11 d’octubre 2011

"L'eclipsi de la raó estratègica" i el segrest de la política.

Unes setmanes abans de que ens arribi un 20-N electoral i selectiu, com un nou capítol del serial sobre la política segrestada, capturarem un llibret molt valuós i actual, adquirit a Figeac/Occitània el darrer estiu.  Ara el llegeixo intermitenment, fent de contrapunt entre novel·les, assemblees, reunions, bicicletades, recollides de signatures en favor d'una candidatura anticapitalista, la feina, els acords nocturns de la guitarra o el caliu dels discos out of time.

Esperem que ben aviat es pugui llegir en català i en castellà. Es tracta del text que estava elaborant l'autor -Daniel Bensaïd- abans de morir (1946-2010) i que porta per títol "L'espectacle, darrer estadi del fetitxisme de la mercaderia". Trobarem un Bensaïd entaulat amb Marx, Marcuse, Debord, Lefebvre, Braudillard i uns quans més. Un nou exercici de "filosofia militant" en el qual Bensaïd oposa el "principi esperança" d'Ernst Bloch, la necessitat estratègica i la vigència de la revolució -en definitiva- davant de les convencions del "no hi ha res a fer" exposades per amplis sectors d'un pensament crític contemporani, reflexiu i lúcid, però al mateix temps, paralitzador i perdut en els seus propis laberints (com si no en tinguéssim prou amb el laberint sistèmic de cada dia!). Allò que, amb precisió, el mateix filosof-militant anomena "el nihilisme de la renúncia".

Bensaïd ens parla de quan "pensar políticament és pensar històricament. Entendre el temps polític, com un temps emboirat, discontinu, envoltat de crisis. Pensar enmig de la singularitat de les conjuntures i de les situacions. Pensar, a la fí, en l'esdeveniment no com un miracle sortit del no-res, sinó com un fet històricament condicionat, com una articulació del que és necessari i del que és contingent, com una singularitat política"

Els temes triats per Bensaïd enfoquen directament a uns materials que caldria reobrir i actualitzar: Els mites i les llegendes de la dominació, l'actualitat de l'alienació, la recerca de la "totalitat perduda", l'eclipsi de la raó estratègica (afortunada expressió que defineix un dels grans mals de l'esquerra dels nostres dies) i una revisió dels conceptes de Guy Debord sobre la societat de l'espectacle a la qual Bensaïd també anomena "del simulacre". Més llum, doncs, per a renovar els clàssics dilemes entre teoria i pràctica i, sobretot, per a inclinar-los en favor d'una política profana -a la manera de Daniel Bensaïd- és a dir, bàsicament revolucionària.

Informació, "cliqueu" damunt del text que apareix a continuació:

LE SPECTACLE, STADE ULTIME DU FETICHISME DE LA ...

www.editions-lignes.com/LE-SPECTACLE-STA...

Le Spectacle, stade ultime du fétichisme de la marchandise est avant tout : 1. un livre de philosophie, à classer parmi ceux que Daniel Bensaïd a régulièrement ...

videos BILLY BRAGG i altres / 
cliqueu damunt dels textos o pantalletes... posarem banda sonora a l'anticapitalisme!

4 comentaris:

Jorko ha dit...

APUNTA'T i escolta't, o sigui que el tornarem a repassar!!!

El missatger ha dit...

Debord... quanta raó! Clar que tampoc té tan mèrit esbrinar que anàvem cap a una societat de l’espectacle. Només feia falta saber una mica d’història i veure com han funcionat els poders totalitaris.
Marcuse, Baudrillard... el llinatge de Bensaïd és d’alçada. Una bona lectura durant la propera apagada general. Potser alguns quan el foc de la caverna s’apagui breument seran capaços d’aprendre a mirar la llum del sol. Fora miratges!

Marc ha dit...

mica en mica, de quinze en quinze, fent del carrer un espai per fer creixer la política de l'emancipació.

15-O, un nou pas endavant al carrer i arreu del món.

Anticapitalistes a granel!

Àngel 'Soulbizarre-Tati' ha dit...

Jorko,

bona repassada...ja anirem assortint la Dimensió Desconeguda de materials del Bensa.


Missatger,

de la mateixa manera que celebro el teu interés per l'autor i autors que esmentes, he entrat al teu blog i m'he trobat amb la teva referència a David Harvey. Un altre element clau per entendre el que passa i com passa a can capitalisme.

Marc,
parles de "política de l'emancipació". Bona expressió. De fet és la única política que ens hauria d'interessar, no?