pretemporada en marxa

Ha estat una intensiva i colpidora performance ciclofilosofal per la França natal del Tati de debò, l'altre. Compartir amb el Jabato Sala els sommets del Telegraphe, del Galibier, de la Croix de Fer, de Camburac i de Chioula, ha satisfet les expectatives inicials. L'estada ciclorelaxant a la regió del Quercy, departaments de Lot i Aveyron, més les incursions a l'Auvèrnia (zona Cantal), ha portat nous paradigmes, estones en blanc literal, observació de les atmosferes i contactes amb el vi i el formatge (atenció al rosat Bandol, fesquet i còmic).
Enmig de les estiuejades, una agenda de desproposits a l'orient mitjà, un full de ruta salvatge amb l'excusa de les civilitzacions en xoc (eufemisme post-postmodern per acabar d'embolicar la davallada mediàtica i acadèmica de la sempre vigent i ingent lluita de classes). Noticies sobre Cuba i el Fidel Castro que mostren el punt zero de la cursa maniquea: o es perpetua el règim (sense parlar dels aspectes dignament revolucionaris) amplificant els greujes, o es practica el programa USA de reconversió (rehabilitació a 47 anys vista) del bordell antillà (els Miami Boys frissen per que s'apagui el cigar del comandant). Òbviament, com passava a l'exURSS, les terceres vies no compten (ni les temptatives d'una perestroika tropical impossible). L'esperit de la revolució perdura en una pel·lícula imprescindible "Yo, Cuba", aneu a la recerca del document!
I a casa nostra...un debat delirant sobre immigració que rebla el clau dels desproposits, arran d'una moderada i mesurada proposta de dret de vot a les municipals adreçada al col·lectiu nòmada. Parlant de nomadisme (em sona a Toni Negri i a Gilles Deleuze), què tal si comencem (les esquerres vocacionals) a practicar una semàntica més contemporània aplicada a la temàtica migratòria i ciutadanista? Bàsicament estem en un món bastant caracteritzat per el nomadisme (de sempre) . En les diverses parades (amb fonda o sense fonda) de les persones humanes, podem observar desplaçaments per motius de negocis, de turisme, d'evasió metafísica, de pillatge o de recerca de paradisos (fiscals, laborals o sexuals). Pregunto, especialment a la nostra dreta nacional i nazional: cal examinar el personal per sistema? tot just estem parlant de votar en unes migrades eleccions municipals on es voten representants que no legislen, sinó que han de donar forma i aplicació a pressupostos que parles de jardins, aixetes, semafors o escoles. Suposem que els nòmades en poden gaudir i patir les politiques com els que només practiquem el nomadisme turisticosentimental. O no? Afegeixo: no vull contraposar el debat tòpic entre multiculturalisme i identitat. Francament estic fart dels dos conceptes. Aniria bé, des de l'esquerra, recuperar altres conceptes i idees-força com hegemonia, conflicte, ideologia...menys lights i més oberts a la complexitat. Crec que ja dura massa el discurs multicolor i pseudopacifista com a suposada antitesi als mals del capitalisme. Els classics apunten altres preocupacions: encara hi ha classes (i costa més i més entendre-les).
Per acabar dos apunts: un d'esportiu i un sobre el tema politic estrella nacional.
a) el Barça promet! m'agrada que tinguem entre nosaltres al Thuram (un nòmada ric i solidari). Em molesta la parafernàl·lia ascendent de l'entorn comercial blaugrana, el rotllo Nike, les presentacions hollywoodianes, l'americana del Sala/liberal/Martín, la mania de vincular Itaca amb l'esport i les cançons energumenes del tipus "a por ellos". M'agrada un cert barcelonisme de cafè, copa i puro, de bar i televisió, el bogardisme de la nostre penya, sense projecte econòmic, destraler i visceral, de pa sucat amb oli. Espero que el Barça "gran" faci gran la nostra petita i boja penya Bogarde.
b) cada vegada em provoca més urticària estival el senyor Duran i Lleida. Ara porta un estiuet molt preocupat amb els immigrants i la nostra identitat. Ell i el seu partit, Unió. Unió Democràtica: una botiga en forma de lobbie destinat a coordinar negocis i oracions, la delegació política de l'Opus Dei a Catalunya. En el darrer article del Duran a La Vanguardia, el politic s'ha posat les botes...ja parla d'ICV-EUIA com a hereus del pitjor comunisme (sic). Tot un piropo. L'esquerra verda (i roja!) pujarà aquesta tardor. Per setembre recuperem el "pitjor del comunisme": LA FESTA DE TREBALL.

Annex: lectures d'estiu a base de Terry Eagleton (la ideología de la estética), Roberto Bolano (la lletra "enye" no està al teclat d'aquest ordinador de cybercafè, el llibre és Los detectives salvajes), dos volums de les Aventures de Gil Pupil·la, revistes musicals i l'amic Zizek a petites dosis. Músiques: molt Studio One jamaicà, Curtis Mayfield, Dylan, Wilco, Lambchop i un etzètera de petites jòies pop i rock. I dvd's... Stalker de Tarkovski, Quién mato a Harry? de Hitchcock i una integral del lletgisme interplanetari amb la sèrie setantera ESPACIO 1999