Voleu un rotllo nerdie total? Cliqueu aquesta adreça:
http://www.penyabogarde.blogspot.com
Aquesta samarreta mostra la dissidència interna d'alguns militants d'ICV que estem fora de joc. No diu "verd", -tot i el color-, diu "nerd". Un Nerdie és un pringat. La parauleta reivindicada per l'escola Robert Crumb, brilla lluminosa a la peli American Splendor. Els Nerdies d'ICV tenim un espai virtual destinat a socialitzar la discrepància. Pringats i altruïstes, aspirem a la quadratura del cercle: Una esquerra roja i verda (afegiu la resta de colors de la revolta) que faci possible el binomi avui impossible entre carrer i govern. Sense voler fer sang ni llenya, sense participar del ball de càrrecs, es tracta de suscitar debat, reflexió, queixa, proposta i una infinita paciència davant dels errors de la direcció (i de nosaltres mateixos, nerdies com som). Jo m'inclino per un ideari combinat nerd/red (pringat i roig). La desorientació és considerable. La de tots, em temo.
Estem a: http://www.verdiroig.blogspot.com/
I ara anem a coses més impactants. Els de la fotografia són WILCO. El ciclista és Jeff Tweedy, la qual cosa garantitza un format accesible. L'altre dia el terrible suplement Tentaciones de El País, els tractava de "indies para adultos". Podria ser. Aquell fulletó ja fa temps que perpetra etiquetes impossibles. La cosa està en que la banda d'Illinois ens visita i que anirem al Razzmatazz, dijous post-champions, disposats a rebre la seva música. Una hipotètica geografia americana de la música d'avui ens mostra els nexos entre Giant Sand, Lambchop i Wilco. Són la meva triada nordamericana. Referents que truquen a la porta.
http://www.penyabogarde.blogspot.com
Ara plantejo un repas als recents esternuts de l'auca catalanoespanyola d'aquests dies. Uns dies que un servidor ha dedicat a tres tasques de primer ordre: Fer amb en Ramonet77 un magnífic programa de ràdio dedicat al pop/soul espanyol (en castellà, no vegis!), anar a les Rambles de visita etnològica i esportiva per viure in situ la maregassa Rangers (i veure que els humans som imparables) i, finalment, el concert d'ahir al Razzmatazz, el millor dels darrers anys, WILCO!. Tot això sense passar per l'auca, la qual cosa em predestina a un allunyament a la bertoltbrechiana manera.
Parlem de l'esternut montillià i del fet inversemblant de la necessitat d'un un tren d'alta velocitat (ni falta que fa, quan tenim les coses bàsiques en estat de puta pena).Penso que em faré pesadet, ho sé. El detonant del caos de les infrastructures és l'autoconvicció de l'autoproclamada "societat civil" de que calen moltes infrastructures (paraula dura, dura), ja siguin bàsiques o siguin superflues. Totes són, segons ells, imprescindibles. L'AVE, l'alta velocitat, és una opció desfassada a Europa sobretot des que s'apliquen alternatives de mitjana velocitat a altres indrets del globus terraqui. A Catalunya ho volem tot , encara que no hi càpiga. El caos de rodalies i derivats és per saturació d'obres majors, per desviació d'objectius, compartits per les dues bandes de l'auca, per els poderosos amb E o amb C. No tornem, doncs, a la cançó ratllada de la culpa madrilenya. I ara ho paguem tots. La megalomania del poder financer imposa necessitats innecessàries i es combrega amb rodes de molí, amb rodes de modernitat galvanitzadora de progresos infinits i postcivilitzatoris. Quan jo era petitet vaig aprendre que les injusticies les causava el poder econòmic i ara, que soc més grandet, em volen convencer que "tots" els catalans som iguals i que tenim un nou enemic del "tot" igual, anomenat Espanya.
Soc pesat. El model compartit entre els nostres capitalistes i els capitalistes d'arreu, és el mateix, és el de les necessitats que han fet necessàries a cop de prospecció mercantil. El contenciós Catalunya/Espanya, pertany a l'esfera del quan i el com s'organitzarà un estat impossible on tothom estarà content (el federalisme voldria dir això, diu Toni Castells, mestre federal) o en la proposta independentista que abarca tota mena de registres (tot i que aquesta darrera de moment no té gaires mestres, però sí molts propagandistes). El dia d'avui ens porta a una situació peculiar: Ni federals, ni confederals, ni independentistes ni defensors de les unitats pàtries, estan contents.
La darrera pregunta, la del pesat que soc, és: A banda dels evidents trets culturals constitutius del que "som" (llengua, etc.)...Quin nexe socioeconòmic empàtic tenim un servidor, vosaltres -amables lectors-, un taxista o un lampista (catalans com som) amb la gent de la Cambra de Comerç, Foment del treball, Cercle d'Economia, la Caixa o el consell d'administració catalano-mundial de SEAT???
Dit això, quan diuen "escolta Espanya!", amb qui parlen? I ... en nom de qui ho diuen?
Pesat com soc, català com soc, no em crec aquest ball de carnestoltes. És una mascarada en grau superior. De petit, em sembla, tenia les coses més clares que ara. Les injusticies les causen els sistemes de dominació. Al nostre país, que no és excepció, és palpaple que ho fem amb rols invertits i molta subalternitat. Com tots, el nostre país és terra de desigualtats. Entre l'Isidre Fainé o els descendents de Samaranch i els que venim de família de fàbrica o taller, hi ha una eternitat de desencontres.
Abans, quan era petit, en deiem lluita de classes. Montilla té raó, però no sé en nom de qui parla.
Parlem de l'esternut montillià i del fet inversemblant de la necessitat d'un un tren d'alta velocitat (ni falta que fa, quan tenim les coses bàsiques en estat de puta pena).Penso que em faré pesadet, ho sé. El detonant del caos de les infrastructures és l'autoconvicció de l'autoproclamada "societat civil" de que calen moltes infrastructures (paraula dura, dura), ja siguin bàsiques o siguin superflues. Totes són, segons ells, imprescindibles. L'AVE, l'alta velocitat, és una opció desfassada a Europa sobretot des que s'apliquen alternatives de mitjana velocitat a altres indrets del globus terraqui. A Catalunya ho volem tot , encara que no hi càpiga. El caos de rodalies i derivats és per saturació d'obres majors, per desviació d'objectius, compartits per les dues bandes de l'auca, per els poderosos amb E o amb C. No tornem, doncs, a la cançó ratllada de la culpa madrilenya. I ara ho paguem tots. La megalomania del poder financer imposa necessitats innecessàries i es combrega amb rodes de molí, amb rodes de modernitat galvanitzadora de progresos infinits i postcivilitzatoris. Quan jo era petitet vaig aprendre que les injusticies les causava el poder econòmic i ara, que soc més grandet, em volen convencer que "tots" els catalans som iguals i que tenim un nou enemic del "tot" igual, anomenat Espanya.
Soc pesat. El model compartit entre els nostres capitalistes i els capitalistes d'arreu, és el mateix, és el de les necessitats que han fet necessàries a cop de prospecció mercantil. El contenciós Catalunya/Espanya, pertany a l'esfera del quan i el com s'organitzarà un estat impossible on tothom estarà content (el federalisme voldria dir això, diu Toni Castells, mestre federal) o en la proposta independentista que abarca tota mena de registres (tot i que aquesta darrera de moment no té gaires mestres, però sí molts propagandistes). El dia d'avui ens porta a una situació peculiar: Ni federals, ni confederals, ni independentistes ni defensors de les unitats pàtries, estan contents.
La darrera pregunta, la del pesat que soc, és: A banda dels evidents trets culturals constitutius del que "som" (llengua, etc.)...Quin nexe socioeconòmic empàtic tenim un servidor, vosaltres -amables lectors-, un taxista o un lampista (catalans com som) amb la gent de la Cambra de Comerç, Foment del treball, Cercle d'Economia, la Caixa o el consell d'administració catalano-mundial de SEAT???
Dit això, quan diuen "escolta Espanya!", amb qui parlen? I ... en nom de qui ho diuen?
Pesat com soc, català com soc, no em crec aquest ball de carnestoltes. És una mascarada en grau superior. De petit, em sembla, tenia les coses més clares que ara. Les injusticies les causen els sistemes de dominació. Al nostre país, que no és excepció, és palpaple que ho fem amb rols invertits i molta subalternitat. Com tots, el nostre país és terra de desigualtats. Entre l'Isidre Fainé o els descendents de Samaranch i els que venim de família de fàbrica o taller, hi ha una eternitat de desencontres.
Abans, quan era petit, en deiem lluita de classes. Montilla té raó, però no sé en nom de qui parla.
Aquesta samarreta mostra la dissidència interna d'alguns militants d'ICV que estem fora de joc. No diu "verd", -tot i el color-, diu "nerd". Un Nerdie és un pringat. La parauleta reivindicada per l'escola Robert Crumb, brilla lluminosa a la peli American Splendor. Els Nerdies d'ICV tenim un espai virtual destinat a socialitzar la discrepància. Pringats i altruïstes, aspirem a la quadratura del cercle: Una esquerra roja i verda (afegiu la resta de colors de la revolta) que faci possible el binomi avui impossible entre carrer i govern. Sense voler fer sang ni llenya, sense participar del ball de càrrecs, es tracta de suscitar debat, reflexió, queixa, proposta i una infinita paciència davant dels errors de la direcció (i de nosaltres mateixos, nerdies com som). Jo m'inclino per un ideari combinat nerd/red (pringat i roig). La desorientació és considerable. La de tots, em temo.Estem a: http://www.verdiroig.blogspot.com/
I ara anem a coses més impactants. Els de la fotografia són WILCO. El ciclista és Jeff Tweedy, la qual cosa garantitza un format accesible. L'altre dia el terrible suplement Tentaciones de El País, els tractava de "indies para adultos". Podria ser. Aquell fulletó ja fa temps que perpetra etiquetes impossibles. La cosa està en que la banda d'Illinois ens visita i que anirem al Razzmatazz, dijous post-champions, disposats a rebre la seva música. Una hipotètica geografia americana de la música d'avui ens mostra els nexos entre Giant Sand, Lambchop i Wilco. Són la meva triada nordamericana. Referents que truquen a la porta.
