ABISMES I RECORDS

Etiqueta de la cervesa especial No Som Res
(disseny Ramonet 77, il·lustració Joan Roca)

Bona primavera. El sol il·lumina els camps i les platges de la nostra comarca. Matí sensacional travessant dalt de la bicicleta les muntanyes maresmenques. El dia després del dissabte dedicat a la memòria d'en Martí Rosselló. La plaça de Premià ha viscut una diada de record i amistat. En Martí ens arriba multiplicat en mil cares i mil constel·lacions de records que ara reviuen de manera desordenada i caòtica. Que aquest fet de recordar, doncs, sigui exactament allò que ens explicava en Martí: Un amable abisme. I que aquest fet no ens porti ara a reescriure la seva biografia amb exercicis inusitats de burocràcia, kafkianisme administratiu i explosions de sensacionalisme premeditat. La màxima del "descansi en pau", doncs, és més encertada que mai. Així, en pau, ho hem volgut veure a la festa inclassificable d'un dissabte lluminós, amable i terrenal.

ORGANITZAR EL PESSIMISME

Miro la fotografia i canvio de tema. O no, potser, no canvio de tema. Qui sap! Parlar del pessimisme i recrear-se en el "no hi ha res a fer", ens planteja un debat massa recurrent. Cada dia m'interessa menys el tema de les inaccions davant de la barbàrie. Senzillament, curt i ras, el discurs de la permanent desconfiança vers el que es mou em resulta esteril i gens interessant. Walter Benjamin, ara, setanta anys després de la seva mort, la va clavar amb la seva precisa observació sobre una elemental organització del pessimisme. Amb poques paraules, Benjamin, va concretar, molt més que el propi Gramsci, en referir-se a la doble dialèctica entre el pessimisme i l'optimisme i entre la voluntat i la realitat. També penso en aquells que, amb els discursos i "posats" d'extrem immobilisme, exhibeixen uns prejudicis que serveixen de pretext per abonar la inacció i la negació del caràcter social immanent a l'espècie humana; Caràcter social que,malgrat aquesta inacció retòrica, esdevé constant, per passiva i per activa.

Torno a la fotografia i penso en les línies mestres de l'estat de coses present, en la tremenda càrrega d'excremència moral que destil·la un sistema basat en la dominació i l'explotació i, em passa pel cap la complicitat professional d'aquells que han arxivat a la fossa comuna de les rebaixes el sentit elemental de la vella aspiració d'una societat sense classes (condició sine qua non d'una societat democràtica).

Per tot això, avui dedico aquesta fotografia, les observacions benjaminianes i aquesta llum primaveral, als apologistes de la inacció o, per dir-ho "filosòficament", a aquells que van trobar en la crisi ideològica dels vuitanta, el pretext fet a mida per denostar la sana i ben intencionada organització del pessimisme. No em mou cap desencís ni frustració. No recordo haver estat mai ni encisat ni entusiasmat amb les coses que socialment ens ocupen. També, tot sigui dit, ho penso i ho escric animat per un sol radiant de primavera i la música dylaniana d'aquests dies. Shelter of the Storm. Refugiat enmig de la tempesta. Recordant i, sobretot, projectant.

Bona Primavera i bona resistència!