14 de juliol 2008

Després de la pluja, tantes coses!





Després de la pluja - After the Rain- , una balada interpretada per John Coltrane al saxofon. De bell nou, aquest estiu plou i la pluja del dissabte passat a Premià de Mar va ser un revulsiu meravellós enmig de la Festa Major. Tot d'una el cel es va esverar i els carrers eren un riu passatger de pluja estival. Aquest fet meteorològic, junt amb el concert incomplet d'en Pau Riba -vaig arribar tard- i el castell de focs de la darrera nit, han estat la meva festa. Voluntàriament, cadascú en fa els usos necessaris o inevitables de l'entorn festiu. Des de petit, la meva Festa Major de Premià de Mar va lligada a coses laterals: El Tour de França, les sessions de la meva particular discoteca i un seguit d'escenes familiars, veïnals i amistoses de petit format. Soc dels que poden viure sense la Festa i que, tot i això, no fan el gest de negar-li una certa transcendència col·lectiva. Després d'estar atabalat, doncs, he celebrat la pluja que ha propiciat un silenci meravellós als carrers de la ciutat. Vestit de festa privada, amb en Ramonet77, he pujat dalt de l'escenari de l'Eufòria. Melancòlic, he escoltat Pau Riba des de la curta distància. També tres o quatre temes de Se atormenta una vecina, banda digna de figurar al costat del F.Tony Manero al servei del dancefloor més distingit. Satisfet, he passat una bona estona sota les estrelles i sota els focs artificials del darrer dia de la Festa, ben aprop de Vilassar de Mar i, com sempre, he celebrat el darrer petard, la traca final. Els darrers focs són l'anunci del retorn a la quotidiana festa que celebro al costat dels meus discos, dels meus llibres, de les bicicletes i de la gent més propera. Diuen que la Festa Major té un eix imaginatiu en el cristo dels pirates i dels premianencs, em sembla possible i -vista l'acceptacio popular- digne d'estudi. És un eix que no em vertebra massa i, en tot cas, em tempta a explotar i a exprimir encara més les festes impossibles que em passen pel cap, des de la psicodèl·lia, el soul o els espais del món d'ahir. Francament, no he pensat amb la idea de fer extensives aquestes neuròsis particulars a la resta de la col·lectivitat -tot i que podria ser una bomba-. Així doncs, els escenaris de la meva Festa Menor han tingut les actuacions de Kevin Ayers, Abbey Lincoln, John Coltrane i les estrelles marginals del Northern Soul. M'agrada constatar que el deliri -o la celebració- d'aquests dies inclou un univers disseminat de petites festes, de petits accidents i d'encontres senzills entre persones i coses en petits espais, petits bars i petites cambres.

Canvi de registre, un tèlex esportiu, musical i social del tot estival:
El Tour de França és la mitologia de tots els estius d'una vida (fins i tot Roland Barthes l'inclou en el seu imprescindible assaig Mitologies), els focs artificials em remeten tots els anys a l'estiu de 1976, a la música de Weather Report, al disc Black Market, a les nits de plaça, lluna i foc.

I una consideració d'actualitat política (no de la "política" i si de la "cosa política"), aquest estiu haurem de prendre nota a la llibreta i evitar oblits posteriors. L'agenda de les intervencions micropolítiques hauria d'incloure alguns detalls macropolítics: les mesures inhumanes de l'Europa capitalista damunt dels anomenats immigrants, la temptativa d'ampliar els horaris laborals setmanals, el sentit de la crisi alimentària, els eufemismes verbals substitutius de la crisi eterna del sistema i, entre altres situacions, les dificultats de fer xarxa per contestar aquesta ofensiva. Bé, tot això és una altra història.
Linkeu, llegiu i passeu aquesta adreça:
http://noaladirectivadelavergonya.blogspot.com/

15 comentaris:

Anònim ha dit...

Una hermosa crónica personal, así describo tu artículo donde se descubre otro relato de estos días de vértigo pues la festa major tiene de todo un poco y tal vez se empieza a parecer a un botellón con algunas lagunas de fiesta dignas de recordar. La gente que participa seguro que lo hace de mil maneras nada uniformes y eso siempre tiene su lado de curiosa historia colectiva pero creo que hay que agradecer momentos como los que describes en los cuales la lluvia refresca algo más que el ambiente. Veo que te gusta John Coltrane, no conocía la canción que encabeza tu artículo. Feliz verano.

Anònim ha dit...

això és per molts una festa, el que passa pel cap fora del programa que també val i compta. salut i bona estivalada

Repel-lent ha dit...

Sihola, sihola. Tú también ets un riepel-lent com jo. Volies que pliugues en pliena fiesta major.

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

la pluja sempre es porta bé, neteja i inunda, som els inundats i els mullats -els humanoides repel·lents- els que acostumem a portar-nos malament i, com passa a la peli de Herzog, ens cau LA IRA DE DIOS.
En sembla que ets un repel·lent conegut, juraria que t'agrada Pat Metheny...

Anònim ha dit...

ui que estas molt interessant amb les cosilles d'anglaterra i de fora i que vols pluja per tapar la mirada a les coses d'aquí, ui
has vist les balances fiscal? a que fot? independènca! o em diras que no?

Anònim ha dit...

calma amic que la vida és estiu!

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

ARTICLE DE JAVIER MARÍAS SOBRE "LA DIRECTIVA DE LA VERGONYA" A EL PAÍS


Uno de los mayores peligros de nuestro tiempo es el contagio, al que estamos expuestos más que nunca –en seguida sabemos lo que ocurre en cualquier parte del mundo y podemos copiarlo–, y en unas sociedades en las que, además, nadie tiene el menor reparo en incurrir en el mimetismo. Y a nadie, desde luego, le compensa ser original e imaginativo, porque resulta muy costoso ir contracorriente. Es el nuestro un tiempo pesado y totalitario y abrumador, al que cada vez se hace más difícil oponer resistencia. Y así, las llamadas “tendencias” se convierten a menudo en tiranías.

Una muestra reciente de esta rendición permanente ha sido la aprobación por aplastante mayoría, en el Parlamento Europeo, de la “directiva de retorno” para los inmigrantes ilegales. Es ésta una directiva repugnante, llena de cinismo y falta de escrúpulos, que a muchos europeos –pero ay, no a los bastantes– nos ha hecho sentir vergüenza de pertenecer a este continente. Como si se tratara de una parodia de Chaplin o Lubitsch, el ponente y promotor de dicha directiva ha sido un eurodiputado alemán del Partido Popular Europeo, Manfred Weber, que apareció en televisión muy ufano de su vileza y vestido de tirolés, cuan¬¬do a nadie se le oculta qué clase de gente se viste así, todavía, en su país y en Austria. A este individuo grotesco le han dado la razón y sus votos no sólo sus correligionarios franceses (a las órdenes de Sarkozy), italianos (a las de Berlusconi, Bossi y Fini, notorios e indisimulados racistas), polacos (a las de los nacional-católicos gemelos Kaczynski), españoles (a las de Rajoy y sus flamantes “moderados”) y demás, sino también un buen puñado de eurodiputados socialistas, incluidos dieciséis de los diecinueve que España tiene en la Cámara (a las órdenes de Zapatero). Yo no sé con qué cara se atreverán el Gobierno y el PSOE, a partir de ahora, a proclamarse justos y democráticos y humanitarios, puesto que con sus votos propugnan que se “retenga” durante año y medio –año y medio– a un inmigrante ilegal cuyo único delito haya sido entrar clandestinamente en un país europeo huyendo del hambre, la guerra y la desesperación. Y asimismo propugna que los menores puedan ser enviados sin garantías a cualquier país, aunque no sea el suyo de origen. Todos sabemos lo que espera a esos críos: en algún punto del trayecto, una red de traficantes que, con el visto bueno de los europeos, se los llevarán a donde les parezca para utilizarlos como les plazca: esclavos, objetos sexuales, combatientes, donantes involuntarios de órganos. Y esto se producirá mientras los gobernantes europeos, con la mayor hipocresía, dicen preocuparse cada vez más por los riesgos que acechan a nuestros menores.

Durante años se ha hecho la vista gorda con los inmigrantes ilegales. Se los ha explotado como mano de obra barata, casi gratuita, y se ha callado convenientemente que eran necesarios para nuestras economías y para que cubrieran los puestos de trabajo que los europeos –ya muy señoritos– se niegan a cubrir. Queremos que alguien recoja la basura y barra las calles, cuide de nuestros abuelos enfermos y de nuestros niños malcriados y consentidos, ponga los ladrillos de las cien mil construcciones vandálicas que han propiciado la corrupción de los alcaldes y la codicia de los promotores inmobiliarios, se ocupe de las faenas más duras del campo y limpie nuestras alcantarillas. Nosotros no estamos dispuestos a ensuciarnos las manos ni a deslomarnos. Que vengan esos negros, sudacas y moros a servirnos, esos rumanos que no tienen donde caerse muertos y que se prestarán a cualquier cosa, más les vale. Les daremos cuatro cuartos y asunto liquidado. Ahora, sin embargo, nos hemos hecho muy mirados con los cuatro cuartos, porque hay “crisis”. Hemos visto que algu¬nos de esos inmigrantes delinquen –como si no delinquieran algunos españoles, italianos, alemanes o franceses de pura cepa– y, contagiados por Berlusconi y sus compinches –los cuales nunca han delinquido, por cierto, no se entiende por qué tienen tantas causas abiertas que los incriminan–, empezamos a pensar que todos esos inmigrantes son unos criminales. Y, como lo pensamos, aprobamos una directiva que los convierta en tales por el mero hecho de existir y haber osado pisar suelo europeo. Se los detendrá hasta año y medio, y sin asistencia judicial, como si fueran presos de ese Guantánamo contra el que los europeos aún nos atrevemos a clamar. Mientras tanto, ese propio Parlamento, quizá en previsión de la próxima escasez de mano de obra foránea y barata, permite también que nuestra jornada laboral alcance las sesenta e incluso las sesenta y cinco horas semanales. Algo nunca visto ni tolerado desde 1917. Y añaden hipócritamente: “según el libre acuerdo entre contratadores y contratados”. ¿Libre acuerdo? Todos sabemos también lo que ocurrirá. El empleador le dirá al empleado: “Us¬¬ted trabajará sesenta horas. Si no le gusta, es libre de no aceptar, pero yo no voy a cambiar mis condiciones”. ¿Y qué creen que contestará el empleado, en una Europa en la que el empleo es precario y en la que se lleva decenios convenciendo a la gente de que se hipoteque de por vida para comprar un piso de mierda que habrán construido esos negros y sudacas a los que toca detener y expulsar? No me extrañaría que de aquí a poco los europeos tengan que envainarse su señoritismo y que volvamos a verlos barriendo calles, sólo que durante diez horas al día, seis días a la semana. Esta es la repugnante Europa que construimos, con nuestros votos imbéciles.

Anònim ha dit...

Tens raó indepe, ara ho veig clar! Quan catalunya sigui independent, jo també voldré independitzarme de tots aquells catalans pollosos i morts de gana que viuen a costa dels meus impostos, pensionistes catalans, becaris catalans, funcionaris catalans, indigents catalans, aturats catalans, malalts crònics catalans, presos catalans, militars i polítics catalans, etc...
Ni llengua, ni cultura, ni història comuna, ni sentiment identitari ni òsties, per fi he trobat el meu fet diferencial.... La pasta!
La meva nómina serà la meva bandera i la declaració d'hisenda, la meva constitució... quina felicitat ja puc ser independentista com tu!

Repel-lent ha dit...

esquiolteu. ¿Comies que el priesiden d'ICV de Premià ara es un dels liders de Hiezbolà?

Mireu al meu blog com aguiafa el micròfon

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

molt bona la foto de l'Egea en plena marxa de pirates i premianencs

Nkh ~ ha dit...

Bé... Pel que fa a la pluja, recorda que ja fa algun temps que t'ho deia. L'important és l'aigua...
I la bicicleta.

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

Mike Kennedy (Los Bravos) cantava una cançó que sempre em va agradar:

"la lluvia no moja nuestro amor por que yo soy feliz"

ho dic seriosament, m'agradaven els Bravos i en Mike Kennedy.

Anònim ha dit...

LOS BRAVOS
Una exquisita agrupación de poperos vocalistas y instrumentistas que llegaron al top1 de Inglaterra con el BLACK IS BLACK y que obtuvieron ejemplares de goce total con hits alucinatorios y unas películas psicolélicas preciosas como
LOS CHICOS CON LAS CHICAS.
Recordar a Los Bravos es hacer justicia a un grupo sensacional que inspiró guateques, iluminó boîtes, armo parejas y propició encuentros en la tercera fase.
LA ERA POP, SIN LUGAR A DUDAS.

Unknown ha dit...

Estimat, Tati!

Has esmentat el meu grup preferit de la meva època de pre-adolescent tarragoní: "Los Bravos"! Encara recordo el fervor d'admirador rendit amb què vaig assitir a la projecció de les seves pel·lícules "Los chicos con las chicas" y "Dame un poco de amor".

Llavors yo era un aplicat alumne dels "hermanus" de La Salle de Tarragona. Lector de "Amor, el diario de Daniel" y els llibres de Martín Vigil: "La vida sale al encuentro", etc. En aquest ambient de devoció cristiana, "Formación del Espíritu Nacional", exercicis espirituals, etc., les nenes les veiem de lluny. I per mi, la cançó "Los chicos con las chicas" era tot un himne, cançó de protesta d'allò més reivindicativa. Sobretot quan la lletra deia allò de "los chicos con las chicas, tienen que estar". En fi, ara amb el pas dels anys tot això sona d'un ridícul acollonant, però era el pa que s'hi donava.

I em penso que "La lluvia" era d'aquella mateixa època. Pero jo diria que qui va fer famosa aquesta cançó cantada en castellà no va ser el Mike Kennedy del "Bravos" sinó la Gigliola Cinquetti, aquella noieta italiana que cantava allò de "no tengo edad para amarte", un altre temarru de l'època. Però no em facis cas, perquè començo a tenir el disc dur bastant atrotinat. Seqüeles del rentat de cervell d'aquells anys...

He trobat un bloc de músiques d'aquestes. Te l'apunto aquí:
http://rincon45.blogspot.com/2007/04/gigliola-cinquetti-en-espaol-la-lluvia.html

Fins ara.

Àngel 'Soulbizarre' ha dit...

moltes gràcies per la resenya, en el cas de LA LLUVIA , és cert que hi havia una versió com la que dius, però també existia una doble edició anglesa i castellana de La Lluvia cantada per Mike Kennedy, curiosament això obre un altre debat curiós: en aquells temps els mateixos interprets facturaven edicions en les dues versions , per exemple:

DISCOS FAMOSOS DELS 60/70 interpretats en dues versions per els mateixos autors:

WE SHALL DANCE / DEMIS ROUSSOS
("CANTARÉ")
HELP / TONY RONALD ("SOCORRO")

... en tinc alguns a casa, portaven una etiqueta que posava "versión original" o "en español"... i altres etiquetes molt divertides:
"num.1 en USA" "éxito en TVE" "top 10" ...

JOAN: Tú que ets una "fiera" d'internet...què tal si muntes un recopilatori amb descàrregues de Bravos i afins ????