12 d’octubre 2008

The Trip


DARRERA HORA (AGÈNCIES)

Se fue una de las piezas básicas del rocksteady. Alton Ellis falleció el pasado viernes víctima de un cáncer de pulmón, el mismo que no le apartó de los escenarios hasta agosto de este mismo año. Deja mujer, más de veinte hijos -ahí es nada- y un legado histórico para la música, no sólo para los ritmos de su Jamaica natal.
Alton Ellis formó parte del nacimiento y expansión del reggae y los ritmos afines surgidos en la isla. Con una carrera de cincuenta años decidió establecerse a finales de los setenta en Londres, que acabó siendo un auténtico refugio para muchos músicos de similar trayectoria. El artista se encumbró como leyenda viva de la música, tanto por su carrera en solitario, como por las bandas a las que ha estado unido (The Heptones, The Flames).

El propio Ellis se consideraba el creador del rocksteady, género nacido a raíz del reggae y el ska. Una voz que ha servido de banda sonora para el género y de las que no se olvidan fácilmente, sobre todo por sonar singularmente fresca a través de los años. Desapareció Lauren Aitken el año pasado y ahora le ha llegado a él el turno. Descanse en paz pues y gracias.






Els matins i les músiques. El cotxe esdevé un espai sonor des de fa temps i per tots els matins del món. Dies de boires, d'escenes de tardor dins de músiques concentrades en una capsula. Darrerament, en el cotxe no sona ni la ràdio. Llevar-se amb radiopredicadors tertul·lians que, sobtadament, descobreixen el pervers capitalisme, quan molts sempre l'hem cregut així i ens quedariem curts, francament m'atabala. Poso Yo la Tengo, quintaessència del rock nòmada, velvetians i folkies per partida doble, escoltat dins d'un cotxe i rellegit de nit a casa. Low: un format emboirat de músiques inacabades, una parella de cultura mormona que desplega estranyes escenes en una mina d'or.
Sound System
, el programa d'Stereo2, aquesta setmana dedicarà la seva programació al món musical i cinematogràfic de Jacques Tati. Jacques Tati, el Tati real que passeja per molts carrers amb un excepticisme gairebé militant. No és el Tati d'aquest blog. Mireu quin article i quin disseny de l'amic R77 al nostre blog germà: estereo2soundsystem el blog de Sound System! Dispersió lectora que va de Ann Beattie i les seves Postales de Invierno i els quaderns de Paul Valery, passant per un llibre del pensador i activista anticapitalista Daniel Bensaïd i la biografia visual de Robert Crumb, ninotàire invectiu i front-man d'aquest blog.

Telex polític setmanal que comença per una reunió intensa de l'assemblea de
la Coali de Premià de Mar, arran del pla general (inevitable) d'urbanisme (possible dins d'un marc dubtosament procliu a la cosa pública). Una dada a destacar, la Coali acostuma a tractar aquests temes amb altes dosis de pluralitat, crítica i esforç de síntesi i, pels temps que corren, és estimulant -fins i tot pels que com un servidor en som part discrepant o minoria absoluta- i digne d'estudi.

Breument, l'excepticisme per l'esdevenidor del partit
Iniciativa per Catalunya Verds, augmenta en el meu cas després de comprovar la dificultat d'establir unes bases operatives de discrepància política de signe anticapitalista -en quan a la identitat ideològica- i la constatació de diferències personals parapolítiques entre els possibles integrants d'un corrent d'opinió com Manifest de Maig. Amic com soc de les causes Nerdies, davant dels brots de freakisme pseudopolític, opto per aixecar-me de la cadira i emprendre camí cap al bar de la cantonada.

Des de l'ordinador llegeixo un text sobre la enèssima
crisi del capitalisme, sens dubte el millor text que he llegit aquests dies, és el comunicat de Revolta Global. El posicionament de l'esquerra anticapitalista de Catalunya, d'una part de la xarxa còmplice que mica en mica va creant referents de canvi, de subjectivitat alternativa i de higiènica impugnació del relat oficial de la realpolitik de casa nostra. Mireu el web de revoltaglobal.cat
Canviant de registre, ara que resonen els ecos del
dia de la Hispanidad, em fa gràcia que l'ajuntament de Premià de Mar llueixi per imperariu legal la bandera espanyola (feia molt temps que no passava) justament, ara, setmanes després que el mateix govern municipal hagués col·locat la senyera estelada en el mateix balcó. Enmig d'aquest ball de banderes voluntàries de setembre i de banderes imposades d'octubre, em passa pel cap la idea de proposar que el proper Primer de Maig, dia internacional de la classe treballadora, onegi una solitària bandera roja, independent dels partits, sense estrelles ni sigles. Un gest performatiu al servei d'una causa que la barbàrie capitalista d'aquests darrers dies la fa més vigent, més necessària i més elemental que mai: la raó comunista, la revolta necessària i la botifarra més justificada de totes contra un sistema basat en la follia mercantil i financera.

Un espai d'aquest blog dedicat a gent com la Núria Espín, l'Alex, el Rafa, el Moi, la Tati, l'Albert, etc... per felicitar la gent que ha muntat les jornades de cooperació de Premià de Mar, aquesta és la xarxa que ajuda a seguir pensant que un altre món és possible, fins i tot a l'escala mínima d'una plaça allunyada dels centres de decisió i control.

Cada setmana tanco el diumenge amb músiques. Avui ho faig amb un nom i un tema,
Art Pepper, the Trip, una de les més intenses atmosferes del jazz que he escoltat mai. La podeu captar fins i tot a YouTube. Art Pepper, saxo alt, des de fa molts anys, amb els seus vinils al meu costat. Una vida de novel·la.

Fotografies: 1) Yo la Tengo, el format ideal! 2) El disc The Great Destroyer de Low, especial per sortit d'una reunió difícil i escoltar-lo dins del cotxe a gran potència. 3) Jacques Tati, una imatge de Playtime, en ple exercici de perplexitat sistèmica. 4) El Hand Book de Crumb, un missal perfecte per dur sota el braç. 5) Art Pepper en una meravellosa fotografia. El saxofonista encarant les rampes dels barris residencials californians agafat de la mà del seu Selmer Super Action.

47 comentaris:

Rafael Vallbona ha dit...

Un altre antídot per combatre els predicadors mediàtics que riuen les gràcies als seus amos: Lou Reed 'Berlin: Live At St. Ann's Warehouse', l'espectacle en directe de la poesia més terminal del rock.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Berlin! i tant! encara peta el vinil i el poso per casa, justament l'exemplar que escoltavem aquells anys setanta en aquell pis de la riera, aquella pseudocomuna inoblidable.

r77 ha dit...

Art Pepper, un cognom curiós…

Reflexe d'una época. Recordo una audició en un pis davant de la botiga dels meus pares.
Era a casa del Ricky Prous, el seu pare era productor a TVE2 - circuit català i el seu tiet el mestre Ricard Roda.
Escoltàvem Caravanserai de Santana; a part de la música em va flipar molt la portada.

Sr. Tati, pasi pel meu blog: segueixo a la recerca fotogràfica de l'enjolit…

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

L'art del pebre?
saps, R77, una cosa?
art pepper va entrar a la meva vida un dia de trobada d'amics a casa del "tiburón", ens trobavem sovint davant del tocadiscos al carrer st miquel i el dani va portar un dels lp's del village vanguard d'art pepper quartet (+george mraz, elvin jones i george cables) i va sonar THE TRIP. també sonava, i com!, LAS CUEVAS DE MARIO... Em vaig fer fan d'ART PEPPER, i ara segueix sent el meu "altista" (per la seva vida llegendària, el culte west coast i les seves frases curtes i tallants...).
Punxo molt sovint Art Pepper, edicions americanes tapa dura, ouff! the trip!!!!
segur que el Roda era pepperista, com li toca a un bon altista...

coses de la vida, he tornat a agafar el saxo alt i estic en un grupet del Masnou, són gent de cert nivell i em situo amagat dins de la secció de vent...toquem els clàssics de hancock i...memphis underground! (tema de Herbie Mann, descobert l'any 73/74 a casa del pare Llenas...)

r77 ha dit...

Ep!
Bona notícia!

Serendipity: ahir vaig veure el pare Llenas omplint la panxa a la fira gastronòmica de la plaça de la Sardana…

…Tots són morts!!!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

mentres es pugui omplir la panxa, tots som vius!

r77 ha dit...

Estic escoltant Lambchop - OH (Ohio).

OH ! ! ! OH ! ! ! OH ! ! !

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

t'imagines el fuster GODÀS tocant post-country de cambra?

justament és el cas LAMBCHOP, el fuster KURT WAGNER, de Nashville, creant meravelles sonores.

r77 ha dit...

Quina manera més bella de fer anar el ribot!!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

i la serra, doncs una modalitat country és el Hillbilly, o Billy de la Serra...o música de la serra dels Apalatxes!

pol ha dit...

Puc participar en el vostre joc?
ja que parleu de la Serra, musicalment heu de referir-vos a la cantant de soul negre Moreneta, una cantant catalana que també li agrada la Serra.
Bona tramòia us porteu, genial!

marc ha dit...

bona idea aquesta de penjar la roja al balcó de l'ajuntament i podria ser general i declarar el proper 1r de maig com el dia internaciona contra el capitalisme cosa que qual ara tothom en parla com si l'haguessin descobert.

Akollonidor llegir els paràsits del sistema com sala martín, jordi juan o marius carol que avui a la vanguardia es lamenten de com està el pati quan és el pati que ells en defensat sempre amb el pensament únic del sistema, quina ironia que és queixi Sala "americanes xorres" Martín que és un economista neocon ultraradical, o que Marius "de Borbón" Carol es torni critic amb el sistema que cada dia apuntala amb els seus comentaris carregadillos d'ordre, seny i euros i el colmo-colmo del subdire de la Vanguardia Jordi Juan amb el seu articulet dels dilluns ple de lamentacions quan sempre ha assentit i recolzat aquest monstruillo liberal.

Ja veuen senyors i senyores, per carregar les piles de tant en tant nos hem de llegir les pàgines de l'enemic i analitzar les seves entranyes.

a sac que ja ens han venut prou la moto !

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

s'admeten propostes, la del "marc" inclosa.

COALICIÓ D'ESQUERRES ha dit...

debat obert sobre urbanisme i alternatives premianenques al blog:

coaliciopremia.blogspot.com

Àngel Pagès ha dit...

El balcó de l'ajuntament de premià de mar s'ha convertit en una mena de barra lliure de banderes:

tot l'any n'hi ha dues -i em sembla bé- com són la del país -Catalunya- i la de la vila -Premià de Mar-.

l'onze de setembre l'equip de govern (ciu+erc) afegeix una eslelada -bandera respectable tot i que sigui parcialment representativa del conjunt d'idees sobre el tema que afecta a la qüestió nacional-.

El dia de la Hispanidad apareix al costat de les habituals catalana i premianenca, la bandera espanyola. Cosa imperativa i, al mateix temps, incomprensible, si tenim en compte que quatre setmanes abans l'equip de govern va "marcar paquet" mostrant l'esmentada estelada (a les antípodes de l'ensenya nacionalista espanyola que la Hispanidad obliga).

el 14 d'abril de l'any passat, dia de la República espanyola, apareixia -al costat de les habituals catalana i premianenca- la tricolor republicana de bon record i parcialment representativa, com pot succeïr amb l'estelada. Cap problema.

Per la festa major, el ball de banderes canvia de registre amb l'aparició d'ensenya pirata que, com tot el que passa darrerament, cada vegada és més grossa. Dit això, em sembla una bandera que podria onejar tot l'any -al costat de la premianenca, per seguir la festa- i així ens recordaria que la pirateria és una pràctica del tot contemporània.

Ara em passa pel cap que el dia 1r de Maig es llueixi la bandera roja, sense sigles per no confondre amb cap partit o sindicat. Seria una bona manera, institucional, de recordar que el el món sempre hi ha hagut classes subalternes, exclosos, pàries i lluitadors de tota mena. Seria un homenatge representatiu del moviment obrer internaciona d'avui, d'ahir i de sempre, justament ara que el sistema capitalista experimenta un dels seus cíclics esternuts carregats d'efectes secundaris contra LA MAJORIA de la gent. Aleshores, sense sigles, quasi seria una de les banderes més representatives que han onejat dalt del balcó de la casa gran.

Aquest balcó és una barra lliure de banderes. No vull deixar anar més idees, podriem acabar veient la bandera dels Estats Units d'Amèrica, acompanyada de la russa i dde la xinesa, anunciant el nou panorama dels imperis del segle XXI.

Joselito de comisiones je je ha dit...

francamente el desfile de modelos y de telas que hay en ese balconcete ya empieza a parecer la pasarela Gaudí. Yo cambiaria los palos de las banderitas por tres cruces para que se pareciera un poco al Calvario.
En cuanto a la idea de colgar la bandera roja, bueno bueno, eso ya son palabras mayores. Me decanto por un monte calvario cada día y la mancha roja cuando proceda.

manolito de la ugt ha dit...

me apunto al calvario

Anònim ha dit...

Bones,

Ho trobo collonut. És una bona proposta jo m´hi apunto. Ja et vaig dir un dia que les esquerres hem d´estar unides i fer un front comú al voltant d´aquest capitalisme controlat pels FMI i OMC.
Ah! Alerta, però esquerres-esquerres.

Jo si vols 1 de maig li trec l´estrelleta i les barres.

Cap problema.

Salut

P.D. En moi&co. son molt bona gent. ho corroboro.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

anònim, ara no recordo qui pots ser, quan ens veiem, si vols, m'ho dius... estic molt d'acord en el que dius de unir l'esquerra-esquerra, per la qual cosa hem de començar per fer que les esquerres que coneixem d'aprop facin (i fem...) el pas necessari per mereixer aquest doble apel·latiu d'esquerra-esquerra... a veure si ens saludem un dia d'aquests.

salut i més salut, que vol dir, salut i revolta!

Anònim ha dit...

quin flash!

Murray Bookchin ha dit...

Jo seria partidari d'afegir color negre a la meitat de la bandera, un petit homenatge a la banda més llibertaria (sense sigles ni referències concretes) del moviment anticapitalista.
De totes maneres al meu paerer la millor opció es no posar-ne cap o, en tot cas, només la de Premià previ rediseny i consulta popular.
Municipalisme internacionalista i anticapitalista ja!!!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

jo posaria la negra i la roja sense barrejar-les però ben lligades...o no en posaria cap i senzillament treuria l'ajuntament per posar-hi la seu de l'assemblea permanent de la revolució -a premià i tot arreu-.

salut!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

conferència de DAVID HARVEY a Barcelona, text selecte:

http://www.enlucha.org/?q=node/965

Anònim ha dit...

la wikipedia va plena del senyor Murray, llibertari, ecologista, etc... bona pinta!

Murray Bookchin (January 14, 1921 – July 30, 2006)[4] was an American libertarian socialist, political and social philosopher, speaker and writer. For much of his life he called himself an anarchist, although as early as 1995 he privately renounced his identification with the anarchist movement.[5] A pioneer in the ecology movement,[6] Bookchin was the founder of the social ecology movement within libertarian socialist and ecological thought. He was the author of two dozen books on politics, philosophy, history, and urban affairs as well as ecology.

Bookchin was a radical anti-capitalist and vocal advocate of the decentralisation of society. His writings on libertarian municipalism, a theory of face-to-face, grassroots democracy, had an influence on the Green Movement and anti-capitalist direct action groups such as Reclaim the Streets. He was a staunch critic of biocentric philosophies such as deep ecology and the biologically deterministic beliefs of sociobiology, and his criticisms of "new age" Greens such as Charlene Spretnak contributed to the divisions that affected the American Green movement in the 1990s.

Endora ha dit...

la bandera! com a paraula és lletja, trobo. Buscaré una altra..., estic pensant..., ara, tinc varies, però: grana, granate en castellà; xocolata, chocolate també mola; murciélago, rat penat, no; crisi, sí, crisis, també; blau, azul...blaugrana!

CALZONCILLOS ABANDERADO ha dit...

¿ qué os parece si donde hay una bandera ponemos un poster de Antonio Banderas ?

Ante la duda, ya que Endoria dice que no le mola la palabra bandera...¿ la podemos cambiar por MANGUERA?

Manguera estrellada
Manguera catalana
Manguera de fórmula uno
Manguera roja
Manguera negra
Manguera española
Manguera republicana española
Manguera de les Estados Unidos

Manguera de los mangantes
Manguera del comic Manga
Manguera de la bandera


pero, pero, pero, me apetece lo de la bandera roja, puestos a banderear, bandereemos.


y no olvidemos LAS BANDERILLAS

penyabogarde ha dit...

els recomano que coneguin les essències de la secció digestiva de la Penya Bogarde... menjar, medecina i gastritis popular...vingui...

Paul Weller ha dit...

Jo possaria la jamaicana, dona més bon rotllo i amb una aparició Mariana. Ja que el que està passant és infumable.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

PAUL, ESTIC D'ACORD, ENS VEIEM DIVENDRES AL CONCERT, ESPERO QUE EM SALUDIS DES DE DALT DE L'ESCENARI.

MODS: KEEP THE FAITH!

Paul Weller ha dit...

Preparat: Wild Wood
This song is for TatiSoulbizarre

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

d'acord:

la versió weller del close to you dels carpenters via disc de versions welleriana.


collons, qui ets?

Paul Weller ha dit...

All the field, it is a outcry, we are blured people, for the bogarde people.

carlos montero ha dit...

Juntando la idea de la manguera con el nobre de quien la ha sugerido a mi se me ocurre que estaria bien colgar un tanga (rojo por supuesto) y llamarle tanguera... el juego de palabras funciona igual de bien y le añadimos un puntito de milonga arrabalera e infinita melancolia.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

avanti popolo
a la rivolta
TANGUERA ROSSA
TANGUERA ROSSA
...
E VIVA EL SOCIALISMO E LA LIBERTA'

Mola!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Paul, em sembla que t'he pillat per el google al teu blog...

o he ficat la pota?

et xiulo una de ENGLISH ROSE...
La balada welleriana number one!

opinió neutral des de fora ha dit...

i si a la tanguera la convertim en una pantera i es pot penjar la PANTERA ROSA dalt del balcó tota aixafada i depilada!!!!!!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

aquest blog s'està convertint en un procés de participació ciutadana directa i exemplar...caram! potser que en prengui nota l'alcalde!

observer ahir coali ha dit...

no t'estranyi mestre Tati, el teu blog és cosa fina, seriosa quan cal i divertida cada dia. Mussshas felisssidades brother!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

doncs si la cosa continua així convocarem un concert de Paul Weller a la plaça de l'ajuntament el dia 1r de MAIG sota les banderes, tangueres, bosses de plàstic, i altres productes que aneu suggerint, i així fins assolir la comuna autogestionada de Premià de Marx Districte Musical.

Stereo 2 ha dit...

us sembla bé que portem de teloners al Burt Bacharach i a l'Steve Winwood?

penyabogarde ha dit...

i si no us molesta...Winston Bogarde de presentador...

indep@alsblogs ha dit...

la unica cosa que passa és que us molesta la senyera estelada i ara us fiqueu a mofar-se de banderes i ja està, horribles espanyols !
vinga a emmerdar i mesclar tot per tapar el tema que us cou i que és no sentir res de res sobre Catalunya i els Països Catalans o sobre Euskadi i els pobles perseguits d'Europa. Aquesta ++++++ aquesta és la que us peta +++++ amargor, amargor. contra tot el que sentim els que volem la llibertat +++ mofar-se de tot el que olora a català ++++ i tapeu tapeu amb que si el món capitalistic o ****** la musikilla ui si la musikilla que no falti i que sigui ben anglofia i per no dir*** va va com la lluita per tenir festes i accions populars al nostre poble, no no aquestes no es publiquen en el teu blog que va que va**** encara em fotareu pensar en que haig de demanar compasió, perdó, perdó, oooohhh ofensa total i tant que sí només per dir que tots poden parlar de tot i que estem en dret i que tu i els societs que et segueixen no us convé dir el que es fa a Premià si no és del gust de vostès.'''' o quina putissima pena.¡¡¡ pots esborrar que sí que sí que es teu el blo que ja ho sé prou. alisti alisti mofa banderiti quina gracieta com que sou moderns i internacionals (((( va ! ! !!!! esborra esborra que pika com mai !

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Mira que perderem el tmeps amb el senyor "indep", ANEM PER FEINA:

TEMPS DE CRISI ? TEMPS D'ALTERNATIVES ! US PASSO TECA...


Tres mesures anticapitalistes d’urgència

Un debat obert des de les pàgines de RougE



Per Rouge, setmanari de la LCR francesa [1]

El capitalisme té una manera molt seva de celebrar el 160 aniversari del “Manifest del partit comunista” de Marx i Engels. Tot i endinsar-se en una fase de turbulències agudes des de fa un any, la crisi només fa que començar. Financera, econòmica, social, política i ben aviat geopolítica, ja es pot considerar com una crisi global del capitalisme neoliberal. Es tracta d’una crisi que imposa a les forces anticapitalistes la necessitat d’elaborar un programa a l’alçada d’una situació històrica frontissa, en el decurs de la qual les línies es poden desplaçar molt de pressa. A fi d’encetar el debat, vet aquí un text que avança tot un seguit de mesures i de perspectives al voltant de grans orientacions.

1. Cauteritzar la crisi financera i trencar el poder de la finança

D’entrada, les assalariades i els assalariats no tenen res a guanyar d’un ensorrament del sistema financer, car aquest ensorrament significaria la fi del crèdit, i la fi del crèdit representa la impossibilitat de finançar les activitats reals de producció de béns i serveis i per tant una acceleració dramàtica de la crisi social. No es tracta doncs d’oposar-se, en principi, al salvament dels bancs. La batalla se situa, per contra, a l’hora de definir les condicions d’aquesta operació. Els bancs en fallida han de passar sota un control públic total, sense cap indemnització per als seus accionistes. Cal exigir també l’obertura dels llibres de comptes de totes les entitats bancàries, de tal manera que un control públic efectiu del sector esdevingui possible.

D’una altra banda, els debats que s’enceten sobre el “retorn a la reglamentació” obren una escletxa per la qual hem d’endinsar-nos. No ens enganyem, la liberalització de la finança, en el decurs d’aquests anys, ha estat una arma de destrucció massiva dels drets socials i dels serveis públics. A l’inrevés, el fet d’haver de qüestionar aquestes mesures representa un punt de partida per a una nova embranzida del món del treball. Des d’aquest punt de vista, l’elaboració duta a terme des de fa temps per ATTAC contra els paradisos fiscals o a favor de la taxació de les transaccions financeres, entre altres, és més actual que mai. De manera més detallada, es tracta de propostes de reglamentació que pretenen esquerdar el poder de la finança i posar fi a l’esclat de crisis recurrents. Les discussions són sovint una mica tècniques, però hi ha una mesura que mereix ser subratllada: l’abrogació de l’article 56 del Tractat de Lisboa, que prohibeix qualsevol restricció a la lliure circulació del capital, brindant-li així una condició essencial perquè pugui fomentar la competència entre treballadors i entre pobles. Aquesta mesura, que compta ja amb el suport de més de 37.000 persones que han signat la petició “Stop finança”, presenta endemés l’avantatge d’oferir un espai de convergència a nivell europeu. La independència dels bancs centrals constitueix un altre fitó privilegiat, car res no justifica que una institució d’una importància tan essencial com la moneda sigui arrabassada al control polític.

2. Un escut social enfront de la crisi

Assalariades i assalariats no han de pagar aquesta crisi. Una de les causes fonamentals del desenvolupament sense fre de les finances – que ha conduit al desastre actual – ha estat el fet que, al llarg dels últims vint-i-cinc anys, una part creixent de la riquesa ha anat a parar als beneficis i ha estat sobretot distribuïda entre els rendistes. Per protegir assalariades i assalariats contra les conseqüències de la crisi, les respostes han de pesar necessàriament sobre les relacions entre capital i treball. Això implica, d’entrada, que no hem de cedir en res pel que fa a les nostres reivindicacions d’urgència social, concretament pel que fa als augments salarials, al dret a l’habitatge o la gratuïtat dels transports públics.

D’una manera més concreta, és possible avançar ja dues mesures. Primer de tot, procedir a una taxació excepcional sobre els dividends i transferir-ne la recaptació a un fons mutual sota el control del personal assalariat. Aquest fons, del qual caldria debatre’n democràticament l’ús, permetria, a tall d’exemple, finançar la prohibició dels acomiadaments i garantir els ingressos d’aturats i aturades. En segon lloc, garantir el poder adquisitiu de la gent treballadora retirant les ajudes públiques a les empreses que s’hi oposessin. Aquestes mesures permetrien fer pagar la crisi a aquells que en són els responsables, i establirien els fonaments per a un millor repartiment de les riqueses.

Però, més enllà d’aquestes mesures d’urgència, un vertader escut social implicaria dur a terme una contraofensiva, sobretot pel que fa a la sanitat pública i a les pensions. Pel que fa les pensions, resulta evident: fonamentalment, no existeix un problema de finançament; l’allargament del període de cotització no és més que una estratagema que pretén afeblir el règim de repartiment mitjançant la disminució del nivell de les pensions efectivament pagades, perquè esdevé cada cop més difícil tenir dret a una pensió completa. D’aquesta manera, aquelles i aquells que en tenen els mitjans són incitats a subscriure un fons de pensió, val a dir una pensió basada en la capitalització. Tanmateix, la crisi del sistema financer revelarà el risc considerable al qual s’exposen aquelles persones la jubilació de les quals depèn d’un fons de pensions. Als Estat Units, milions de persones en patiran les conseqüències. I cal igualment intervenir en el domini de la sanitat, fent marxa enrere en totes aquelles mesures que han anat tornant cada cop més costós l’accés a les atencions mèdiques (franquícies, desemborsament de despeses, sistemes de copagament...). Garantir les pensions i la gratuïtat d’accés a la sanitat no només són mesures essencials de justícia social, sinó que constitueixen també un mitjà per fer front a la crisi: reduint la incertesa dels assalariats pel que fa al seu futur, limitaríem també els efectes immediats d’una davallada del consum.

Finalment, aquest escut social caldrà construir-lo també a nivell local, a través de l’autodefensa del món del treball i de les comunitats locals: empresa per empresa, contra els acomiadaments, caldrà exigir l’obertura dels llibres de comptes per mostrar que és possible preservar els llocs de treball. I – per què no? -, com fou el cas de Lip l’any 1974 a França, de la fàbrica Continental de Guadalajara a Mèxic el 2005, o de nombroses fàbriques a l’Argentina després de la crisi de 2001, fer que assalariades i assalariats prenguin directament el control de les seves empreses.

3. Per l’ecologia i la igualtat, un control democràtic sobre l’orientació de les inversions

Més enllà de les mesures de defensa immediata de la classe treballadora i de la contraofensiva enfront del poder de la finança, la crisi representa una oportunitat major que permet als corrents anticapitalistes desenvolupar el seu projecte de societat. Es tracta de passar d’una propaganda abstracta sobre les malifetes del capitalisme i sobre la necessària socialització dels mitjans de producció a consignes concretes. Davant l’actual situació, podem recolzar-nos en dos elements. Primer punt: de què serveix la finança, si no és – després de giravoltes i especulacions – per repartir les inversions de capital? Avui, és justament aquesta facultat d’orientar el desenvolupament de l’activitat econòmica segons l’únic criteri del màxim profit allò que ha entrat en crisi. Cal, doncs, establi un altre mecanisme de direcció de l’activitat econòmica. Segon punt: el planeta i les societats humanes es troben al llindar d’un abisme com a conseqüència d’una determinada orientació del desenvolupament econòmic que destrueix els ecosistemes a una velocitat esgarrifosa i genera desigualtats socials extremes. Necessitem una altra orientació de l’activitat econòmica. Atès que la finança ha fracassat doblement en la seva gestió de les inversions, tots els bancs haurien d’integrar-se en un pol públic de finançament de l’economia. Però aquest pol públic no pot esdevenir una crossa al servei del capital. La seva constitució ha d’anar acompanyada d’un procés democràtic per decidir i planificar les grans orientacions de l’activitat econòmica en funció de les necessitats socials, i d’endegar la transició cap a un desenvolupament respectuós amb la biosfera. Obrir el debat sobre la perspectiva d’uns “Estats generals sobre la inversió en favor de l’ecologia i la igualtat social” ens hauria de permetre dreçar un pont entre la crisi financera i l’ecosocialisme. Vet aquí una manera ben vivificadora de desitjar un feliç aniversari al Manifest del partit comunista!

keep the reggae roots ha dit...

Que maques són les cançons d'Alton Ellis i quins temps aquells jamaicanillos!

Hippy al casal d´avis ha dit...

HÒstia Tati, quina teca, aixó de parlar de bancs amb posa catxondo.
INDEPENDÈNCIA INDEPENDÈNCIA PEL BARRI COTET.
Recordo la lletra de la Polla Records: Un Patriota ...
Pau i amor col.legues

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

company, els millors bancs són els que es van inventar per seure. Hauriem d'invertir en bancs públics per seure, com passa a Anglaterra i Escòcia, que la majoria de bancs de carrer, plaça i parc, són donatius de particulars -amb una placa que indica qui el va oferir al poble- i el seu ús és gratuït i popular.
Ens bancs, els altres, van venir més tard, no posen catxondo i en tot cas, van arribar al món per prendre el pel i aixecar les camises de la gent.
Invertim en bancs per seure!

PREMIÀ DE MARX ha dit...

jo és que flipo de veure com els socialistes i lliberals europeus i el G7 o G9 o g10000 es reuneixen per ajudar bancs i caixes per una crisi que ells mateixos s'han cuinat, flipo perquè des de fa molts anys i anys el tercer món passa gana, els programes de cooperació estan encallats, el combat contra la SIDA no té recursos, els guanys del cafè i dels mil recursos els puleixen els occidentals, els terratremols i tsunamis al món pobre no tenen ajuts potents i en canvi, ara pobrets bancs, asseguradores, hipotecadors primetime show...pobrets, ara tot cristo els ha de llepar el cul i ajudar-los.

hipocrites governants occidentals!
ara tindrem recursos a manta per ajudar els vividors del sistema!

i als pobres que els planxi un tren!

quin món més aberrant!

QUIN FASTIC!