionalitat ambiental.
Samuel Beckett en stereo
A la Dimensió Desconeguda hem assistit a una campanya paral·lela perpetrada des d'aquest blog. Psicodèl·lia, Garatge, Ska, Post-Rock, han anat proveïnt aquesta pantalla de referències sonores i ens hem divertit. Tornant a les eleccions, cal dir que ha de preocupar molt el que implica l'ascensió de racismes a cor obert i de neofeixismes a dojo. I dóna de pensar la manca de referències esquerranes lligades a un territori ideològic en consonància amb algunes "causes perdudes" ressenyades per Zizek. La crisi sistèmica és suficienment integral com per abastar tots els terrenys. La política agonística (la dels partits, eleccions, sondejos i porcions percentuals) gira i gira entorn d'un eix cada vegada més escindit de la societat com a conjunt.
Les alternatives horitzontals, avui simbolitzades -relativament- per acampades i enunciats en construcció, intenten contraprogramar i obrir espais d'esperança. Res és estable. Cal interpretar-les com un assaig caòtic i de gran complexitat. Lògicament. Hem començat per Zizek. La frase que serveix de títol del seu llibre és un senyal enmig de la plaça. "En defensa de causes perdudes". Malgrat tot, el fantasma segueix dominant l'escena. La revolta, l'espectre, no podrà ser el plaer solitari i el crit sense eco d'un segment social autoreferenciat. Aquesta setmana retorna l'artilleria pesada de la para-política. S'encenen les llums del "plató" dels liders i comencen els discursos. Espanya, Catalunya i la Dimensió Desconeguda han escollit la seva classe política. Acampem al marge.
En defensa de las causas perdidas. - Traficantes de Sueños ...
En defensa de las causas perdidas. de Slavoj Zizek. Editorial: Akal. ¿Es la emancipación global una causa perdida? ¿Son los valores universales antiguos ...
www.traficantes.net/.../en_defensa_de_las_causas_perdidas - En caché
Vídeos sobre zizek
- Informar sobre vídeos
Zizek! part1/7
10 min - 1 Ene 2010
Subido por thelearthes
youtube.com
Zizek y los retretes (vose)
5 min - 23 Mar 2009
Subido por splandigo
youtube.com
14 comentaris:
em tempta el risc de les causes perdudes ei!
escau molt el Zizek per païr la comèdia electoral.
El video dels wc és antològic, jolines!
Zizek sovint és un dels grans.
Sobre fracassar o no, en això, com en tantes altres coses, la meva cultura ve més de l’Índia: fes-ho despreocupant-te del resultat de l’acció. L’important és l’acció i no el fruit que obtinguis, ja que aquest no depèn de tu. Fes-ho.
Per a qualsevol que hagi passat hores en les acampades i torni al món del circ mediàtic, l’espectacle és inenarrable. Ni un cocktail de Dimensió Desconeguda, Polònia, La noche de los muertos vivientes i Barri Sèsam pot resultar tan psicodèlic.
La sortida és l’alternativa.
Salut!
el Zizek va al dedillo per tot el que està passant.
els comentaris anònims que parlen de falta de valentia haurien de ser proporcionalment valents i anar signats
Hola Àngel,
Aquest llibre em va bé per refrescar una conversa que vam tenir a l'uni d'estiu anticapitalista sobre el mateix autor i la mateixa temàtica.
Slavoj Zizek és molt hegelià i això no és cap objcció ans al contrari. Les seves reflaxions contenen l'alt voltatge de la paradoxa i en aquests temps que s'acosten on la crisi pot donar pas a alternatives escorades en la patologia de les identitats convertides en política ens va molt adient d'entrar en el corrent del pensament dur de la revolució social.
Zizek molesta molt a l'acadèmia i als que no entenen res quan buiden de pes social la política o quan la politica va de la mà del tribalisme d'esquerres o de dretes abanderades per transubstancialitats d'identitat.
Cath a fire.
Jordi
Jordi,
bé podriem començar per la referència marleyriana final que ens remet a un disc imprescindible.
Zizek sempre anima i provoca i ja que parles de Hegel, ara ens "amenaça" amb un llibre de mil pàgines sobre el monumental senyor Hegel. La que ens espera!
Tornarem a Banyoles, fins aviat.
el tema encaixa bé en el moment actual per vàries coses:
aquesta Spanish Revolution és un acte important que encara que estigui lluny de ser majoritari és un pas enorme venint de tants anys de no trobar un focus social potent que vagi lligat a la mateixa idea de democràcia a fons.
a mi m'agrada que aquest moviment no plantegi el tema nacionalista en els seus eixos i que aquesta idea quedi entesa com un dret democràtic però no com el tema principal.
també m'agrada que la gent que és de partits d'esquerra i d'esquerra extrema no faci ús dels seus simbols i que sigui uns més el meollo.
em preocupa allò del ritme que porti i on pot fallar si s'infla i no tenim la xarxa preparada en cas d'explosió com si fos un globus molt inflat.
quan passi el moment potent d'aquests darrers dies jo estaria molt content de que s'hagués obert un forum permanent i estable de molta gent capaç de ser com un lobbie davant de totes les injusticies i si a més serveix per persistir al carrer i conscienciar de que és possible fer coses des d'ara canviant el sindicalisme, canviant el consum, organitzant invents socials, reapropiant espais i etc., doncs aleshores ja és més del que podem somiar.
i el tema tindrà la seva part xunga si veiem que paralelament va creixent l'altre extrem del feixisme , el racisme, els del PP i de l'anglada i tot aquests fenomens que hem vist electoralment.
malament va la cosa si no aconseguim una eina estable i ben definida per que els altres, els que manen i els que els superen per la dreta extrema, tenen les idees molt clares i ben explicades.
el tema del filosof Zizek que a vegades li segueixo escrits és que a més de les mogudes necessitarem causes generals i assaltar el terrat de l'adversari, vull dir que la idea de revolució necessitarà molta empenta i no perdre la vista d'experiències que han anat malament però que portaven el fluxe del canvi radical de món, crec que va per aqui el Zizek quan ens parla de les causes perdudes i de la necessitat de recuperar-les.
Ui, m'he enrollat com una persiana, mercès per l'article i per el magnific bloc i saludo al Jordi que també m'ha agradat que acabi amb la frase del Bob Marley.
Jorko, Marc, missatger, jordi, jaume-escoltador, celebro aquesta intersecció zizek/indignats/revoltes/filosofies (i les acotacions al Cach a Fire de Bob Marley, naturalment).
La qüestió del "fracàs" plantejada per Beckett és pura paradoxa, possiblement per això el Slavoj Zizek la recupera i la desenvolupa amb la seva habitual artilleria de paradoxes hegeliano-marxianes.
El que no sap Zizek, i que Beckett no va saber mai, és que el nostre amic Martí Rosselló acostumava a parlar amb tota la seva ironia en els mateixos termes que Beckett i dèia molt sovint coses d'aquestes sobre "el fracàs". La frase de Beckett és practicament igual que un dels lemes martinians de cada setmana.
Per això, en el fons, he volgut recalcar la frase del "fracàs". Un nou homenatge, petitet, al Martí.
con permiso.
Me sumo al corrillo para decir que esto marcha y que el debate es alucinante pero no olvidemos que ahí fuera tenemos acampado en los despachos y el los plenos consistoriales a la banda de Anglada y que el PP va a toda pastilla.
Estoy contento del movimiento de Indignados que coloca el problema social en el primer plano junto con esta democracia de poca definición que tenemos y me alegra que por fin se mueva algo un paso más adelante de lo que se movía con la huelga general. Otra cosa a destacar es que esta acción ya no transcurre por la senda del nacionalismo de derechas como pasa cuando se nos llama a manifestarnos en coro con los sectores pudientes que se visten de catalanista para mandar en su negocio. Ahora ya no estamos ante unas movilizaciones dónde el malo de la película solo está en Madrid pues el adversario es casi invisible como una red y es este sistema mundial. Lo digo como republicano, partidario de la autoderminación de los pueblos sin estado y como comunista.
Este movidón me hace pensar en lo que pudo ser la revolución española en tiempos de la república de cuando la CNT, el POUM y muchisimos más convirtieron muchos negocios en colectivizaciones y muchas plazas en foros de ideas.
Pero en esa época tambien acechaba el fascismo como ahora y la otra izquierda abandonó esa revolución. o sea que alguna lección salvando distancias se podrá hacer pero SALVANDO DISTANCIAS.
Ánimos.
Àngel, saps que jo també hi penso amb en Martí aquests dies? Segur que malgrat la seva idea beckeniana del fracàs, de ben segur, que tindria un somriure d'il.lusió i certa melangia de no tenir menys anys per poder estar beligerant a les places premianenques com quan veu estar rondinant en les èpoques tèbies de la transició..., pero hi seria, o prenent la birra al marina o escribint articles políticament incorrectes i amb un cinisme de denúncia i rebeldia, sempre cada 15 dies. Com amb altres que han marxat el seu record ens anima i empeny, oi? salut i revolta!
Juanma,
vas a fons i aportes reflexions històriques molt importants i la referència al nou feixisme en ascens és un fet molt determinant que il·lustra que el que es belluga va en direccions contraposades.
endo,
que més podem dir! Fins i tot en Martí redundant amb la idea del fracàs. En parlavem molt d'això i ben segur que ens parlariem.
el video dels 'retretes' és brutaaaaal ! no el coneixia aquest paio Ziczek
Ep, Àngel, com no et puc respondre al meu blog per culpa de blogger, que falla més que la democràcia sota el capitalisme, et contesto aquí:
Curtis és una de les joies de la corona del soul. I com What’s going on? o tot Gil Scott-Heron s’adiu a la perfecció amb el que està passant. (Don’t worry) If there is a hell below...
Respecte a les acampades... Res no es perd. D’aquí sorgiran com a mínim tres tendències, una que voldrà regenerar la democràcia fundant un partit que representi la nova ciutadania, una altra que voldrà experimentar la acràcia del temps del Messies benjaminià, en la línia del molt interessant García Calvo, i una tercera, amb la qual simpatitzo, que buscarà formes alternatives de experiència personal i comunitària.
Si anirà bé o no... no em preocupa gens. El relat de la victòria pertany a uns altres. Ah, i confio molt en les dones. Però no en dones masculinitzades tipus Aguirre o Merkel. Pensament comunitari. El mascle alfa tipus Strauss-Kahn ja se’l poden confitar a Wall Street.
És a dir, una cosa molt heterogènia i per tant apassionant.
Salut, amic!
Publica un comentari a l'entrada