Tritranquil·litat...

Heus aquí els tres microfons dels tres dirigents del tripartit renovat i reconduït. Del govern que ja no fa soroll i que governa "d'una altra manera" (almenys dóna aquesta sensació o aixi ens ho fan arribar).
Confeso que el meu escepticisme preelectoral davant d'un tripartit fase-2 va ser força acusat. La sociovergència ha demostrat ser més fàctica que políticament visible (en el fons, funciona de manera subliminal i s'articula en àmbits de poder econòmic, mediàtic i parapolític). A l'altra banda del tripartit (ERC), la reedició de la equidistància ha estat poc més que un foc d'encenalls electoral. A can Saura, no cal insistir, el govern d'esquerres que apareixia als cartells ha esdevingut una realitat (amb ensurts a Interior, tot sigui dit). La primera sorpresa, corroborada dia rera dia, és aquesta tritranquil.litat que deixa els microfons despullats i fa que el personal abandoni les temàtiques derivades de l'auca (crisi d'identitat a la sèrie Polònia, tertul·lians desorbitats, aquest blog ja parla més de música i de passejades que no pas de partits polítics, etc.).
A mi el Montilla no em fa ni gràcia ni desgràcia, m'agrada més quan fa d'hipnotitzador que quan fa de polític. Mireu, doncs, com fan bondat els companys d'ERC. Els temes lírics passen a segona fila i s'imposa una línia freda, tecnocràtica i expeditiva. La veritat és que prefereixo aquest ensopiment que el quadre anterior amb les anades i vingudes d'aquell experiment a tres bandes. L'enyor que sento per Maragall, però, no es fàcil de superar, ni en versió Queco Novell.

El misteri del relat, de l'auca esmorteïda, consisteix en les agendes ocultes del tripartit. Obrim debat.
a) Montilla i el seu PSC desmaragallitzat van de farol o signifiquen una ruptura amb el vell PSC i la reconversió en una extensió fidel del PSOE de sempre?
b) El "som com som" republicà obeeix a una tàctica de màrqueting o a un tret renovat d'una ERC que finalment ha entes el "lio" que portava i que, conseqüenment, pensa que això de les esquerres és una cosa plural i infinita?
c) i ICV-EUiA, els guanyadors en vots i altres coses: podran (podrem) metabolitzar un projecte fet a la mida dels grans equilibristes, disposats al triple salt mortal de governar, mobilitzar i organitzar un espai difícil de crítica i proposta (una esquerra "contra", "a favor" i "enllà" de l'estat)?

Dels socialistes i dels republicans no m'atreveixo, ni em toca, de fer pronostics. Uns han de resoldre el seu encaix (ara més fàcil) dins del món del PSOE i els altres hauran d'atendre els diversos "Carreteros" que animaran la festa (sense lírica, l'independentisme, de moment, és un misteri).

A casa nostra, a l'espai roig i verd de la coalició ICV-EUiA, penso que ens caldrà mesurar molt el que representa ser una força de govern i ser una força de lluita. Mesurar, també, si l'aposta ecosocialista és una estètica d'urgència electoral amb dosis de new age superficial o l'estètica d'una ideologia de passat, present i futur que enten el capitalisme com el paradigma a transformar (és a dir: que vol governar contemporàniament en el marc d'una estratègia de canvi social, més enllà dels limits de la realpolitik, de l'espai concret i dels temps indeterminats).

Les esquerres polítiques han de prendre els 3 microfons i explicar totes les agendes, les particulars i les tridimensionals. I que la tritranquil·litat sigui el més llarga possible (si és que això és un sinònim de que "es va per feina"). I, sobretot, que les esquerres polítiques no oblidin que hi ha una esquerra menys estructurada, que intercanvia valors, que passeja, que opina, que observa, que escriu, que intervé en els microespais de la política invisible i que té altres altres punts d'atenció (i això, pero, ja ès una altra història).