Tornant de Londres es divisa una primavera poblada d'espectres, vaixells a la deriva, subterranis i laberints.
Espectres musicals: Fins i tot a Londres, les botigues de discos van tancant asfixiades per el món digital i, sincerament, fa pena.
Espectres polítics: Als lectors d'aquest blog que van votar la cosa utilitària els emplaço a que em diguin quina utilitat té el bipartidisme mediatic i partidista que vivim. Espectres literaris: De debó, llegir Bleak House de Charles Dickens és un plaer superlatiu habitat per mil personatges incandescents en tota mena d'indrets boirosos.
Vaixells a la deriva: Musicalment, per exemple, el factor eurovisiu pretesament replicat des de la transmutació del vell freakisme en base a un esperpent reincident que torna a a eurovisionitzar la vida... Deriva política: La que pot viure ICV, si no encara la seva assemblea nacional amb totes les llums obertes davant d'una revisió necessària de la sobredosi institucional, del divorci amb el carrer i de l'aggiornamento de l'ecosocialisme alternatiu al relat capitalista contemporani. Temps de necessari relleu a la direcció i no només en clau generacional.
Dels subterranis i dels laberints en parlarem aquesta primavera. Subterranis sonors en els 200 programes Sound System. Laberints sonors, com les melodies americanes de Clem Snide, Iron & Wine, Richmond Fontaine.
Laberints nocturns, com el cementiri londinenc de Highgate on, desconcertat, dorm l'avi Carles, Marx (off course!) que es contorsiona davant les notícies que arriben de Xina. A Xina es confirma el règim de la més bèstia tergiversació de l'ideal comunista. A Xina es practica el capitalisme depredador, contaminador, explotador, productivista. La tirania per decret des del Tibet fins a Shangai. Una peça de metall pesat dins del cicle més foll de la reinvenció capitalista. Anècdota capitalista barcelonina: Aquesta setmana, la Casa Asia ha organitzat una sessió de suport a l'economia xinesa a l'Africa. El capitalisme made in Xina compta entre els seus entusiastes catalans als ultraliberals Piqué i Sala-Martín. Defensen el nou curs xinès a l'Africa. Personatges que demanen llibertats per Veneçuela o Bolívia i que, cofois davant del Yen, no ho fan extensible a la política xinesa. El que compta és el caler. Espectres.
Espectres de Marx (d'en Carles, el contorsionista, que s'aixecarà de la tomba londinenca, cabrejat per l'estat del seu llegat i ens repassarà a tots plegats per no haver fet els deures).
20 comentaris:
t'ha sortit un article fenomenal amb la referència final a l'espectre de Karl Marx inclosa. Tenim una temporada molt suggeridora i crec que podem aprofitar l'assemblea nacional d'ICV per tocart tots els temes sense les urgències electorals. El tema de la Xina em sembla molt dur i haurien de fer alguna cosa des de tots els estrats de la politica i de la societat civil més reivindicativa, doncs és la pedra de toc del sistema que s'afirma de manera molt explosiva amb la mirada de l'altre imperi.
tornes inspirat !!
a veure si es pot dissipar la clau de volta d'ICV amb un bon canvi de persones davant i que nes reconegui el que s'ha fet i es miri ben endavant.
Em sembla oportú que facis menció al suposat freaki eurovisiu que és una manera més de tornar a aguantar la tabarra d'un festival patètic al servei del pastón just quan ja estava passat de moda i per tant que si fotin fulles els de sempre i els que inventen aquesta versió. Tot plegat em fa pensar que vivim dins de les SGAE una mena de tonteria i poc més.
Quan a la TORTURA XINA estic d'acord i no només per el tema tibetà que surt per la tele, el problema és el règim feixista que tenen i que té bula imperial.
Sembla que l'anada a Londres ha estat ben productiva, això compensa als pobres mortals que ens hem quedat aquí fent poble, mirant-lo.
En una d'aquestes últimes ullades hem trobat quelcom curiós: Irlanda-Premià.
Dic, de què em sona això? Ah si, allò que em deia l'Àngel!
És freak de nassos.
Si en tens ganes, envia'ns un mail explicant-ho. Serà un petit article de col.laboració, tu poses el text i nosaltres les imatges (poques). Com la peli "Tu la letra y yo la música" (que a NINGÚ se li acudeixi veure-la, nosaltres NO ho hem fet) però en versió bloggera.
irlanda-premià, una fita inexplicable dins de les coses més inexplicables, quan l'ajuntament franquista practicava política exterior...en parlarem, una jòia!!!!
del sala martín, el megaliberal, es pot esperar tot. demana democràcia a tot arreu per que puguin funcionar els mercats i en canvi canta les excel·lències de la Xina en matèria económica colonial a la putejada Africa. i no diu ni piu de la llibertat xinesa. quin morro que té el rei de les americanes de coloraines!!!
escrius això:
"Als lectors d'aquest blog que van votar la cosa utilitària els emplaço a que em diguin quina utilitat té el bipartidisme mediatic i partidista que vivim."
Em sento al·ludit, vaig votar PSC, em sembla que la vaig cagar, tenien la victòria cantada i em vaig tragar el sapo del vot útil, i ara veig com els petits baixen i es presenta una legislatura de rodillo sociata amb acords de mercadeig amb CIU i PNV.
La vaig cagar! IC-V mereix millor representació, la vaig cagar com un cagadubtes.
caram! el blog del submarí seaview s'ha convertit en un espai d'exculpació política. Agraeeixo la confiança, company! de totes maneres no m'estranya que hi hagi gent que dubta entre ICV EUIA i el PSOE quan els rojos-verds sovint no marquem la diferència.
en pocs anys: benet, candel, guti, lópez raimundo ... bàsicament llei de vida, raó de més per entendre que vivim uns altres temps i que es necessiten canvis amb memòria, gent que sàpiga d'on vé i a on va.
quina palla mental que teniu els espanyolistes !!! menys retòrica pija i més lluita per la llibertat !!!!
independència i trenquem Espanya !!! no és hora de novel·letes ni de ball postís !!!
menys Xina i més lluitar per la llibertat del que és proper, del país que som i que ens falta.
salut i més combat !!!
Ostres en Benet, encara recordo un petó que em va fer farà uns 25 anys acompanyat d'abraçada afectuosa en una xerrada dins d'un petit parc públic ajardinat frec a frec pels veins del barri barceloní d'Horta. Home cult, bo i compromés.
Hi ha una tendència a reflexionar en dualitats contraposades, quant a la vida, deia l'autor del explícits però soberbis relats dels Girasoles Ciegos (Alberto Méndez) que n'hi ha una indiscutible i més sensata divisió (aixó ho dic joc, clar): la gent que ha viscut una guerra i la que no. Aquest divisió és de la que en Benet era un exemple i un testimoni. Ja queden pocs d'aquest que marquen la gran diferència i poden, per tant, ser un llegat de referent per a tots nosaltres. Hauriem de fer un exercici de repensar quines són les coses que realment valen la pena, recordant el que ens han explicat del que és viure una guerra per tal de seguir la línia d'un món més just no més pràctic.
ja tenim el company "independència" en la línia de sempre, el xicot, bona pinta, no millora...de totes maneres s'agraeix que visiti el blog d'un traïdor a la causa. Bon Nadal!
Morts Benet/Candel/Guti/Gregorio...com diu el company "toscana", es proclama el canvi de cicle vital i polític de les generacions que van marcar l'antifranquisme i la transició. Benet, l'home unitari, era de la dreta civilitzada i compromesa (UDC, primerament i més enllà va ser company de viatge dels psuqueros), home d'història i d'arxiu. Va estar amb els guti/portabella... en la gestació de l'assemblea de Catalunya i, abans de morir, va tornar a mostrar les seves lògiques simpaties per CIU, amb tota mena de detall i elegància, sense soroll. Coherent i civilitzat, en un país de dretes ferotges i esquerres erràtiques.
Un exemple. Fins i tot discrepava (historiador com era) de la memòria històrica i dels que la impulsen (els seus ex-companys de viatge psuqueros), cosa lamentable, i al mateix temps respectable per el seu caràcter politicament incorrecta.
Jo vull destacar un fet important:
BENET va ser l'home que va desmitificar a Tarradellas, de manera invectiva i rigorosa. Tenia molta raó. Tarradellas va ser un fenòmen poc repectuós amb els que lluitaven a la clandestinitat. Benet ho va dir a contracorrent de l'opinió oficialista.
senyoret independència: lamentable em resulta això que diu de les novel·les i dels balls. Vostè vol un país tonto que no llegeix i avorrit que no balla. O sigui, un país dedicat exclusivament a fer les creuades de manera obstinada i ferma, mentres els seus habitants perden la possibilitat de ser una mica feliços. No compti amb mí, si us plau.
em sembla que era el trotsko Bensaïd el que escrivia allò de "es pot estar contra Marx o a favor de Marx, el que no es pot fer és estar sense Marx" i trobo molt interessant que la gent d'esquerres ben variada ho faci visible com passa en aquesta intervenció que encerta en una hipotètica resurrecció de Marx que es posaria les mans al cap davant del que fan els xinos i els no "tant xinos". Carpe Diem company. Bon escrit.
Roger: Bensaïd, umm... bona referència, i una frase de campionat, certament.
m'encanta l'expressió "CARLES, EL CONTORSIONISTA" està molt ben trobada. Bona Tarda Tatti!
això de Xina és digne de tenir en compte, serà el neocolonialisme sorpresa del segle en curs?
El Tibet està d'actualitat. Se senten ànimes caritatives preocupar-se sobtadament per la sort dels tibetans. La preocupació ha nascut en el mateix moment en que els mitjans de comunicació pro nord-americans s’han posat en marxa.
L'inevitable Cohn Bendit , ha aprofitat aquesta circumstància. Aquest personatge que encapçala els verds i que ha aplaudit la guerra a l'Iraq o a l'Afganistan en nom de la lluita contra l’integrisme religiós, ara reclama, al costat d’en Raul Romeva, un estat tibetà independent i teocràtic. Tots dos sembla que vulguin imitar a la Pilar Raola.
La falsa ONG, amiga de Bush i de la CIA, que es fa dir “Reporters sense fronteres” ha aprofitat la cerimònia de la flama olímpica, per a increpar al representant de la Xina i tots els mitjans de comunicació se n’han fet reso i li han dedicat més espai que al que diàriament destinen a parlar de Palestina.
S’imagina vostè lo que haguera passat si els sindicats grecs, que es trobaven en lluita per les seves reivindicacions haguessin dut a terme una acció similar?. Segur que tots els mitjans de comunicació hagueren posat la cara llarga i els hagueren acusats d’irresponsables. I no parlem si els protagonistes de l’acte de sabotatge haguessin estat Iraquians, afganesos o palestins. Com sempre, han funcionat les dues vares de medi.
Fa uns dies, vaig intentar obrir un debat sobre el Tibet a través del meu bloc i vaig aconsellar acudir a uns quants enllaços. El que més em preocupa d'aquest tema, és la revisió que s'està fent de la història, denigrant la revolució xinesa, des dels seus mateixos inicis i donant per bona la versió d'aquells que durant els anys de la Guerra de Corea, van adoptar un paper nítidament contra revolucionari. És com si ara, alguns revisessin la revolució russa d'octubre i diguessin que qui tenia la raó era l'exercit blanc. Alguns companys estan duent les coses massa lluny. I això no ho podem tolerar. Per altra banda, considero precipitat acusar sense més de neocolonial l'actuació Xinesa a Àfrica, sense haver debatut abans aquest tema. Hi ha qui pensa que aquesta intervenció ha ajudar a valorar millor les matèries primeres, després de molts anys en els quals el capitalisme internacional s'ha dedicat a espoliar aquestes mataries i pagar-les a baix preu. Es parla molt de l'emergència de la Xina. Però de fet, hauria de parlar-se de l'emergència d’una part del Tercer Món. I això és precisament el que amoïna als nord-americans. És molt interessant , referent a tot això, l'escrit que fa uns mesos va publicar Ignacio Ramonet en Le Monde Diplomatique ( (Africa dice que no). En tot cas, crec que durant els pròxims mesos veurem canvis molt profunds a nivell internacional, i seria un error que ICV es dediqués a improvisar, en funció del que diuen els mitjans de comunicació i les campanyes dels EEUU. En quant al tema de l'aigua, crec que abans de res, hem de resoldre els problemes que se'ns han tirat damunt. Però també necessitem un debat a fons sobre el nostra paper en el Govern. Una cosa és ser un partit de govern, i un altre de molt diferent és gestionar algunes parcel•les aïllades i conflictives d'un govern.
prenc nota, les dues darreres intervencions em mereixen un toc d'atenció sobre un tema, tibet, que no està massa clar i sobre un macropaís, xina, que produeix moltes llums i ombres. gràcies a tots dos per les vostres valuoses intervencions.
Publica un comentari a l'entrada