Avantguardes culturals i anticapitalisme. El cas John Sinclair

 

Quan parlem dels maridatges entre revolució i cultura popular apareixen problemes relacionats amb la mixtificació d'una part del relat derivat d'aquesta intersecció o amb l'absorció "sistèmica" de moltes experiències que en el seu moment  van actuar com a revulsius davant de l'ordre del capital. En el món del pop, del rock, del jazz i de les cultures i subcultures afins a aquestes músiques, podriem ressenyar molts fenomens que irrumpien amb força i expressaven el signe dels temps, els senyals de la revolta o el rebuig més elemental a les formes establertes. Pels temps que corren, es troba a faltar una certa avantguarda francament compromesa i resolutiva. Raó de més per celebrar l'edició d'un clàssic de la literatura Rock: Guitar Army.

El Punk (malgrat la deriva posterior en mans de la mercadotècnia de masses) o el Jazz, tenien diferències substancials en termes musicals però al mateix temps, compartien una posició similar en el laberint de la relació entre les cultures de baix, la divisió social i l'establishment de les seves respectives èpoques. 

  
Amb una actitud Punk evident -abans dels usos convencionals i coneguts de la denominació "Punk"- l'escena del nord dels Estats Units d'Amèrica, del Detroit post-industrial, va coneixer una gran banda de rock'n'roll expeditiu i compromès: MC5. Aquest conjunt encaixava a la perfecció en el paisatge d'aquells dies. MC5 subvertien escenaris, protagonitzaven performances i canviaven els paràmetres del concert-Rock amb un dispositiu mitiner, incendiari i mobilitzador. Com una evolució lògica dels corrents dissidents i esquerrans del hippisme primitiu (yippies), MC5 sintonitzaven amb l'equació Black Power+Underground i integraven el White Panther Party (derivació del BPP) al costat del seu manager i activista John Sinclair. 

La pista Sinclair-MC5 ens porta als anys de plom de Detroit, a l'esquerra radical nord-americana, als combats de carrer i d'escenari, als rituals del sexe col·lectiu i del consum de marihuana, a la solidaritat de les subcultures amb l'empresonament del mateix Sinclair, als textos i missatges marxistes llibertaris i a les lectures al carrer dels referents del moment (Fanon, Ho Chi Min, Che, Malcolm X, Mao) i dels clàssics revolucionaris (Marx, Lenin, Bakunin). L'escena Detroit era multirracial i abastava el territori del Jazz i del Rock sense distincions: Segells discogràfics artesans, emissores alternatives, fanzines, festivals, arts plàstiques, literatura, cinema. MC5 residien en el mateix espai sonor que la New Thing jazzística del moment (finals dels anys 60 i inici dels 70), quan el panafricanisme, la lluita contra les guerres colonials i els ecos del Maig arribaven a tots els continents. La tempesta perfecta. Aquella rara intersecció entre cultura i revolució prenia forma i amb exemples com aquests el pas del temps ens demostraria que esdevindrien referents de difícil encaix en les operacions d'integració cultural mercantilista dels anys 80. Sinclair, els Panthers (WPB & BPP), Coltrane, Archie Shepp o les invectives de Leroy Jenkins, tenien les coses molt clares, sabien d'on venien, quina era la seva gent i les causes que alimentaven. També ho sabia el poder establert amb l'FBI al capdavant. Les coses clares, doncs.

De tots aquests temes, degudament il·lustrats, sonoritzats i escrits, en tenim una bona ració gràcies a la recent edició del llibre GUITAR ARMY. Es tracta de la versió castellana del clàssic de John Sinclair. Un recull de textos i imatges amb CD incorporat, per on hi circulen els MC5, el jazz d'avantguarda, els textos més incendiaris, les relacions entre cultura i subcultura, les tendències polítiques més radicals i un cert balanç d'aquelles experiències de binomi real i possible entre cultura i revolució. 

I una retrospectiva de la demolició de Detroit, cliqueu a:

Detroit: así se hundió el Titanic del capitalismo ... - Jot Down

www.jotdown.es/.../detroit-asi-s... -