PARAL·LAXI MEDIÀTICA I POLÍTICA, EL CAS MAYOL

Slavoj Zizek, filosof eslovè i polemista de mena, descriu la paral·laxi com el suposat desplaçament d'un objecte a causa d'un canvi en la posició de l'observador. La paral·laxi és, per sort o per desgràcia, una disciplina d'aplicació sistemàtica en el metarrelat de la política (allò que anomeno, senzillament, "l'auca") i del periodisme polític (estament que també pertany, com la majoria d'actors socials, a l'esmentada "auca"). En llenguatge directe, el fenomen es pot simplificar en un senzill "embolica que fa fort" o en un descriptiu "dónar la volta al mitjó". Heus aquí el "cas Mayol", el "cas Saura"o, el que és el mateix, "el tiro al progre" practicat per l'establishment mediàtic per esmorteïr l'ascens d'ICV-EUiA i, de retruc, per redoblar el discurs de tota la vida contra la gent d'esquerres (equivocada o no), les seves organitzacions, la seva cultura i les seves ilusions (ja siguin de govern, ja siguin de lluita o ja siguin d'opinió).

El linxament a la Mayol, és un pretext de la "competència" perquè s'evidenciin unes fisures al sí de l'espai roig-verd (consolidat després de molts anys d'autofàgia i massoquisme col·lectius). Domesticada la bèstia negra de l'anterior tripartit (Carod), ara toca furgar dins d'ICV-EUiA (evidenment aquesta coalició no és una bassa d'oli). Com? Senzillament així: a base d'inventar contradiccions irreversibles en allò que per nosaltres és, de sempre, el debat de les esquerres: les llums i les ombres d'un projecte crític amb els efectes del capitalisme i, simultàniament, decidit a intervenir en la gestió diaria d'aquests problemes.

Dit a la manera de la Mayol, hi ha esquerres que només gestionen, n'hi ha d'altres que a més de gestionar, no volen amagar el cap sota l'ala i, conseqüenment, han d'atendre reivindicacions justes (habitatge, treball, territori...) i que a més han de treballar en el marc d'unes legislacions restrictives amb molts drets que requereixen canvis (així ho va fer ICV, ja fa anys, quan al congrés va demanar la despenalització de l'okupació, fet que ara es vol silenciar). I és bo que s'opini i sobre quines són les prefèrencies davant d'un o altre model.

Efectivament, al marge de consideracions estètiques o pràctiques, el moviment okupa planteja problemes reals que mereixen atenció i, com diu la Mayol, una predilecció en relació al que representen els especuladors i altres figures de la nova onada capitalista. Que els opinadors Alfred Bosch, Alzamora, de Azua, Rahola, Marius Carol o el sociòleg Cardús, vulguin ajustar comptes amb la seva consciència afectada d'exprogressistes, em sembla molt bé. Que ho facin amb totes les ires (coordinades) damunt ICV-EUiA, em sembla fins i tot democràtic. Que ho facin amb sobredosis de paral·laxi, ja és més preocupant. És, singularment, trampós.

Imma Mayol explica el que va dir en un article a EL PERIÓDICO, podeu consultar-ho al web http://www.iniciativa.cat/ a la secció d'articles. En Martí Rosselló també ha posat la seva cullerada en el seu blog (es recomana la lectura de l'article publicat la passada setmana al seu blog de "la coctelera")

Tritranquil·litat...

Heus aquí els tres microfons dels tres dirigents del tripartit renovat i reconduït. Del govern que ja no fa soroll i que governa "d'una altra manera" (almenys dóna aquesta sensació o aixi ens ho fan arribar).
Confeso que el meu escepticisme preelectoral davant d'un tripartit fase-2 va ser força acusat. La sociovergència ha demostrat ser més fàctica que políticament visible (en el fons, funciona de manera subliminal i s'articula en àmbits de poder econòmic, mediàtic i parapolític). A l'altra banda del tripartit (ERC), la reedició de la equidistància ha estat poc més que un foc d'encenalls electoral. A can Saura, no cal insistir, el govern d'esquerres que apareixia als cartells ha esdevingut una realitat (amb ensurts a Interior, tot sigui dit). La primera sorpresa, corroborada dia rera dia, és aquesta tritranquil.litat que deixa els microfons despullats i fa que el personal abandoni les temàtiques derivades de l'auca (crisi d'identitat a la sèrie Polònia, tertul·lians desorbitats, aquest blog ja parla més de música i de passejades que no pas de partits polítics, etc.).
A mi el Montilla no em fa ni gràcia ni desgràcia, m'agrada més quan fa d'hipnotitzador que quan fa de polític. Mireu, doncs, com fan bondat els companys d'ERC. Els temes lírics passen a segona fila i s'imposa una línia freda, tecnocràtica i expeditiva. La veritat és que prefereixo aquest ensopiment que el quadre anterior amb les anades i vingudes d'aquell experiment a tres bandes. L'enyor que sento per Maragall, però, no es fàcil de superar, ni en versió Queco Novell.

El misteri del relat, de l'auca esmorteïda, consisteix en les agendes ocultes del tripartit. Obrim debat.
a) Montilla i el seu PSC desmaragallitzat van de farol o signifiquen una ruptura amb el vell PSC i la reconversió en una extensió fidel del PSOE de sempre?
b) El "som com som" republicà obeeix a una tàctica de màrqueting o a un tret renovat d'una ERC que finalment ha entes el "lio" que portava i que, conseqüenment, pensa que això de les esquerres és una cosa plural i infinita?
c) i ICV-EUiA, els guanyadors en vots i altres coses: podran (podrem) metabolitzar un projecte fet a la mida dels grans equilibristes, disposats al triple salt mortal de governar, mobilitzar i organitzar un espai difícil de crítica i proposta (una esquerra "contra", "a favor" i "enllà" de l'estat)?

Dels socialistes i dels republicans no m'atreveixo, ni em toca, de fer pronostics. Uns han de resoldre el seu encaix (ara més fàcil) dins del món del PSOE i els altres hauran d'atendre els diversos "Carreteros" que animaran la festa (sense lírica, l'independentisme, de moment, és un misteri).

A casa nostra, a l'espai roig i verd de la coalició ICV-EUiA, penso que ens caldrà mesurar molt el que representa ser una força de govern i ser una força de lluita. Mesurar, també, si l'aposta ecosocialista és una estètica d'urgència electoral amb dosis de new age superficial o l'estètica d'una ideologia de passat, present i futur que enten el capitalisme com el paradigma a transformar (és a dir: que vol governar contemporàniament en el marc d'una estratègia de canvi social, més enllà dels limits de la realpolitik, de l'espai concret i dels temps indeterminats).

Les esquerres polítiques han de prendre els 3 microfons i explicar totes les agendes, les particulars i les tridimensionals. I que la tritranquil·litat sigui el més llarga possible (si és que això és un sinònim de que "es va per feina"). I, sobretot, que les esquerres polítiques no oblidin que hi ha una esquerra menys estructurada, que intercanvia valors, que passeja, que opina, que observa, que escriu, que intervé en els microespais de la política invisible i que té altres altres punts d'atenció (i això, pero, ja ès una altra història).

TATI I SALVADOR MILÀ

Quina relació existeix entre Jacques Tati,
Monsieur Hulot i el diputat Salvador Milà?
La resposta està clicant l'adreça següent:
http://www.premiademarx.blogspot.com

El disc, el passeig (2) i l'escepticisme militant

El senyor de la fotografia és John Peel. Aquest "dj" i moltes coses més, va morir fa un parell d'anys i ja portava dies pendent d'apareixer en aquest blog. Peel, tenia uns trets del tot admirables: li agradava la música (compte, no tothom que diu que "li agrada la música", li "agrada" la música). Era un supporter del Liverpool FC (rival del Barça a la Champions que, en cas de que ens elimini, no serà cap problema) i acostumava a portar samarretes amb motius marxistes (la qual cosa és més musical del que sembla). Dit això, John Peel va ser el DJ dels DJ's, productor, programador, pirata radiofònic de començaments dels seixanta, instigador de quatre dècades de pop britànic, compilador, amant de l'art directe i expeditiu dels singles arrolladors (de fet, la seva cançó preferida era Teenage Kicks dels Undertones...protopunk de barriada obrera). I, perquè, ara i aquí John Peel? Doncs perquè va ser el prototipus de la passió sonora, que ja és molt (i força). Perquè gent com John Peel em confirma que, en música, no hi ha res més meravellós que ensumar vinil, posar discos, gratar agulles, accionar tocadiscos, mirar cobertes, escoltar la fregidora sonora i coexistir amb les invencibles propietats del format rei (sense que això pressuposi un tancament als formats digitals "en boga"). Dos anys i escaig sense John Peel es poden ressumir en la proliferació de discos recomanats, enregistrats, programats i seleccionats per aquest mestre dels plats i les antenes.

El cap de setmana m'ha portat a escoltar atentament dos discos de Richard Hawley, el trobador intempestiu de Sheffield, que indiquen un retorn a les formes més intimistes (un creuament entre Scott Walker, els crooners de sempre, les balades de Roy Orbison i un cert Country de butaca, des del Northern britànic, evidenment!). He repassat tres discos de Joe Henry i segueixo sense entendre com es pot menystenir aquest superartista (visiteu-lo, coi! http://www.joehenrylovesyoumadly.com ). Més coses: escoltar a les fosques Kd. Lang és cosa seria! I així va passar amb el seu disc de versions de veus canadenques: des de Neil Young a Leonard Cohen, passant per Joni Mitchell (de les millor veus femenines del món! Si us plau, no em vinguin ara amb el muntatge mercadotècnic del llançament de la Carla Bruni (...), o sigui, cliqueu-la Kd. Lang a: http://www.kdlang.com o http://www.wbr.com/kdlang . I acabo amb dos més: Tom Waits que l'ha clavada per l'esquadra amb el seu triple salt mortal (Orphans) (http://www.officialtomwaits.com )i l'homenatge que representa escoltar d'una tirada el Live at the Apollo de James Brown, versions 1962 i 1967. Si us voleu empapar i empatxar de Mr. Dynamite, només heu de clicar: http://www.funky-stuff.com/jamesbrown

Dos acotacions (no)musicals:

1)El debat obert sobre "el passeig" segueix viu en el post inferior i reclama noves incorporacions (Jaume Salat: recorda aquelles fotos de tapes de clavagueres, xapes de companyies d'assegurances britàniques, etc. que vam dir que anirien a parar a aquest blog...).

2)En política local: saludar als nous membres de la Coali, gent propera a EUiA, independents i similars, que confirmen la vigència i projecció d'una proposta sociopolítica que obre forat! I una aposta personal en favor de l'escepticisme militant i de la necessitat de relativitzar les coses, per exemple: si estem dins del màtrix, millor canviar-lo des del seu interior. http://www.premiademarx.blogspot.com i http://www.coaliciopremia.blogspot.com

El passeig

Dossier "caminar". Sovint hem parlat en aquest blog de l'escriptor-caminant Robert Walser (en Martí Rosselló també acostuma a fer-lo caminar per el seu blog). Les interseccions entre caminants, camí, literatura, sonoritat múltiple, petjades, fotografia i altres formats, ocupen la meva taula parada de llibres, dvd's i discos. El vell dilema del sentit del viatge, cada volta més mixtificat a força de turismes i agendes de cap de setmana, torna a presidir les estones de lectura i caminada (ja sigui a peu o en bicicleta, com és el meu cas i el del soci routier Ramon Sala). En Xavier Ribas m'ha proporcionat uns materials extraordinaris sobre la matèria, sobre el sentit, les modalitats i l'estètica del caminar. Per exemple, un petit llibre que recull escrits de William Hazlitt (cronista i crític victorià del segle XIX) i de Stevenson i que, ahir de nit, vaig llegir amb especial emoció. Ambdues personalitats parlen del "Arte de caminar". M'espera un treball de Sebald sobre Walser (en italià: Il Passagiattore solitario), una col·lecció d'escrits sobre les petjades materials i espirituals de Ernst Bloch (Huellas) i un treball teòric, que he començat a subratllar, que porta per títol El Andar Como Práctica Estética, de l'arquitecte Francesco Careri. Tot plegat constitueix un material extraordinari per repensar o fixar les línies d'atenció entorn d'una pràctica consubstancial al fet de viure. Un cicle de cinema sobre aquesta temàtica, com els que volem fer al local de la Coali, pot incloure títols inevitables com ara: Stalker (Tarkovski), A Straight Story (Lynch) o Paris Texas (Wenders). Una materialització d'aquesta idea la tenim, si ens ho proposem, a partir del primer pas que donem quan sortim de casa. Caminar, viatjar o desplaçar el cos, incita a col·leccionar, codificar, fotografiar, sonoritzar o obviar els elements del camí. Musicalment s'acostuma a parlar de música que camina, per exemple: Caravanserai de Santana, In't a Silent Way de Miles Davis, Walk On The Wild Side de Lou Reed...vosaltres mateixos.

BON 07 I BOND OO7 !

Tot i que és un joc de paraules i números relativament graciós, aquest any he enviat el meu missatge d'any nou amb aquesta afirmació: Bond 007 ! Bon 07 !.
Superats els primers esculls del continuum nadalenc, amb visites a superficies comercials i apats diversos, faig una ràpida crònica de quatre punts de transició entre l'any que deixem i l'any present. M'he proposat de fer-me, -i he fet diana-, un blindatge dels efectes nadalòides secundaris (Ep!: cap objecció a la celebració de les festes, ja siguin laiques o religioses). Armat amb una novel·la sobre suididis col·lectius i bones maneres d'afrontar les grans decisions (Nick Hornby "en picado"), he aprofitat els dies, entre apat i sortida ciclística, i les nits de lluna quasi plena, amb lectures disperses (temes: els diaris de Sam Sheppard en una gira de Bob Dylan, o sobre la negativitat segons Jean-Luc Nancy i, sobretot, l'autoanàlisi d'un sociòleg escrit per el mestre Bourdieu, collita Jordi Tria -amic i soci del club de l'anti-"sihomisme", del qual, aviat i segur, en parlarem en aquest blog d'intempestiva existència-). Comencem, doncs, el calendari 007, amb dispersió i amb un diagrama mínim de recursos vitals.
Primer punt: no confondre les coses en matèria Bond. Bond, 007, només n'hi ha un, el vertader, Sean Connery i, sobretot, una peli infinita: contra el Dr. No (es reprodueix el cartell en aquest post), que es desenvolupa a l'illa del tresor, a les costes i muntanyes de Jamaica (cliqueu: http://stereo2soundsystem.blogspot.com i podreu seguir, entre d'altres, la pista que enllaça Jamaica i Premià de Mar).
Segon punt: en Ramon Sala i aquest servidor ens proposem un objectiu cicloturista que hem batejat amb el nom de Alta Savòia 2007. A la foto de dalt apareix la senyalització d'un dels ports previstos, el mític Cormet de Roselend!
Tercer punt: els d'ICV-EUiA-EPM de Premià de Mar, han crescut amb noves incorporacions, gent provinent d'EUiA, del món cooperatiu i dels barris més marginals de la vila. Més important que un bon resultat electoral municipal -que el tindrem-, estem en condicions de fer realitat el caràcter sociopolític de la "Coali", per començar ja tenim un local que acull actes variats, des de festes de cap d'any o de Sant Joan fins a reunions de treball i conferències, passant per l'assaig d'un grup teatral. Encara, però, s'han de tancar les obres de restauració i habilitació d'espais. Vindran altres activitats confirmades: tallers i cursos sindicals, atenció als treballadors immigrants a càrrec de gent de CCOO, cicles de cinema, sessions de disc-fòrum i un parell d'exposicions. Més informació, cliqueu: http://www.coaliciopremia.blogspot.com .
Quart punt: El llibre del col·lectiu Stereo2, amb denominació Discothèque, que ja està en fase inicial... I, parlant de sonoritats, heus aquí les adquisicions discogràfiques de les molt naladenques festes: Johnny Osbourne (crooner rastaman, collita Studio One), Bill Carrothers (pianista innovador en temps de massa rèpliques i relectures acadèmiques del jazz), la super-session de Mike Bloomfield, Stephen Stills i Al Kooper, o, dit d'una altra manera, la cara oculta del millor blues blanc dels seixanta. Bloomfield tocava la Fender Telecaster al disc que dóna nom a aquest blog: Highway 61 Revisited.
"Lo dicho": Bond 007!