24 d’agost 2006

pretemporada en marxa

Ha estat una intensiva i colpidora performance ciclofilosofal per la França natal del Tati de debò, l'altre. Compartir amb el Jabato Sala els sommets del Telegraphe, del Galibier, de la Croix de Fer, de Camburac i de Chioula, ha satisfet les expectatives inicials. L'estada ciclorelaxant a la regió del Quercy, departaments de Lot i Aveyron, més les incursions a l'Auvèrnia (zona Cantal), ha portat nous paradigmes, estones en blanc literal, observació de les atmosferes i contactes amb el vi i el formatge (atenció al rosat Bandol, fesquet i còmic).
Enmig de les estiuejades, una agenda de desproposits a l'orient mitjà, un full de ruta salvatge amb l'excusa de les civilitzacions en xoc (eufemisme post-postmodern per acabar d'embolicar la davallada mediàtica i acadèmica de la sempre vigent i ingent lluita de classes). Noticies sobre Cuba i el Fidel Castro que mostren el punt zero de la cursa maniquea: o es perpetua el règim (sense parlar dels aspectes dignament revolucionaris) amplificant els greujes, o es practica el programa USA de reconversió (rehabilitació a 47 anys vista) del bordell antillà (els Miami Boys frissen per que s'apagui el cigar del comandant). Òbviament, com passava a l'exURSS, les terceres vies no compten (ni les temptatives d'una perestroika tropical impossible). L'esperit de la revolució perdura en una pel·lícula imprescindible "Yo, Cuba", aneu a la recerca del document!
I a casa nostra...un debat delirant sobre immigració que rebla el clau dels desproposits, arran d'una moderada i mesurada proposta de dret de vot a les municipals adreçada al col·lectiu nòmada. Parlant de nomadisme (em sona a Toni Negri i a Gilles Deleuze), què tal si comencem (les esquerres vocacionals) a practicar una semàntica més contemporània aplicada a la temàtica migratòria i ciutadanista? Bàsicament estem en un món bastant caracteritzat per el nomadisme (de sempre) . En les diverses parades (amb fonda o sense fonda) de les persones humanes, podem observar desplaçaments per motius de negocis, de turisme, d'evasió metafísica, de pillatge o de recerca de paradisos (fiscals, laborals o sexuals). Pregunto, especialment a la nostra dreta nacional i nazional: cal examinar el personal per sistema? tot just estem parlant de votar en unes migrades eleccions municipals on es voten representants que no legislen, sinó que han de donar forma i aplicació a pressupostos que parles de jardins, aixetes, semafors o escoles. Suposem que els nòmades en poden gaudir i patir les politiques com els que només practiquem el nomadisme turisticosentimental. O no? Afegeixo: no vull contraposar el debat tòpic entre multiculturalisme i identitat. Francament estic fart dels dos conceptes. Aniria bé, des de l'esquerra, recuperar altres conceptes i idees-força com hegemonia, conflicte, ideologia...menys lights i més oberts a la complexitat. Crec que ja dura massa el discurs multicolor i pseudopacifista com a suposada antitesi als mals del capitalisme. Els classics apunten altres preocupacions: encara hi ha classes (i costa més i més entendre-les).
Per acabar dos apunts: un d'esportiu i un sobre el tema politic estrella nacional.
a) el Barça promet! m'agrada que tinguem entre nosaltres al Thuram (un nòmada ric i solidari). Em molesta la parafernàl·lia ascendent de l'entorn comercial blaugrana, el rotllo Nike, les presentacions hollywoodianes, l'americana del Sala/liberal/Martín, la mania de vincular Itaca amb l'esport i les cançons energumenes del tipus "a por ellos". M'agrada un cert barcelonisme de cafè, copa i puro, de bar i televisió, el bogardisme de la nostre penya, sense projecte econòmic, destraler i visceral, de pa sucat amb oli. Espero que el Barça "gran" faci gran la nostra petita i boja penya Bogarde.
b) cada vegada em provoca més urticària estival el senyor Duran i Lleida. Ara porta un estiuet molt preocupat amb els immigrants i la nostra identitat. Ell i el seu partit, Unió. Unió Democràtica: una botiga en forma de lobbie destinat a coordinar negocis i oracions, la delegació política de l'Opus Dei a Catalunya. En el darrer article del Duran a La Vanguardia, el politic s'ha posat les botes...ja parla d'ICV-EUIA com a hereus del pitjor comunisme (sic). Tot un piropo. L'esquerra verda (i roja!) pujarà aquesta tardor. Per setembre recuperem el "pitjor del comunisme": LA FESTA DE TREBALL.

Annex: lectures d'estiu a base de Terry Eagleton (la ideología de la estética), Roberto Bolano (la lletra "enye" no està al teclat d'aquest ordinador de cybercafè, el llibre és Los detectives salvajes), dos volums de les Aventures de Gil Pupil·la, revistes musicals i l'amic Zizek a petites dosis. Músiques: molt Studio One jamaicà, Curtis Mayfield, Dylan, Wilco, Lambchop i un etzètera de petites jòies pop i rock. I dvd's... Stalker de Tarkovski, Quién mato a Harry? de Hitchcock i una integral del lletgisme interplanetari amb la sèrie setantera ESPACIO 1999

3 comentaris:

home bosc ha dit...

no perds el temps!!!! quin crack!!! i nosaltres aquí amb els timpans perforats per el tabaler del barret de palla. Guaita que fan ara!!! la tempesta es diu martell!

0coma5 ha dit...

Pero si tú eres un Vanghalista de pro

endora ha dit...

La pre-temporada ja comença allunyar-se i amb aquest dilluns la normalitat esdevé novetat.
Tres notes, o més a afagir a la teva crónica-resum sobre aquest agost internacional.
- Sobre Cuba. Cal debat. Passi de película i fòrum. Proposta ferma, podria ser la primera trobada a l'espai? : ¿Quina via necessita Cuba? o Cuba, l'última alternativa roja.
- Sobre la immigració, d'acord en el canviar-li de noms a les circumstàncies i accentuar allà on el tilde falla, però ¿i si l'acció superés la conjetura, actualment tan i tan manida?
- El Barça. Quin espectacle el del Gamper passat. Semblava allò el dia abans d'unes eleccions americanes, globus i globus i més globus. Per uns instants el dia de la Super-copa vaig ser del Sevilla. Al Laporta li van els focs artificials i la pirotecnia a go-go.L'espectacle acaba sent de tan excesiu, lamentable. El millor, per no dir l'excepció, en Rikjaark, como no. Crec que inclús li fa vergonya tanta llum i tant de soroll.
- Ahh i quant a Literatura amic tati, touché, Bolaño, sí, els Detectives, síii.
Quant en Zizek el vaig buscar pels carrers de Liubliana, a les terrasses de la vora del riu, als cafes del decadent casc antic, passejant pels jardins del Tívoli...snif, potser descansava analitzant la crisi d'orient mitjà ... nedant a les aigües del mar mort, on la gravetat posa en estat meditatiu les neurones... i la reflexió acaba sent exitosa. Amb la seva teoria em donaria per satisfeta, falta en fa. La pràctica la posaria el temps, potser.

Acabo el rotllo esperant la nova temporada del teu blog amb ànsia de bones paraules, bones crítiques, bons consells en música, literatura, assaig, cinèma, etc, esport, etc. acostumats ens tens des del seu inici, i sobre tot bona i llarga amistat.
Entonsesss doncs: Qué comenci l'espectacle!!!