10 de maig 2010

CIUTATS IMAGINADES

Tom Verlaine, Londres anys 80. El guitarrista de Television ens saluda des d'aquest pedestrian point clarament londinenc. Verlaine és grandiós. No em canso d'escoltar els seus vells discos amb Television, els seus discos de vinil en solitari, les seves darreres investigacions. I, sobretot, una sonoritat única amb la Fender Jaguar i l'ampli Vox. Comencem el trajecte de la setmana per les ciutats imaginades.

Amb el pretext de dos guitarristes, un fotograf i un escriptor que presideixen el dia a dia de la primavera, aquest submarí us proposa un nou viatge a les ciutats imaginades. Res més senzill que pulsar una tecla com un punt de fuga i pensar un escenari amb banda sonora i vida pròpia. De la mà de Tom Verlaine, Bill Frisell, Walker Evans i John Fante, intemporal, el viatge d'aquest blog s'inicia a Nova York a meitats dels anys setanta i es perd per la plana interior de Colorado en els temps de la depresió del segle passat.
Heus aqui el mitic i avui impossible CBGB (Country, Blue-Grass & Country). NYC.
Temple de l'art rock, del proto-punk i de noms imprescindibles. Només pensar en Patti Smith, Blondie o Television en directe en un espai petit, desordenat i atapeït, n'hi ha per clamar al cel i dir..." quina ràbia, no haver-hi estat mai!". Doncs bé. entre els noms citats, Television. La banda de Tom Verlaine. Guitarrista colossal que segueix mostrant bons senyals d'activitat i un digne estatut d'artista independent i inclassificable.


Mireu un jove Tom Verlaine amb la seva Fender Jaguar, guitarra surfista amb incomparable sonoritat degudament reverberada.

Verlaine en acció al GBGB!

Verlaine final de segle.


Saltem de guitarrista a guitarrista i de la ciutat de Nova York a les planuries de l'Amèrica profunda. La fotografia de dalt pertany al primer disc que vaig adquirir de Bill Frisell. La foto de Walker Evans és al mateix temps la primera obra que vaig coneixer d'aquest imprescindible artista i cronista dels Estats Units menys convencionals i més realistes del vell segle XX. Curiós el cas Frisell. Recordo aquest guitarrista a Zeleste del carrer Plateria al costat de Jan Garbarek, Eberhard Weber i Michael diPascua. Anys després recupero la seva pista al costat Joe Lovano i Paul Motian. Dies després apareix en el quartet de Joey Baron. Sonoritat única. I, per fí, tenim el Bill Frisell convertit en un interpret de la gran tradició de la música americana més popular. Oscil·lant entre el country, el blues, el jazz i els work songs, Bill Frisell és el Walker Evans de la guitarra, l'Steinbeck de la guitarra.Escolteu (i mireu!) els seus discos, els seus paisatges sonors. Els llocs imaginats.


Bill Frisell at home.


I acabem el viatge per la banda literària. El senyor de la foto és John Fante. la novel·la d'aquests dies és Espera a la primavera, Bandini. Si poseu Frisell -This Land o Ghost City- i obriu les pàgines de l'univers Fante, els camps, com les ciutats, imaginades, ens retornaran conegudes i properes. Més conegudes i properes que les ciutats i els camps visitats seguint les darreres promocions turístiques. Benjaminians com som en aquest blog, pensem que per coneixer una ciutat (o un camp erm i misteriós) el millor és perdren's. Amb la música de Frisell, les fotos de Walker Evans o la guitarra solitària de Verlaine, la pèrdua està assegurada (i el reconeixement, segur, ben alimentat).

06 de maig 2010

Vaixell de Grècia (anticapitalista!)


GRÈCIA: UNA LLIÇÓ DE LA CLASSE OBRERA,
DELS ESTUDIANTS, DELS DESPOSSEÏTS,
DELS DOMINATS, DELS REBELS.

Si per les albes veieu passar un vaixell
besant les aigües del mar bressol dels déus,
feu-li senyal, que pugui veure on som
i caminar amb nosaltres cap al nord.

Si no duu xarxa, ni orsa, ni timó,
no penseu mai que ho hagi perdut tot,
que el poble sempre podrà inflar el velam
per guanyar onades fetes de por i de sang.

Vaixell que plores igual que plora el meu,
que duus la pena i el dol que porta el meu,
vaixell de Grècia, que no t'enfonsi el tro,
infla les veles que anem al mateix port.


Vaixell de Grècia. Lluís Llach, 1974

Així, així, ni un pas enrere, contra el capital, Vaga General!

03 de maig 2010

Això és un espectacle ! (primera part del tot)


Passen els anys i les bones cançons perduren i tornen, com espectres, amb rotunda intempestivitat, barrejades amb les imatges dels discos i amb el record més recent d'una estada als escenaris del mite. El mite, degudament manipulat, a la justa mesura del fan que escriu i pensa en "estranyes escenes a la mina d'or" (Jim Morrison, dixit).

Comencem el single per la cara B.

The Jam:

DOWN IN THE TUBE STATION AT MIDNIGHT

The distant echo -
of faraway voices boarding faraway trains
To take them home to
the ones that they love and who love them forever
The glazed, dirty steps - repeat my own and reflect my thoughts
Cold and uninviting, partially naked
Except for toffee wrapers and this morning's paper
Mr. Jones got run down
Headlines of death and sorrow - they tell of tomorrow
Madmen on the rampage
And I'm down in the tube station at midnight
I fumble for change - and pull out the Queen
Smiling, beguiling
I put in the money and pull out a plum
Behind me
Whispers in the shadows - gruff blazing voices



Hating, waiting
Hey boy they shout - have you got any money?
And I said - I've a little money and a take away curry,
I'm on my way home to my wife.
She'll be lining up the cutlery,
You know she's expecting me
Polishing the glasses and pulling out the cork
And I'm down in the tube station at midnight
I first felt a fist, and then a kick
I could now smell their breath
They smelt of pubs and Wormwood Scrubs
And too many right wing meetings
My life swam around me
It took a look and drowned me in its own existence
The smell of brown leather
It blended in with the weather
It filled my eyes, ears, nose and mouth
It blocked all my senses
Couldn't see, hear, speak any longer

And I'm down in the tube station at midnight
I said I was down in the tube station at midnight
The last thing that I saw
As I lay there on the floor
Was Jesus Saves painted by an atheist nutter
And a British Rail poster read Have an Awayday - a cheap holiday -
Do it today!
I glanced back on my life


And thought about my wife
'Cause they took the keys - and she'll think it's me
And I'm down in the tube station at midnight
The wine will be flat and the curry's gone cold
I'm down in the tube station at midnight
Don't want to go down in a tube station at midnight



THAT'S ENTERTAINMENT

The Jam

A police car and a screaming siren
Pneumatic drill and ripped up concrete
A baby wailing, a stray dog howling
The screech of brakes and lamplights blinking

That’s entertainment, that’s entertainment

A smash of glass and the rumble of boots
An electric train and a ripped up phone booth
Paint splattered walls and the cry of a tom cat
Lights going out and a kick in the balls

I say that’s entertainment, that’s entertainment



Days of speed and slow time Mondays
Pissing down with rain on a boring Wednesday
Watching the news and not eating your tea
A freezing cold flat and damp on the walls

I say that’s entertainment, that’s entertainment

Waking up at 6 a.m. on a cool warm morning
Opening the windows and breathing in petrol
An amateur band rehearse in a nearby yard
Watching the telly and thinking 'bout your holidays

That’s entertainment, that’s entertainment

Waking up from bad dreams and smoking cigarettes
Cuddling a warm girl and smelling stale perfume
A hot summers day and sticky black tarmac
Feeding ducks in the park and wishing you were far away

That’s entertainment, that’s entertainment

Two lovers kissing amongst the scream of midnight
Two lovers missing the tranquillity of solitude
Getting a cab and travelling on buses
Reading the graffiti about slashed seat affairs

I say that’s entertainment, that’s entertainment


Fotografies de Ramonet 77. Darrera estada del trio-fracció dels Amics d'Alan Smithee a la ciutat de Londres. 2010. Imatges de a) Rough Trade Records (Brick Lane) b) Carrers de Tottenham (li recomano a l'alcalde de Vic que hi faci la visita corresponent i que entengui d'una punyetera vegada que el món és així). c) Un servidor a Denmark Street, el carrer dels instruments musicals, entre Soho i Covent Garden i d) Mister Jordi Tria i qui us escriu, parkas al vent matiner de Tottenham, zona africana, esperant ser identificats per l'alcalde de Vic.

En definitiva: Això és un espectacle!


28 d’abril 2010

MANCHESTER-LEEDS: BANDA SONORA 1r DE MAIG. + UN RECORD PER ALAN SILLITOE






Amb uns fotogrames com els que teniu aquí dalt, era evident que aquest blog havia de fer un bon recordatori -per forma / contingut / missatge / imatge- de l'Alan Sillitoe. L'autor de la novel·la La solitud del corredor de fons que va morir la setmana passada i que ens deixa una obra petita i intensa. Podem llegir-lo i empapar-nos de la més estricta i rigurosa worker class culture. Podem, necessitem, manifestem, la sort de que tal document tingui una fidel expressió cinematogràfica i lamentem que costi molt de trobar (la tinc encarregada a la FNAC des de fa un any). La recordo, nocturna, en un passi intempestiu per la televisió. Blanc i negre. Quintaessència del Free Cinema o, per dir-ho millor, del cinema neorrealista britànic de postguerra.





................................................................................................................

................................................................................................................
................................................................................................................


MANCHESTER-LEEDS

O UNA IMAGINADA INTERSECCIÓ SONORA
ENTRE DUES CIUTATS

Seguim amb les ciutats imaginades. Imaginades i reconstruides a la justa mesura d'aquest bloc. Vinculacions sonores, contextos socials, memorialisme històric i pura intersecció entre subcultures musicals i petjades de classe. Avui, a les portes del 1r de Maig, el submarí Seaview fixa el seu periscopi en terres de Lancashire i Yorkshire. Confrontem Manchester i Leeds en un exercici subjectiu d'obrerisme i musica combatent.
La primera imatge correspon a una fabrica de Leeds. Yorkshire. Bressol de la revolució industrial. Terra de ludites, sindicalistes, invents tecnològics, germanes Brontë, Leeds United i altres coses que segueixen més avall. Recordarem, sempre, aquella estada memorable a les terres ermes de Yorkshire. I tant! Tot sonarà al Sound System del dia 11 de maig a Ràdio Premià (95.2 fm) a les 9 del vespre...

Barriades de Leeds. Segle XIX.

Manchester. Segle XIX. Covant el moviment obrer.

Marx i Engels "in action". Temps de posar negre sobre blanc els itineraris de la revolta. Apuntant la història dels desposseïts. Temps de teoria i pràctica, agitació i propaganda. Moviment i tensió.


Manchester. The Crescent Pub. Marx i Engels, clients d'aquest pub. Espai de conspiració.

Banda sonora: A Certain Ratio. La banda precursora de la revolució musical de Manchester. Sense ACR no es pot parlar de Joy Division. Les coses clares. El darrer (i patètic) festival Primavera Sound, va permetre als vells seguidors de la banda una petita reconciliació. Aquella nit de dissabte teniem els espectres de A Certain Ratio davant dels nassos. Fou fantasmal, espectral, com les imatges del terror victorià. Justicia, doncs, per ACT!

A Certain Ratio: Workers from Manchester!
Cultura sonora de classe des del bressol del moviment obrer!

Fotografia espectral de ACR als vells molls de Manchester.

Informació "a destajo", clicant aquí mateix:

A Certain Ratio - Wikipedia, the free encyclopedia

- [ Tradueix aquesta pàgina ]
A Certain Ratio are a Post-punk band formed in 1977 in Manchester, England. While originally part of the punk rock movement, they soon added funk and dance ...
en.wikipedia.org/.../A_Certain_Ratio -


Leeds! Leeds! Sempre caldrà reivindicar, valorar, escoltar i proclamar el regnat ocult de Gang of Four. La banda dels quatre de Leeds, Funk industrial i industriós. Afterpunk subcultural en estat pur i ardent. Guitarrística de fuet: Andy Gill. Inspiracions declarades: Marx, Godard, revoltes al carrer, Funkadelic! Com es diu d'ells a les notes de la coberta d'un disc: Neo-Marxism Funk!




INFORMACIÓ I EXTENSIÓ, CLIQUEU AQUÍ:

Gang of Four (band) - Wikipedia, the free encyclopedia

- [ Tradueix aquesta pàgina ]
Gang of Four are an English post-punk group from Leeds. Original personnel were singer Jon King, guitarist Andy Gill, bass guitarist Dave Allen and drummer ...
en.wikipedia.org/.../Gang_of_Four_(band) -

I ARA HO DEIXEM ESCRIT:
VISCA EL PRIMER DE MAIG
(ANTICAPITALISTA,
OF COURSE)

I LA INTERNACIONAL

23 d’abril 2010

Sant Jordi sense en Martí


Sant Jordi. Avui el Submarí Seaview tria un poema -potser el que més m'agrada llegir i rellegir- del Josep Ma de Sagarra. Les claus de molts articles, pensaments i derivacions d'aquest bloc estan condensades en aquesta meravellosa Cançó de Suburbi (i si pot ser amb la veu i la guitarra de Toti Soler). Tota una declaració de principis que a nosaltres, drapaires del segle XXI -com ens agrada dir en aquest bloc-, ens permet seguir conspirant. I és que, com diuen els savis clandestins, "conspirar és respirar plegats!".

El primer Sant Jordi sense en Martí
.

Una abraçada i el record sempre en aquest indret de la blogoesfera que compartiem cada dia.



CANÇÓ DE SUBURBI

M'estimo l'horta escanyolida
que de la fàbrica es ressent,
i em plau voltar la meva vida
d'aquest paisatge indiferent.

I em plau l'estona virolada:
gent d'amanida i berenar.
Una donzella espitregada
i una cançó que fa plorar.


I l'home humil que a l'aire ensenya
un front valent i un ull esclau,
i va amb la gorra i l'espardenya
i el farcellet i el vestit blau.

Aquí jo veig que el món se m'obre
fred i terrible com la mort.
I és tan mesquina i és tan pobra
la campaneta del meu cor!


Dels llagoters fuig la corrua
i en el meu rostre no hi ha vel
i em puc mirar l'ànima nua
sense cap mica de recel.

Estimo l'horta desolada;
el presseguer ensopit que es mor,
i l'arengada platejada,
porró de sang, tomàquet d'or.


Jo vaig seguint la vostra dèria,
homes estranys de bones dents,
que tornareu a la misèria
una miqueta més contents!

Durin els mals, durin les penes,
llàgrima, rosa, perla i bes.
Duri aquest cor i aquestes venes,
duri aquest ull que no veu res.

Vestit encès que el goig estripa,
dansa per mi! Home lleial,
vine, fumem la nostra pipa
damunt de l'herba virginal.

Digue'm les vives meravelles
del teu treball, del teu turment.
Sota el concert de les estrelles,
anem fumant tranquil.lament.

FOTOGRAFIES: Walker Evans
LLETRA: Josep Maria de Sagarra
MÚSICA: Toti Soler