The Trip

DARRERA HORA (AGÈNCIES)

Se fue una de las piezas básicas del rocksteady. Alton Ellis falleció el pasado viernes víctima de un cáncer de pulmón, el mismo que no le apartó de los escenarios hasta agosto de este mismo año. Deja mujer, más de veinte hijos -ahí es nada- y un legado histórico para la música, no sólo para los ritmos de su Jamaica natal.
Alton Ellis formó parte del nacimiento y expansión del reggae y los ritmos afines surgidos en la isla. Con una carrera de cincuenta años decidió establecerse a finales de los setenta en Londres, que acabó siendo un auténtico refugio para muchos músicos de similar trayectoria. El artista se encumbró como leyenda viva de la música, tanto por su carrera en solitario, como por las bandas a las que ha estado unido (The Heptones, The Flames).

El propio Ellis se consideraba el creador del rocksteady, género nacido a raíz del reggae y el ska. Una voz que ha servido de banda sonora para el género y de las que no se olvidan fácilmente, sobre todo por sonar singularmente fresca a través de los años. Desapareció Lauren Aitken el año pasado y ahora le ha llegado a él el turno. Descanse en paz pues y gracias.






Els matins i les músiques. El cotxe esdevé un espai sonor des de fa temps i per tots els matins del món. Dies de boires, d'escenes de tardor dins de músiques concentrades en una capsula. Darrerament, en el cotxe no sona ni la ràdio. Llevar-se amb radiopredicadors tertul·lians que, sobtadament, descobreixen el pervers capitalisme, quan molts sempre l'hem cregut així i ens quedariem curts, francament m'atabala. Poso Yo la Tengo, quintaessència del rock nòmada, velvetians i folkies per partida doble, escoltat dins d'un cotxe i rellegit de nit a casa. Low: un format emboirat de músiques inacabades, una parella de cultura mormona que desplega estranyes escenes en una mina d'or.
Sound System, el programa d'Stereo2, aquesta setmana dedicarà la seva programació al món musical i cinematogràfic de Jacques Tati. Jacques Tati, el Tati real que passeja per molts carrers amb un excepticisme gairebé militant. No és el Tati d'aquest blog. Mireu quin article i quin disseny de l'amic R77 al nostre blog germà: estereo2soundsystem el blog de Sound System! Dispersió lectora que va de Ann Beattie i les seves Postales de Invierno i els quaderns de Paul Valery, passant per un llibre del pensador i activista anticapitalista Daniel Bensaïd i la biografia visual de Robert Crumb, ninotàire invectiu i front-man d'aquest blog.

Telex polític setmanal que comença per una reunió intensa de l'assemblea de la Coali de Premià de Mar, arran del pla general (inevitable) d'urbanisme (possible dins d'un marc dubtosament procliu a la cosa pública). Una dada a destacar, la Coali acostuma a tractar aquests temes amb altes dosis de pluralitat, crítica i esforç de síntesi i, pels temps que corren, és estimulant -fins i tot pels que com un servidor en som part discrepant o minoria absoluta- i digne d'estudi.

Breument, l'excepticisme per l'esdevenidor del partit Iniciativa per Catalunya Verds, augmenta en el meu cas després de comprovar la dificultat d'establir unes bases operatives de discrepància política de signe anticapitalista -en quan a la identitat ideològica- i la constatació de diferències personals parapolítiques entre els possibles integrants d'un corrent d'opinió com Manifest de Maig. Amic com soc de les causes Nerdies, davant dels brots de freakisme pseudopolític, opto per aixecar-me de la cadira i emprendre camí cap al bar de la cantonada.

Des de l'ordinador llegeixo un text sobre la enèssima crisi del capitalisme, sens dubte el millor text que he llegit aquests dies, és el comunicat de Revolta Global. El posicionament de l'esquerra anticapitalista de Catalunya, d'una part de la xarxa còmplice que mica en mica va creant referents de canvi, de subjectivitat alternativa i de higiènica impugnació del relat oficial de la realpolitik de casa nostra. Mireu el web de revoltaglobal.cat
Canviant de registre, ara que resonen els ecos del dia de la Hispanidad, em fa gràcia que l'ajuntament de Premià de Mar llueixi per imperariu legal la bandera espanyola (feia molt temps que no passava) justament, ara, setmanes després que el mateix govern municipal hagués col·locat la senyera estelada en el mateix balcó. Enmig d'aquest ball de banderes voluntàries de setembre i de banderes imposades d'octubre, em passa pel cap la idea de proposar que el proper Primer de Maig, dia internacional de la classe treballadora, onegi una solitària bandera roja, independent dels partits, sense estrelles ni sigles. Un gest performatiu al servei d'una causa que la barbàrie capitalista d'aquests darrers dies la fa més vigent, més necessària i més elemental que mai: la raó comunista, la revolta necessària i la botifarra més justificada de totes contra un sistema basat en la follia mercantil i financera.

Un espai d'aquest blog dedicat a gent com la Núria Espín, l'Alex, el Rafa, el Moi, la Tati, l'Albert, etc... per felicitar la gent que ha muntat les jornades de cooperació de Premià de Mar, aquesta és la xarxa que ajuda a seguir pensant que un altre món és possible, fins i tot a l'escala mínima d'una plaça allunyada dels centres de decisió i control.

Cada setmana tanco el diumenge amb músiques. Avui ho faig amb un nom i un tema, Art Pepper, the Trip, una de les més intenses atmosferes del jazz que he escoltat mai. La podeu captar fins i tot a YouTube. Art Pepper, saxo alt, des de fa molts anys, amb els seus vinils al meu costat. Una vida de novel·la.

Fotografies: 1) Yo la Tengo, el format ideal! 2) El disc The Great Destroyer de Low, especial per sortit d'una reunió difícil i escoltar-lo dins del cotxe a gran potència. 3) Jacques Tati, una imatge de Playtime, en ple exercici de perplexitat sistèmica. 4) El Hand Book de Crumb, un missal perfecte per dur sota el braç. 5) Art Pepper en una meravellosa fotografia. El saxofonista encarant les rampes dels barris residencials californians agafat de la mà del seu Selmer Super Action.