Stereo "3" i Londres segueix funcionant. Un stage pre-setmana santa a la veïna ciutat britànica ens porta una trama de línies d'atenció efervescents i paraturístiques. El treball de camp discofutbolístic es desplega per barriades disseminades. Augmenta, any rera any, la nostra col·lecció d'indrets referencials. El petit hotelet a la reposada Anson Road de Tufnell Park, aprop de Highgate on reposa el far del proletariat mundial (l'amable Karl Marx, visitable i reconfortant, en temps de complexitat i descodificació necessària) . El Pub The Gunners, centre de trobada dels seguidors de l'Arsenal, Islington amunt, Bus 4: Highbury. Abbey Road: estudi beatle i pinkfloydià, pas zebra trepitjable i fotografiable. Stoke Newington, barri viu del nord obrer i emergent. Soul Jazz Records: la nostra botiga, la dels sons de l'univers, la millor rebotiga del món. Finsbury Park: el bus 4 enfila Holloway i gira a l'esquerra travessant els escenaris del món d'avui (irreversiblement diferent del món d'ahir). Etzètera... Parlar de viatges és pesat i requereix un power point farcit de significats i significants. Cansa molt, només pensar en la triple percepció turisme-viatge-vacances...I la triple controvèrsia subsegüent (esgotadora i esteril com els llibres d'autoajut, els debats pseudopolítics o les sobredosis de Pilar Rahola i Marius Carol). Deixem-ho, doncs, com el resultat d'un treball de camp en territori musical, geografia extensa i altes dosis de cervesa torrada i amarga. No entrarem en detalls, ha estat intens i ja està. Stereo "3" som en JTtria, en R77 i en Jtatiàngel.
Les connexions marxista i musical d'aquest Londres 07, es poden seguir si cliqueu aquí:
el blog del marxisme intempestiu premianenc i
el blog de la comunitat sonora Stereo 2.
33 comentaris:
certament es pot visitar una ciutat de maneres ben diferents com sembla que heu fet. A vegades una clavaguera o un bar fosc és més interessant que la postal pesadeta de sempre. Veig que t'agrada la música i el moviment angles, ja en som dos.
LA BÚSQUEDA DE LAS HUELLAS DE LA MÚSICA POP LLEVA DIRECTO A LONDRES Y ES COMPRENSIBLE LA LOCURA QUE MOSTRAIS CON ESTE TRAYECTO. SALUDOS.
Senyor Tati, pensava que el seu viatge a Londres era per controlar als competidors. M. Hulot Vs. Mr. Bean... tots dos de vacances.
ei Mirada! efectivament, Mr Bean està replicant les meves vacances, en aquest cas em quedo amb Hulot, cada cosa en cada lloc... les vacances sempre seran tatianes i no pas mister-beaninianes, tot i que podriem agermanar-les o cercar un substitut hispà: "las vacaciones de Fernando Esteso", per exemple.
Tati: i si filmem LES VACANCES DE L'ESPINÀS. M'imagino el veterà articulista vestit de bany en una platja bretona com el Monsieur Hulot i llegint l'AVUI amb pipa com el vell frances...mira, mira, L'Espinàs té un aire de Tati amb pipa i tot...mira per on!
Londres, sniff ...
Premià, snuff ...
Malgrat el patiment d'atrevessar els Estats Aeroportuaris, amb les seves paranoies inútils i humiliants, recomano que viatjeu a Londres, sortir i respirar una mica, veure món, perquè Londres és el món!
Strong bow, comparteixo aquest snuff quan parles de Premià si el gemec que expreses té un significat dolorós o de certa melangia. Malgrat que sóc relativament nouvinguda (17 anys) el sniff d'enyorament que pot produir allunyar-se del nostre poble és cada vegada més fluixet i dèbil. Els dies que vaig passant fora del poble, de vacances o de caps de setmana, llarguicurts a vegades, són cada cop més necessaris i plens, el que fa que s' ompli de més sniffs i esbufecs el retorn que no pas la marxa. ¿Qué li passa a Premià que no m'acull ni recull? ¿Qué passa que una sortida a Londres o a un poblet amb un riuet canaló de la zona de Loire-Rhone francès tot i dormir en tenda de campanya i dutxes compartides, el meu cas, ens omple de sniffos quan tornem a ser-hi a la nostra seudo-residència? ¿Som cada vegada més els que ens sentim, poc o molt, més lluny d'aquest nostre niu? O sóc jo que no em sento en terra de ningú, la qual cosa no deixa de ser, crec, un símptoma de lifting mental, mostra evident que el món és més petit del que ens pensem i per tant qualsevol lloc, en un moment determinat, pot ser nostre?
Ja veieu, tinc a Premià certament relativitzat, i el que és millor, això m'agrada.
Una desgràcia com qualsevol altra. No es pot tenir tot.
oh no! ja m'esparava el debat que no m'agrada...l'etern debat sobre sedentaris i nòmades o arrelats i desarrelats, o turistes i viatgers...ho deixo per la Pilar Rahola i altres professionals de la desinformació. Crec que plantejar una antinomia entre el lloc d'estada i el lloc de viatge és esteril i simplificador. El lloc premianenc es reforça amb el desplaçament i el desplaçament es reforça amb el lloc de partida. Es pot anar de Premià a Londres, a Vilassar, a la Cisa o als canals de Canaletes. I els que defensen el "no em bellugo", en el fons també es desplacen, del carrer de casa a la plaça i de la plaça al lloc de treball, tot és un desplaçar i ja està. Com quan encetem l'itinerari que porta del WC domèstic al menjador passant per la prestatgeria de llibres. Absurd debat, millor fer el que calgui i el que es pugui i abandonar l'axiona trillat dels "homes estàtics" (que també es mouen) i dels "homes viatgers" (que sovint no es mouen, en un món global de starbucks cofees, benetton o souvenirs). No picaré en aquesta falsa polèmica. Ja ho he dit en el mateix article. Pura mandra. Jo vaig a Londres perquè soc una víctima voluntària de l'imperilisme anglosaxó des del 1959 quan vaig descobrir el meu primer disc de vinil. I no soc cosmolita ni en tinc ganes. en quan a premià... un indret situat entre El Masnou i Vilassar de Mar, sense concretar i ambivalent. Magnífic i miserable com totes les coses. Visitable i una mica habitable.
de totes maneres l'amic Martí és un nacionalista de la nació premianenca i actua d'acord amb aquesta tesi, penso jo. I em puc equivocar.
Jo soc antipremianenc del 1973 i lluito per desfer aquest poblot amb la bandera pirata i si el martí és nacionalista premianenc que sàpiga que tindrà davant seu un antipremianenc pirata per barrar-li el pas.
La veritat és que després d'uns dies visquen dins de l'anonimat londinenc, arribar a casa i veure que encara estem amb la punyeta del reportage feixista de telemadrid parlant dels deficits democratics de Catalunya, o veure com això serveix per reactivar el debat pesadet de les identitats confrontades...i sant tornem-hi amb "Madrid" i "els nostres" i "ells" i "nosaltres", ouffff!!!! que Carles Marx ens posi llum en aquest camí d'imperis i multituds!!!!! no em sento nacionalista, ni tampoc cosmopolita, el meu pais és catalunya i la meva ´identitat és més híbrida que una macedònia sintètica ... que visqui el rock & roll i les pelis del jacques Tati (el de debó)... i que arribi un dia en que a Premià de Mar es circuli per l'esquerra, a peu, en cotxe i políticament.
Un aclariment o una fe d'errades, com li volgueu dir.
Com deia algú, la meva pàtria són els meus records i com de records, encara i afortunadament, en tinc molts i de diferents llocs, deixeu-me estimats Tati i Martí que m'hagi lliurat després d'aquestes microvacances a l'univers de l'espai emocionalment indefinible i territorialment impossible, donada la seva brava infinitud. Tot plegat, un molt d'n barri barceloní, una mica del Vallès, alguna cosa de la Trinitat Vella, molt de la zona vella dels Tres Tombs, tocant al Taller de Músics..., estones a l'horabaixa mallorquina o a l'alba de Port Lligat, al resguard de la França, o al despit del DF. mexicà i fent un zoom de cop de timó, com en Tati diu, de la prestatgeria de dalt a la de baix, de la fàbula a en Kavafis, de l'enemic a l'amant, del plor a la rialla.
Totalde fet a l'hora d'extendre el que de mi quedi, de debó que tan en dóna. Seria una putada testar que els meus sobreviscuts passeixessin una mica per aquí una altra per allà per tal d'anar repartint els botzinets de grapats de cendres a les conrades més preuades per la difunta, però si voleu saber què, més enllà del Maresme, potser no.
Es curiòs com portant sang gallega, una no si senti. Els records que d'aquesta terra tinc són breus i poc emocionants. Malgrat tenir un troç d'hectàrea per aquell nord la meva mirada no s'aturat gaire en aquelles belles terres i d'això l'apreci es resenteix. Però encara tinc temps de tenir una petjada de certa profunditat si els meus oides paren a escoltar les seves "gaites".
No puc dir el mateix de les platges de Puerto Limón, on el blau del seu mar és molt més intens que la meva Bellamar, i aquest to el porto clavat i m'impulsa a tornar-hi.
A la fi, repeteixo, el món és tan petit, que tot ell hi cap dins de mi, i sino potser caldrà intentar fer un "reset".
No gosaria dir que tinc sang premianenca. Em conformo en poder assegurar que tinc sang, que encara me'n queda i que circula per dins meu amunt i avall amb certa soltura fins que no es demostri el contrari. Em sorprèn, però, que a hores d'ara inquieti tant el tema identitari. Com si no estigués de moda. Com si impliqués alguna culpa de difícil penitència. Al cap i a la fi, si no vaig errat, Iniciativa per Catalunya encara és un partit nacionalista. D'esquerres, però nacionalista. I aquesta qualitat es deu traduir en alguna cosa concreta, suposo. I que consti que no pretenc fotre maranya innecessària. Ja sabeu que sóc molt de la ceba... en fi...
Ah. I me n'oblidava. Asseguraria que tinc sang de pas universal, o sigui, de 35 mm. una mica obsoleta però que mereix la qualitat universal que caracteritza un ciutadà del món com ara jo.
Ho deixo aquí, que demà és divendres i diuen que vol ploure.
puntualització: ICV no es defineix com a partit nacinalista, mai ho ha fet, és un partit que als estatuts es defineix com a esquerra verda, d'àmbit nacional català i amb vocació federalista i partidari de l'autodeterminació. Això no significa nacionalisme. El nacionalisme és la nació feta ideologia, no m'interessa ni la meva ni la central ni la cosmopolita. La veritat és que tants crispats són els nacionalistes espanyols com la seva rèplica casolana. Un partit d'esquerres ha d'atendre la complexitat social, econòmica, nacional, internacional i un llarg étzetera. No soc nacionalista i això no m'impediex reconeixer que el meu pais és Catalunya, la resta em sona a fer de la identitat una ideologia, quan és un factor dinàmic i de concurrència múltiple. Ho sento. Ni ICV és nacionalista ni jo tampoc ho soc. Com tampoc soc espanyolista ni cosmolitista a la moda... jo no comparteixo aquesta fixació entre nacionalismes tan martiniana, ni molt menys, m'apanyo sense necessitat de respondre als exabruptes del centralisme espanyol o a les crides xovinistes dels joels joans i companyia. El meu país, Catalunya, és petit i complicat i viu en un món igualment complicat. No em preocupen massa aquestes coses.
L'antic moviment anomenat "Nacionalistes d'esquerra" no forma part del nostre bagatge històric?
Oh Martí, poder perquè vol ploure vull posar-me a aixopluc.
No dubtaria mai de pensar que penses i saps que el color de la teva sang és vermella, prop del to de certs vins, i d'una velocitat fora dels ràtios i topalls establerts dins la normativa vial sanguinea més actualitzada, com a bon entremaliat. No ho dubtaria, com tampoc dubto de saber que la "ceba" fa plorar a la dreta més espanyolista, i a certa esquerra poc altruista; i que alguna cosa hem de dir al respecte des de les arteries dels nostres sentiments. A mi em dóna grima certament i a estones pena retornar al debat, i si cal ho faig. A pams, diria que Iniciativa, com els seus simpatitzants i afiliats són gregaris amb la indignació, no ho he comprovat ni em cal, inclús el PP Piqué s'ha afegit, amb puntualitzacions, a la crítica..., és ingenu pensar el contrari. Però que algú consideri que la notícia invaeix massa la vida postvacacional no deixa de ser valorable,repeteixo per al meu parer, i positiu; i més quan sabem per experiència que l'efecte "bumerang" d'aquest revulsiu té conseqüències poc educatives si considerem educatiu anar tancant temes sense crispacions i fent pedagogia de certa indiferència, que molt encertadament, a vegades, és la'eina més eficaç. Subratllo la paraula "certa".
Dit això, deixo l'aixopluc i torno a mullar-me, que com als infants, a part de fer xapoteig amb els peus als tolls, m'agrada sentir la pluja a la cara, per allò que té de renovadora.
Això és un xat!
Crec que Nacionalistes d'Esquerra és, o era un "poti poti" de gent nacionalista i gent d'esquerres. El PSUC, socialisme unificat, va presentar-se a les eleccions del 90+- (rectifiquim qui tingui més memòria)juntament amb la coalició nacionalista, la qualcosa no significava la seva alteració identitària en matèria nacionalista (bàsicament un partit d'esquerres i progressista qué és el que és ara ICV, no remarcablement nacional), tot el contrari, com bons progressistes l'estratègia era anar plegats amb els nacionalistes d'esquerres per tenir més força.
Però des del llavors ha plogut molt i cal veure les noves realitats, com deia Marx, i resituar-se als nous contextos.
Doncs si entres al blog de l'Arcadi Espasa, per dir algun de molt productiu i famòs ( pot tenir 400 entrades per un article o post escrit) ...veuràs que un blog és un xat de discusió i opinió, sí!
D'això es tracta.
ICV no es declara nacionalista però admet la pluralitat de propostes inclosa aquesta. Senzillament es tracta de que ICV sigui com el pais que volem: un lloc on es pugui ser nacionalista o no ser-ho, i ja està.
En Saura va dir el següent en una entrevista: "Mi partido no es nacionalista, es catalanista, pero creo que es un error identificar todo el nacionalismo a partir de la posición intolerante de algún grupo minoritario. El nacionalismo y el catalanismo en Cataluña respetan todos los puntos de vista y desde el inicio de la democracia en España han demostrado su compromiso con estos principios." Extret de http://www.diariosigloxxi.com/noticia.php?id=17311.
exactament companya Toni, ni més ni menys. El que cal és desenvolupar un catalanisme polític d'esquerres que sigui integrador per aquells que es senten nacionalistes o no, i que tingui projecció internacional i oberta.
AIXÒ DE lONDRES DÓNA PER UN DEBAT SOBRE LA PSICOLOGIA DE LA VIDA QUOTIDIANA PASSAT PER EL COLL D'UN BOMBER, QUIN VIATGE MÉS FRUCTIFER!
amic Mr Nobody: i si sabessis el factor Remeining ja seria la pera.
Quant debat estèril. El nom no fa la cosa. Els catalans no som una nació, ho vam deixar de ser fa uns segles i no ho tornarem a ser, i en el fons ho tenim acceptat. Una nació vol dir un mercat i vol dir un exèrcit i un estat per preservar-lo.
El problema és que els espanyols han estat una nació i actualment estan en un procés de deixar de ser-ho, i això els hi costa de païr. Europa probablement no arribarà a ser mai una nació perquè el procés de globalització és més ràpid que el de la construcció europea.
Ara bé, en aquest món europeïtzat i globalitzat el tràmit de passar per Madrid cada vegada té menys sentit per Barcelona i Catalunya. A hores d'ara Espanya a Catalunya només li suposa ineficiència, sobrecost i mals rollos.
ja veus Paccius, un viatget anual a Londres provoca un debat estrambòtic sobre Catalunya, turisme, viatges i nacions, i no era la meva intenció, però el blog i internet permet això, i que sigui benvingut.
Amic Paccius
Jo, com a bon esquiador aranès, penso el mateix. Ja estem farts aquí que els de Barcelona impedeixin el desenvolupament de la millor i més magnífica estació d'esquí, i a més, amb un acte de cinisme extrem, ens expolin els impostos de tota la vall.
Aran directa a Europa, sense passar per Barcelona. Els pixapins que paguin impostos i no se'ns els emportin
CARAM!!! un debat sobre el triangle Barcelona/ Madrid / Aran... i les descentralitzacions pendents, tot per culpa d'un viatge rutinari a Londres!!! sorprenent i estimulant...pregunto jo a l'aranes si els guanys de l'estació d'esquí repercuteixen també en la societat civil, el medi ambient controlat i altres aspectes colaterals: per exemple les construccions irreflexives.
a Aranès emprenyat,
Em sembla molt bé el que dius, sempre i quan l'objectiu no fos convertir-vos amb un paradís fiscal. Encara que si jutgem pel que passa a Andorra, de pixapins en continuareu tenint, que ja us estant bé.
De tota manera el cas no és ben bé el mateix. Dels 27 països de la UE Catalunya té més població que 10 dels seus estats membres. En canvi la Vall d'Aran té 10 vegades menys població que Luxemburg, estat membre amb menys habitants.
Publica un comentari a l'entrada