Amb uns fotogrames com els que teniu aquí dalt, era evident que aquest blog havia de fer un bon recordatori -per forma / contingut / missatge / imatge- de l'Alan Sillitoe. L'autor de la novel·la La solitud del corredor de fons que va morir la setmana passada i que ens deixa una obra petita i intensa. Podem llegir-lo i empapar-nos de la més estricta i rigurosa worker class culture. Podem, necessitem, manifestem, la sort de que tal document tingui una fidel expressió cinematogràfica i lamentem que costi molt de trobar (la tinc encarregada a la FNAC des de fa un any). La recordo, nocturna, en un passi intempestiu per la televisió. Blanc i negre. Quintaessència del Free Cinema o, per dir-ho millor, del cinema neorrealista britànic de postguerra.
................................................................................................................
................................................................................................................
................................................................................................................
MANCHESTER-LEEDS
O UNA IMAGINADA INTERSECCIÓ SONORA
ENTRE DUES CIUTATS
Seguim amb les ciutats imaginades. Imaginades i reconstruides a la justa mesura d'aquest bloc. Vinculacions sonores, contextos socials, memorialisme històric i pura intersecció entre subcultures musicals i petjades de classe. Avui, a les portes del 1r de Maig, el submarí Seaview fixa el seu periscopi en terres de Lancashire i Yorkshire. Confrontem Manchester i Leeds en un exercici subjectiu d'obrerisme i musica combatent.La primera imatge correspon a una fabrica de Leeds. Yorkshire. Bressol de la revolució industrial. Terra de ludites, sindicalistes, invents tecnològics, germanes Brontë, Leeds United i altres coses que segueixen més avall. Recordarem, sempre, aquella estada memorable a les terres ermes de Yorkshire. I tant! Tot sonarà al Sound System del dia 11 de maig a Ràdio Premià (95.2 fm) a les 9 del vespre...
Barriades de Leeds. Segle XIX.
Manchester. Segle XIX. Covant el moviment obrer.
Marx i Engels "in action". Temps de posar negre sobre blanc els itineraris de la revolta. Apuntant la història dels desposseïts. Temps de teoria i pràctica, agitació i propaganda. Moviment i tensió.
Manchester. The Crescent Pub. Marx i Engels, clients d'aquest pub. Espai de conspiració.
Banda sonora: A Certain Ratio. La banda precursora de la revolució musical de Manchester. Sense ACR no es pot parlar de Joy Division. Les coses clares. El darrer (i patètic) festival Primavera Sound, va permetre als vells seguidors de la banda una petita reconciliació. Aquella nit de dissabte teniem els espectres de A Certain Ratio davant dels nassos. Fou fantasmal, espectral, com les imatges del terror victorià. Justicia, doncs, per ACT!
A Certain Ratio: Workers from Manchester!Cultura sonora de classe des del bressol del moviment obrer!
Fotografia espectral de ACR als vells molls de Manchester.Informació "a destajo", clicant aquí mateix:
A Certain Ratio - Wikipedia, the free encyclopedia
- [ Tradueix aquesta pàgina ]A Certain Ratio are a Post-punk band formed in 1977 in Manchester, England. While originally part of the punk rock movement, they soon added funk and dance ...
en.wikipedia.org/.../A_Certain_Ratio -
en.wikipedia.org/.../A_Certain_Ratio -
Leeds! Leeds! Sempre caldrà reivindicar, valorar, escoltar i proclamar el regnat ocult de Gang of Four. La banda dels quatre de Leeds, Funk industrial i industriós. Afterpunk subcultural en estat pur i ardent. Guitarrística de fuet: Andy Gill. Inspiracions declarades: Marx, Godard, revoltes al carrer, Funkadelic! Com es diu d'ells a les notes de la coberta d'un disc: Neo-Marxism Funk!
INFORMACIÓ I EXTENSIÓ, CLIQUEU AQUÍ:
Gang of Four (band) - Wikipedia, the free encyclopedia
- [ Tradueix aquesta pàgina ]Gang of Four are an English post-punk group from Leeds. Original personnel were singer Jon King, guitarist Andy Gill, bass guitarist Dave Allen and drummer ...
en.wikipedia.org/.../Gang_of_Four_(band) -
en.wikipedia.org/.../Gang_of_Four_(band) -
I ARA HO DEIXEM ESCRIT:
VISCA EL PRIMER DE MAIG
(ANTICAPITALISTA,
OF COURSE)
I LA INTERNACIONAL
VISCA EL PRIMER DE MAIG
(ANTICAPITALISTA,
OF COURSE)
I LA INTERNACIONAL
6 comentaris:
joder tati, això ja són paraules majors!
felicitats!
si pensem amb la mediocritat local i nacional, aquest blog és la rehòstia!
Properament, 11 de maig a ràdio premià!
maleeixo aquells que com tú i els teus seguidors us passeu el sant dia parlant de les coses de FORA i teniu la barra de dir-ho en català per dissimular més i més,
N'estic fins la lligacama de totes les tonteries que escrius tú i dels pilotes que et fan les gràcies amb comentaris mentres ens foten enlaire el petit estatut o mentres no hi ha manera de solucionar el benestar per culpa de massa permisibilitat i poca generalitat i galdosament foteu un panfleto de musica que la coneix la neta de churchill com si ara haguessim de marcar el pas amb les teves dèries i les de qui et donen aplaudiments o és que costa un ull de tenir una mica de cintura per dir que SOM I NO ENS DEIXEN SER?
r e a g r u p a m e n t . c a t
Indep:
...Però... ¡¡és que estàs malalt!! o què??.
Fes-t’ho mirar això.
No en tens ni la més remota idea del que significa reivindicar i lluitar per la llibertat dels oprimits, senzillament perquè ets un opressor i a mida que passa el temps vas a pitjor...
El feixisme que tots coneixem és normalment identificable, té els seus uniformes, les seves retòriques i un historial carregat de fets i noms..
des de Franco a Samaranch, passant per totes les versions del fenomen a escala europea i mundial i no cal aprofondir en allò que és visible i palmari.
El feixisme d'avui, però, té un registre diferent,, sovint liberal, sovint patriotic i, generalment, mediocre i ignorant. El cas que ens ocupa té aquests trets i es retrata de manera significativa en aquest coktail de pàtries, fronteres i xovinismes que poc ajuden a entendre la diversitat nacional i cultural dels pobles, i que, converteixen el fet nacional en una caricatura patètica del que hauria de ser, en el benentès que aquest sigui digne d'esdevenir-ho, un subjecte protagonitzat per les dites classes populars, etc...
però, ara que hi penso, no entenc com puc gastar els dits per teclejar respostes a la més rotunda versió de la més estricta tonteria d'un "amable" lector del blog.
quin paio aquest indep! trist!
Publica un comentari a l'entrada