ELECCIONS IMPERIALS

Eleccions imperials.
Obama-McCain. Les possibilitats d'un triomf per Obama són grans. No hi ha dubte que la possible arribada d'un president de raça negra a la Casa Blanca constitueix una fita històrica. Tenim molta literatura sobre el tema. Podriem parlar d'un fil conductor que arrenca des dels temps més durs, que passa per Luther King, per Malcolm X (no oblidem aquest senyor!) i que, avui, ens porta de manera fluctuant -però no directa- al cas de la figura carismàtica del senador Obama. Naturalment, aquest blog s'atura en aquest punt, no fos cas que engreixessin la papanateria mediàtica i social-liberal europea que pren forma entorn d'un obamisme redemptor i demiurg. Mireu els tendres socialistes com han trobat el referent perdut!

Fetes aquestes consideracions, ens trobem davant d'una nova confrontació bipolar al bellmig de l'imperi entre les dues grans famílies de la política dels Estats Units. El ticket populista i dretà McCain+Palin està de baixa i les èlits del Partit Democrata viuen una efervescència justificada. El sistema electoral americà polaritza de manera descomunal i els propis partits en litigi experimenten transvassament de vot i influència per motius de gran disparitat. La polarització no té una lògica social de classe, és una confrontació entre èlits, adobada de discrepàncies culturals evidents. No és senzill d'abordar el fenomen de la territorialitat i la representativitat dels dos grans partits.

En aquest blog parlem dels altres candidats. Sí! Parlem dels altres moviments que es presenten a les eleccions imperials. Allò que no explica la gran premsa... som-hi!
Enxufem la nostra unitat mòbil a una coalició d'esquerres i ecologista dels Estats Units: La plataforma electoral "Power to the People". Una candidatura que presenta un ticket electoral femení, afroamericà i llatí, comunista, socialista i ecologista. Les companyes Cinthia McKinney i Rosa Clemente. La primera és una excongressista escindida que milita en el Green Party i la segona és una activista cultural vinculada al Hip-Hop. El seu programa inclou: retirada de forces de l'Iraq, atenció a la reforma de les normes laborals, justicia mediambiental, despeses en sanitat, educació i atenció social. Un programa que des dels ulls europeus podria semblar una senzillesa socialdemòcrata i que des del cor de l'Imperi constitueix el mínim possible d'un referent emergent. El Green Party de Ralph Nader va superar el mil·lió de vots en anteriors eleccions. Ara tenim aquest parell de dones activistes, amb una candidatura roja i verda, amb el suport del Green Party i de Solidarity (organització amb vincles a la IV internacional). Obama pot escriure un episodi històric en la lluita contra la segregació racial. No ho discutirem. McKinney i Clemente, a la seva modesta manera, recorren els carrers dels pobles i ciutats dels Estats Units amb uns valors i unes propostes que són patrimoni de tota l'esquerra anticapitalista del món. L'imperi no pot amagar un país dividit socialment, amb bosses enormes de marginalitat i l'acció de milers de persones que, a la seva manera, fan xarxa i respiren junts en la conspiració de tots, la conspiració dels que mantenen vius els valors d'una raó històrica que el catacrack financer ens confirma cada dia.

Tornant a Obama, aquest afirma que no vol canviar només el seu país. Obama diu en els seus mitings que vol "canviar el món". Rebut el missatge, potser que plantegem una hipòtesi ingenua de que les eleccions imperials tinguin un cens internacional que permeti exercir el nostre "dret a decidir" en els afers d'aquest canvi d'exportació que ens volen fer arribar des dels Estats Units ... tot i la brometa, ens posem de campanya i demanem des d'aquest blog el vot a la coalició roja i verda Power to the People.

McKinney i Clemente for president & vicepresident!

Informacions: Corriente Alterna / Espacio Alternativo

Hi ha vida més enllà de la dimensió desconeguda?

Tarda de dissabte des de la Dimensió Desconeguda. Premià de Mar és la Dimensió Desconeguda i així ho testifica aquest blog erigit en portaveu del no-res i de la perplexitat radial -com una roda de bicicleta-. Una perplexitat en xarxa que emet les seves ones des del cor de la molt augusta vila de Premià de Mar, des de la Dimensió Desconeguda. Comenta JTria, amb formes i maneres iròniques d'escola anglòfila, que li entusiasma observar la gent de la nostra ciutat. Sovint ho fem, repassem les arestes dels casos singulars, dels nostres nerds, dels lectors grossos en moviment, dels navegants solitaris que fan escala al flamant port de la ciutat, de la galeria d'espècies en descomposició que mostren la seva estampa nocturna a l'Amistat -de la qual en som part sense escapatòria possible- i de la nostra pròpia ombra projectada damunt d'una taula asimètrica i incerta.

La Dimensió Desconeguda mostra una inusitada activitat redemptora i "justiciera" de part del Consell Senior. Una campanya que barreja el hip-hop de retolador i la cartellística oficiosa de la consigna i de l'ordre. Amb una inscripció contundent -parets netes!- el Consell Senior ha iniciat una creuada en favor de la neteja. No tindria res que objectar a la campanya si aquesta s'adrecés a sensibilitzar els poders públics per tal que els carrers i les places disposessin d'espais destinats a la propaganda i a les informacions de tota mena que genera la societat premianenca. El cas que ens ocupa és paradoxal i està provocant un efecte contrari en les, possiblement, benintencionades queixes del Consell Senior. Una onada expansiva de cartells i missatges sobreposats damunt dels cartells de les entitats culturals, esportives, comercials o de qualsevol signe, està invisibilitzant els signes vitals de la vila. La dimensió, doncs, és més desconeguda que mai. No convé barrejar els termes.
Les pintades i les encartellades indiscriminades poden ser factor de bruticia. D'acord. Les campanyes indiscriminades, però, discriminen i invisibilitzen el que es mou. L'errada del Consell Senior és de campionat. El destinatari de les queixes hauria de ser el consistori que en anys i anys, mani qui mani, no ha sabut ni fomentar la neteja a una escala més general ni, en aquest cas concret, tampoc ha facilitat que el carrer tingui espais d'informació que puguin mostrar els signes elementals de la molt ratllada participació ciutadana.

Canvi de registre. Els AMICS D'ALAN SMITHEE -amb cartells arrencats o tatxats- hem estrenat el cicle FORA DE JOC amb la peli American Splendor i totes les ilusions que tenim en el tema estan enceses com la llum vermella que presideix la sala del local de la Coali. A la Dimensió Desconeguda, doncs, es conspira. Conspirar és respirar junts, convé recordar-ho.

Conspirar. El verb de la respiració conjunta. Conspirar és la primera activitat que em passa pel cap quan observem el panorama devastador de l'ensarronada de la crisi financera que col·loca el sistema capitalista en plena metastasi. Conspirar, respirar junts, crear i recrear complicitats. Dubtem, molt a fons, del gat venut per llebre de la refundació capitalista. Posat's a refundar, fem-ho i refundem la raó històrica del comunisme, del moviment real que aboleix l'estat de coses vigent. Ja no parlem de les experiències tergiversades i fallides en nom d'un pseudomarxisme de manual i de missal. Ja no ens entestem en redemptors i predicadors d'espiritualitat de supermercat. Tot està per fer. Com cantava un dels nostres otsiders -Joe Strummer, material del cicle Fora de Joc- "el futur no està escrit".

I per acabar, tornem a l'esperpent d'un tal Aznar que ja ha dictat el nou format del delirium tremens que pateix...aquesta vegada vull que tingui raó...efectivament, l'ecologisme és com el comunisme. Ja m'agradaria que fos així. Un socialisme de base ecològica. No un ecosocialisme d'etiqueta. Un ecologisme i un combat que posi en solfa la dimensió "coneguda" del matrix. Aznar quasi s'apropa a la raó... amb una mica de sort, encara aconseguiem un dia que l'ecologisme sigui comunista. Aleshores els aznars de la terra tindran el seu altar a la comèdia dels horrors.

Seguiu en viu i a diari els episodis de la catastrofe capitalista i les crides a la revolta:
http://www.revoltaglobal.cat

Banda sonora dels darrers dies: Paul Weller, EST, Art Pepper, Yo La Tengo, Bob Dylan, Edwyn Collins, Creedende Clearwater Revival i Spencer Davies Group with Steve Winwood.

THAT'S ENTERTAINMENT !

Ressacós em llevo i les orelles segueixen la captura d'ecos del concert de Paul Weller a Barcelona. Amb el pas del temps, alguns concerts esdevenen peces de col·leccionista (Butterfly Collector, balada de The Jam que Weller ens va clavar en directe) i d'arxiu memorialístic destinat a retenir els mites particulars que tenim. Paul Weller ho és.





Des de 1981 -encara recent la fí de The Jam- em vaig penjar de l'artista de Woking (Surrey) tot llegint una entrevista a la desapareguda Rock Spezial on aquest proclamava el seu contundent "sempre seré mod!" i, ara que ja té 50 anys, el segueixo en un any de creixement de la mitologia privada de l'etern Mod, amb dues dades significatives: la visita casual que vam fer a la seva vila natal de Woking i aquest concert necessari que empaitava des de feia anys.
Un concert magnífic. Pura dignitat pop, honestedat mod i dedicació, -la d'aquell jove artista que va disoldre The Jam quan la seva fama excedia els paràmetres del moviment mod i s'inauguraven els anys 80 amb aquell congrés estilístic que renovaria la morralla sonora d'aquells dies, cosa que va saber fer amb Style Council!-.

L'espai Movistar -quin nom i quin espai més inapropiat per celebrar l'art popular del segle XX i els seus records!- va acollir les restes del Modernisme local, del qual em sento part orgullosa i eterna, i una bona part de la colònia catalanobritànica que inclou, entre altres, el meu nebot Ged convertit en fan entusiasta, fotograf de concert i testimoni privilegiat de la Mod Scene Barcelonina. Em quedo amb la posadat en escena senzilla, la implicació de Paul Weller en el concert, la seva suor, la seva proximitat i alegria, una banda potent i les cançons noves i eternes. L'emoció de viure un moment historic particular i a petita escala es concretava quan van sonar tres emblemes sonors de la meva joventut: That's Entertainment, Butterfly Collector i Town Called Malice. Poder escoltar aquestes tres cançons en viu i molt aprop de l'escenari, m'ha proporcionat un concentrat emocional de primera.

La setmana planteja novetats culturals molt suggeridores. Una colla de gent, denominada Amics d'Alan Smithee (*) amb la col·laboració d'Stereo 2, iniciem aquests dies un projecte multidisciplinari sobre les subcultures, la distinció cultural, els outsiders i les transgresions....ho empaquetem sota la denominació de Fora de Joc i inclourà un cicle de debats, pelis i expo, amb projeccions de pelis i documentals com American Splendor, Ed Wood, The Future is Unwritten: Joe Strummer i Daniel Johnston & the Devil. En parlarem...
(*) Això dels Amics d'Alan Smithee és el nom d'un nou club de cultura submarina resident a Premià de Mar.

No és original que, canviant de tema, segueixi la ratxa papanatista dels media entorn de la crisi. La crisi! quina barra! Un sistema que es fonamenta en una crisi, resulta que "ara" té "la" crisi. El capitalisme "no està" en crisi, el capitalisme "és" la crisi, i és el fonament i l'arrel de la gran crisi de civilització que es divisa . Per aquest motiu, invariablement, des de l'adveniment de les societats burgeses, enllaçant amb espectres i fantasmes, existeix un fil roig -que no vol dir necessàriament un partit- que planteja superar "la crisi", és a dir superar el capitalisme. El fil roig, que també pot ser negre, es bifurca en excés, declina i s'intensifica, s'invisibilitza i els visibilitza, es divideix, pateix la seva pròpia crisi, es desmembra i es reconstrueix. El fil roig contra la crisi, contra el capitalisme, és el procés d'un moviment real "que aboleix l'estat de coses", d'un moviment que també té capacitats de canvi, d'autodestrucció o de reconstrucció. el fil roig és, també, un relat de grandeses i misèries. Una història ambivalent d'errades, fugues i encerts parcials. Dades, totes elles, infinitament menys lesives que les que puguin tenir els altres fils inanimats del relat capitalista.

El que ja resulta irònic, patètic i grotesc és el mantra mediàtic dels telepredicadors, radiopredicadors i apologistes encartronats que cada dia ens saluden des de les seves tribunes per pontificar un comú denominador de lamentacions, queixes, alarmismes i missatgeria d'estirabot. Els opinadors de l'statu quo, ara que estan trastocats amb el catacrack, proclamen els dèficits d'un model econòmic que és part d'un sistema cultural integral que proclama la difícil relació de parella entre la democràcia i el capitalisme. Les ones i les pagines en van plenes! El contenidor de la brossa neocon, però, està obert i de manera visible ens mostra les espantoses americanes d'un tal Sala-Martín, el darrer crit en el supermercat de les idees d'aquest teatre de l'absurd.

De retorn a la prècaria trinxera que anem construïnt, es divisa un paisatge incert on alguns, més propers, parlen de primàries i governs d'Entesa (que no entenc com s'entenen) i on uns altres -també propers- plantegen la revolta del dia a dia, la xarxa còmplice i la conspiració (respiració) conjunta.

Com cantava ahir Paul Weller: THAT'S ENTERTAINMENT!

The Trip

DARRERA HORA (AGÈNCIES)

Se fue una de las piezas básicas del rocksteady. Alton Ellis falleció el pasado viernes víctima de un cáncer de pulmón, el mismo que no le apartó de los escenarios hasta agosto de este mismo año. Deja mujer, más de veinte hijos -ahí es nada- y un legado histórico para la música, no sólo para los ritmos de su Jamaica natal.
Alton Ellis formó parte del nacimiento y expansión del reggae y los ritmos afines surgidos en la isla. Con una carrera de cincuenta años decidió establecerse a finales de los setenta en Londres, que acabó siendo un auténtico refugio para muchos músicos de similar trayectoria. El artista se encumbró como leyenda viva de la música, tanto por su carrera en solitario, como por las bandas a las que ha estado unido (The Heptones, The Flames).

El propio Ellis se consideraba el creador del rocksteady, género nacido a raíz del reggae y el ska. Una voz que ha servido de banda sonora para el género y de las que no se olvidan fácilmente, sobre todo por sonar singularmente fresca a través de los años. Desapareció Lauren Aitken el año pasado y ahora le ha llegado a él el turno. Descanse en paz pues y gracias.






Els matins i les músiques. El cotxe esdevé un espai sonor des de fa temps i per tots els matins del món. Dies de boires, d'escenes de tardor dins de músiques concentrades en una capsula. Darrerament, en el cotxe no sona ni la ràdio. Llevar-se amb radiopredicadors tertul·lians que, sobtadament, descobreixen el pervers capitalisme, quan molts sempre l'hem cregut així i ens quedariem curts, francament m'atabala. Poso Yo la Tengo, quintaessència del rock nòmada, velvetians i folkies per partida doble, escoltat dins d'un cotxe i rellegit de nit a casa. Low: un format emboirat de músiques inacabades, una parella de cultura mormona que desplega estranyes escenes en una mina d'or.
Sound System, el programa d'Stereo2, aquesta setmana dedicarà la seva programació al món musical i cinematogràfic de Jacques Tati. Jacques Tati, el Tati real que passeja per molts carrers amb un excepticisme gairebé militant. No és el Tati d'aquest blog. Mireu quin article i quin disseny de l'amic R77 al nostre blog germà: estereo2soundsystem el blog de Sound System! Dispersió lectora que va de Ann Beattie i les seves Postales de Invierno i els quaderns de Paul Valery, passant per un llibre del pensador i activista anticapitalista Daniel Bensaïd i la biografia visual de Robert Crumb, ninotàire invectiu i front-man d'aquest blog.

Telex polític setmanal que comença per una reunió intensa de l'assemblea de la Coali de Premià de Mar, arran del pla general (inevitable) d'urbanisme (possible dins d'un marc dubtosament procliu a la cosa pública). Una dada a destacar, la Coali acostuma a tractar aquests temes amb altes dosis de pluralitat, crítica i esforç de síntesi i, pels temps que corren, és estimulant -fins i tot pels que com un servidor en som part discrepant o minoria absoluta- i digne d'estudi.

Breument, l'excepticisme per l'esdevenidor del partit Iniciativa per Catalunya Verds, augmenta en el meu cas després de comprovar la dificultat d'establir unes bases operatives de discrepància política de signe anticapitalista -en quan a la identitat ideològica- i la constatació de diferències personals parapolítiques entre els possibles integrants d'un corrent d'opinió com Manifest de Maig. Amic com soc de les causes Nerdies, davant dels brots de freakisme pseudopolític, opto per aixecar-me de la cadira i emprendre camí cap al bar de la cantonada.

Des de l'ordinador llegeixo un text sobre la enèssima crisi del capitalisme, sens dubte el millor text que he llegit aquests dies, és el comunicat de Revolta Global. El posicionament de l'esquerra anticapitalista de Catalunya, d'una part de la xarxa còmplice que mica en mica va creant referents de canvi, de subjectivitat alternativa i de higiènica impugnació del relat oficial de la realpolitik de casa nostra. Mireu el web de revoltaglobal.cat
Canviant de registre, ara que resonen els ecos del dia de la Hispanidad, em fa gràcia que l'ajuntament de Premià de Mar llueixi per imperariu legal la bandera espanyola (feia molt temps que no passava) justament, ara, setmanes després que el mateix govern municipal hagués col·locat la senyera estelada en el mateix balcó. Enmig d'aquest ball de banderes voluntàries de setembre i de banderes imposades d'octubre, em passa pel cap la idea de proposar que el proper Primer de Maig, dia internacional de la classe treballadora, onegi una solitària bandera roja, independent dels partits, sense estrelles ni sigles. Un gest performatiu al servei d'una causa que la barbàrie capitalista d'aquests darrers dies la fa més vigent, més necessària i més elemental que mai: la raó comunista, la revolta necessària i la botifarra més justificada de totes contra un sistema basat en la follia mercantil i financera.

Un espai d'aquest blog dedicat a gent com la Núria Espín, l'Alex, el Rafa, el Moi, la Tati, l'Albert, etc... per felicitar la gent que ha muntat les jornades de cooperació de Premià de Mar, aquesta és la xarxa que ajuda a seguir pensant que un altre món és possible, fins i tot a l'escala mínima d'una plaça allunyada dels centres de decisió i control.

Cada setmana tanco el diumenge amb músiques. Avui ho faig amb un nom i un tema, Art Pepper, the Trip, una de les més intenses atmosferes del jazz que he escoltat mai. La podeu captar fins i tot a YouTube. Art Pepper, saxo alt, des de fa molts anys, amb els seus vinils al meu costat. Una vida de novel·la.

Fotografies: 1) Yo la Tengo, el format ideal! 2) El disc The Great Destroyer de Low, especial per sortit d'una reunió difícil i escoltar-lo dins del cotxe a gran potència. 3) Jacques Tati, una imatge de Playtime, en ple exercici de perplexitat sistèmica. 4) El Hand Book de Crumb, un missal perfecte per dur sota el braç. 5) Art Pepper en una meravellosa fotografia. El saxofonista encarant les rampes dels barris residencials californians agafat de la mà del seu Selmer Super Action.

Espectres, conspiracions i excursions

Afegim a la pluja, la pedregada. Dic "pedregada" perquè el meu català pre-tevetresià, no admet això de la calamarsa que, als meus ulls, sempre serà una caiguda massiva de magnífics calamarsos congelats al natural. La setmana passada era la pluja que ordenava els maons i la pedregada d'avui els volatilitza.

Un cap de setmana rar i conspiratiu amb un punt de fuga inicial -que jo interpreto en clau de dissidència pura i dura- a la trobada premianenca del corrent intern d'ICV denominat Manifest de Maig. Una acotació al nom de la cosa: El concepte de Manifest amb remet a un parell de manifestos comunistes. El primer, naturalment, al Manifest Comunista de Marx i Engels que, en el fons, és un tractat d'espectrologia hamletiana redactat per un parell de genis que ben segur, entre cerveses i biblioteques, llegien i rellegien a Shakespeare.
Possiblement per Hamlet, els dos barbuts, s'inclinarien per la cosa de convocar un espectre social que planaria damunt d'una Europa en flames. Les flames continuen i l'estirabot del catacrack financer és un capítol a tenir en compte. L'entrada del segle XXI hauria de suposar una reactivació del Manifest, enllaçant amb altres manifestos com, per exemple, el Manifest Ecosocialista de Michael Löwy (un ecosocialisme de combat, diferent del que es descriu tímidament des d'un partit polític determinat, està a la xarxa: "manifiesto ecosocialista" al google). Seguint la corda dels manifestos, m'aturo en el setanter Il Manifesto, obra capital de la dissidència comunista italiana encapçalat per Lucio Magri i Rossana Rossanda. La Rossanda ha publicat la seva biografia La Ragazza del Secolo Scorso, també editat a l'Estat Espanyol, R77 m'ha lliurat per encàrrec un exemplar des de la mateixa Itàlia i el començo a llegir. Possiblement l'altre únic premianenc lector de la Rossanda és el Jaume García, cosa que vaig poder comprovar aquest estiu.

La pedregada, a banda d'enblanquinar carrers i teulades, ha provocat una apagada de llum generalitzada i la visió, també espectral, del bar de l'Amistat a les fosques il·luminat per espelmes a l'estil segle XIX (com els pubs de Marx i Engels).

Negre sobre blanc és l'impacte cromàtic de la nova bicicleta (un tractor high-tech) de JTria que, talment un infantó amb sabates noves, la llueix per casa meva en plena tarda de dissabte, tot i esperant l'estrena camperola al countryside maresmenc.

Nit d'espectres a Sant Mateu: La tradicional caminada que fem els de la colla de la plaça ja supera els 18 o 20 anys. Enguany els espectres s'han multiplicat: L'esplanada de Sant Mateu estava atapeïda de cotxes, excursionistes de diferent format i escenes paranormals. La paranormalitat procedia d'un goteig de SMS's informant del partit espectral que disputaven a uns vint kilòmetres més avall el Barça i l'At. de Madrid (podeu anar al blog penyabogarde.blogspot.com i allí perdura l'espectre d'un partit). Una estada a Sant Mateu presidida en escreix i excés per un fet distant.

La ressaca de pedregades, espectres, manifestos i lluites informàtiques em desvetlla amb la taula parada de lectures i el tocadiscos emetent temes desordenats (Jonathan Richman, Enrico Pieranunzi, Soft Machine, Robert Wyatt, Dave McKenna). Un punt d'atenció a Postales de Invierno, novel·la sorprenent de Ann Beattie, prologada per el prologuista millor del planeta: Rodrigo Fresán. Estic convençut que m'agradarà de cap a peus, Fresán encerta i marca una línia que em resulta familiar. Fresán no falla. John Cheever, Carson McCullers i ara Ann Beattie. Textos que marquen i que -en termes molt fresanics- provoquen epifanies. Com les pedregades. Com els manifestos. Com les excursions nocturnes. Com aquesta respiració conjunta que anomenem conspiració. Com aquest sol que anuncia allò de "tornar al matins lluminosos dels diumenges" (Josep Piera, Rondalla del retorn).

FOTOGRAFIES (de dalt a baix) :
a) El Crescent Pub de Manchester on M&E convocaven espectres i prenien pintes de cervesa.
b) Calamarsos de pedra.
c) El llibre de la Rossanda.