El senyor de la fotografia és John Peel. Aquest "dj" i moltes coses més, va morir fa un parell d'anys i ja portava dies pendent d'apareixer en aquest blog. Peel, tenia uns trets del tot admirables: li agradava la música (compte, no tothom que diu que "li agrada la música", li "agrada" la música). Era un supporter del Liverpool FC (rival del Barça a la Champions que, en cas de que ens elimini, no serà cap problema) i acostumava a portar samarretes amb motius marxistes (la qual cosa és més musical del que sembla). Dit això, John Peel va ser el DJ dels DJ's, productor, programador, pirata radiofònic de començaments dels seixanta, instigador de quatre dècades de pop britànic, compilador, amant de l'art directe i expeditiu dels singles arrolladors (de fet, la seva cançó preferida era Teenage Kicks dels Undertones...protopunk de barriada obrera). I, perquè, ara i aquí John Peel? Doncs perquè va ser el prototipus de la passió sonora, que ja és molt (i força). Perquè gent com John Peel em confirma que, en música, no hi ha res més meravellós que ensumar vinil, posar discos, gratar agulles, accionar tocadiscos, mirar cobertes, escoltar la fregidora sonora i coexistir amb les invencibles propietats del format rei (sense que això pressuposi un tancament als formats digitals "en boga"). Dos anys i escaig sense John Peel es poden ressumir en la proliferació de discos recomanats, enregistrats, programats i seleccionats per aquest mestre dels plats i les antenes.
El cap de setmana m'ha portat a escoltar atentament dos discos de Richard Hawley, el trobador intempestiu de Sheffield, que indiquen un retorn a les formes més intimistes (un creuament entre Scott Walker, els crooners de sempre, les balades de Roy Orbison i un cert Country de butaca, des del Northern britànic, evidenment!). He repassat tres discos de Joe Henry i segueixo sense entendre com es pot menystenir aquest superartista (visiteu-lo, coi! http://www.joehenrylovesyoumadly.com ). Més coses: escoltar a les fosques Kd. Lang és cosa seria! I així va passar amb el seu disc de versions de veus canadenques: des de Neil Young a Leonard Cohen, passant per Joni Mitchell (de les millor veus femenines del món! Si us plau, no em vinguin ara amb el muntatge mercadotècnic del llançament de la Carla Bruni (...), o sigui, cliqueu-la Kd. Lang a: http://www.kdlang.com o http://www.wbr.com/kdlang . I acabo amb dos més: Tom Waits que l'ha clavada per l'esquadra amb el seu triple salt mortal (Orphans) (http://www.officialtomwaits.com )i l'homenatge que representa escoltar d'una tirada el Live at the Apollo de James Brown, versions 1962 i 1967. Si us voleu empapar i empatxar de Mr. Dynamite, només heu de clicar: http://www.funky-stuff.com/jamesbrown
Dos acotacions (no)musicals:
1)El debat obert sobre "el passeig" segueix viu en el post inferior i reclama noves incorporacions (Jaume Salat: recorda aquelles fotos de tapes de clavagueres, xapes de companyies d'assegurances britàniques, etc. que vam dir que anirien a parar a aquest blog...).
2)En política local: saludar als nous membres de la Coali, gent propera a EUiA, independents i similars, que confirmen la vigència i projecció d'una proposta sociopolítica que obre forat! I una aposta personal en favor de l'escepticisme militant i de la necessitat de relativitzar les coses, per exemple: si estem dins del màtrix, millor canviar-lo des del seu interior. http://www.premiademarx.blogspot.com i http://www.coaliciopremia.blogspot.com
26 comentaris:
Bona idea això de l'escepticisme militant. I si la millor manera de les maneres és amb discos i energia, encara millor que millor. A mi també m'impacta el cas del James Brown encara que fos un paio dificil, però era una apissonadora de soul collonuda. La kd lang m'agrada més quan canta a pel sense arreglillus i té una veu considerablement lluminosa. El Jon PEEL no em sonava i ara el buscaré a la xarxa com el Henry que suposo no és res del futbolista Henry. Veig que has estat de fons discografic. Un plaer.
agraït per la teva lectura. Et desitjo una feliç travessia musical.
travessia o travessa, tanseval.
He anat a visitar el blog del James Brown que has posat i el recomano també, no s'acaba ni amb un dia de lectura i és abultat però útil
Seguim en contacte, sembla un xat.
Richard Hawley!!!!!! sí senyor Tati, Ri-chard-Haw-ley.
segona divisió anglesa:
COVENTRY 2
CRYSTAL PALACE 4
victoria blaugrana!
LIVERPOOL TREMOLA!
a mi la música country em posava dels nervis fins que vaig escoltar a casa d'un amic un disc de la KD Lang i em vaig rendir als seus peus i ara em seguei posantr dels nervis però la kd lang és la kd lang i uauuuuuuuuu!
què passarà quan els discos desapareguin del tot?
Suposu que ja deus saber que la senyora -i pianista- Coltrane ha mort ahir a Nova York -crec-. També -amb un dia de diferència- ha mort un altre gran del jazz que ara no recordo el nom. Penso que aquest es el blog i el bloguista per fer-ho saber.
respostes a:
stereo2:
quan mori el disc, passarà que els col·leccionistes es forraran i que la comunitat musical estarà ocupada per els aficionats incodicionals i no per paràsits mercantils
zioran: efectivament ha mort la muller del coltrane i el saxofonista mort és el Michael Brecker, tal com anuncia el blog germà de stereo2, comunitat sonora. Salutacions Zioran (o sigui com Cioran, però am "z") i bona navegació fluvial!
AVUI A EL PERIÓDICO, SALVADOR MILÀ PARLA DE JACQUES TATI!!!!!!!!
El retorn de Monsieur Hulot
Per: Salvador Milà
La proposta que els candidats firmin un pacte ecològic ha revolucionat la política francesa
En les dècades dels anys 50 i 60 del segle passat, el cineasta francès Jacques Tati va popularitzar el personatge de Monsieur Hulot --inspirat en un amic seu ben real-- en pel.lícules com Jour de fˆte, Les vacances del senyor Hulot o Playtime, a base de ridiculitzar els absurds de la vida burgesa i de la "modernitat" basada en el papanatisme tecnològic i el consumisme, amb una ironia no mancada de tendresa. Quaranta anys més tard, un nét de Mr. Hulot, el periodista Nicolas Hulot, ben conegut a la televisió francesa pel seu programa divulgatiu de temes ambientals, Ushuaïa Nature, ha revolucionat la vida política francesa al proposar a tots els candidats a les properes eleccions presidencials del 2007 la signatura d'un pacte ecològic. Aquest pacte té la voluntat d'esdevenir un compromís de totes les forces polítiques franceses entorn dels canvis fonamentals que cal introduir en l'economia, la producció, el consum, la recerca i la formació, en la cultura i en tota la societat, per tal d'abordar seriosament i de manera transversal els reptes de la crisi ecològica, energètica i de valors que ens afecta en l'àmbit mundial, però molt especialment les societats anomenades "avançades".
EL PACTE pretén fer dels reptes ecològics una prioritat nacional per a França i comprometre l'acció dels governs futurs, sigui qui sigui qui guanyi les eleccions presidencials: planteja una veritable revolució que canviï les formes de produir, treballar, consumir, alimentar-se, allotjar-se i moure's al país veí i a tot Europa.
Si bé és cert que aquest és un discurs tradicionalment atribuït a les forces polítiques ecologistes, als partits verds i als radicals --discurs que alguns entre nosaltres s'entesten a desqualificar per minoritari o "extremista"--, la gran novetat està en el fet que la majoria dels candidats presidencials francesos, des de Ségolène Royal fins a Nicolas Sarkozy, s'han afanyat a acceptar el repte i es comprometen a incorporar les principals propostes d'aquest "pacte ecolò- gic", ni que només sigui pel fet que el 52% dels francesos enquestats han manifestat el desig que la protecció del medi ambient figuri entre els objectius prioritaris del futur president, o perquè la campanya sobre el défi écolo --repte ecologista--, impulsada per la fundació de Nicolas Hulot, ha recollit en poc temps prop de 600.000 signatures. Tal com diu Hulot, la crisi ecològica planteja qüestions i requereix respostes que van més enllà de les posicions partidistes: han de ser una causa comuna.
¿I què proposa aquest pacte ecològic a la francesa, preparat per part d'una àmplia comissió d'experts de tots els camps, no solament científics, i de totes les ten- dències? Doncs 10 objectius ben simples i contundents, que es presenten com una oportunitat per rellançar l'economia i la qualitat de vida i de treball a França: 1) Una economia i una indústria basades en la lògica de la sostenibilitat, és a dir, que redueixin el flux de materials, que perllonguin la vida dels productes i que en permetin la recuperació i el reciclatge; 2) Reduir de manera massiva el consum de petroli, de gas i de carbó, amb energies renovables i amb més eficiència i estalvi, per assolir l'any 2050 una disminució de les tres quartes parts de les emissions que provoquen el canvi climàtic; 3) Conciliar l'agricultura amb el respecte a l'entorn natural, a la qualitat dels productes i a la salut; 4) Contenir l'extensió urbana, aturar l'expansió de les infraestructures d'impacte territorial, protegir els espais lliures, apropar els llocs de treball als de residència; 5) Reduir els mitjans de transport consumidors de combustibles fòssils, augmentar l'oferta de mitjans de transport col.lectiu; 6) Una Hisenda i una fiscalitat ecològiques, fer que els preus recullin tots els "serveis ambientals" --és a dir, tots els costos ecològics reals--, reorientar els pressupostos públics a favor del desenvolupament sostenible; 7) Biodiversitat: integrar la preservació del patrimoni natural en l'estratègia de desenvolupament del país, amb la creació d'una xarxa de connectors ecològics entre tots els espais protegits i garantir-ne la funció ecològica; 8) Salut pública: prevenir abans que curar, avaluar el pes de la contaminació ambiental en els costos globals de la salut i prevenir els riscos associats a l'alimentació: els pesticides o els organismes genèticament modificats; 9) Fer de la protecció i recuperació del medi ambient un factor d'innovació tot potenciant la recerca i la innovació en tots els sectors productius i científics, i 10) Fer del repte ecològic una prioritat de la política internacional de França i de la Unió Europea, com un factor essencial de la seguretat mundial.
JA HO VEUEN,res que no hàgim sentit aquí a Catalunya en temps recents. No és difícil veure les similituds d'aquest pacte ecològic a la francesa amb l'Acord per a la Modernització Ecològica de Catalunya que, a proposta d'ICV-EUiA, figura en l'acord del Govern d'Entesa, les bases del qual ja es van començar a posar en l'anterior legislatura, davant l'escepticisme, i de vegades l'animadversió, d'alguns sectors econòmics i polítics. Uns sectors que crec, sincerament, que són curts de mires i que no representen el sentiment i, sobretot, les autèntiques necessitats de l'economia i de la societat catalanes si de veritat volem entendre la competitivitat, la modernització i la internacionalització com ja l'estan entenent alguns governs i societats que constitueixen els nostres referents. Estic parlant de la Gran Bretanya o de la República Federal d'Alemanya --només cal veure el programa del semestre de presidència del Consell de la Unió Europea que ha presentat la cancellera alemanya Angela Merkel--, o de Suècia, Dinamarca, Finlàndia, Canadà... I ara, ben aviat, França.
ho veieu! en Tati és un punt de referència ineludible (el Jacques Tati de debó, el de Monsieur Hulot)
Em comuniquen fons ben informades de la mort de la Sra. Coltraine, el nom complert de la qual he estat incapaç de trobar i per tant de saber.
Dona de, i gran pianista amb personalitat pròpia, em pren la confiança de demanar-te amic Tati, home de gran sabiesa en molts temes però coneixedor gairebé in extremis dels afers musicals, que li dediquessis uns moments a aquesta dona, sigui en el teu espai musical de Ràdio Premià de Mar o al blog ... No cal dir, que des de la lllibertat de la teva voluntat, sempre que sigui del teu grat i ho consideris de menester.
Ja saps la meva obsessió per la necessitat que té la dona dels reconeixements que encara amb grans minusvalies es fan poc visibles.
Es possible que hagi mort alguna persona més del món del jazz en aquest dies??
Agraïda i sempre atenta als teus comentaris.
ENDORA:
PRIMERA / SALUTACIONS "MISSING" !
SEGONA / ALICE COLTRANE
Bé, aquesta dama era la segona esposa del saxofonista canònic per excel·lència. No cal dir que l'aparició de Alice dins de l'escena musical coltraniana va significar una evolució de les pautes del mestre. Quan Coltrane exprimeix el seu millor quartet, apareix (com una espècie d'intrusa Yoko Ono) la senyora Alice i el mestre la incorpora al grup substituint el mag de les tecles (McCoy Tyner) i, gràcies a la dama Alice, incrementa la espiritualitat del missatge Coltranià fins a cotes infinites. La trajectòria posterior de Coltrane amb la dama Alice deriva cap a la ruptura de tots els esquemes... Mort Coltrane, Alice administra el llegat del mestre i factura discos molt espirituals sense caure en el marasme de la new age, toca l'arpa i sobregarrega els temes amb dosis elevades de corda i lírica. Col·labora amb Carlos Santana i John McLaughin, amb qui comparteix guru i hinduísme sobrevingut. Es passa a nomenar Tureya Alice Coltrane, i fins aquí poca cosa més. Els darrers anys els dedica a conrear la fe i a divulgar la "bona nova".
Com acostuma a passar, Alice és més coneguda per ser "dona de Coltrane" que per la seva tasca musical i cultural.
SALUTACIONS.
discos forever gran Tati!
Amb aquest perfil concret i sinuosament objectiu, em fas venir ganes d'haver viscut vides com aquesta. No et passa? Generalment sempre que intento comparar la meva vida amb d'altres i imagino veure'm visquent les passes d'altres inmediatament em nego i defugo l'idea, nego ser altra que no sigui jo, queé res millor que ser l'endora, bruixa entremaliada i amb poders trapelles que li dóna una vida distreta i eterna, però en moments d'ascetisme melangiòs, vés m'exposo a ser qui no sóc, sense trabes, amb ganes i perills , això sí... una mica escollida sóc, la tal Alice tempta molts... d'altres...virgencita que me quede como estoy!
Saluts des de l'habitació pròpia!
una "wolfiana" acotació final. Aquesta Endora!
Per cert l'altra jazzman que ens ha deixat darrerament, i jove (57 anys) ha estat Michael Brecker...consulteu el web de stereo2, farem un especial Brecker a la ràdio.
a veure si tornen a posar tocadiscos a la vida.
collonetis!
Al Nerviós dels Nervis,
Si no t'agrada el country, però sí que t'agrada la k.d. lang. prova d'escoltar a Clem Snide. Superb!
Per cert, Tati, el líder (Eef Barzelay) ve a Barcelona el 24 de febrer en solitari (veu i guitarra, pausat i fi) T'hi apuntes?
(no sé si hi ha WC!!!)
no conec aquest lider d'aquest grup, amb wc o sense wc. expliqui millor la proposta i resoldré l'entrellat
si no fos, si no fos, seria i no és, és com sí: si home!
el dels discos sembla el de cal petit fent ensiamades.
Eef Barzelay és el líder de Clem Snide. M'agrada que, de tant en tant, en Tati no sàpiga alguna cosa sobre el Quién es Quién de la música anglo-saxona.
(i això que ell pot mirar els discos, que els té en versió física-material i no en aburrits i tristos fitxers d'MP3)
ah! dos punts per el nano del barri d'Islington!
Publica un comentari a l'entrada