19 de maig 2010

EXILI A LA GRAN VIA



Els diaris i les revistes de tendències (papanatisme expres!) ja comencen a parlar de la reedició remasteritzada i ampliada del doble disc stonià Exile on Main Street. A bombo i plateret s'anuncia aquest llançament i des del submarí Seaview ens posem directes a la feina. Em sembla molt bé que la societat anònima Stoniana ens presenti aquesta novetat. Sempre és millor rememorar i gaudir "a tot gas" d'aquest treball imprescindible que haver de presenciar la decadència dels dinosauris. M'aturo en el tema de les decadències pensant en casos com el dels Stones que, practicament des dels anys vuitanta, s'arrosseguen com poden en un registre AOR molt allunyat de les seves millors intervencions. Tot i això, posat's a parlar de l'AOR, els Stones com a mínim aporten una certa radioactivitat al para-musical mainstream de cada dia. Ja li agradaria a un tal Bruce Springsteen -definivament repetitiu- aportar un gram del que es salva del titanic stonià.

A la foto de dalt teniu la banda A de la coberta i aquí sota hi teniu la banda B.

Tanquem l'apartat del negoci i anem al tema que ens ocupa. En clau premianenca i adolescent, parlar de l'Exile on Main St. és renuntar-se a l'any 1972. Aleshores els primers discos començaven a fer forat a les prestatgeries d'aquest que us escriu això -tretze anyets- i el Exile es posava en marxa i anava de casa en casa (com el Led Zeppelin IV, el Machine Head de Deep Purple, el Paranoid de Black Sabbath, el E Pluribus Funk de GFRailroad o el Pendulum de la CCR, discos del període 69-73, collita de grans vinils i de desfici dinosàuric). Amb aquestes coordenades espai-temps, imagineu-vos el fet d'escoltar i parlar de l'Exile al bellmig del pati de l'escola dels Hermanos de La Salle...Ara ja entenc què volia dir quan vaig deixar el col·legi al·legant que s'aprenien més coses al carrer. La culpa (i la sort!) era d'aquestes lliçons caigudes de la gran Universitat del Rock & Roll. Francament, amb aquests discos a l'orella, la cosa no estava ni per aprendre arrels quadrades ni per haver d'aguantar les mirades (i tocades) d'aquella colla de frares amb pitet i de professors d'extrema dreta clamorosament incults. Afegiré que aleshores, com sempre, un era prou distret i incapaç de mantenir una mínima atenció acadèmica. Tornem a l'exili sonor. Tornem, també, a les imatges de Exile on Main Street.


La reedició del E.O.M.St. permet fer algunes pràctiques de fetitxisme cassolà. Per exemple: Per fer aquest articulet, desplego el doble àlbum original damunt la taula i observo totes les fotografies que el configuren. Mireu la coberta, la portada i la cara del darrere. Mireu quin goig en blanc i negre! Un doble àlbum amb desenes de fotografies visibles (els CD's les redueixen i els arxius MP3 senzillament les invisibilitzen). Un doble àlbum amb doble calça interior farcida de material gràfic, informació i una petita mostra de color aportada per el logo d'Andy Warhol.


L'art gràfic de E.O.M.Street és obra i miracle d'un dels grans fotografs de tots els temps: Robert Frank. El concepte fotogràfic de Frank ens mostra un collage descomunal de materials vinculats a les sessions d'estudi arran de l'enregistrament del disc a la costa francesa i a una àmplia col·lecció de freakologia (en el millor sentit del terme) i cultura popular (en el sentit únic que mereix aquest altre ditxòs terme). En la línia de la vastíssima obra de Robert Frank, el disc stonià em porta, doncs, a una vindicació apassionada d'aquest artista. Aprofito l'ocasió per fer una repassada molt breu a la seva obra i per recomenar la seva presència simultània a l'audició renovada del millor doble disc de R&B de tots els temps. Una bona manera d'interseccionar les imatges de Robert Frank amb la gran època dels Rolling Stones de Mick Taylor (aquest, aquest! Aquest nom, ben recordat, sortit de l'escola de John Mayall i especialitzat bluesman al servei de Ses Majestats Satàniques).


Aquí dalt teniu incunables de Robert Frank. Aquí baix teniu un autoretrat del mestre.



"¿Recuerdas haberte molestado por alguna de las críticas negativas de Exile cuando salió?.

OH, yo veo todas aquellas como una maravillosa colección de equivocaciones. Cualquier tío que me entrevistase y hubiera escrito una de esas le decía: ¿Así que tú lo sabes todo?.

Pero es comprensible, teniendo los discos dobles un montón de cosas en contra. Sabes que va a haber un cierta confusión con tanto material. Al mismo tiempo, lo que hizo Exile fue ir creciendo hasta que dejó su marca sobre un cierta época. Lentamente se fue filtrando. Quiero decir que no quieres hacer este tipo de cosas muy a menudo. Al principio no pretendíamos hacer un disco doble. Sólo surgió " (K. Richards a Barney Hoskyns, Mojo Noviembre 1.997).


8 comentaris:

PAGAULA DE ESTONG ha dit...

QUINA JÒIA DE POST!
ELS MILLORS ROLLING STONES DE TOTA LA VIDA AL COSTAT DE LA PORTADA MÉS XULA QUE VAN FER I D'UNA BRUTALITAT DE FOTOS.
QUINS TEMPS!
JA TENS RAÓ AMB EL VINIL I TANT QUE SÍ.
ARA ESTAN XAPANT LA MUSICA AMB CLAU I SILICONA
BONA HISTÒRIA DE QUAN ELS ROLLING STONES EREN UN FERROCARRIL DESBOCAT FORA DE LA VIA

Samuel ha dit...

Un dels meus discs preferits d'una genial banda. Tot i que no estic tan d'acord amb lo de que els últims Stones siguin tan decadents... almenys l'últim disc era bastant bo. Clar que si ho comparem amb el collage sonor de Exile, pocs discos tenen res a fer-hi.

A comprar (merda de capitalisme) i escoltar-lo.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

d'acord, Samuel,volia deixar clar que fins i tot el pitjor disc dels Stones sempre és més digerible que la majoria de productes de l'autopista principal de l'actualitat.

Mireia ha dit...

Quin post més "currat"! I força complet.

Samuel ha dit...

Això és cert, tinc por en pensar on es dirigeix la música comercial... :(

David ha dit...

A mi els Stones no m'han dit quasi mai res. La seva imatge del principi m'agrada i els seus primers singles quan versionaven blues i r&b, també. Ara, estem d'acord que són més dignes que el que sona per la ràdio. Salut!

doble sensació ha dit...

m'apunto al doble disc de vinil:

exile on main street / rolling stones

the white album / the beatles

dejà vu / CSN&Y

yeti / amon duul

six / soft machine

rock'in the fillmore / humble pie

live at fillmore east / allman brothers band

eat a peach / allman brothers

made in japan / deep purple

love you live / rolling stones

Ruben ha dit...

a mi m'agafa despistat però hi apunto