QUALCOSA DI SINISTRA (2a PART, LA BANDA SONORA)

Alguna cosa d'esquerres, qualcosa di sinistra, aniria bastant bé quan el que impera és un discurs estratosfèric amb subjectes polítics imprecisos i extrasocials, enteses que no s'entenen, progressos que no progressen i nacions que determinen una uniformitat de destí (sense destriar el blat de la palla).
Ahir escoltava In Live a Premià de Mar, l'exconseller Salvador Milà (parlamentari in pectore) del grup ICV-EUiA. El Salvador parlava clar sobre les dificultats fàctiques que tenim les esquerres per afrontar el model de territori, per molta Entesa que tinguem. Intentava explicar que la nostra oposició a la Molt Alta Tensió o al 4r cinturó no és un caprici estètic o estrictament ambientalista. Aquest parell d'afers, defensats amb ungles i dents per el senyor Montilla (el president que s'autoanomena "humilt servidor" del país), són peces fonamentals per consolidar el model de creixement auspiciat per la trama decisiva de poder econòmic d'aquest petit país: Caixes, Cambres de Comerç, grups mediàtics (Godó, off course!) i la sociovergència real i paral·lela que els marca sense fisures. Tot plegat emprenya i l'exconseller ecosocialista, desfermat, així ho explicava. Aquest blogger porta uns dies d'excepticisme militant i, abans que derivi en una patologia irreversible, aprofito els dies de cel britànic i temperatura desconcertant, per surcar les carreteres maresmenques amb músiques industrials dels anys setanta, del rock combatiu, tenebrós i sorollós de les ciutats fantasmagòriques de Leeds i Manchester. Recupero sonoritats dels meus vint anyets passats, amb discos de A Certain Ratio -cliqueu el seu web: http://www.acrmcr.com- i de Gang of Four -el seu web és: http://www.gangoffour.co.uk/ Com diria un vell punkie, Salvador Espriu: "Amb música ho escoltaries millor"(El caminant i el mur). Ara està de moda l'Espriuet !

QUALCOSA DI SINISTRA!

El megafonista barbut de la fotografia és el director de cinema italià Nani Moretti (autor d'obres de refèrencia del nou cinema europeu com Caro Diario o Aprile). Precisament a la pel·lícula Aprile, Moretti, fent de protagonista real del film, s'esvera (amb raó) davant d'un aparell de TV quan s'emet un debat de candidats dels anys 90 i apareix l'exlider del PDS (excomunista i ex tantes coses) Massimo d'Alema. Moretti, indignat, ja no demana que es facin coses d'esquerres, es limita desesperadament a demanar que es "diguin coses d'esquerres" (qualcosa di sinistra).
Ahir, diumenge, apareixia a El País un excel·lent article del filosof i escriptor Rafael Argullol, on l'autor reclamava dir les coses per el seu nom. En aquest cas, aquest filosof de passat filomarxista (escola Sacristán) i de trajectòria especialment eclèctica, demana que es restableixi el nom del que avui és "innombrable", és a dir que el sistema vigent global té un nom i aquest és senzillament Capitalisme.
Cal una reconstrucció del patrimoni cultural, simbòlic i ideològic de les esquerres (no només de l'esquerra convencional o de partit, també dels independents que "rondinen"). Si bé cada volta és més agosarat definir les polítiques possibles sota l'epítet "d'esquerres", també és dur haver d'imprimir més llenguatge i dir "coses d'esquerres", per generar cultura antagonista, per definir el material sensible en termes de classe o d'ubicació social.
Quan Moretti demana "qualcosa di sinistra", l'Argullol posa el nom a la cosa o Cedric Jameson insisteix en que l'assignatura pendent de l'esquerra és la lluita del discurs; aquests tres (entre mil) el que estan fent és posar l'agulla damunt del vinil i retroactivar el fil roig. Naturalment que "els fets" són més importants que "les paraules", però, malgrat les aparences no és aquest el debat. Concretant encara més, penso que el debat de l'esquerra que vol ser transformadora s'ha de centrar en el seu paper davant l'estat. Negri i Hard descriuen una esquerra sociopolítica "a favor, en contra i més enllà de l'estat". Penso que aquesta ha de ser la substància estratègica del canvi.
A Catalunya, les esquerres tenen objectius immediats comuns i divergències generals de tota mena. El repte concret d'ICV-EUiA, com a coalició que vol vertebrar una certa idea d'espai alternatiu, ha de ser un "més enllà" de la "governació" possible. L'esquerra transformadora quan governa no pot oblidar que la substància i el projecte, la causa que empeny, ha de ser la transformació social. Governar és part d'un projecte i no és "el projecte". Com tampoc les grans decisions d'estat són "la decisió" final.
La micropolítica, d'escala variable, mereix ull crític. La micropolítica (i la correlació d'esdeveniments en xarxa) evidencia un enorme factor constitutiu de transformació social. Quan es fa seguidisme en temes micropolítics decisius es fa massa evident que la "lluita del discurs" (el "qualcosa di sinistra" morettià) trontolla. Exemples: Això d'empassar-se el gol i no salvar el patrimoni historic i la projecció constitutiva sociocultural que representen Can Ricart o callar davant la clausura de l'experiència de la fabrica ocupada per el col·lectiu La Makabra. Per no dir-ne de més grosses, com ara que el nou president de l'Entesa "de dos" (govern "de tres") declari que el 4r cinturó "va endavant" o que la MAT es farà. Aquest casos han de significar un posicionament "de discurs" i una pedagogia per l'esquerra transformadora.
Jo penso que governar és molt important i que "fer-ho bé" és un repte de maduresa. D'acord. Ara bé, l'esquerra que s'agrupa dins de la coalició d'ICV-EUiA, ha de fer discurs, generar model i atendre les micropolítiques de cada dia. Aquesta esquerra s'hauria d'adreçar i hauria d'atendre els espais on no hi arriba la política i que, sovint, quan aquesta hi arriba, en fa estralls. Caldrà aprendre a ser a ser equilibristes i lúcids, governants i corresponsables, però -el més important-, haurem de ser portadors de discursos i pràctiques diferenciades i compromeses amb el sentit històric de cada subjecte de canvi, per petit que sigui.
Nota 1: A la xarxa de blogs hi ha un blog proper a la nostra coalició, interessant i crític: http://qualcosadisinistra.blogspot.com/
Nota 2: Aquest debat enllaça amb l'espectre marxista al blog Premià de Marx, el podeu consultar clicant: http://premiademarx.blogspot.com/

Un altre dia es pot encetar el debat entorn del concepte de transformació.

EL CAS "REMACHA" : MÚSICA PREMIANENCA I FERROCARRILS

El primer senyor, començant per l'esquerra, que apareix a la fotografia és Miguel Angel Remacha. Aquest senyor és el nou responsable del servei de rodalies de la Renfe. Fins aquí, doncs, no sembla que això sigui una matèria natural d'aquest blog. Ara bé, Remacha és un premianenc amb passat musical. Què representa Remacha en el marc de l'escena musical premianenca dels anys 70-80's? Senzillament, que l'actual superintendent dels trens de "sercanies" era el baixista de la banda de ball premianenca Quintanilla Fri & No Me Olvides. El line up d'aquesta banda estava format per el propi Cap de Rodalies al baix fender, el saxofonista Lozano, el teclista Laureano, el baterista Pere, el guitarrista Joan Aniceto, el cantant Esteve Genís, el timbaler Ramonet 77 (el mateix que ara m'acompanya a la ràdio), el flautista i saxofonista Joan Roca, la clarinetista Montse Roca i, ocasionalment, la corista Herminia. Entre altres ocupacions sonores, l'actual Cap de Rodalies va ser un dels pioners de la sonorització festivalera i va participar a la gestació de Ready (un clàssic dels altaveus d'envelat). A banda de contribuir a la millora de les millorables rodalies, el passat musical del Miguel Ángel Remacha pot incidir en la supresió dels ritornellos i bucles sonors que funcionen en algunes unitats dels nostres ferrocarrils. A vegades la música no ajuda a captar el despertar del dia o la caiguda del capvespre. Bona sort Remacha! Que la música inspiri la teva nova responsabilitat!

FRANÇA, DONA I LIDERATGE POLITIC A DEBAT

Tot i que els "mèdia" sembla que han descobert la sopa d'all amb el cas Ségolene Royal, a l'Estat Frances ja fa temps que la presència femenina -en el lideratge polític i l'activisme social- és un fet real.
Em preocupa que una bona notícia per la política i per el sentit de les aspiracions del feminisme (el fenomen Royal), es representi i es presenti mediàticament com un producte estètic i un esclat de salsa rosa a escala parapolítica.
Una vegada ha estat designada, la senyora Royal, es converteix en matèria d'anàlisi exhaustiu sobre la seva suposada bellesa, elegància, timbre de veu i caràcter. El debat del model social, les alternatives de fons i altres lletres menudes passen a la darrera línia. La paradoxa del cas rau en que sí una dona despunta políticament, el debat posterior ja no estriba en aquest fet sinò en tot l'arsenal de tòpics parapolitics destinats a la matèria populista i a les consideracions estètiques. Vull dir que, quan un home obté el nivell de poder o de pre-poder d'una dona, el debat parapolític no arriba als nivells del que obté la dona (només cal observar el tractament parapolitic del cas Royal a la premsa de tota mena, aquest cap de setmana, amb una tendència papanatística absorvent).
Sembla que la designació de la Royal, dona socialista, no s'enten sense una consideració conjunta entre personatge i "bellesa". La qual cosa pressuposa la consideració de que les "exigències" i el perfil estètic de les dones marquen el debat més enllà de l'anhelada i justa equitat de genere o de sexe.
Un exemple d'aquesta discriminació positiva estètica la trobem a la pròpia classe política francesa que, des de fa anys, ja compta amb diversos casos de dones "amb poder" o que aspiren al poder (dins del partit o a diversos nivells administratius) i que no han estat tractades, com la Royal, en termes propis de la revista Vogue. Em refereixo als casos de les senyores Marie-George Buffet, Dominique Voynet, Arlette Laguilier o Susan George, liders (en certa manera, doncs, "amb poder") del Partit Comunista, dels Verds, de la trotskista Lligue Ouvriere o del moviment sociopolitic Attac. Només observant les fotos de dalt comprendrem que la discriminació estètica, posterior a la normalització representativa, s'ha aplicat a la perfecció. Em temo, doncs, a la vista de la França emergent, que no només comptarà el fet de "ser dona". S'ha de ser, especialment, "guapa" com a valor (?) afegit. Dit això, vagi un triple desig: Que la Royal galvanitzi el vot d'esquerres per una presidència millor, que trituri al Sarkozy i que les esquerres plurals (dirigides totes elles per dones) puguin reviure programes comuns i altres fites de normalització i progrés. I que la premsa política parli una mica de política. Una mica. "Qualcosa di sinistra!".
Ara, com sempre, esperem que les notícies franceses facin un efecte dominó en la normalització del personal polític del nostre pais. Chacón, Camats, Simó... qui sap!

LLUITA DE CLASSES A ESCALA LOCAL

Ahir, al ple municipal, van passar algunes coses noticiables. Hi ha dies que prefereixo pensar-les en clau marxista. Per això avui recomano que cliqueu el blog espectral de l'alter ego d'en Jacques Tati, i contempleu les invectives anticapitalistes del soterrani intempestiu premianenc (amb música de Jazz).
Cliqueu aquí mateix: http://www.premiademarx.blogspot.com

HORES DECISIVES, ENTESA DE DOS, GOVERN DE TRES

Apostar de bell antuvi per un govern d'esquerres (quan no ho proclama ningú més) i reeixir-ne al primer intent, té els seus avantatges i els seus inconvenients. Mireu el Joan Saura, assegut damunt d'una pilota i escrutant l'horitzó d'una força política (ICV-EUiA) ascendent i decisiva i, al mateix temps, menystinguda i desenfocada.
La trona buida de l'altra fotografia és com la vicepresidència segona del govern, del tot merescuda, i del tot manllevada (a Palau, la vida és així. Al més sorollós li dónen premi i al que toca amb sordina li ensenyen tarjeta roja). Comença, l'era de l'Entesa(?), l'era del que haurà de ser el Govern d'Esquerres(!)
I ara, una reflexió de l'equilibrista marxista-lacanià Slavoj Zizek, sobre la proximitat del poder i les passions humanes:
"En un vínculo social, los afectos (el odio colectivo, el amor a un lider, el pánico y otras pasiones) también engañan, excepto la angustia que aparece cuando experimentamos el hecho de que el trono está vacío; entonces ¿Es el entusiasmo el opuesto a la angustia? ¿O se trata simplemente de que en la relación entre la angustia y el entusiasmo, en el entusiasmo el objecto se mantiene a una distancia adecuada, mientras que la angustia aparece cuando está demasiado cerca".
S.Zizek. Visión de paralaje. 2006

ESTANISLAU VERDET: LLEF! NORD ENLLÀ DE LLEFIÀ

Un cop confirmat per el mateix artista i per la seva manager maresmenca, podem confirmar un gran "event" musical: L'efecte Estanislau Verdet s'acosta a la vila de Premià de Mar. L'honoris causa del lletgisme la clavarà en directe al programa de ràdio Premià Sound System...totes les agendes necessiten aquesta informació. Internet facilitarà la seva audició a escala planetària i el blog de l'equip Stereo2 en farà puntual i ampliada informació sobre la personalitat de l'artista. Així doncs:

Llef!

http://stereo2soundsystem.blogspot.com

Música més enllà del govern

Després de llegir aquest text, no us oblideu de clicar aquesta adreça:
http://www.stereo2soundsystem.blogspot.com

Aquest cap de setmana tenim la 5a Fira Internacional del Disc i sembla que es respira un boom vinílic per sotaterra. Ja pot canviar el món tecnològic. Els de pedra picada punxem discos de vinil (i ho fem sense desafiar els avenços de cada dia).
Ahir escoltava a casa uns vinils de Gang of 4, de Talking Heads i de China Crisis. Fins i tot aquests tres casos, arquetípics de l'after punk dels darrers 70's i primers 80's, sonaven a memorabilia. L'audició vinílica anava precedida d'una potent sessió d'una banda totalment reivindicable dels anys 70 i 80: A Certain Ratio!
Les meves sessions musicals són rituals i ceremonials. Es selecciona la prestatgeria. Trio l'estil. Estiro amb dos dits el disc escollit. Manllevo la bossa. S'escolta la remor del plàstic interior. Miro fixament l'etiqueta central del vinil, els surcs, les taques, la pols. Premo la botonera del plat. Fixo l'agulla. Instants enigmàtics. Sona la fregidora. Sona la música. In to the Groove!
Gang of 4: Grup de pop industrial britànic. Música militant. Lletres incendiàries. Maneres punk. Més tard, el doble vinil dels Talking Heads en directe amb sessions de la primera i de la segona etapa de la banda de David Byrne. Art Pop! Acabo amb China Crisis. Els recordo a Studio 54 de teloneros dels Simple Minds. Crec que va ser l'any 1983! Quin pop més invencible: Working with Fire and Steel!
Sovint penso en les bandes sonores imaginàries que permet aquest objecte perfecte i universal. Tot i el plastic negre, m'he acostumat als cd's. També. Això sí, em deixa indiferent, -de moment-, tot això dels iPots, arxius i altres andròmines. Existeixen i s'expandeixen. No ho puc negar. Ho celebro. Celebro que es pugui accedir massivament a la música i ja està. Avui, però, em toca fer el meu homenatge, com cada dia, al producte rodó, perforat, surcat, etiquetat i misteriós. Cada moviment del ritual pressuposa un nou enigma.
Ben aviat visitaré Anglaterra i, com faig sovint quan hi vaig, em deixaré el cor als carrers de Brighton. La seu de tantes històries de pop, de rock, de mods, de rockers, de romantics, de rebels fracassats.
Working with Fire and Steel!

Una acotació política final: als USA recula Bush, a Nicaragua guanya el neoSandinisme i a Oaxaca les classes populars planten cara als poderosos. I a casa nostra governarà el centre-esquerra, no ens enganyem, "el centre-esquerra" (que vol dir centre+esquerra, socialdemocratitzats i, malgrat tot, necessaris)

HABEMUS TRIPARTIT SENSE TRIUMVIRAT?

Ostres! Habemus tripartit. Comencem la setmana amb bon peu. Cal que aquest segon tripartit reflexi la nova correlació de forces interna. President Montilla i vicepresidents primer i segon Carod i Saura. Em sembla molt bé que s'hagi començat per pactar un protocol de relacions. Ara toca allò de consensuar un programa amb importants arestes de model territorial i de desenvolupament. Toca, també, oferir un govern tripartit i un triumvirat dirigent a la justa mesura del que aporta la crescuda ecosocialista. No és bo que es presenti com un acord entre les direccions del PSC i d'ERC. És cosa de tres. ICV-EUiA ha pujat i ho ha fet defensant aquest govern en temps de crisi, en temps de campanya i en temps de negociació (i en temps de futur!). Avui, a la gent de l'esquerra verda i roja, ens escau allò de la moderada satisfacció. Si tot evoluciona "tripartidàriament" bé, potser demà ja parlarem de satisfacció, compromís i altres adjectius. Habemus tripartit...i com a la vella Roma: Que hi hagi TRI-umvirat!

DEBAT OBERT AL BLOG DE JACQUES TATI

TELEX DE DARRERA HORA (MOLT BREU)
Ja tenim els números.
Majoria d'esquerres.
Divagació dels de sempre.
Pressing dels poderosos per la sociovergència.
Hi haurà show "ciutadà" assegurat, via transversalment espanyolista.
En Mas pot ser president.
En Montilla també.
ICV-EUiA ha crescut en vots, percentatges i escons.
Som-hi nois i nòies!

COMENTARI A PEU DE FOTOGRAFIA:

Els sis papanoëls del brindis, com podeu suposar, són els sis caps de llista. El sisé "papanoël" és el candidat superdemocràtic i supercosmopolita del partit dels "Ciudadanos". Com podeu observar, aquest nou element va ben abrigat després d'una temporada a l'intempèrie. Només que fem una petita aproximació al "Matrix" universalista dels Ciudadanos, és fàcil identificar un "real" espanyolista. La millor manera de reduïr la preeminència del fet identitari en la vida col·lectiva, passa per visibilitzar les mil dimensions del fet social. I això no vol dir "deixar de ser res". No pas, com fan els Ciudadanos, accentuant encara més el Matrix de l'universalisme declaratori (que escamoteja un espanyolisme etern i, també, "universal"). Mireu, jo soc una mica clàssic, i crec que les dretes (com les esquerres) encara existeixen (per no parlar de les sempre "universals", diferències de classe).

PREMIÀ DE MAR, ELECTORALMENT PARLANT:

Visiteu el blog de la Coali... força verda i roja! Cliqueu ara i aquí:

http://www.coaliciopremia.blogspot.com

i si voleu rebre la salutació del mestre Karl Marx, premeu aquesta:

http://www.premiademarx.blogspot.com

Dedicat a "El Guti".