Marx, el contemporani.

Aquests dies que repassem "Todo lo sólido se desvanece en el aire" de Marshall Berman, els ecos de Marx reboten d'un costat a l'altre de la realitat present i ens recorden allò de que la modernitat no ha culminat el seu trajecte. La vigència dels textos de Karl Marx, degudament contrastats, ajuden a refer el fil roig. La revolució (que és "permanent" o no és tal cosa) és el sentit substancial de la política. Els de dalt fan la seva revolució en permanència i així va. És estimulant el fet de comprobar que fins i tot la gent de base que, de manera ben intencionada, dipositava esperances en les reformes, ara tracti planerament allò de la doble recerca del subjecte perdut: La classe com a identitat política i cultural i la revolució com a política a tort i dret. Com sempre, però, les arts estratègiques de la política (és a dir, de la revolució) ens plantegen dubtes, ombres, efectes-sorpresa, disfuncions, auroreferències i riscos. Però és el que hi ha. Les potències del comunisme (a la manera de Daniel Bensaid) només s'expliquen en clau política, "revolucionariament", parlant-ne i practicant-les en el present, ni que sigui en geometries variables de país, del poble o la ciutat, de barri, d'indret alliberat, de lluita sindical, d'espai sonor, d'acció destituent o de taller formatiu (sense perdre de vista, però, el temps històric i l'espai internacional, com si es tractés d'una parella d'espectres combinats). Hem d'admetre que ens podem equivocar de política. El que és inadmissible és equivocar-nos d'enemic.

(gràcies Daniel Bernabé per tenir un facebook tant i tant nutritiu a base de músiques, pensaments i senyals de permanència revolucionària)).

Anem a la mani dominical. Ni que sigui per profanar les festes "de guardar". Posem-hi banda sonora: http://www.youtube.com/watch?v=jegtZlgw6xk

Marlon Brando meets Marx