Slavoj Zizek, filosof eslovè i polemista de mena, descriu la paral·laxi com el suposat desplaçament d'un objecte a causa d'un canvi en la posició de l'observador. La paral·laxi és, per sort o per desgràcia, una disciplina d'aplicació sistemàtica en el metarrelat de la política (allò que anomeno, senzillament, "l'auca") i del periodisme polític (estament que també pertany, com la majoria d'actors socials, a l'esmentada "auca"). En llenguatge directe, el fenomen es pot simplificar en un senzill "embolica que fa fort" o en un descriptiu "dónar la volta al mitjó". Heus aquí el "cas Mayol", el "cas Saura"o, el que és el mateix, "el tiro al progre" practicat per l'establishment mediàtic per esmorteïr l'ascens d'ICV-EUiA i, de retruc, per redoblar el discurs de tota la vida contra la gent d'esquerres (equivocada o no), les seves organitzacions, la seva cultura i les seves ilusions (ja siguin de govern, ja siguin de lluita o ja siguin d'opinió).
El linxament a la Mayol, és un pretext de la "competència" perquè s'evidenciin unes fisures al sí de l'espai roig-verd (consolidat després de molts anys d'autofàgia i massoquisme col·lectius). Domesticada la bèstia negra de l'anterior tripartit (Carod), ara toca furgar dins d'ICV-EUiA (evidenment aquesta coalició no és una bassa d'oli). Com? Senzillament així: a base d'inventar contradiccions irreversibles en allò que per nosaltres és, de sempre, el debat de les esquerres: les llums i les ombres d'un projecte crític amb els efectes del capitalisme i, simultàniament, decidit a intervenir en la gestió diaria d'aquests problemes.
Dit a la manera de la Mayol, hi ha esquerres que només gestionen, n'hi ha d'altres que a més de gestionar, no volen amagar el cap sota l'ala i, conseqüenment, han d'atendre reivindicacions justes (habitatge, treball, territori...) i que a més han de treballar en el marc d'unes legislacions restrictives amb molts drets que requereixen canvis (així ho va fer ICV, ja fa anys, quan al congrés va demanar la despenalització de l'okupació, fet que ara es vol silenciar). I és bo que s'opini i sobre quines són les prefèrencies davant d'un o altre model.
Efectivament, al marge de consideracions estètiques o pràctiques, el moviment okupa planteja problemes reals que mereixen atenció i, com diu la Mayol, una predilecció en relació al que representen els especuladors i altres figures de la nova onada capitalista. Que els opinadors Alfred Bosch, Alzamora, de Azua, Rahola, Marius Carol o el sociòleg Cardús, vulguin ajustar comptes amb la seva consciència afectada d'exprogressistes, em sembla molt bé. Que ho facin amb totes les ires (coordinades) damunt ICV-EUiA, em sembla fins i tot democràtic. Que ho facin amb sobredosis de paral·laxi, ja és més preocupant. És, singularment, trampós.
Imma Mayol explica el que va dir en un article a EL PERIÓDICO, podeu consultar-ho al web http://www.iniciativa.cat/ a la secció d'articles. En Martí Rosselló també ha posat la seva cullerada en el seu blog (es recomana la lectura de l'article publicat la passada setmana al seu blog de "la coctelera")
58 comentaris:
si la dreta va a per nosaltres...Nosaltres "vamos a por ellos". Bon article. Ja era hora que des d'ICV algú fes un gest d'orgull quan ens passem el dia entonant el "mea culpa" de manera compulsiva.
Estoy bastante de acuerdo en las líneas básicas de este artículo. Sim embargo hay un dato que aportas que merece mucha atención me refiero al hecho de que ICV llevara al parlamento el tema de la despenalización de las ocupaciones y que sin embargo ahora nadoe se acuerde de destacarlo. Creo que uno de los aspectos más flojos de ICV es que no sabemos comunicar con más detalle lo que hacemos. La clava para desmontar a quienes desde la derecha o desde el movimiento okupa se enfrentan a ICV es que fue ICV junto a IU quienes con el solo apoyol del PNV llevaron la despenalización de la okupación a las cortes y que recibieron en varapalo de las mayorías parlamentarias. Tal vez nos habríamos ahorrado este aluvión de reproches. Por lo demás me siento muy identificado con este artículo y me resulta muy oportuno.
En aquest debat ha sortit un terme peculiar que anem sentint massa sovint tant a nivell local o a nivell nacional (queda entès que ICV també és un partit nacionalista, d'esquerres i , segons els insultadors, ecopijos).
I el que m'irrita ja no és que surtin insults com aquell d'ecoprogre i coses semblants. Amb el debat de la Mayol ha ressorgit un altre adjectiu que vol ser insultador: ecopjo o alguna cosa semblant.
I també ha sortit el sou que cobra de l'ajuntament i tot això. Veritats, suposo. Qui està econònicament cobert potser mereix aquesta qualificació. El que en sorprèn és no sentir parlar de pijopeperos, pijoconvergents, pijoesquerrarrepublicans o pijosocialistes. O és que només els càrrecs d'ICV tenen la vida solucionada?
És que la demagògia fa miracles!
Justa la fusta, al cap i a la fí, el sou de la Mayol és identic que el sou del Portabella, company tinent d'alcalde del mateix ajuntament. Sobre el mot ecopijo (nascut dels móns subterranis de la blogosfera més sectària), no entenc com es pot aplicar a un tiu que treballava a fecsa, que va participar a les lluites veïnals de la "molt pija" ciutat de l'Hospitalet i que respon al nom de Joan Saura, o a una noia que estudiava medecina a Barcelona, que venia de familia treballadora mallorquina i que es va afiliar al Psuc de joveneta, i que respon al nom d'Imma Mayol. I això dels "ecopijos" ho diuen personatges vinculats a la burgesia barcelonina enllustrada com ara al Marius Carol. Les caricatures són brutals. El concepte d'ecologisme polític té una tradició que no neix a ICV, està molt desenvolupada en les esquerres europees i té poc que veure amb el "farigolisme" que esmenta un exdirector de EL PUNT o amb simplificacions similars. Sl marge de que sigui o no sigui encertat, és bo que l'esquerra social, ciutadana, politica, independent o partidista, comenci a practicar el binomi socialisme/ecologia, amb seriositat, sense folklorismes, sense paternalismes, amb altes dosis de ciència i coneixement, a la manera del professor Folch (per exemple) i de milers de persones que comparteixen aquesta doble i complicada preocupació.
amb la parauleta "paral·laxi" em sembla que ja tenim la pedra filosofal per retratar la dreta de fornt i de cantó.
Jo també em sumo a la idea del A POR ELLOS.
Jo també soc Imma.
el saura i la imma són els "chivos expiatorios" per fotre a ICV de la mateixa manera que es va fer amb el Carod per fotre a ERC. està tan necessitada de manar més i més i més la dreta que va a fer sang on sigui amb arguments cínics i amb atacs personals. En aquesta tanda tot val per fer mal i fa pena veure un Alfred Bosch muntat a la cresta de l'ona en favor dels més dretans i parlant de pijos éll que viu en un palauet de ciutat vella
acotació a l'article (de l'autor): l'article no pressuposa de manera automàtica que l'autor digui i pensi que ICV-EUIA estan "lliures de falta". Aquest és un altre debat. Dit això, enllà de la polèmica plantejada, la controvèrsia sobre l'acció de govern d'ICV-EUIA mereix punt i seguit, començant per una acurada reflexió sobre els equilibris a mantenir com a força de lluita i com a força de govern. Tot i això, és de justícia afirmar que ICV o EUIA són part del llegat històric del PSUC i, per tant, aquest doble vessant lluita/govern està en els fonaments d'una esquerra que no en té prou amb la protesta i que sempre ha volgut mullar-se, a desgrat d'incidir en dominis adversos, amb lleis, correlacions de forces i entrebancs del tot incontrolables. Assumir aquestes contradiccions ha der enriquidor, aclaridor i útil. Ni les veritats estan "a fora" ni les divinitats estan " a dins" del sistema o de les incomptables àrees de gestió o de conflicte. Res del que passa avui és nou, el dilema ve de lluny. I els errors es multipliquen. Per això en parlem i discutim. Extramurs dels partits, el debat també és necessari. Però vivim una transformació del missatge polític reconvertit en proclama mediàtica, frase fàcil, tàcticisme i càlcul. El problema és extensiu al món dels opinadors i periodistes, a la transmutació del genere periodistic en un cert columinisme o tertul·lianisme que relata i formateja el relat dels altres fins que tot plegat resulta volatil, volador i desplaçat del temps i de l'espai concret. La virtualitat triomfa. Operación Triunfo en versió parapolítica. Gran Hermano en versió neoperiodística.
Ja ho vaig escriure al blog del Martí. Preferiria que la Mayol es preocupés de la majoria asfixiada que paga religiosament lloguers i hipoteques que no de la minoria okupa sobreprotegida per la carca justícia espanyolíssima. El dia que els okupes ocupin les finques de les grans immobiliàries veureu com s'espavilen els jutges a treure'ls.
Dit això, penso que és lògic que els articulistes de dretes ataquin als líders d'esquerra. Tampoc ens podem queixar d'això.
Entre les bestieses que s'han dit contra la Mayol destaco aquesta frase del inspirador dels Ciudadanos de Azúa:
"¿POR QUÉ emperrarse en la vivienda? A nadie molesta tener por vecino un piso vacío."
No calen comentaris. A més de la seva reconeguda fòbia anticatalana demostra que no té cap sensiblitat social. Una joia.
Ja ho deia Shakespeare a Hamlet, capítol 1, the time is out of joint, el món està fora de mare...
Dir que els okupes estan sobreprotegits per la justícia espanyola (o catalana) es, com a mínim, tan injust, tendenciós i demagògic com els calificatius que la dreta fa servir contra el Saura i la Mayol. Ens queixem molt de les "brunetes mediatiques" i desde el propi entorn d'iniciativa fomentem els linxaments mediàtics i les visions reductistes i manipulades de la realitat.
Potser tens raó "opiniones". Potser m'he passat. En qualsevol cas no vull dir que els okupes no tinguin raó de fer el que fan, sinó que em semblen més un instrument de la dreta que de l'esquerra.
La meva tesi és que a la dreta ja li va bé. Els okupes són la vàlvula d'escape de l'olla que és l'especulació immobiliària. Jo el que demano als partits d'esquerra és que facin polítiques socials d'habitatge.
Company "OPINIONES", no he llegit que ningú hagi dir quelcom sobre que els okupes estan sobreprotegits, ni en el cas del Paccius que el que sembla fer és un exercici de paradoxes (no de "paral·làxi") perquè ens exprimim les neurones. Normalment m'identifico bastant amb les apreciacions i valoracions de "opiniones", doncs aquest marge crític forma part (hauria de formar part) del dia a dia de les esquerres. El doble compromís de lluitar contra les injustícies i al mateix temps no defugir responsabilitats de govern, té aquestes coses i aquesta necessitat d'autoavaluar-se molt sovint. Penso que la legislació en matèria penal/okupa necessita una seriosa revisió i que ICV-EUIA hauria de tornar a presentar iniciatives legislatives per despenalitzar l'okupació, quan es va fer vam sortir derrotats, ara potser es podria reincidir, aprofitant que el ZP no té majoria, doncs quan torni la dreta tot serà me´s bèstia (evidement, les reformes s'haurien de fer amb els matissos que calguin en funció del tipus d'okupació).
Escriu Josep Ramoneda a EL PAIS:
"...Imma Mayol ha tenido que dar explicaciones por haber dicho que ante las dificultades de la gente para conseguir vivienda se siente un poco 'antisistema'. Que se haya reprochado esta frase sólo se explica por dos cosas, las dos muy feas: porque es compañera del consejero de interior y porque el espacio de la corrección política en Cataluña cada día es más estrecho."
EL PAIS 30/1/07
ARTICLE: "SOPA FRÍA" PAG. 28
o.k. Ramoneda i solidaritat Imma.
a mi me preocupa que el alcaldabe del PSC de Premià Estebán Tomás, diga que la seguridad ciudadana es prioritaria en su programa y que se marque un acto de presentación de candidatura calificado por radio premià como "presentación a la americana".
Tot el merder d'aquests dies é sun exemple del que realment representa un atac a les idees d'esquerres encara que es faci per la via de criticar a ICV o a qualsevol partit. La dreta està com un pop en un garatge i els seus plumillas i locutors fan la feina xunga de crear merder. Avui li ha tocat a la Mayol i demà serà al Portabella i demà passat al Miralles, o al Llamazares o a la Royal o al president del sindicat de taxistes de Berlín. És una lluita d'idees i de persones que sempre ha funcionat així i la gent d'esquerres hauria d'evitar caure el la trampa d'aquests periodistes de tertul·lia. No saben perdre.
Martí: l'adjectiu que triomfa és "biopijo". És la gent que viu igual de bé que els "pijos" del PP o de CIU, per exemple. Porten roba alternativa però tan o més cara que Burberries, per exemple, o que es compren una casa a La Garrotxa o a Menorca perquè La Cerdanya o l'Empordà no molen perquè està replets de gent influent, etc. Segur que fan la ruta de la cuina volcànica, jeje.
Vaig sentir per primera vegada "biopijo" al Minoria Absoluta fa dos anys, i una mica de raó sí que tenen.
Un recurs fàcil per atacar els dirigents d'esquerra és esbombar els sous que cobren com a càrrecs polítics, generalment molt per sobre dels que tenen aquells que els voten. En el cas de la Mayol ens hem pogut assabentar exactement del que cobra (brut anual). Una quantitat similar a la que cobra qualsevol polític de primera fila del nostre país.
Posats a parlar de sous, parlem d'aquells que realment són indecents:
Pizarro (Endesa) 3,6M€ l'any (font El País 21/1). Cal recordar que Endesa és una empresa que té a la pràctica el monopoli del subministrament elèctric de la meïtat d'Espanya, i és la mateixa companyia que ha demanat un augment de les tarifes elèctriques superior al 10% per aquest any. Un altre cas paradigmàtic és la nostrada CAIXA, entitat benèfica, sense ànim de lucre, que cobra 3 € de comissió per qualsevol transferència, per després poder pagar sous de milionaris (en €) als seus màxims dirigents (Fornesa i Fainé).
Ficar-se amb els 100.000 €bruts/any dels càrrecs polítics és demagògia en estat pur.
em sembla que tot això significa que el que hi ha és moltes ganes de tornar al poder des de la dreta i que cal fer campanyetes insidioses al preu que sigui per fotre a ICV com abans es feia amb ERC i el PSC. faM DE PODER MÉS ODI. ÉS una cosa antiga i ancestral.
Es cierto que las criticas de la derecha y su entorno carecen de legitimidad moral y nacen de la impotencia y la rabia por la pérdida de la poltrona pero no es menos cierto que las poltronas existen, que las pagamos entre todos y que no dejan de ser inmorales los beneficios económicos que obtienen quienes las ocupan. El sueldo del Saura y la Mayol es inmoral, al igual que el del resto de políticos, banqueros, grandes empresarios, jefes de estado, etc.
Hace tiempo que se viene planteando desde posiciones de izquierda la idea de una renta básica garantizada para todos los ciudadanos. Quiza sería hora, también, de empezar a plantear la idea de una renta máxima.
d'acord. De tots. t-o-t-s.
I també els sous i remuneracions dels periodistes i mediàtics que circulen per les tribunes de titularitat pública.
De t-o-t-s.
posdata: que fulminin de la tele pública a la neta de Franco i la seva ballaruga patètica.
¡ HOMBRE ! Por fin alguien se acuerda de la nieta del caudillo que está metida en la tele de todos meneando el pompis con saña y a sueldo de todos.
Lo mismo digo y como dice Tati me sumo a la petición de que si hay que recortar salarios públicos se incluya a los mediàticos que pagamos para que se vayan pavoneando por las antenas y pantallas con sus pulpitazos de opinión a golpe de talonario público para meterse con el sueldo de los políticos impunenmente sin que se planteen que los ínclitos intelectuales profesinales están emitiendo sentencias de micrófono so pena de que no son immunes a la basura que son capaces de lanzar contra la casta política. O sea que a recortar sueldos politicos y periodisticos públicos. Me parece bien. Si exclusiones "por-fa".
Saludos a la Mayol, a mi me cae bien y seguro que aceptaría ser concejala con menos salario, lo mismo que tendrían que hacer Portabella , Hereu o los otros.
Por supuesto, a todos, a los mediáticos y a los anónimos, a los de izquierdas y a los de derechas, a los nobles y a los burgueses, a los nacionales y a los transnacionales... y a los deportistas y a los artistas... etc.
fantàstic, ha arribat el Monegal al blog! en versió castellana i per a tots els públics.
esto es un chateo a tres bandas, me mola y saludo al de las opiniones del payaso, al tati i quien haga falta. Sois la leche.
Hasta luego amigotes.
Aneu errats amb el tema dels sous dels càrrecs. Sou víctimes de la intoxicació de la dreta. Els de dretes sempre estan disposats a rebaixar-se el sou, tenen altres fonts d'ingressos. De fet, els sous dels càrrecs públics són ridículs comparats amb els dels càrrecs privats. Un alt executiu de qualsevol empresa internacional guanya el doble que el president de Generalitat.
Paccius,
no crec (en el meu cas n'estic segur) que siguem víctimes de l'intoxicació de la dreta. Jo parlo de sous inmorals al marge de qualsevol comparativa, m'es igual el que guanyin uns o altres. Segurament el sou del Eto'o o del Ronaldinho es ridícul al costat dels ingressos de Bill Gates o del sultan de Brunei, pero aíxò no fa que siguin uns sous raonables o socialment sostenibles.
Bé, doncs us calen apòstols i no dirigents. La veritat és que no hi crec massa en aquest perfil de persones perquè acaba sent una actitud hipòcrita. Em sona al vot de pobresa dels capellans o al comunisme de certs països on la riquesa real no depenia dels diners sinó de la posició dins el partit.
debat punyent!
parlem del que cobra del erari públic la penya que opina contra la politica des de tribunes de titularitat pública que tots paguem? vinga, anims!
la dreta intoxica i l'esquerra ha de ser més innovadora i autocritica com suggereix OPINIONES. Aquesta és la línia del debat que estem protagonitzant en aquestes línies. autoavaluar i avançar sense triomfalismes ni tacticismes. L'etern dilema carrer/govern necessita aquest marge d'autocritica. Els altres, dretes i mediàtics, no estan eximits del tema.
El problema es que ahora la riqueza real sólo depende del dinero cuando a los ricos les interesa y los currantes seguimos a merced de inflaciones, déficts, balanzas de pagos, ipc's, especulaciónes, e ingenierias financieras varias.
Quizas extender el voto de pobreza, que ya es obligatorio para una gran mayoria de la poblacion, a esa minoria privilegiada que hace y deshace a su antojo seria, si no una solución definitiva, al menos, un bello acto de poesia social.
Ni apostoles, ni dirigentes lo que necesitamos es lucidez.
"Payaso" : tus "opiniones" la clavan a diario, lo de la poesía social es clave, no por ser retórica, más bien por su caracter constitutivo. Y eso es pura pràctica. Se agradece.
hola chavales. telemonegal os saluda y es compromete a dar un especial dedicado a los periodistas que viven del cuento chino. Saludo a Paccius, Tati, Toni, Payaso y Martí
això de la paral·làxi va de perles per entendre que li passa a tota la patulèia dels anti-progrés
no deixin de llegir el darrer llibre de Vicenç Villatoro (títol: la traïció), va d'anti-tripartit , pica-progres i de que Mas és el l'home escollit. Ai, vicentet quina parella fas amb la Rahola...
el llibrot del Villatoro no es diu LA TRAICIÓ, es diu L'ENGANY. I està de moda a la ràdio.
barxiosa muhj glpy snrfy bonta sucdey miranah buomt rohg filerib suxma
suxma? ostres, veig que el blog arriba a les Illes Feroe! meravellós! quin idioma més bizarre! estic d'acord amb tot!
el de las Feroe no sé si va en serio però el que escriu ara us saluda a tota la basca ecosocialista des de Granollers per animar la vostra moguda i dir que iniciativa amb pros i contres va bastant endavant. Avanti.
passada la tempesta, fem una esquerra roja i verda àmplia, que governi i que lluiti (i que faci del dubte i de l'autocritica un element bàsic per afrontar la complexitat). Quasi res!
la tempesa culmina amb un article paral·làxicament exponencial a càrrec del senyor Manuel Cuyás, a EL PUNT , contraportada del dijous 1 de febrer, Una peça arquetípica de paral·làxi a càrrec d'un problema amb problemes seriosos de conciència per passat progre i moltes comptes pendents amb massa gent d'esquerres. Un article impresionant. La paral·làxi de la paral·làxi en grau superlatiu. Em sembla que la icvfòbia comença a prendre forma i assenyala que ICV-EUIA creixen, malgrat tot.
Bogarde! Bogarde!Bogardeeeeee!!!!
un any d'exits!
CLAR, ANEM LIDERS, EXIT SEGUR, BOGARDISME PROFUND.
6 tesis i 1 síntesi sobre partits d'esquerres i moviment socials. (obertes a esmenes)
tesi 1: la democràcia és incompatible amb el capitalisme, aquest darrer no és electe, aleshores en comptes d'anar contra el sistema democratic podriem plantejar la defensa de la democràcia per anar contra el capitalisme que li és aliè.
tesi 2: l'anticapitalisme és possible des de la democràcia, és una lluita cultural, política i programàtica i avança, però, amb la complicitat del carrer.
tesi 3: els partits d'esquerra que volen ser transformadors han de saber explicar que la democràcia és una conquesta popular prèvia al capitalisme. Cal protegir-la i projectar-la envers el món del mercat i de la producció. Cal intervenir. Regular, desxifrar, subvertir i superar.
tesi 4: els moviments anticapitalistes haurien d'accedir a les formes de representació i fer costat o criticar els moviments politics, per avançar lluites i fer propostes ( a poder ser comunes, complementàries o paral·leles)
tesi 5: les autocritiques politiques per millorar i avaluar els partits han de ser proporcionals a les autocritiques socials per millorar i avaluar els moviments socials.
tesi 6: els vasos comunicants, obturats en el discurs autista dels dos vasos, no comuniquen i fan augmentar l'autisme recíproc. La tasca de la nova esquerra és un treball de lampista destinat a desembussar les canyeries obturades dels partits d'esquerres i dels moviments socials.
Sintesi: o juguem tots o estripem la baralla (cantava L'OVIDI MONTLLOR)
L'únic moviment social amb força és el consumisme. Tothom darrera la seva pastanaga. Després vé el Nacional Catolicisme que ha reprès amb força al centre peninsular segons veig les manifestacions tant concorregudes que fan. En aquest context trobo fins i tot miraculós que els partits d'esquerra puguin guanyar unes eleccions. Deu ser perquè queda bé.
En canvi no veig cap partit d'esquerres que digui clarament la veritat: "hem de renunciar a moltes coses". Ostres! això no dóna vots!
Ahir la Mayol era al programa d'en Pitu Abril (BTV, 23.25h). Parlava molt bé dew futbol, i m'alegra sentir les seves paraules d'optimisme vers l'equip. Pel Maresme em critiquen per no veure-ho negre.
D'altra banda, en Sobrequés va cridar a la desobediència civil per tants temes que ens estan colant des d'aquí i des de Madrid. Vaja, que va recolçar públicament la Mayolis.
Esmentes obertes a d'altres esmenes
1ª, 2ª y 3ª tesis:
El problema es la perversión del termino. Quiza habria que redefinir desde la izquierda parlamentaria que se entientde por democracia y como se debe articular su aplicación práctica.
Esta claro que el anticapitalisme es anticonstitucional (ilegal) en la mayoria de les llamadas democracias occidentales.
Yo diria que el pueblo nunca ha conquistado la democracia (salvo en momento muy puntuales temporal y geográficamente). El capitalismo ha sabido apropiarse a tiempo de la idea democrática y utilizarla en la evolucion que le permite sobrevivir a toda la hostilidad que su logica genera (Es necesario que todo cambie para que todo permanezca igual....).
4ª, 5ª y 6ª tesis
Parte del movimiento anticapitalista hace tiempo que ha perdido la fe en el sistema capitalista y en la posibilidad de transformarlo desde dentro de un modo pacifico. Esto les ha llevado ha desarrollar su actividad politica fuera de las instituciones y, en ocasiones, al margen de la legalidad con las consecuencias represivas que ello conlleva y que han acrecentado su vision reductista y monolítica de quienes ellos consideran que forman parte del sistema.
Actualmente la brecha entre movimientos sociales anticapitalistas y cualquier cosa que “huela” a sistema es enorme y no se solucionará sin un esfuerzo proporcional por parte de la izquierda parlamentaria
(El “anticapitalismo” lleva mucho tiempo instalado en la logica de la marginalidad y la clandestinidad, cada vez esta mas atomizado y radicalizado y es ilusorio pensar que habra, por su parte, iniciativas a priori y de manera unitaria).
són bones anotacions i em fan pensar en que el capitalisme no és ni tant sols un sistema, e´s una ideologia descontrolada que basa la seva hegemonia en la seva pròpia dinàmia, la democràcia hauria d'evicenciar que el capitalisme està REALMENT al marge de la lògica representativa. Francament, ni crec que s'hagi de ser antisistema ni que s'hagi de ser procapitalista. senzillament (i de manera complexa al mateix temps), el porblema està en les poques possibilitats d'incidir en el control del capitalisme des de l'esfera pública. Per mi la disjuntiva no està entre capitalisme i anticapitalisme (ho està en certa mesura), sinó entre democràcia o capitalisme. I aleshores, la democràcia si serveix per controlar el desmadre capitalista, ens trobem en una conceptció socialitzant de l'estat. Socialisme (democràcia politica, social i econòmica) o barbarie (capitalisme i descontrol). El terme antisistema està massa tocat per l'emprenta llibertària (anti estat) i jo penso que precisament ara més que mai ens cal un estat (diferent) que pugui impedir el domini absolut del mercat. la disjuntiva és més aviat socialisme VS capitalisme, i sense menystenir les llibertats democràtiques (que cal ampliar), En cas contrari ho tenim fotut, el poc estat social va de caiguda i el mercat sense estat, desregularitzat camparà DEFINITIVAMENT.
Als anys 70 en deiem: socialisme en llibertat! i jo ho crec així. No em sento llibertari, voldria ser (vocacionalment) comunista.
esteu fent un debat de molt interés i he repassat moltes intevencions. Tot indica que no n'hi ha prou amb fer només politica o només antipolitica i que es poden ser gestos per una esquerra que superi aquest forat. Felicitats i endavant amb les idees i les intencions de canvi democratic i social.
En el vostre discurs es dibuixen 2 esquerres totalment diferents. Una accepta el sistema establert (capitalista, democràtic?) i treballa per suavitzar-lo, per fer-lo més social (una mica, que ningú s'espanti). L’altra denuncia la perversitat del sistema i vol canviar les regles del joc, això la situa fora del sistema. Si la primera esquerra potser resulta acomodatícia i poc engrescadora, la segona sembla massa utòpica, poc realista.
A mí personalment m’agradaria el camí del mig, una esquerra que accepta el sistema, però no s’hi complau i no renuncia a canviar-lo, perseverant. És una posició massa contradictòria?
Haig de reconèixer que pel camí del mig és difícil anar més lluny de Mataró.
Paccius, veig que et sumes a l'esquerra complexa i equilibrista, ja veus, ja en som dos. Ara bé, la metàfora del camís del mig s'estabella contra la realitat, doncs el nostre enyorat Camí del Mig ja no arriba de manera lineal a Mataró i està fragmentat per urbanitzacions i poligons. Ara bé, jo que soc ciclista coneixedor de l'esmentat camí, puc dónar fe de que fent ziga-zagues es pot arribar a Mataró per rutes paral·leles i complentàries al traçat original d'aquesta ex-via romana d'entranyable record. Visca l'esquerra complexa!
Des de la plaça, una abraçada,
Àngel
està clar que als opinadors professionals els toca la pera això d'ICV, fins que torni el seu Mas i aleshores tornin a fer-se el progre per portar la contrària. M'hi jugo un pardal que quan torni a manar la dreta el Marc Alvaro, la Rahola, el Cardús i el Bosch, els agafarà un nostàlgic progressisme. "Fijo" !
Paccius, d'acord amb el que exposes, et passo una cita del Terry Eagleton (a proposit de la literatura de Samuel Beckett) aparegut al darrer número de la New Left Review.
"los realistas sobrios y de visión sombría contribuyen más a la emancipación humana que los utópicos d emirada brillante"
Visca el Camí del Mig!
En l'actualitat ja no em crec a ningú que no sigui contradictori i incoherent, que no sigui capaç de riure's d'un mateix o d'entendre que la raó no és un valor absolut.
Paccius,
la claves per l'esquadra, jo ja començo a estar cansat de la coherència retòrica de cada dia, els dubtes serveixen per pensar...
l'Elias Canetti va dir una de molt bona:
"el saber se expresa de manera torcida y lateral"
exactament com el camí del Mig. Amb revolts, discontinuïtats i sorpreses.
alcem la copa... per la incoherència i el dubte!
àngel
seven-hundred Fill Down is a light-weight insulator that will [URL=http://www.northfacedenalijacket.org/#1099]north face denali sale[/URL] properly in excessive cold problems.+ Fill Lower presents an outstanding insulating ratio due to its substantial cluster in order to feather ratio. What's more, it contains a significant loft and compressibility issue the particular lesser downs cannot complement. Fill up Down can be used exclusively as a result of North [URL=http://www.northfacedenalijacket.org/#812]north face denali jackets[/URL] and is the best high quality goose down to the field today. It's hugely unstable and offers the best warmth-to-weight ratio.
It is the business which introduced the forests lifestyle in the united states. That is a [URL=http://www.northfaceapexbionicjacket.org/#861]north face apex[/URL] trend that revolves near to the seems to be of hikers, mountaineers and climbers. One of the most well known North Come across thunder jacket which happens to be largely utilized by specialists due to the fact it won't glimpse really desirable but [URL=http://www.northfaceapexbionicjacket.org/#1131]cheap north face apex[/URL] it has been proved getting really beneficial for your backpackers and mountaineers.
Publica un comentari a l'entrada