29 de setembre 2012

Organitzant el rebuig

Aquest dies observem el retorn de la qüestió social a la primera plana informativa però en la seva versió espectacular i passant de puntetes damunt d'allò que la constitueix. Retornen els ecos del 15m en forma de noves accions al carrer i d'una revitalització de les xarxes i de les formes organitzades. És el retorn pautat de la qüestió social a l'àmbit del que avui es considera noticiable. La realitat, però, és que les lluites i les resistències continuaven el seu camí, amb televisió o sense, amb els alts i baixos lògics d'un temps de canvis accelerats i disseminats. A quantes més retallades, més i més necessàries respostes. 

Vagues i mobilitzacions a Portugal i Grècia, recomposició del moviment indignat a nivell d'estat espanyol i unes expectatives ambivalents que combinen l'agudització de les polítiques d'austeritat i l'encara feble organització del seu rebuig. Ara, sortosament, el moviment manté les constants vitals i es reivindica alertant de la descomposició del mínim estat social realment existent i coincideix en el temps amb una important demanda democràtica de llibertats nacionals a peu del carrer. Un moviment, el de l'autodeterminació, que s'intentarà esmorteir amb un creuament fet per dalt, basat en el xoc controlat de discursos nacionalistes tendents a desenfocar l'ordre del capital i dels seus governs (Mas i/o Rajoy). 
Enmig del laberint, però, vivim un temps políticament més obert, que mostra alguns signes de repolitizació en clau rupturista, començant per el que representa el fet d'impugnar el fals consens constitucional espanyol, el seu entramat institucional i la intocable cultura de la transició i els seus mites. Raó de més per no desplaçar la qüestió social i per alliberar-la de la seva versió televisada.

Fetes aquestes consideracions, la lectura del llibre del nostre company Marc Casanovas Organizar el rechazo. Vanguardias culturales i política revolucionaria ens arriba oportunament per parlar-nos d'un aspecte important innerent als moviments emancipadors de tots els temps i que ara, amb la nova geografia de les resistències en plena reconfiguració, torna a ser vigent en plantejar el tema de les relacions entre la política i la cultura, entre les avantguardes i la política revolucionària. Una aportació feta amb perspectiva històrica i amb una voluntat militant que vol incidir en la difícil dialèctica del col·lectiu i del personal, del canviar la vida i el transformar la societat. En aquesta línia, amb tota l'actualitat del text, va aquest extracte:



A falta de experiencias fundadoras, procesos revolucionarios y horizontes políticos alternativos, las últimas décadas se han convertido en un laboratorio de las nuevas formas de resistencia social y cultural al capitalismo. El éxodo o la fuga de los espacios de valorización del capital constituyen una táctica fundamental de la resistencia social, siempre y cuando no se conviertan en un fin en sí mismo y que ese viaje por formas de vidas alternativas no acabe siendo un viaje a ninguna parte de una minoría, de unas vanguardias sin retaguardia ensimismadas en sus estilos de vida alternativos y en dinámicas narcisistas autocomplacientes. Al contrario, debe servir, como de hecho ha servido y sigue sirviendo, para acumular fuerzas contrahegemónicas. Para ir preparando, también en este espacio de ensayos de sociedad más allá del capital, el inevitable destino de este viaje; a saber, tarde o temprano, si quieren sobrevivir, las vanguardias culturales necesitarán de una estrategia que muchos pretendían ya superada: el antagonismo y la confrontación directa con las sólidas instituciones que siguen estructurando las relaciones de poder y dominación (ya sean éstas de carácter mercantil, estatal o supraestatal). Consumar el viaje de las vanguardias pasa por llegar a la estación Revolución, momento en que las aspiraciones de cambiar la vida y de transformar la sociedad se funden, momento en que lo existencial y lo histórico se encabalgan, momento en que lo individual y lo colectivo entran en simbiosis, momento en que el factor subjectivo experimenta saltos, percute con fuerza y altera bruscamente las condiciones objectivas...Es más, la conciencia del destino final del viaje es lo que distingue, en el terreno de la política como en la cultura, a rebeldes y a revolucionarios, y constituye, por otro lado, el único antítodo conocido contra las nuevas recaídas en el nihilismo y el terror, como las que conoció la medianoche del siglo XX.

Marc Casanovas. 
Organizar el rechazo. Vanguardias culturales y política revolucionaria. 
Col·lecció Crítica & Alternativa. Izquierda Anticapitalista. Juliol 2012.

Dibuixos de George Grosz + Liubov Popova 



Clip de la banda Tomorrow (mitjans dels seixanta) dedicat a les accions dels "provos". L'avantguarda holandesa també evocada en el llibre de Marc Casanovas. My White Bicycle.

3 comentaris:

Eduard ha dit...

Sí, probablement estem assistint a l'emergència de molts moviments de flux i reflux i al brot de conductes més de rebel·lió que de revolució. Caldria que, lluny de reformular el sistema, es catalitzessin les reaccions en una acció decidida i objectiva (amb objectius) de sortida del sistema. I probablement ho veurem, si no tornem a caure en l'organització social de la por i al càstig sobre bocs expiatoris. Amb la sofisticació de l'armamentisme actual, això ens portaria a les portes de la destrucció global, a un apocalipsi sense retorn.

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

estem d'acord Eduard, el llibre es recomanable! Salut!

Conrad Canaló ha dit...

m'agrada moltíssim tot el que acabo de llegir i sap greu de no veure coses d'aquestes en el dia a dia entortolligat com està tot amb "dale que te pego" amb Espanya vs Catalunya, banderes a tope, i res de res de res del que fa mal que és el capitalisme que ens matxaca a tots i a totes que estem sota la mateixa bota!
Salut i visca la lluita ANTICAPITALISTA!