Tarda de dissabte des de la Dimensió Desconeguda. Premià de Mar és la Dimensió Desconeguda i així ho testifica aquest blog erigit en portaveu del no-res i de la perplexitat radial -com una roda de bicicleta-. Una perplexitat en xarxa que emet les seves ones des del cor de la molt augusta vila de Premià de Mar, des de la Dimensió Desconeguda. Comenta JTria, amb formes i maneres iròniques d'escola anglòfila, que li entusiasma observar la gent de la nostra ciutat. Sovint ho fem, repassem les arestes dels casos singulars, dels nostres nerds, dels lectors grossos en moviment, dels navegants solitaris que fan escala al flamant port de la ciutat, de la galeria d'espècies en descomposició que mostren la seva estampa nocturna a l'Amistat -de la qual en som part sense escapatòria possible- i de la nostra pròpia ombra projectada damunt d'una taula asimètrica i incerta.
La Dimensió Desconeguda mostra una inusitada activitat redemptora i "justiciera" de part del Consell Senior. Una campanya que barreja el hip-hop de retolador i la cartellística oficiosa de la consigna i de l'ordre. Amb una inscripció contundent -parets netes!- el Consell Senior ha iniciat una creuada en favor de la neteja. No tindria res que objectar a la campanya si aquesta s'adrecés a sensibilitzar els poders públics per tal que els carrers i les places disposessin d'espais destinats a la propaganda i a les informacions de tota mena que genera la societat premianenca. El cas que ens ocupa és paradoxal i està provocant un efecte contrari en les, possiblement, benintencionades queixes del Consell Senior. Una onada expansiva de cartells i missatges sobreposats damunt dels cartells de les entitats culturals, esportives, comercials o de qualsevol signe, està invisibilitzant els signes vitals de la vila. La dimensió, doncs, és més desconeguda que mai. No convé barrejar els termes.
Les pintades i les encartellades indiscriminades poden ser factor de bruticia. D'acord. Les campanyes indiscriminades, però, discriminen i invisibilitzen el que es mou. L'errada del Consell Senior és de campionat. El destinatari de les queixes hauria de ser el consistori que en anys i anys, mani qui mani, no ha sabut ni fomentar la neteja a una escala més general ni, en aquest cas concret, tampoc ha facilitat que el carrer tingui espais d'informació que puguin mostrar els signes elementals de la molt ratllada participació ciutadana.
Canvi de registre. Els AMICS D'ALAN SMITHEE -amb cartells arrencats o tatxats- hem estrenat el cicle FORA DE JOC amb la peli American Splendor i totes les ilusions que tenim en el tema estan enceses com la llum vermella que presideix la sala del local de la Coali. A la Dimensió Desconeguda, doncs, es conspira. Conspirar és respirar junts, convé recordar-ho.
Conspirar. El verb de la respiració conjunta. Conspirar és la primera activitat que em passa pel cap quan observem el panorama devastador de l'ensarronada de la crisi financera que col·loca el sistema capitalista en plena metastasi. Conspirar, respirar junts, crear i recrear complicitats. Dubtem, molt a fons, del gat venut per llebre de la refundació capitalista. Posat's a refundar, fem-ho i refundem la raó històrica del comunisme, del moviment real que aboleix l'estat de coses vigent. Ja no parlem de les experiències tergiversades i fallides en nom d'un pseudomarxisme de manual i de missal. Ja no ens entestem en redemptors i predicadors d'espiritualitat de supermercat. Tot està per fer. Com cantava un dels nostres otsiders -Joe Strummer, material del cicle Fora de Joc- "el futur no està escrit".
I per acabar, tornem a l'esperpent d'un tal Aznar que ja ha dictat el nou format del delirium tremens que pateix...aquesta vegada vull que tingui raó...efectivament, l'ecologisme és com el comunisme. Ja m'agradaria que fos així. Un socialisme de base ecològica. No un ecosocialisme d'etiqueta. Un ecologisme i un combat que posi en solfa la dimensió "coneguda" del matrix. Aznar quasi s'apropa a la raó... amb una mica de sort, encara aconseguiem un dia que l'ecologisme sigui comunista. Aleshores els aznars de la terra tindran el seu altar a la comèdia dels horrors.
Seguiu en viu i a diari els episodis de la catastrofe capitalista i les crides a la revolta:
http://www.revoltaglobal.cat
Banda sonora dels darrers dies: Paul Weller, EST, Art Pepper, Yo La Tengo, Bob Dylan, Edwyn Collins, Creedende Clearwater Revival i Spencer Davies Group with Steve Winwood.
34 comentaris:
crispolls! grumolls! quin trip d'història! és per posar-li un marc!
i quina foto! barret!
què passa amb la URL/NOM? no deixa firmar.
jo saludo així:
alma mather o'hara
la baba blaugrana és notòria
El corrent d'opinió MANIFEST DE MAIG, davant la presentació de la candidatura del company Joan Saura a presidir ICV, informen que el nostre vot serà en blanc, i així ho fem saber als adherits i adherides, amics i amigues d'ICV, als quals recomanem un vot en la mateixa línia.
Aquesta recomanació de vot està fonamentada en la valoració crítica que els components del corrent fem del període més recent de la política d'ICV que ha suposat - a parer nostre - una involució del projecte del partit en relació als seus objectius de ser referent de l'esquerra transformadora, d'esdevenir força de govern i de lluita i de dotar-nos d'un funcionament i d'una dinàmica de treball més lligada als elements que caracteritzen el nostre projecte diferenciat de les altres forces polítiques.
ICV ha reproduït en excés unes formes d'actuació que no corresponen a una trajectòria acumulada de compromís social, referència política i innovació organitzativa. El segon govern d'esquerres ha marcat una línia de desafecció entre la militància i un considerable augment de l'aïllament del partit en relació al seu entorn i, especialment, entre els sectors socials organitzats que ens han tingut com a punt de referència.
Els episodis relacionats amb la gestió de la sequera, els punts d'indefinició en temes territorials i d'infrastructures, algunes intervencions del departament d'interior en relació a moviments socials i polítics no violents i altres casos, han contribuït a un increment del rebuig envers ICV per part de sectors fins ara propers, exigents i combatius.
Aquesta trajectòria erràtica té molt a veure amb la manera de gestionar el partit, amb la deriva institucionalista, l'acumulació de càrrecs descapitalitzant el partit, i la manca de projecció externa d'un perfil diferenciat a partir dels nostres trets que són els d'una esquerra roja, verda, violeta, nacional i alternativa.
Des de la nostra condició de corrent d'opinió que vol un debat d'idees a fons, ens volem significar com a part activa d'un partit que necessita un rellançament, uns canvis de maneres de fer, de comunicar i de treballar.
En consonància amb aquests arguments, demanem el vot el blanc a la candidatura de Joan Saura i ens comprometem a treballar per un rellançament del partit que el situï en millors condicions per afrontar els reptes de canvi social, de lluita contra el capitalisme i de governança d'esquerres.
El corrent d’opinió Manifest de Maig valora en el mateix sentit les altres formes de rebuig a la candidatura de Joan Saura com és el vot negatiu.
MANIFEST DE MAIG
Cardedeu, Tardor de 2008
Yo he venido a encender la lámpara del Amor en sus corazones, para hacer que cada día ilumine con renovado brillo. Yo no he venido en nombre de ninguna religión. Yo no he venido en ninguna misión de publicidad para ninguna secta, credo o causa; ni he venido a reclutar seguidores para ninguna doctrina. Yo no tengo planes de atraer discípulos ni devotos a mi causa o a ninguna causa. Yo he venido a hablarles de esta Fe unitaria, de este principio espiritual, de este camino de Amor, de esta virtud de Amor, de este deber de Amor, de esta obligación de Amar.
Sri Sathya Sai Baba
s'agraeeix la variable espiritista basada en l'amor per poder resoldre els conflictes.
Ja ho cantaven The Beatles: "all you need is love"
això és tennis!
jo diria que és formula 1
la idea aquesta de la dimensió desconeguda és bona perquè acosta molt el panorama local que sempre està emboirat
impresionant la versió de jazz de my favorit things que surt a la peli...porto tot el mati escoltant-la al youtube
és la versió coltrane del disc del mateix nom... com sonava...i Elvin Jones...quin fons, mare meva.
què passa amb la URL/NOM que no deixa signar als que no tenen adreça de blogaire?????
no sé, intenta posar a la casella URL una adreça imaginària que acabi amb .cat o .com o .net i sembla que podras escriure el comentari
EST, quin gran trio! Suposo que saps que l'Svenson va morir el passat juny. Ens queda la seva música.
Una abraçada
EST, ARA JA SÓN MITOLOGIA, LA MORT DEL PIANISTA SOTA L'AIGUA... ETC. HA ACONSEGUIT LA SEVA OBRA COMPLETA, ENTRE COMPRES, CÒPIES I PIRATEJADES VÀRIES...AVIAT EL CLAVAREM A LA RÀDIO. NO ET PERDIS ELS SEUS CONCERTS AL YOUTUBE...HI HA COSES MOLT BÈSTIES! SALUT CRIMSON! E.S.T. EN TEMPS DE DELIRIS ÉS PUR ANTÍDOT!
Verd i roig,siou un cagats.
Veig que també t'ha donat per escoltar Winwood amb pantalons curts. Té la gràcia de veure lo bo que era amb 16 anys, com es va menjar l'Spencer!. De tota manera millor escoltar-lo uns anys després.
senyor repel·lent, els de verd i roig no són uns cagats -com vos diu- en tot cas els de verd i roig són els que estan plantant cara a la deriva de la direcció sauriana i els que han introduit el plantejament anticapitalista a ICV. Si es demana el vot en blanc a la candidatura sauriana és senzillament perquè a les primàries el vot negatiu és tecnicament inexplicable. O es vota un candidat o es vota uns altres candidats, si no agraden en vota en blanc. El vot negatiu és una errada administrativa, doncs està pensat per plebiscits i referendums. No existeix un vot negatiu quan es demana Obama o Hillary, o quan es vota entre Calderón o Florentino, o votes per un o votes per l'altre, o votes en blanc o no vas a votar, el vot NO és per altres coses.
Els que estan cagats -expressió teva- són els oficialistes saurians que veuen una assemblea moguda i un fort vot de rebuig a la mals gestió.
Repel·lent: no entec que hi pintes en aquest debat, tú, precisament, tú, que ets un home vinculat a la COPE i a Losantos.
Saurina? Ara en Joan sierà cosí d'en Sauron, el diolent del senyor dels anells. I vosté Tatin qui es? Frodo, el Golum? :)
i per quié parleu d'en Coltrane i no del millor saxo de l'historia: Kenny G
senyor repe: com s'arregal això de ls URL/NOM que impedeixen als col·leguis d'escriure comentaris?
Al repel·lent ja se li veu el llautó. És una persona normal. Posar a Kenny G com a millor saxo mundial és tan gros que es veu bé que va de broma. Tranquil Tatí, és un dels nostres que fa de provocador
no et pensis company, el repel·lent més aviat sembla un nerd que parla català estil "ka-ma-ku" i que li agraden els saxos amaduixats i les idees de la COPE... té un aire especial.
llautó repel·lent?
què passa amb el nom/URL?
INFORMATICS: SORRY!
'A crisi global, resposta global'
Article de Josep Borrell, president de la Comissió de Desenvolupament del Parlament Europeu.
La crisi financera haurà servit per constatar que en l'economia globalitzada tots els països són interdependents. Com va dir el president Nicolas Sarkozy al Parlament Europeu, aquesta és una crisi global i la resposta només pot ser global.
Començant per Europa, que ha donat una resposta coordinada al salvament del sistema financer, posant primer d'acord els països de l'euro i el Regne Unit, i superant els primers intents de campi qui pugui que no van fer altra cosa que llançar llenya al foc. Donem gràcies a l'euro, perquè els països amb forts dèficits comercials, com Espanya, s'ho haurien passat molt malament enmig d'aquest temporal. I ens hem estalviat, gairebé sense adonar-nos-en, les devaluacions competitives amb les quals en altres crisis ens vam fer la guerra econòmica els uns als altres.
FINS ARA s'ha evitat el col.lapse del sistema financer mundial davant un atac de cor que va començar el 15 de setembre, quan els EUA no van evitar la fallida del banc Lehman Brothers. Però el malalt està molt feble i la restricció del crèdit, després dels excessos passats, serà inevitable. Com a mostra, una dada: la relació del deute financer nord-americà amb el seu PIB ha passat del 21% el 1980 al 116%. El problema de l'endeutament excessiu i insostenible no era el dels pobres de les subprimes: és tot el sistema el que s'ha de desapalancar financerament. I, davant d'aquesta realitat, s'han d'utilitzar tots els instruments macroeconòmics, monetaris i fiscals per evitar que la recessió es converteixi en una depressió global.
Les polítiques per fer front a la recessió econòmica, que ja és aquí --no fa falta preveure-la-- també haurien de ser coordinades i globals. Començant altra vegada per Europa i per la zona euro, que necessita altres polítiques comunes a més a més de la mone- tària. L'euro pot ensopegar fins a caure si només es recolza sobre la seva pota monetària; necessita recolzar-se simultàniament en l'aspecte econòmic i el monetari, tal com els tractats preveien al parlar d'Unió Econòmica i Monetària.
I perquè això sigui així fan falta institucions que desenvolupin una voluntat política fins ara feble. Potser al veure que grosses que té les orelles el llop es posarà en marxa això que s'ha anomenat govern econòmic d'Europa, i que fins ara ha estat poca cosa més que una policia dels dèficits públics. No és atemptar contra la independència del BCE demanar que tingui com a interlocutor un govern econòmic clarament identificat, com passa als EUA. L'actual Eurogrup, que reuneix informalment els ministres d'Economia, no té aquest paper ni en la previsió ni en la solució de la crisi. També s'ha vist que és molt necessària una presidència estable del Consell Europeu que aporti lideratge i continuïtat. ¿Què hauria passat durant la crisi de Geòrgia si la presidència del Consell hagués recaigut en un petit país de l'Est? ¿Quina hauria estat la seva capacitat d'interlocució amb Moscou?
A l'invocar la necessitat de coordinar les polítiques econòmiques a Europa, Sarkozy va donar a Estrasburg dues pistes per fer front a problemes potencials. Primer, el risc que, tenint en compte que els valors borsaris estan per terra, els fons sobirans dels països amb grans reserves de divises produïdes pels seus excedents comercials, com la Xina, o pel seu petroli, com els emirats àrabs, comprin a preu de saldo les empreses europees. Michel Rocard ja advertia d'aquest risc quan ara fa uns quants anys Mittal va comprar Arcelor.
Per alguns, no passa res perquè el mercat és el mercat i quina importància té de qui són les empreses sempre que siguin eficients. No crec que es pugui mantenir aquesta tesi aplicada ala sectors estratègics a escala europea, però la resposta que ha tingut la proposta francesa de crear fons sobirans europeus per entrar en el capital de les empreses, abans que altres ho facin, torna a mostrar les discrepàncies entre europeus sobre qüestions fonamentals.
EL MATEIX ES pot dir de la política industrial, aquella que va ser considerada innecessària perquè el mercat era savi. Però, mentre que els EUA concedeixen als seus tres constructors principals de cotxes, tocats per la crisi, 25.000 milions de dòlars de préstecs gairebé gratuïts, els europeus demanem als fabricants un esforç en reducció d'emissions que no es farà sense costos, així que hauríem d'ajudar-los de manera coordinada si no volem quedar-nos sense indústria.
La batalla ideològica està servida perquè alguns temen que aquesta serà l'ocasió perquè l'Estat torni a tenir un paper en l'economia que havia perdut durant els anys de la revolució conservadora de Reagan i Thatcher. Benvingut sigui aquest debat perquè en el fons es tracta del paper estratègic i regulador del sector públic.
La història no s'acaba. Quan es va enfonsar el Mur de Berlín era difícil imaginar que 20 anys després el Regne Unit i els EUA estarien nacionalitzant els seus bancs. Però la història es repeteix, perquè el que l'any 1929 deia Roosevelt es pot aplicar paraula per paraula a la situació d'ara. Perquè això no torni a passar, s'ha d'atacar el mal de soca-rel i dissenyar una nova regulació del sistema financer mundial comptant amb els nous actors del nostre temps. I evitant que les conseqüències de la crisi financera siguin molt més greus per als països pobres que per als que l'han causat.
APAGA Y VÁMONOS...
Ya solo faltaba el señor Borrell dándole a la boquilla con la crisis desde la socialdemocracia acomodaticia que como bien escribe se suma a la refundación del capitalismo que propone don Sarkozy.
Erre que erre, cuando se ha calibrado que este sistema es un desparpajo de injusticias y que la fase financiera lo pasa todo por el secante saqueador, ahora nos sale el vetusto Borrell y se lamenta del sistema acudiendo a la llamada del otrora "terror de las Banlieus" monsieur Sarkozy. Ahora tenemos a un ultraliberal como Sarko inflamado de aires keynesianos de quita y pon, unos socialistas prestos a la salvación financiera y todos así de panchos y resultones.
Vivir para ver. Si la economía está fatal por culpa de una concurrencia de petardeo financiero, por la puja en sectores volàtiles como la construcción, por la crisis energétia, el show petrolero y la irrupción de economías rivales con el dictamen imperial (China, India, ay ay)...con todo lo que se manifiesta, sale don Borrell y conjura la crisis con una dosis de refundación capitalista auspiciada por un ultraliberal derechista com Sarkozy.
Ahora se acuerdan de las nacionalizaciones y del erario público, no para inyectar pasta a lo social o a la miseria estructural, no no, la pasta de todos para rescatar el choriceo especulativo, las aseguradoras, la banca y el santo comino bursatil.
Borrell, eres la pera, majo.
Benvinguda sigui una reflexió reformista i socialdemocrata a aquest blog d'intempestiva existència!
Vull fer una observació al text de l'insigne dirigent Borrell.
Quan s'afirma que el sistema capitalista està en crisi i que la causa actual està relacionada amb el món financer, bancari i altres temes derivats de la crisi energètica i la competència d'estats emergents (xina, etc.)...
resulta cínic apel·lar a la proposta Sarkozy de refundar el sistema per la banda d'injectar diner públic als sectors que l'han propiciat. Pot ser reduccionista o simplista. No soc economista ni molt menys. El que falla no es repeteix, i mmenys amb els diners de tots. El que falla, falla i ara que no ens vinguin amb romanços.
Borrell? Bé, el comentarista anterior ja ha descrit la resta. Més que el missatger, que mai m'ha fet gràcia, prefereixo repassar el missatge.
Temps d'alternatives, temps de resistències.
els socialistes lluitem i ho diem ha ...
'A crisi global, resposta global'
l'esmena podria ser:
"a crisi global, revolta global!"
La ceguera presidencial y la catástrofe económica/ I
Permítaseme empezar, en forma muy oblicua, con el Gran Cañón y la paradoja de tratar de ver más allá del precedente cultural o histórico.
El primer europeo que miró hacia las profundidades de la gran cañada fue el conquistador García López de Cárdenas, en 1540. Horrorizado por la vista, se retiró con rapidez del Borde Sur. Pasaron más de tres siglos para que el teniente Joseph Christmas Ives, del cuerpo de ingenieros topógrafos del ejército de Estados Unidos, encabezara la segunda expedición de importancia. Como García López, expresó un “asombro casi doloroso de presenciar”. En la expedición de Ives participó un conocido artista alemán, pero el esbozo que trazó del cañón era delirantemente distorsionado, casi histérico.
Ni los conquistadores ni los ingenieros del ejército, en otras palabras, pudieron encontrar sentido a lo que vieron; sencillamente quedaron abrumados por la inesperada revelación. En un sentido esencial, estaban ciegos porque carecían de los conceptos necesarios para organizar una visión coherente de un paisaje radicalmente nuevo.
Sólo una generación después se produjo un retrato preciso del cañón, cuando el río Colorado se volvió la obsesión de John Wesley Powell, héroe manco de la Guerra de Secesión, y de su celebrado equipo de geólogos y artistas. Eran como astronautas de la era victoriana en un recorrido de reconocimiento por otro planeta. Se requirieron años de brillante trabajo de campo para construir un marco conceptual que permitiera captar el cañón en toda su complejidad. Al añadir el “tiempo profundo” como dimensión crítica, fue posible por fin que la percepción cruda se transformara en una visión consistente.
El resultado de ese trabajo, Historia terciaria del distrito del Gran Cañón, publicado en 1882, es ilustrado con obras maestras del arte del dibujo que, como alguna vez expresó Wallace Stegner, biógrafo de Powell, “son más precisas que cualquier fotografía. Eso es –agrega– porque reproducen detalles de estratigrafía que por lo regular aparecen oscurecidos en las imágenes de la cámara. Cuando hoy día visitamos uno de esos famosos miradores, la mayoría no estamos conscientes de hasta qué grado nuestra vista ha sido adiestrada por esas imágenes icónicas, o cuánto nos ha influido la idea, popularizada por Powell, de que el cañón es un museo del tiempo geológico”.
Pero, ¿por qué hablo de geología? Porque, al igual que los primeros exploradores del Gran Cañón, miramos hacia un abismo de turbulencia económica y social sin precedente que confunde nuestras previas percepciones del riesgo histórico. Nuestro vértigo se intensifica por la ignorancia de la profundidad de la crisis o de cualquier percepción del abismo al que acabaremos por caer.
El retorno de Weimar
Permítaseme confesar que, como socialista avejentado, de pronto me encuentro como el testigo de Jehová que abre su ventana para ver que en verdad caen estrellas caen del cielo. Aunque llevo años estudiando la teoría marxista de las crisis, nunca creí que viviría para ver en realidad al capitalismo financiero cometer suicidio. O para escuchar al Fondo Monetario Internacional advertir sobre el inminente “derrumbe del sistema”.
Por consiguiente, mi reacción inicial al infamante descenso de 777.7 puntos en Wall Street, hace unas semanas, fue una euforia muy sesentera. “¡Tenías razón, Karl!”, grité. “¡Cómanse sus derivados y mueran, cerdos de Wall Street!” Como el Gran Cañón, la caída de los bancos puede ser un espectáculo aterrador, pero sublime.
Pero, desde luego, los verdaderos culpables no serán llevados a la guillotina: descienden suavemente hacia la tierra en paracaídas dorados. Puede que el resto de nosotros estemos en un avión en llamas y sin piloto, pero el despreciable Richard Full, que usó el banco Lehman Brothers para saquear fondos de pensiones y cuentas de retiro, sólo hace rabietas en su yate.
Además, allá en los desiertos de estuco de la Tierra del comentarista radial Rush Limbaugh, el miedo ya se destila en una versión para ciudadanos blancos rurales del mito de la “puñalada en la espalda” que atrajo a los pequeñoburgueses alemanes en bancarrota hacia la suástica. Si uno escucha el programa de radio AM de ese campeón de la ultraderecha, se enterará de que el “socialismo” ya se apoderó de Estados Unidos, que Barack Hussein Obama es el candidato del terrorismo de Manchuria, que el derrumbe de Wall Street fue causado por ancianos negros que tenían préstamos del Fannie Mae, y que los esfuerzos de la organización ACORN por registrar votantes han venido inundando desde hace tiempo los padrones electorales con hordas de morenos ilegales.
En otros tiempos, la imitación que hace Sarah Palin de un Charles Coughlin –el sacerdote que predicó un Reich estadunidense en la década de 1930– con vestido habría arrancado carcajadas, pero ahora que el modo de vida estadunidense está en súbito derrumbe el espectro de un fascismo tachonado de estrellas no se ve tan descabellado. Puede que la derecha pierda la elección, pero ya posee un plan siniestro, probado por la historia, para recuperarse con rapidez.
Los progresistas no tienen tiempo que perder. A la vista de una nueva depresión que promete a la gente, de Wasilla a Timbuctú, un mundo desconocido de sufrimiento, ¿cómo podemos reconstruir nuestra comprensión de la economía globalizada? ¿Hasta qué punto podemos contar con Obama o con cualquiera de los demócratas para que nos ayude a analizar la crisis y luego actúe con eficacia para resolverla?
¿Obama es otro FDR?
Si hemos de guiarnos por el debate en el “cabildo” de Nashville, pronto tendremos otro presidente ciego. Ninguno de los candidatos tuvo los redaños o la información para contestar las simples preguntas planteadas por el auditorio: ¿qué ocurrirá con nuestros empleos?, ¿hasta dónde empeorará la situación?, ¿qué pasos urgentes hay que dar?
En vez de eso, los candidatos se aferraron como papel matamoscas a sus obsoletos discursos. La única sorpresa de McCain fue una innovación más en el engaño: un plan de rescate de hipotecas que recompensaría a los bancos e inversionistas sin necesariamente salvar a los dueños de viviendas.
Obama recitó su programa de cuatro puntos, infinitamente mejor en principio que la opción preferencial por los ricos de su oponente, pero abstracto y carente de detalles. Sigue siendo más una promesa retórica que el proyecto de una verdadera maquinaria de reforma. Sólo hizo una referencia pasajera a la fase siguiente de la crisis: el desplome de la economía real y el probable desempleo en masa, en una escala que no se ha visto en los 70 años pasados.
Con desconcertante cortesía hacia el gobierno de Bush, omitió señalar algunos de los otros eslabones débiles del sistema económico: el peligroso voladizo del intercambio de obligaciones de crédito impagas que dejó la caída de Lehman Brothers; el hoyo negro de un billón de dólares en deudas por tarjetas de crédito que podría amenazar la solvencia de JPMorgan Chase y el Bank of America; la implacable decadencia de General Motors y de la industria automotriz estadunidense en general; la pulverización de los cimientos de las finanzas municipales y estatales; la masacre de las acciones de empresas de tecnología y del capital de riesgo en Silicon Valley, y, lo más inesperado, repentinas fisuras en la solidez financiera hasta de General Electric.
Además, Obama y su candidato a la vicepresidencia, Joe Biden, al apoyar el plan del secretario del Tesoro Paulson evaden cualquier análisis del inevitable resultado de la cataclísmica restructuración y rescate gubernamental: no el “socialismo”, sino el ultracapitalismo, que concentraría el control del crédito en unos cuantos bancos leviatanes, dominados en gran parte por fondos de riqueza soberanos pero subsidiados por generaciones de deuda pública y austeridad doméstica.
Jamás tantos estadunidenses comunes y corrientes habían estado clavados a una cruz de oro (o de derivados), y pese a ello Obama se porta como aquel iluso populista demócrata que fue tres veces candidato presidencial, William Jennings Bryan, con los modales más moderados que se pueda imaginar. A diferencia de Sarah Palin, que mastica la frase “la clase trabajadora” con fruición desafiante, Obama se apega a una línea partidista que sólo reconoce las necesidades de una amorfa “clase media” que vive en una mítica “calle principal”.
Si lo que nos preocupa es el destino de los pobres o los desempleados, no nos queda más que leer entre líneas, sin ayuda de los postulados de Obama, que hermanan la tecnología de carbón limpio, la energía nuclear y unas fuerzas armadas más poderosas, pero eluden la urgencia de una guerra renovada contra la pobreza, como la que propugnó John Edwards en su campaña para las elecciones primarias que él mismo destruyó de manera tan dolorosa. Sin embargo, tal vez dentro del cauteloso candidato haya un hombre cuyas pasiones humanas trasciendan su miope campaña centrista. Como me dijo el otro día un amigo cercano, exasperado por mi pesimismo crónico: “No seas tan injusto. Tampoco FDR tenía un programa armado en 1933. Nadie lo tiene”.
Lo que Franklin D. Roosevelt sí po-seía en aquel año de largas colas para comprar pan y bancarrotas bancarias, según mi amigo, era una enorme empatía por el pueblo llano y una voluntad de experimentar con la intervención gubernamental, aun de cara a la monolítica hostilidad de la clase media. Según este punto de vista, Obama es lo que MoveOn vuelve a imaginar de nuestro presidente número 32: calmado, fuerte, en contacto profundo con las necesidades de las mayorías y dispuesto a aceptar el consejo de los mejores y los más brillantes ciudadanos del país.
*Comentarista social, teórico del urbanismo, historiador y activista político estadunidense. Autor de In Praise of Barbarians: Essays Against Empire (Elogio de los bárbaros: ensayos contra el Imperio; Haymarket Books, 2008) y Buda's Wagon: A Brief History of the Car Bomb (La carreta de Buda: breve historia del coche bomba; Verso, 2007). Prepara un libro sobre ciudades, pobreza y cambio global.
© 2008, Mike Davis. Publicado originalmente enTomDispatch.com. Reproducido con autorización del autor
molt fum veig en aquest blog massa fum
indep@alsblogs
indep: és el fum de les factories on es prepara la gran revolució proletària. Fum i foc. El món canviarà de base!
Tati, com el consultòri de Elena Francis, tinc un problema greu, tinc tos i coldina o coldinitis. Que puc fer?
Espartac Bocamoll
Premianecs, avís:
Franc Zappa és viu, està a les obres que estàn fent a la Gran Via, (davant l´anec groc), o potser el Capità Garfi.
Zappatero.
espartac, ets xinès? pronuncies un nom d'institut mataroní de manera oriental, el meu consell és que visitis la secta Baba.
xappa, aniré a les obres a comprovar aquest nou episodi de la dimensió desconeguda.
Publica un comentari a l'entrada