És el disc d'aquest estiu i procedeix d'altres estius perduts del segle passat. Darrerament parlavem dels tresors del segell Kent dedicats a la recopilació selecta del millor R&B. Ara insistim en el format -segell i distribuidora- per encarar-nos damunt d'aquest excepcional material (que justament ara, escrivint aquestes línies, inunda el menjador de casa com també ho ha fet aquests dies per les carreteres franceses en els primers dies d'agost). Chess Uptown Soul és pura bellesa. Em passen pel cap les temptatives ben intencionades de Paul Weller i Mike Talbot des del, ja vell, projecte Style Council. Aquella banda post-Jam aterrava en plena inflació de nou romanticisme pop, reivindicant els mitjos temps, la densitat sonora, les textures avellutades i aquell soul que ara -en versió original i irrepetible- trobarem ben empaquetat en un CD/vinil de campanetes. Destacar en Tony Clarke cantant (brodant, coi!) el seu The Entertainer, la meravella de It Ain't No Big Thing vocalitzada per The Radiants (a l'altura de la suprema versió de Jimmy James & The Vagabonds, sempre Northern, sempre Mod) o, a l'atzar les perles de Sugar Pie de Santo, The Knight Brothers i així fins sumar les 24 perfeccions invencibles que integren aquest descomunal disc. El disc. El disc de l'agost. Apa, visqueu-lo. És tant i tant bo!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada