"Tal dia com avui de l'any 1812, és a dir, un 7 de febrer, naixia a prop de Portsmouth l'escriptor anglès Charles Dickens". Així comença l'article que escriu avui en Jordi Llovet a EL PAÍS (en Jordi Llovet, mestre preocupat per la pèrdua de pes de les humanitats en el màtrix de la revolució cientificotècnica).
M'agrada divisar un oasi com aquest enmig del desert: Charles Dickens.
L'altre dia en una reunió de la meva coalició, algú es preguntava en públic "què va passar l'any 1848?" i, acte seguit, quan el company dubtós era informat d'un fet notori d'aquell segle ("el Manifest Comunista, coi!"), es ventilava el tema amb uns somriures i un "ouf!".
Els anys Dickens, -com els anys de la parella Marx/Engels en ple British Tour-, són els temps de la Gran Novel·la i de la gran narració. Els efectes colaterals de la revolució industrial dónen forma a la gran obra marxiana de Frederich Engels sobre la Situació de la Classe Obrera a Anglaterra. Dit i fet, Dickens posa lletra a les desventures del proletariat britànic, Marx les llegeix i la gent (molta) les llegeix.
Les obres de Dickens es llegien per "entregues" a les revistes i als diaris. Cultura de consum popular: Realisme i personatges inoblidables. El millor de Dickens, els personatges: gent molt mesquina, gent molt disortada, gent molt entranyable (tot sempre era "molt"): Uriah Heep, Mickawer, el club Pickwick al complet, David Copperfield...
Engels (i el barbut Karl) posava lletra menuda al rerafons del creixement capitalista, al rerafons dels burgesos amb puro i barret de copa. Aquesta dosi de realisme, tot celebrant i recordant Dickens, tot fent-ne publicitat (llegiu-lo, si encara no ho heu fet!), em fa pensar en el realisme cínic dels nostres dies i amb l'atròfia muscular i cerebral de la nostre patètica intelectualitat (?) tertuliana, opinadora i conformista.
Qualsevol línia de text dickensià és portadora del sentit precís de les coses (de la boira, del pub, de la factoria, del carrer) i de les persones (dels homes i dones de la burgesia, del proletariat, de l'exercit, de la justícia, de les presons, del carrer, de l'esglesia, del camp).
Els nostres dies s'han convertit en un present enrevessat, en un màtrix infinit. Dickens, com Engels, "hi veien" a través de la boira. Escrivien novel·les i estudis. Avui, quan la boira ja no es troba ni a Londres, cada vegada s'hi veu menys.
El candidat maresmenc de la Coali ICV-EUiA a les eleccions de març en Jordi Merino, que no és Dickens ni Engels, escriu un article a la premsa comarcal que tracta d'una cosa del tot universal i gens habitual a la nostra polonesa societat/auca: La pobresa.
Cliqueu aquí: http://www.capgros.com/opinio/detall.asp?id=2553&tipus=1VISITEU EL BLOC GERMÀ: http://www.premiademarx.blogspot.com
on hi podreu llegir l'article de Karl Marx sobre la pena de mort, una gentilesa de José Luís López Bulla a l'atenció de la familia marxista premianenca (i a la resta de families derivades o veïnes)
Tornem a la Dimensió Desconeguda. Avís als nouvinguts a aquest blog: La Dimensió Desconeguda és, senzillament, Premià de Mar. Dimensió Desconeguda. Un cap de setmana carnavalitzat i passat per la molt esperada pluja purificadora. Ja m'està bé que facin Carnavals, tot i que jo no ho practico. Intempestiu per vocació, com vull ser, no em fan el pes aquestes gatzares. Dit això, la Dimensió Desconeguda carnestolenca aporta nous capitols. L'endogamia d'alguns prohoms de la cultura festiva local s'ha marcat una polèmica per allò dels protagonismes, les programacions, les contraprogramacions i les subdivisions macrocoordinades de la gestió bàsica. Què hi farem! La Dimensió Desconeguda s'allunya dels dies de glòria.
La pluja acompanya la precampanya electoral. El cartell convergent que diu "A Catalunya no hi cap tothom" persevera i es multiplica. Tercera petició: Quan el faran retirar? La Coalició d'Esquerres, tercera força política local -malgrat el curt circuït mediàtic-, vol batejar la seva seu. Ja fa un parell d'anys que s'han fet coses importants: tres pel·lícules, assemblees, nits electorals, conferències, la Jornada Anual, l'homenatge al Guti, el Dia de la Dona Treballadora, el Primer de Maig...i aquest local encara no té nom! Així les coses, el blog/web de la Coalició ha obert un concurs d'idees (http://www.coaliciopremia.blogspot.com) on es poden fer propostes.
Musicalment, estirant el fil, gràcies a la pluja, aquest cap de setmana ha estat intens. Les cançons extremadament tristes de Scott Walker (el període 60's ens el mostra fet un crooner injustament poc reconegut), la celebració discogràfica dels 10 anys de la banda unipersonal EELS (no us perdeu els dobles cd/dvd recopilats en motiu de l'efemèride), les músiques disperses del segell Blue Note (que podeu descarregar dels enllaços del blog que fem en Ramonet 77 i un servidor: http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com) i el rescat vinílic de rareses del meu arxiu: La banda holandesa de New Wave coneguda per el singular nom Gruppo Sportivo (com els clubs ciclistes italians), el saxofonista outsider Anthony Ortega i el període més distorsionat i salvatge del molt cerebral John Abercrombie.
Quin Carnaval! I, a més, futbolísticament, el Barça es reenganxa a la lliga i el Crystal Palace FC assalta l'ascens a la Premier. Carnaval? Carnaby Street! Què carai!
Darrera hora (no és novetat). El clero carrega les tintes. Campanya oberta de la jerarquia catòlica per impedir els efectes de qualsevol manifestació de laïcitat. Hipocresia confessional a casa nostra: Duran Lleida (protagonista habitual d'aquest blog) es munta un bolo de cap de setmana amb la crosta hipercarca i alerta de les altres religions quan aquestes "no s'integren". Estic parcialment d'acord. Cal separar la religió de l'estat. Però, senyor Duran, cal fer-ho amb TOTES les religions, inclosa la seva.
L'experiència premianenca ens mostra un desproposit exemplar: Els musulmans premianencs tenien permís per fer una mesquita en un espai privat i autofinançat, un veïns emprenyats no els volien tenir "de veïns" i el nostre govern d'aleshores els hi va cedir un espai públic que substituïa el projecte inicial. Això és el que passa quan no es té clar el sentit de la laïcitat. Un desproposit.
Torno a Duran Lleida: Quan farà el favor de retirar dels carrers aquest cartell convergent que diu "a Catalunya no hi cap tothom"? . Vinga!
Ja ha quedat clar que l'auca política escalfa motors (post anterior, encara obert a les vostres invectives). L'auca ara entra en la fase d'ofertes i regals (400 €, diu ZP!). Dissabte els ecosocialistes van poder comprobar que Joan Herrera, Núria Buenaventura i Joan Josep Nuet, integren una tripleta futura de diputats i diputades amb noves perspectives (es farà el que es podrà). Ja en parlarem d'aquest trio i dels que els acompanyin al costat de l'estimat Gaspar Llamazares (el meu preferit a escala estatal, que coi!). Jo, de moment, aparco la Roulotte en zona zero.
Anem directes a les orelles. Dies de sonoritat Blue Note al Sound System de ràdio Premià (ja sabeu, 95.2 fm, Ramonet 77 i un servidor en antena els dimarts de 9 a 10 del vespre). El cotxe serveix de club en moviment
("Houses in Motion"! com cantaven els millors Talking Heads) i substituiexo la ràdio-auca per un butlletí informatiu breu i per les músiques de Iron and Wine, Joe Henry (sala Apolo, Barcelona, febrer 08!), Richmond Fontaine (gràcies, Jordi Tria: el grup neohillbilly que agrada als fusters britànics!) i kilos de Northern Soul (l'espai sonor dins de l'espai sonor en moviment).
Dit això, un tria de novetats bloggeres al meu blog. Visiteu des dels enllaços d'aquest blog les següents adreces: La millor botiga del món està a Brighton:
http://www.jumpthegun.co.uk/ El dissenyador sideral viu i treballa a Premià de Mar: http://www.ramonet77.blogspot.com/ El savi sindicalista interplanetari, José Luís López Bulla, mereix ser visitat: http://lopezbulla.blogspot.com/
L'auca escalfa motors. Sempre estem de campanya. Ara s'acosta, però, la data electoral. L'auca escalfa motors en tots els fronts.
El bipartidisme pren forma. Homologats a l'Imperi. El relat polític ja fa temps que ha entrat en curt circuït. PP vs PSOE. Les asimetries nacionals de l'Estat faciliten els nacionalistes correctius (bàsicament de dretes) i l'esquerra crítica manté baixes les constants vitals (cas IU) o relativament calmades (la coalició ICV-EUiA). Les dretes condensen tot el seu arsenal diàlectic en les identitats confrontades i, mecànicament, s'activen els dispositius d'agregació de sufragis que permetin exercir la representació del cosmos capitalista amb les receptes adequades segons el neoliberalisme ortodox. Cap novetat. Aparenment.
A casa nostra convé fer un seguiment dels misatges del senyor Duran i Lleida. Molta atenció, doncs, a la cartelleria democristiana nacional i conservadora. Duran alerta de que a Catalunya no hi cap tothom. Missatge rebut. Què tal si comencem a fer un llistat dels catalans poderosos i de primera categoria que "no hi caben"? El model Le Pen, actualitzat a la sarkozynenca manera? "Con la iglesia hemos topado". CiU s'apunta al xoc/aliança de civilitzacions i aquest aiguabarreig li serveix de pretext per alertar de la sobrecàrrega d'immigrants i dels "perills de desnaturalització" (sic) que això suposa. Duran (que, ben segur, no haurà de marxar mai del país) és confessional, no vol laïcisme i, sobretot, no vol que toquin ni els privilegis clericals, ni allò que pugui alterar la línia bàsica de les relacions esglesia(vaticana)-estat. El discurs barreja civilitzacions, religions, "passar gana" i capacitat demogràfica del país, amb un reduccionisme del tot irresponsable. Consulteu la web de CiU http://www.ciu.info/ i podreu captar la plàstica del nou discurs d'en Duran.
L'auca escalfa motors. Mireu, també, l'espectacle parlamentari de la nova direcció de la corporació de la tele ("la nostra") i el suposat caràcter imparcial d'un nou jefe (Sáez) que s'ha caracteritzat sempre i en públic per "la cosa" del front patriòtic. Sembla que a la nostra polonesa nació, perdura el sentit de tribu, es reafirma el relat i s'evidencia el sentit platònic de la caverna. Les ombres projectades a la paret mostren l'auca que anuncia una dimensió sesgada i espectacular de la cosa pública.Canvi de tema (per amanir l'auca amb bona música). Us recomanem el nostre programa del dimarts 29 de gener a les 9 del vespre a ràdio Premià de Mar (Sound System). Punxarem monogràficament el segell de jazz Blue Note... estem a: http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com/ Visiteu el nostre blog (som Ramonet 77 i Àngel Pagès)
Premià de Mar. La dimensió desconeguda. Divendres vespre: batalla campal entre grups rivals a la plaça de la Foneria. Sirenes, llums blaves i sabates penjades dels fils elèctrics. Senyals indicatives. La dimensió desconeguda s'homologa a les perifèries internacionals del sistema. Cap de setmana lluminós i primaveral en temps d'hivern. Tarda i nit visitant The Amazing Journey. Story of The Who, DVD colossal amb la trajectòria accidentada de la banda de Shepherds Bush. Un DVD recomanable, edició doble, amb moltíssima informació. Quan el món era Pop! Quan Premià era Pop! Premià? Efectivament, nens i nenes, Premià era Pop i tenia moltes discoteques! La transició dels seixanta als setanta va escampar molts centres de cultura Pop a escala local...Sirocco's, Maragda, A-1, Club Premià, Bellamar, La Cabanya...Ho recordo mentres miro aquest video de The Who. Capturo imatges dels pioners del Pop, els mateixos The Who quan s'anomenaven The High Numbers, en un sensacional espai perdut del cosmos Pop. Al capvespre em pentino el serrell imaginari, em poso els Levi's, cordo els dos botons del Fred Perry, encenc el tocadiscos, sona Brian Auger i ballo solet davant dels discos... Un SMS del company KTF em pregunta: "Es pot ser Mod amb barba?". Resposta afirmativa. Dimensió desconeguda. A la Coalició (ICV-EUiA-EPM) prenem mides per fer bon cinema i recuperar un aspecte clau de la dimensió desconeguda: El plaer compartit del cinema. El cinema còmplice! Aviat en parlarem: dues dates a retenir: pura dimensió desconeguda, 1968/2008 o els quaranta anys del maig del 68...1848/2008 o els cent seixanta anys del Manifest (el comunista, off course!). Dimensió desconeguda dominical: Vilassar de Mar s'afegeix a la lluita per recuperar una façana litoral més digna sense NII i els ciclistes de la coali travessem el Maresme inventant un circuït que assenyala el camí del nostre objectiu de temporada: La transalpina. Aquest any, dimensió desconeguda, anem a les muntanyes que uneixen França i Itàlia. Temps d'eleccions. Dimensió "coneguda", repetim amb Joan Herrera. L'altre ciclista. El present d'un futur renovat de l'esquerra ecosocialista. Tornant a la dimensió desconeguda: Crumb entrevistat a El País. El dia que Crumb surti per la tele s'acabarà el simulacre humorístic integrat del Polònia. Aleshores entrarem a...la dimensió desconeguda!
