03 de juny 2010

CIUTATS IMAGINADES, CIUTATS AMB BANDA SONORA



Glen Branca...Mister Orchestra/Guitar










Bill Laswell...Sonic Youth...Arthur Russell... NYC Noise!

  • SOUND SYSTEM 285 CLICA EL NOSTRE BLOG...


    RÀDIO PREMIÀ, DIMARTS 8 DE JUNY

    tocarem la fibra sorollosa de la ciutat de Nova York en el tombant de la dècada dels setanta. Aquell període va oferir una confluència de les arts alternatives més variades en una escena totalment invectiva i expeditiva. Dels més coneguts d'aleshores com Talking Heads, Television o Patti Smith n'hem parlat sovint al programa. Avui destapem els àlbums de la Soul Jazz Records dedicats al combustible sonor de l'art-rock i del soroll ballable i experimental. L'alè de l'escena del Noise va fixar els paràmetres de la nova era del ritme i la creació soterrània global. Ens estrenyem el cinturó i ens orientem a la New York Noise Scene.


  • DIMARTS... intentarem interseccionar la sonoritat avantguardista de NYC dels anys 79/80 amb un passi imaginari de fotografies de Robert Frank...

  • podeu clicar el catàleg....

    Robert Frank News - The New York Times

    - [ Tradueix aquesta pàgina ]
    14 Dec 2008 ... News about Robert Frank. Commentary and archival information about Robert Frank from The New York Times.
    topics.nytimes.com › ... › People › F - Còpia en memòria - Semblants
  • Imatges sobre robert frank new york

    - Informeu de les imatges
  • 01 de juny 2010

    PROU IMPUNITAT



    Prou impunitat.
    Dissabte 5 de juny.
    17.30 hores
    Manifestació a
    Barcelona.
    Jardinets de Gràcia.


    24 de maig 2010

    CRÒNICA I COMENTARIS DELS FETS: l'ASTRE (*) ÉS UN COMETA QUE S'ACOSTA A PREMIÀ DE MAR(X). INTERSECCIONS FUTBOLÍSTIQUES I MUSICALS


    Aquest cap de setmana s'ha celebrat la desena edició del Primavera Sound S.A. Un festival de moda farcit d'escenaris, sponsors, codis de barres, caixers automàtics, controls de seguretat, prohibicions, normes internes a la mesura dels patrocinadors i una sonorització espantosa. Aquesta convenció de marques ha tingut lloc a la deixalleria termonuclear de l'antic Fòrum de les (in)cultures. Amb una visita com la del darrer any ja en vaig tenir prou per contemplar l'abast del deliri. En el fons, els concerts de Cristina Aguilera o Bisbal no plantegen impostures indi-tendecials com les que perpetra aquesta proposta de supermercat "gat per llebre".
    A comarques, però, la vida musical ha viscut altres esdeveniments... La foto superior ens mostra un grup de Rude Boys jamaicans a la pista de ball del centre cívic de Premià de Mar. Un bon senyal. Els fotografiats no van anar al Primavera Sound S.A.




    Darrera hora


    L'astre del rocanrol va actuar en el soterrani del centre cívic de Premià de Mar(x) la nit del 29 de maig de 2010. "Els fets del centre cívic" -així es coneix a partir d'ara aquest epifenomen- anaven precedits d'una jornada calenta al mateix local. Hores abans de l'esdeveniment, un nombrós grup de membres de la Quarta Internacional estaven reunits a la sala del pis de dalt del prestigiós colisseu cultural premianenc. No és broma. L'ambient s'anava carregant. Després d'un sopar a la plaça, els seguidors de l'Astre s'adreçaven al Palau de la Cultura Premianenca per presenciar en directe una de les etapes més anhelades de la gira mundial del Princep del Rerepaís, del Totem del Sotabosc, en Quimi Portet !. Així fou com, il·luminat i ben acompanyat, aparegué la figura astral del Bard de les Fagedes. Portet va estar directe, comunicatiu, compromès amb el medi ambient, adaptat a un públic interclassista dominat per càrrecs, monjos, capellans, banquers i constructors. Enmig d'aquest akelarre classista, l'astre tingué unes paraules emotives dedicades a la gent del Premià de Marx (blog germà del que ara esteu remenant) i, acte seguit, s'endinsà en un infern de llum roja i ardent. El concert, impecable, fou una comunió en tots els aspectes. Respirar l'alè de l'astre dins d'una capsa petitona és un bon senyal pels que anem necessitats d'espiritualitat. Portet va clavar un magnific concert en una dependència municipal amb aspecte d'hospital que, inversemblanment, es va veure transformada en un cabaret fosc digne de la Dimensió Desconeguda. Premià és així. Els mar(x)istes del mar i del bar Marina ho podem testimoniar. Gràcies astre.

    S'ADMETEN COMENTARIS
    I VALORACIONS DEL CONCERT
    (L'ASTRE HO LLEGIRÀ)...



    Aparteu les criatures !

    Dissabte 29 de maig: Arribada a Premià de Mar(x) de l'astre. Les coses clares. Per primera vegada entre nosaltres, l'astre.

    Quimi Portet (l'astre *) en directe
    a la dimensió desconeguda.


    En el marc incomparable del lletgista Centre Cívic. A les 22.30 hores.
    Els Amics d'Alan Smithee enviarem un escamot amb els papers en regla.
    La millor alternativa al monstre del Primavera Sound S.A. ( i mira que m'agradaria veure The Fall, Pixies o Pavement, ostres! ).



    ... i ara parlem de pilota i partitura...



    West Ham United: Salvada la temporada,
    un any més a la Premier League! Endavant Hammers! Amunt els martells!
    Al vell Upton Park continuarà
    la festa del futbol de barriada.
    Ni un sol rastre de Mourinho al nord del Tamesis.






    Heus aquí tres casos d'intersecció musical i futbolística: Un LP que recull cançons del llegendari West Ham de Bobby Moore, la coberta del primer disc dels divertits The Housemartins amb un títol contundent (Hull 4, London 0) que al·ludeix a un suposat xoc entre el modest Hull City i un imaginari London i, per acabar la sèrie, la portada del doble recull dels dos primers discos de Pink Floyd, A Nice Pair, amb equip de futbol degudament retratat.
    El món del futbol -esport que poc té a veure amb allò que practica un tal Mourinho- ens planteja interseccions amb el món de la música. El futbol -bàsicament britànic, la resta és imitació- manté una bona relació amb el món del vinil. El millor equip del East End resulta que és el West (West) Ham. Els Hammers han acabat una dificil temporada a la Premier League i continuaran per pels a la divisió d´honor de la millor lliga del món. Des del Submarí Seaview, llancem un petit homenatge al West Ham United. Precisament ara ens arriben informacions de que el nostre entranyable Thierry Henry pot fitxar per aquest meravellós equip de barriada proletària i combativa. Si aquest fitxatge va endavant, ja podem cantar victòria i celebrar una nova intersecció màgica entre Barcelona i Londres, passant per Paris. Aprofitem aquest moment de mourinhades i antifutbol florentinàire, per retre homenatge als Hammers de Londres. Un equip entrenat per Zola -cognom literari- i, qui sap, pilotat per l'elegant i noble Henry. Upton Park està d'enhorabona, continuem a la Premier i esperem visites blaugranes.

    Per acabar el maxi-post futbolero, heus aquí una recomació del nostre amic Gerardo Fogerty... la coberta del primer disc de la banda anglesa The Wedding Present. Les coses clares i el respecte degut a la figura de George Best, davanter irlandès del mitic Manchester United dels anys seixanta. El màxim de les interseccions futbolístiques i musicals. El malaurat Best va coincidir amb Sir Bobby Charlton a les files del Unided. El nostre blog no és amic d'aquest equip. Farem una important excepció i un exercici de memorabilia en tota regla. Corrien els anys seixanta i recordo molt bé el cas excepcional d'un company d'escola, el vilassarenc Rodón, que tenia un equip de carrer a Vilassar de Dalt que s'anomenava Manchester Unided de Vilassar de Dalt. M'explicava aquell company que el pare d'un dels seus amics havia proporcionat samarretes del ManU a una colla d'amics del seu fill i que jugaven des de Vilassar de Dalt a ser el Manchester United. A l'escola dels Hermanos parlavem de Bobby Charlton i, sobretot, de George Best. Best era Beatle Best. Un mite musical i esportiu que ara ens arriba recordat en aquesta portada pop. Gràcies Fogerty!

    19 de maig 2010

    EXILI A LA GRAN VIA



    Els diaris i les revistes de tendències (papanatisme expres!) ja comencen a parlar de la reedició remasteritzada i ampliada del doble disc stonià Exile on Main Street. A bombo i plateret s'anuncia aquest llançament i des del submarí Seaview ens posem directes a la feina. Em sembla molt bé que la societat anònima Stoniana ens presenti aquesta novetat. Sempre és millor rememorar i gaudir "a tot gas" d'aquest treball imprescindible que haver de presenciar la decadència dels dinosauris. M'aturo en el tema de les decadències pensant en casos com el dels Stones que, practicament des dels anys vuitanta, s'arrosseguen com poden en un registre AOR molt allunyat de les seves millors intervencions. Tot i això, posat's a parlar de l'AOR, els Stones com a mínim aporten una certa radioactivitat al para-musical mainstream de cada dia. Ja li agradaria a un tal Bruce Springsteen -definivament repetitiu- aportar un gram del que es salva del titanic stonià.

    A la foto de dalt teniu la banda A de la coberta i aquí sota hi teniu la banda B.

    Tanquem l'apartat del negoci i anem al tema que ens ocupa. En clau premianenca i adolescent, parlar de l'Exile on Main St. és renuntar-se a l'any 1972. Aleshores els primers discos començaven a fer forat a les prestatgeries d'aquest que us escriu això -tretze anyets- i el Exile es posava en marxa i anava de casa en casa (com el Led Zeppelin IV, el Machine Head de Deep Purple, el Paranoid de Black Sabbath, el E Pluribus Funk de GFRailroad o el Pendulum de la CCR, discos del període 69-73, collita de grans vinils i de desfici dinosàuric). Amb aquestes coordenades espai-temps, imagineu-vos el fet d'escoltar i parlar de l'Exile al bellmig del pati de l'escola dels Hermanos de La Salle...Ara ja entenc què volia dir quan vaig deixar el col·legi al·legant que s'aprenien més coses al carrer. La culpa (i la sort!) era d'aquestes lliçons caigudes de la gran Universitat del Rock & Roll. Francament, amb aquests discos a l'orella, la cosa no estava ni per aprendre arrels quadrades ni per haver d'aguantar les mirades (i tocades) d'aquella colla de frares amb pitet i de professors d'extrema dreta clamorosament incults. Afegiré que aleshores, com sempre, un era prou distret i incapaç de mantenir una mínima atenció acadèmica. Tornem a l'exili sonor. Tornem, també, a les imatges de Exile on Main Street.


    La reedició del E.O.M.St. permet fer algunes pràctiques de fetitxisme cassolà. Per exemple: Per fer aquest articulet, desplego el doble àlbum original damunt la taula i observo totes les fotografies que el configuren. Mireu la coberta, la portada i la cara del darrere. Mireu quin goig en blanc i negre! Un doble àlbum amb desenes de fotografies visibles (els CD's les redueixen i els arxius MP3 senzillament les invisibilitzen). Un doble àlbum amb doble calça interior farcida de material gràfic, informació i una petita mostra de color aportada per el logo d'Andy Warhol.


    L'art gràfic de E.O.M.Street és obra i miracle d'un dels grans fotografs de tots els temps: Robert Frank. El concepte fotogràfic de Frank ens mostra un collage descomunal de materials vinculats a les sessions d'estudi arran de l'enregistrament del disc a la costa francesa i a una àmplia col·lecció de freakologia (en el millor sentit del terme) i cultura popular (en el sentit únic que mereix aquest altre ditxòs terme). En la línia de la vastíssima obra de Robert Frank, el disc stonià em porta, doncs, a una vindicació apassionada d'aquest artista. Aprofito l'ocasió per fer una repassada molt breu a la seva obra i per recomenar la seva presència simultània a l'audició renovada del millor doble disc de R&B de tots els temps. Una bona manera d'interseccionar les imatges de Robert Frank amb la gran època dels Rolling Stones de Mick Taylor (aquest, aquest! Aquest nom, ben recordat, sortit de l'escola de John Mayall i especialitzat bluesman al servei de Ses Majestats Satàniques).


    Aquí dalt teniu incunables de Robert Frank. Aquí baix teniu un autoretrat del mestre.



    "¿Recuerdas haberte molestado por alguna de las críticas negativas de Exile cuando salió?.

    OH, yo veo todas aquellas como una maravillosa colección de equivocaciones. Cualquier tío que me entrevistase y hubiera escrito una de esas le decía: ¿Así que tú lo sabes todo?.

    Pero es comprensible, teniendo los discos dobles un montón de cosas en contra. Sabes que va a haber un cierta confusión con tanto material. Al mismo tiempo, lo que hizo Exile fue ir creciendo hasta que dejó su marca sobre un cierta época. Lentamente se fue filtrando. Quiero decir que no quieres hacer este tipo de cosas muy a menudo. Al principio no pretendíamos hacer un disco doble. Sólo surgió " (K. Richards a Barney Hoskyns, Mojo Noviembre 1.997).


    16 de maig 2010

    ABISMES I RECORDS

    Etiqueta de la cervesa especial No Som Res
    (disseny Ramonet 77, il·lustració Joan Roca)


    Bona primavera. El sol il·lumina els camps i les platges de la nostra comarca. Matí sensacional travessant dalt de la bicicleta les muntanyes maresmenques. El dia després del dissabte dedicat a la memòria d'en Martí Rosselló. La plaça de Premià ha viscut una diada de record i amistat. En Martí ens arriba multiplicat en mil cares i mil constel·lacions de records que ara reviuen de manera desordenada i caòtica. Que aquest fet de recordar, doncs, sigui exactament allò que ens explicava en Martí: Un amable abisme. I que aquest fet no ens porti ara a reescriure la seva biografia amb exercicis inusitats de burocràcia, kafkianisme administratiu i explosions de sensacionalisme premeditat. La màxima del "descansi en pau", doncs, és més encertada que mai. Així, en pau, ho hem volgut veure a la festa inclassificable d'un dissabte lluminós, amable i terrenal.



    ORGANITZAR EL PESSIMISME

    Miro la fotografia i canvio de tema. O no, potser, no canvio de tema. Qui sap! Parlar del pessimisme i recrear-se en el "no hi ha res a fer", ens planteja un debat massa recurrent. Cada dia m'interessa menys el tema de les inaccions davant de la barbàrie. Senzillament, curt i ras, el discurs de la permanent desconfiança vers el que es mou em resulta esteril i gens interessant. Walter Benjamin, ara, setanta anys després de la seva mort, la va clavar amb la seva precisa observació sobre una elemental organització del pessimisme. Amb poques paraules, Benjamin, va concretar, molt més que el propi Gramsci, en referir-se a la doble dialèctica entre el pessimisme i l'optimisme i entre la voluntat i la realitat. També penso en aquells que, amb els discursos i "posats" d'extrem immobilisme, exhibeixen uns prejudicis que serveixen de pretext per abonar la inacció i la negació del caràcter social immanent a l'espècie humana; Caràcter social que,malgrat aquesta inacció retòrica, esdevé constant, per passiva i per activa.

    Torno a la fotografia i penso en les línies mestres de l'estat de coses present, en la tremenda càrrega d'excremència moral que destil·la un sistema basat en la dominació i l'explotació i, em passa pel cap la complicitat professional d'aquells que han arxivat a la fossa comuna de les rebaixes el sentit elemental de la vella aspiració d'una societat sense classes (condició sine qua non d'una societat democràtica).

    Per tot això, avui dedico aquesta fotografia, les observacions benjaminianes i aquesta llum primaveral, als apologistes de la inacció o, per dir-ho "filosòficament", a aquells que van trobar en la crisi ideològica dels vuitanta, el pretext fet a mida per denostar la sana i ben intencionada organització del pessimisme. No em mou cap desencís ni frustració. No recordo haver estat mai ni encisat ni entusiasmat amb les coses que socialment ens ocupen. També, tot sigui dit, ho penso i ho escric animat per un sol radiant de primavera i la música dylaniana d'aquests dies. Shelter of the Storm. Refugiat enmig de la tempesta. Recordant i, sobretot, projectant.

    Bona Primavera i bona resistència!