16 de maig 2010

ABISMES I RECORDS

Etiqueta de la cervesa especial No Som Res
(disseny Ramonet 77, il·lustració Joan Roca)


Bona primavera. El sol il·lumina els camps i les platges de la nostra comarca. Matí sensacional travessant dalt de la bicicleta les muntanyes maresmenques. El dia després del dissabte dedicat a la memòria d'en Martí Rosselló. La plaça de Premià ha viscut una diada de record i amistat. En Martí ens arriba multiplicat en mil cares i mil constel·lacions de records que ara reviuen de manera desordenada i caòtica. Que aquest fet de recordar, doncs, sigui exactament allò que ens explicava en Martí: Un amable abisme. I que aquest fet no ens porti ara a reescriure la seva biografia amb exercicis inusitats de burocràcia, kafkianisme administratiu i explosions de sensacionalisme premeditat. La màxima del "descansi en pau", doncs, és més encertada que mai. Així, en pau, ho hem volgut veure a la festa inclassificable d'un dissabte lluminós, amable i terrenal.



ORGANITZAR EL PESSIMISME

Miro la fotografia i canvio de tema. O no, potser, no canvio de tema. Qui sap! Parlar del pessimisme i recrear-se en el "no hi ha res a fer", ens planteja un debat massa recurrent. Cada dia m'interessa menys el tema de les inaccions davant de la barbàrie. Senzillament, curt i ras, el discurs de la permanent desconfiança vers el que es mou em resulta esteril i gens interessant. Walter Benjamin, ara, setanta anys després de la seva mort, la va clavar amb la seva precisa observació sobre una elemental organització del pessimisme. Amb poques paraules, Benjamin, va concretar, molt més que el propi Gramsci, en referir-se a la doble dialèctica entre el pessimisme i l'optimisme i entre la voluntat i la realitat. També penso en aquells que, amb els discursos i "posats" d'extrem immobilisme, exhibeixen uns prejudicis que serveixen de pretext per abonar la inacció i la negació del caràcter social immanent a l'espècie humana; Caràcter social que,malgrat aquesta inacció retòrica, esdevé constant, per passiva i per activa.

Torno a la fotografia i penso en les línies mestres de l'estat de coses present, en la tremenda càrrega d'excremència moral que destil·la un sistema basat en la dominació i l'explotació i, em passa pel cap la complicitat professional d'aquells que han arxivat a la fossa comuna de les rebaixes el sentit elemental de la vella aspiració d'una societat sense classes (condició sine qua non d'una societat democràtica).

Per tot això, avui dedico aquesta fotografia, les observacions benjaminianes i aquesta llum primaveral, als apologistes de la inacció o, per dir-ho "filosòficament", a aquells que van trobar en la crisi ideològica dels vuitanta, el pretext fet a mida per denostar la sana i ben intencionada organització del pessimisme. No em mou cap desencís ni frustració. No recordo haver estat mai ni encisat ni entusiasmat amb les coses que socialment ens ocupen. També, tot sigui dit, ho penso i ho escric animat per un sol radiant de primavera i la música dylaniana d'aquests dies. Shelter of the Storm. Refugiat enmig de la tempesta. Recordant i, sobretot, projectant.

Bona Primavera i bona resistència!

7 comentaris:

Joan ha dit...

no hi havia caigut, si organitzem el pessimisme que portem es poden fer les coses més impensables.

Ben mirat la frase té molta miga i bona.

Lou Roig ha dit...

Vivim uns temps amb una societat addicte al pessimisme però el que és pitjor, addicte a la inacció.
Estem drogats per mil imatges virtuals que ens lliguen al clic del ratolí i al botó del comandament a distància.
Ens han fet creure ja ho teníem tot aconseguit, quan estem a punt de perdre-ho tot: dignitat, solidaritat, justícia, i mil i un valors aconseguits amb sang i esforç.
Per això, qualsevol acció, gest o paraula que pugui treure’ns d'aquesta patxorra, te el doble mèrit de lluitar contra "el poder" extern i fàcil de localitzar i contra allò que no volem veure de nosaltres mateixos.
La droga ha calat fons i al "és quan dormo que hi veig clar" cal ara afegir, "és quan em mobilitzo que supero el pessimisme".

EXCURSIONISTA ha dit...

les dues parts m'encanten i de la primera destaco el respecte que hem de tenir per el record d'en Martí i no dir el que no era per millor deixar-lo com el que va ser que és molt i molt.
de la segona part em quedo bé amb la idea de passar a l'acció i no quedar-nos en el melic que no es mou

erra ha dit...

m'agrada poder dir que estic molt en sintonia amb la manera d'entendre el pessimisme que es diu en el teu blog.
si els pessimistes ens agrupem l'optimisme serà automàtic.
salutacions des de Gràcia.

Mireia ha dit...

Interessant el punt de vista del darrer comentrarista (erra)

Àngel soulbizarre ha dit...

Merci per la visita Mirèia

David ha dit...

Abans pessimisme que aquest optimsme de centre comercial que inunda els pensaments i les accions de molts de nosaltres, distrets per pantalletes i joguines de durada minça i estupidesa màxima. Salut!