30 d’agost 2010

Quan les vacances s'acaben bé


Retrospectivament, com un balanç a punt de tancar les vacances, l'estiu m'ha reafirmat les bones sensacions dels desplaçaments mesurats, poc "turistics" i sempre lligats a la màxima del "roda el món i torna al born". Rodar per un món sense acceleracions ni deliris d'aeroport i guia turistica. Un encert que culmina en les estones d'aire fresc a la terrassa del Bar Marina, centre neuràlgic de les recuperades "nits d'estiu" memorables i que, darrerament, enyorava.
Les anades i tornades i els punts de fuga han estat motivats per afanys de ciclista diletant, retrobaments al cul del món de la França occitana profunda (Bagnac, Figeac, Cantal!) i una profitosa i feliç estada de cinc dies a Banyoles en ocasió de la primera Universitat d'Estiu Anticapitalista. Debats i presències: Els ecos i el record relligat que apunten els setanta anys des de la mort de Walter Benjamin i Leon Trotsky i la sentida pèrdua del nostre company Daniel Bensaïd. Figures que han fet de la trobada militant a Banyoles un espai abonat a la millor de les arts de l'intempestiu. Combinar el debat, l'agenda de les resistències, el coneixement obert i plural o les aportacions territorials d'una geografia inusual de la política profana, en un marc de companyonia, fraternitat i festa, ha estat una experiència molt gratificant en el bellmig d'un estiu de llarg recorregut.
Podrem afegir el plaer dels xiringuitos quasi buits d'algunes nits, les lectures amables de Jacques el fatalista (Diderot), Revolutionary Road (Yates), relectures de treballs de Bensaïd, la revista Vélo dedicada al Tour de França 2010 i les estones d'observació de carrers, gent i coses.
Per tancar el sumari, una mica de futboleria... en Guardiola segueix impartint lliçons, el Mourinho -de moment- s'empassa la bronca que anuncia i, ai!, el West Ham United s'arrossega a la darrera posició de la Premier League amb tres jornades i zero punts. Dit això, telegrafiat l'estiu de les vacances, tornem a les "blogades" d'aquest blog i mantenim la xarxa oberta.

Banda sonora estiu: Paul Bley, John Zorn, Northern Soul, Studio One, Pomada, Dirtmusic, Bill Carrothers, Ben Vaughn.

5 comentaris:

zel ha dit...

I no diguis que no és maco...

Llàstima que només (sóc pesismista) veiem grupets i persones gairebé testimonials, no crec jo que poguem mai arribar a tenir cert pes, no trobes?

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Hola Zel, parlem de "pes" i de "pessimisme", som-hi!
Pes?? si el punt de partida és la realitat és obvi que anem a contracorrent i a contratemps... la dignitat primer!
Pessimisme?? Bé, d'acord, i si posem en marxa les dues màximes sobre el pessimisme organitzat?
Mira: Primera màxima; "organitzem el pessimisme" (Walter Benjamin).
Segona màxima; "el pessimisme de la raó i l'optimisme de la voluntat" (Antonio Gramsci)...
salut i revolta cada dia!

mondo ha dit...

ben vaughn, una jòia, tens bon gust, bon music

Mireia ha dit...

Compte amb les lloances al Guardiola, que, sota el meu parer, cada cop s'ho està creient més i va "posant la gamba" més sovint del que caldria!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

cert Mireia, no fos cas que el convertim en un Deu intocable, bona precaució.