01 de juliol 2007

EL MOVIMENT REAL OCUPA ESPAIS PREMIANENCS


El passat dissabte es van tancar les Jornades de Cooperació de Premià de Mar. Han estat més de dues setmanes de divulgació de projectes de cooperació amb orígen premianenc i destinació internacional. M'agrada dir internacional i, si cal, internacionalisme. Ho reivindico com un antídot davant dels multiculturalismes de postal i de les més variades formes de coloràina supèrflua i politicament correcta (vinga! ànims! llegiu Zizek: marxisme i psicoanàlisi al servei de la causa).

Entrant en matèria, cal dir que les experiències cooperadores premianenques estan dissenyant un mapa mundi del tot interessant amb diagrames que enllacen aquesta peculiar vila maresmenca amb Bolivia, el poble del Sahara o Gàmbia. La gent que impulsa aquests moviments mereix tot el reconeixement. Lluny de proclamacions pintoresques i de concepcions turístiques, els activistes locals van per feina i localitzen els espais concrets de la política en majúscules: la cooperació material, la solidaritat elemental i la transmisió cultural.

La festa del dissabte, un sopar amable amb músiques i emocions compartides, va tenir un valor afegit. L'encert dels organitzadors està en haver triat la Plaça Mercè Rodoreda per escenificar un intercanvi real entre sectors de població dispersos i estigmatitzats. Una nodrida representació de la comunitat africana local estava compartint espai i temps amb els cooperants premianencs i la resta d'amics i amigues presents. D'acord que estavem "els de sempre". Tot i això, alguns veïns (anomenats "autoctons") s'incorporaven a la festa. A la fí, més de tres centres persones d'edats, de procedències variades i d'estètiques múltiples, omplien la Plaça.
Aquesta festa podria ser una anècdota més dins de l'agenda irregular de la vida social premianenca. No és aquest cas. La Plaça Mercè Rodoreda és un espai simbòlic en el complex món de la convivència local. Allí es va articultar un dels capítols més nefastos de la darrera història de Premià de Mar. Sis anys abans s'alçaven les veus antimezquita. Aquell conflicte només evidenciava un problema múltiple mal encarat i obertament latent. No cal insistir en que allò transcendia el fet religiós i mostrava el fracàs del model capitalista que preten exhibir la igualtat d'oportunitats i el benestar virtual.

La plaça Mercè Rodoreda, dissabte, mostrava el moviment real , el moviment que ocupa espais i obre esperances. Minoritari, segur. Insuficient, possiblement.
Fer visible el que som és el primer pas per entendre el complicats que som.
Felicitacions al moviment cooperatiu de Premià de Mar!
Una visita, si us plau, a http://www.premiademarx.blogspot.com/

15 comentaris:

searto ha dit...

jo hi era i molt d'acord

mIS&IO9 ha dit...

elproblema és que aquestes activiats no tenen credibilitat des de les dretes i des dels aparells suposadament d'esquerres. Un encert d'acte com un encert el teu article en la línia diàfana del Sr.Tati. ENHORABONA TINGUI.

KOPPOLLO ha dit...

la vitalitat de la societat civil activa és això, gent amb valors i principìs fent feina, disfrutant i no esperant ordres des de dalt, una nit collonuda.

Anònim ha dit...

El dissabte també hi va haver alguna cosa semblant, la gent de l’atlètic premià organitzava uns partidillos de futbol…allà es va veure també el premià real estaven representats gairebé tots aquells que compartim aquest 2 quilometres quadrats i que gairebé mai ocupem el mateix espai...aquells que venim d’un sistema que ja des de els 14 anys ens separava en tres clases socials o grups diferents ( FP, BUP o cole privat) i que ara ens separa en autòctons o estrangers agraïm que hi hagin “espais” com els d’aquest cap de setmana on podem compartir una cervesa o una pilota tots els premianencs junts.

Núria ha dit...

Tinc la sensació que hem aconseguit fer un pas, potser petit, però important. Penso que tenim entre els dits un fil, dèbil si voleu, però agafat. I l’hem d’estirar com aquell que és al laberint del minotaure, per aconseguir que arribi el moment que, després d’una festa com la de divendres, no haguem d’escriure. Per aconseguir que la barreja, la solidaritat, la convivència… siguin un fenòmen social incorporat a les nostres existències. Que no siguin fets sorprenents, que no ens n’haguem de felicitar. Digueu-me utòpica si voleu, us entendré, però mai no deixaré de creure-hi. A més, estic pletòrica.
La cooperació implica mestissatge (com m’agrada aquesta paraula!), interrelació de cultures, igualtat, respecte i un munt de paraules més que molts ja coneixem. Implica adonar-se que és només per una qüestió d’atzar, que ens ha tocat habitar el barri benestant del planeta però que al capdavall tots trepitgem el mateix sòl i tots dormim sota els mateixos estels. Perquè no fer més festes, més sopars, més música, més debats, més moviment si amb això aconseguim que algú que no s’hi havia aturat mai a pensar-hi hi rumia, encara que sigui rosegant un pinxo o un tall de xurrasco?
Divendres ens vem estrenar i penso que podria ser una base per tirar endavant, (amb la representació aquí de les nostres contraparts allà) un munt de projectes. Estic molt engrescada i vitaminada.
Companys i companyes del CMC endavant amb tot. Recordeu que tenim un fil. Engrapem-lo no només amb dos dits sinó amb el puny sencer. El setembre ens espera. Mentrestant bona Festa Major!!!
Gràcies Àngel per les felicitacions. Se les mereix tothom que era a la festa.

rafa ha dit...

Estic molt d’acord amb tu. El resultat aconseguit amb la festa del divendres, realment es poden millorar fàcilment amb una mica de voluntat. Per exemple, a les festes d’aquest barri, el meu, vindrà una orquestra i es farà una botifarrada, bé si en un barri amb on hi ha un alt percentatge de població musulmana fas una botifarrada ja estàs definint clarament qui vols que vingui. El problema és com deies tu compartir el temps i l’espai i això només s’aconsegueix fent actes, com deia la Núria, mestissos. S’han de fer actes on hi puguin anar tothom perquè a tothom li agradi alguna cosa de les que es fa...convidar musica gambiana, com la del altra dia, amb grups de música del barri, amb els gegants i gralles i afegir-hi sevillanes de l’escola de ball del barri i música sud-americana i marroquina, i fer-hi alguna activitat esportiva i un sopar on tothom pugui menjar, implicant a les associacions i comerços del barri no és gaire complicat...només far faltar voluntat política, i crec sincerament que no és l’ajuntament qui ho ha de fer en solitari, perquè sempre serà vist amb recel i desconfiança per les associacions, però sí que és l’ajuntament qui ho ha de propiciar, de la mateixa manera que ha propiciat que les diverses associacions de cooperació de Premià ens coneixem, perquè podem organitzar aquest tipus d’actes i que podem compartir el mateix temps i espai. Les diferents associacions prou feina tenen en poder organitzar els seus actes i que sempre hi haurà algú que haurà de tirar del carro però amb voluntat és possible, al barri es fan diversos actes només es qüestió de intentar que la gent es conegui. El resultat de la festa del divendres es podia haver millorat si haguéssim tingut temps i forçar per intentar vincular més a la gent del barri, perquè hi ha interès, mentre ho muntàvem la gent et preguntava que és el que feien i es mostrava interessada. Bueno, moltes gracies a tots aquells que veu venir a la festa i a la resta d’actes de les jornades.

Estanislau Verdet ha dit...

Avui 3 de juliol celebrem el 1r Dia Mundial Del Lletgisme!
En commemoració de la sortida (fa un any) del disc de l'Estanislau.

Vinguin a deixar un comentari a la celebració que hem fet al Yamshes en Escabetx!

Visca el Lletgisme!

Anònim ha dit...

Sr. Arangada,

No ens confongui!
Si sóc laic puc ser laicista, fomentar el laicisme i voler estendre la laïcitat.
Si sóc lleig (molt m'ho temo) no vull ser lletgista, i m'ofen el lletgisme.
En tot cas m'aventuro a suggerir-li un mot lleugerament diferent: la lletjologia. Un petit matís morfològic similar al que porta de corcoll a bona part de la "cristiandat" que no té massa coneixements de sufixos. Ben senzill és evitar aquests equívocs i tallar de soca-arrel les tensions en el camp dels amants d'allò lleig.

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

més que persones laiques, calen estats laics, és a dir, aconfessionals, on les creences ocupin l'esfera particular o col·lectiva de cada grup al marge del comú obviament laic.

en el meu cas, els agnòstics, podem així continuar el nostre actiu excepticisme i no combregar amb rodes de molí de la jerarquia religiosa o de l'ateïsme dogmàtic (que també existeix).

cristià de base més o menys ha dit...

Tati, encetes un debat pendent i interesantillu, el cas dels agnòstics m'interessa. la gent es fot un lio molt gran.

laicitat no vol dir ateïsme
l'ateïsme, l'agnosticisme i els creients són tres coses diferents

la manera que els tres casos puguin existir sense domininació és amb l'estat laic

l'estat laic separa les religions de l'estat

també cal que els ateus separin l'ateÏSME de l'estat

ni han d'haver estats ateus ni estats religiosos`.

l'estat ha de garantir la llibertat de culte i el culte no ha de barrejar-se amb l'estat

els ateus tampoc poden fer que l'estat faci ateïsme sinó es comportarien com una religió més.

els agnostics poden seguir amb les seves investigacions esperant que es materialitzi alguna o altre veritat sigui religiosa o sigui definitivament atea.

i posat's a parlar de COOPERACIÓ, els no creient a vegades ens hauriem de curar d'humiltat i reconeixer que les esglesies de base ens dónen mil voltes en la matèria de la cooperació.

mireu el casaldaliga.

quina lliçó.

gràcies TAti pER EL TEu article.

cristià de base

Sin amor no hay revolucion ha dit...

Hem de tenir molta cura del dogmatisme de l'última i més perversa de les religions, el capitalisme, que tambe te els seus dogmes de fe, el seus deus, els seus profetes...
Com agnòstic i anticapitalista moltes vegades em sento molt mes a prop de cert pensament religiós que del laïcisme actual, massa materialista i deshumanitzat.

Mendizabal ha dit...

Intento no caer en las provocaciones de los obispos, intento no salir a la calle a pedir a gritos la reinstauración del circo romano y la importacion urgente de leones del Atlas con hambre atrasada, intento no recrearme en la lectura detallada de las descripciones del martirio de los tropecientos santos del calendario, intento no acercarme a la iglesia del pueblo con un par de bidones de gasolina y un gorrito de miliciano de las FAI... pero cada dia me lo ponen mas dificil.
Espero que sean los ultimos estertores de una de las instituciones mas dañinas de la historia de la humanidad.
Desamortizacion total ya!!!

"tati-no logo" Soulbizarre ha dit...

penya, això s'anima!

gràcies a una valoració sobre l'acte de cooperació, ara s'inica un debat entorn de laïcitat, ateïsme, teïsme i agnosticisme.

Aneu forts.

Jo em sumo a l'opinió d'un que es declara agnòstic més amunt.

Em sembla que el tema no està en contraposar laïcitat i religió, més aviat crec que del que es tractaria és de separar els àmbits de la religió de l'esfera estatal i de les relacions col·lectives socials. Sí algú és creient del que sigui, pot estar o no estar dins d'una comunitat o esglesia, el que no és de rebut és que l'esglesia es confongui amb l'àmbit de l'estat i de les institucions.

De la mateixa manera que es parla en termes critics sobre l'efecte de l'esglesia i de la resta de les jerarquies religioses damunt la societat, estaria bé, com algú apunta més amunt, descodificar el putu capitalisme en tant que ideologia (el capital no és un tema exclusiu del domini econòmic).
La ideologia del capitalisme genera totems i "deus" de tota mena, no ho oblidem.

el mateix podriem dir de la FE o altres aspectes de la transcendència, que no haurien de ser subjectes d'una estricta consideració religiosa.
L'amic Kierkegaard ja va intentar anar al gra amb la seva ontologia perpètua del fet de "creure", i no s'havia de llegir en termes estrictament religiosos.

Agnòsticament obert, penso en la bona idea de blindar el "devenir" a prova de dogmes, jerarquies pseudo-ateas, etc... i en aquest domini ens hi podem trobar els exceptics, els convençuts, els religiosos de base o els precursors del nou curs.

el fil de la POLIÈTICA descrit per Paco Fernández Buey al seu llibre POLIÈTICAS, intenta cercar el nexe entre Marx, Gramsci, Weill, Benjamin, Lucacks, B.Brech i altres, una mostra interessant de travessía intensa de valors i contradiccions.

oufff... per ser estiu!

dalt del Bergadà ha dit...

sí senyors, almenys en aquest blog quan es parla de diversitats o religions no es fa com ho fan els tertulians pesats o els oracles de cada matí. bona xarxa d'idees.
bona festa major i menor(o el que sigui)a tots. la tornada serà de profit i etzètera.
tati, saluda la gent de la plaça.

tati ha dit...

ets la maika?????