Tot i que els "mèdia" sembla que han descobert la sopa d'all amb el cas Ségolene Royal, a l'Estat Frances ja fa temps que la presència femenina -en el lideratge polític i l'activisme social- és un fet real.
Em preocupa que una bona notícia per la política i per el sentit de les aspiracions del feminisme (el fenomen Royal), es representi i es presenti mediàticament com un producte estètic i un esclat de salsa rosa a escala parapolítica.
Una vegada ha estat designada, la senyora Royal, es converteix en matèria d'anàlisi exhaustiu sobre la seva suposada bellesa, elegància, timbre de veu i caràcter. El debat del model social, les alternatives de fons i altres lletres menudes passen a la darrera línia. La paradoxa del cas rau en que sí una dona despunta políticament, el debat posterior ja no estriba en aquest fet sinò en tot l'arsenal de tòpics parapolitics destinats a la matèria populista i a les consideracions estètiques. Vull dir que, quan un home obté el nivell de poder o de pre-poder d'una dona, el debat parapolític no arriba als nivells del que obté la dona (només cal observar el tractament parapolitic del cas Royal a la premsa de tota mena, aquest cap de setmana, amb una tendència papanatística absorvent).
Sembla que la designació de la Royal, dona socialista, no s'enten sense una consideració conjunta entre personatge i "bellesa". La qual cosa pressuposa la consideració de que les "exigències" i el perfil estètic de les dones marquen el debat més enllà de l'anhelada i justa equitat de genere o de sexe.
Un exemple d'aquesta discriminació positiva estètica la trobem a la pròpia classe política francesa que, des de fa anys, ja compta amb diversos casos de dones "amb poder" o que aspiren al poder (dins del partit o a diversos nivells administratius) i que no han estat tractades, com la Royal, en termes propis de la revista Vogue. Em refereixo als casos de les senyores Marie-George Buffet, Dominique Voynet, Arlette Laguilier o Susan George, liders (en certa manera, doncs, "amb poder") del Partit Comunista, dels Verds, de la trotskista Lligue Ouvriere o del moviment sociopolitic Attac. Només observant les fotos de dalt comprendrem que la discriminació estètica, posterior a la normalització representativa, s'ha aplicat a la perfecció. Em temo, doncs, a la vista de la França emergent, que no només comptarà el fet de "ser dona". S'ha de ser, especialment, "guapa" com a valor (?) afegit. Dit això, vagi un triple desig: Que la Royal galvanitzi el vot d'esquerres per una presidència millor, que trituri al Sarkozy i que les esquerres plurals (dirigides totes elles per dones) puguin reviure programes comuns i altres fites de normalització i progrés. I que la premsa política parli una mica de política. Una mica. "Qualcosa di sinistra!".
Ara, com sempre, esperem que les notícies franceses facin un efecte dominó en la normalització del personal polític del nostre pais. Chacón, Camats, Simó... qui sap!
12 comentaris:
Et recomano un article de l'Obiols al periódico aquest cap de setmana. Segons explica els oponents a la Royal van fer alguns cometaris misògens que resulten gairebé increïbles en un país com França que sempre ens ha donat una imatge de modernitat.
ya hacía unos días que me leía con la mosca en la oreja el rollo este de si la Segolene Royal es una candidata o una candidata guapa y en estas que llega Tati y me resuelve el debate con este artículo digno de análisis por varias consideracions, la primera a tener en cuenta es que la necesidad de que la mujer adquiera un rol normal en la politica se haga realidad sin recibir un trato distinto del hombre, la segunda cosa sería que tal como observa Tati, resulta ser que cuando una mujer adquiere relevancia politica los medios de comunicación se meten a concursos de belleza y descolocan el hecho real. la pregunta es doble en el caso contrario ya que imaginemos un hombre candidato que se destaque de és su belleza y no su discurso. Una mujer politica tiene, sin embargo, el handicap de pasar una segunda prueba que la coloca en régimen de excepción: la prueba de la imagen. Haces bien, autor del blog , en poner fotos de otras líderes de izquierdas francesas que por doble handicap padecen discriminación en primer lugar por izquierdosas y en segundo lugar porqué según el "Canon de belleza" no resisten una sesión con la mediática Segolene. Nuevamente vemos como se frustra la normalización de la participación política de la mujer con materiales masculinos de resurso habitual. Y por último, vaya putada para las izquierdas si resulta que el sector obrerista o más izquierdista del PSF resulta mal representado por un hombre como el camaleón Fabius y cuando las ideas más tipo Tony Blair residen en el programa de la señora Segolene. No se, me atrae más la señora del Partido Comunista aunque no brille como la Segolene por lo menos se lo que vende
Paccius, m'agrada que algú recordi l'Obiols, un referent intelectual d'un PSC que ja no existeix (ni crec que torni a existir).
Marian, veig que l'article suscita reaccions similars, senyal de que l'artefacte politica-premsa està cada vegada més sintetitzat. Tal vegada estem davant d'un nou subjecte combinat de premsa i política que nodreix una dialèctica de falsa confrontació gremial al servei d'una apologia de l'statu quo, del present inamobible i de les xarxes d'hegemonia més evidents. Exemple casolà: La Vanguardia, la seva particular semaforització de la politica, la seva pinça amb els poders financers i la seva influència perpètua en l'ordre fort i els grans lideratges.
Lo peor de todo es que el tandem política-prensa (poder/medios) no mide con el mismo rasero todos los aspectos de la realidad que analiza si no que se mueve por criterios marcadamente ideológicos.
Tratan de distorsionar el imaginario colectivo en función de sus intereses.
No conozco la realidad política francesa como para saber si en este caso han buscado el descredito de la mujer frente al hombre o el credito de la feminidad y la belleza, pero no creo que al capital y sus voceros se les caigan los anillos por utilizar conceptos e ideas propias de la izquierda (debidamente vaciados de su contenido) para conseguir sus objetivos.
Muchas veces nos dejamos engañar por el señuelo de las formas mientras el fondo pasa desapercibido. Al final ha sido la candidata menos izquierdista la que ha arrasado y se ha echo con el control del PSF. Habra que pensar si los medios han conseguido o no su proposito.
El capitalismo suele ir un par de pasos por delante de lo que nos muestra y de lo que nos imaginamos.
Sens dubte, amic "caverna", el tema està en que es tracta de constituir una alternativa socioliberal a la "Blair" en clau francesa. La millor manera és adobar la trama d'hegemonia cultural (mediàtica, simbòlica, discursiva) i que aquesta derivi tot el debat a la zona estètica i des d'aquest punt es pugui emetre una pulsió informativa híbrida, el que anomenem "parapolitica".
Un fet important (que la lider sociata, sigui dona) esdevé, acte seguit, una variable del tandem que tú menciones, el tandem poder/mitjans, i l'artefacte aconseguit tripula un debat propagandistic sense la sustància o el moll de l'os de l'alternança: el programa, la seva articulació gubernamental, les complicitats socials necessàries, els punts de fractura amb la dreta... etc.
Ser critic representaria doncs, celebrar l'aire fresc que porta una dona-candidata i al mateix temps dirigir una mirada observadora a la parafernàlia masclista d'uns mèdia ocupats en les gracietes estètiques i en "fer com qui no sap" que també són part integrada i decisiva de la política.
D'acord "caverna" ! Esperem, però, la reacció conjunta o dispersa de l'esquerra francesa. De PCF, Les Verts, LCR, altermundistes-Bové, Attac i tutti quanti. No fos cas que la divisió de tots, estètica i política, portés a Sarkozy al palau de L'Elisi!
Si us plau, aquest blog no admet la cadena d'insults explosiva del senyor que ha escrit darrerament. Per aquest motiu he esborrat el seu missatge i li aconsello que destini els seus esforços a altres modalitats i mitjans d'informació.
Si les discrepàncies sobre urbanisme i tripartit són les que vos expliqueu, això no hauria de comportar calumnies personals i col·lectives dignes del més pur estil COPE en versió catalana.
pues a mí las mujeres en política me dan repelús y eso que yo soy mujer
no fotis! el que cal és que homes i dones competents es mullin, i si les dones ho fan, per què no?
Votadora, mujer, deberías matizar por qué tienes en tan baja estima a tu propio género, o si es la política la que merece tu reprobación, o si son quizás ambas cosas... Votadora sácanos de dudas!
una versió a tenir en compte quan es parla amb massa facilitat de les emancipacions emergents i òbvies. D'acord company.
Publica un comentari a l'entrada