Marx, el contemporani.

Aquests dies que repassem "Todo lo sólido se desvanece en el aire" de Marshall Berman, els ecos de Marx reboten d'un costat a l'altre de la realitat present i ens recorden allò de que la modernitat no ha culminat el seu trajecte. La vigència dels textos de Karl Marx, degudament contrastats, ajuden a refer el fil roig. La revolució (que és "permanent" o no és tal cosa) és el sentit substancial de la política. Els de dalt fan la seva revolució en permanència i així va. És estimulant el fet de comprobar que fins i tot la gent de base que, de manera ben intencionada, dipositava esperances en les reformes, ara tracti planerament allò de la doble recerca del subjecte perdut: La classe com a identitat política i cultural i la revolució com a política a tort i dret. Com sempre, però, les arts estratègiques de la política (és a dir, de la revolució) ens plantegen dubtes, ombres, efectes-sorpresa, disfuncions, auroreferències i riscos. Però és el que hi ha. Les potències del comunisme (a la manera de Daniel Bensaid) només s'expliquen en clau política, "revolucionariament", parlant-ne i practicant-les en el present, ni que sigui en geometries variables de país, del poble o la ciutat, de barri, d'indret alliberat, de lluita sindical, d'espai sonor, d'acció destituent o de taller formatiu (sense perdre de vista, però, el temps històric i l'espai internacional, com si es tractés d'una parella d'espectres combinats). Hem d'admetre que ens podem equivocar de política. El que és inadmissible és equivocar-nos d'enemic.

(gràcies Daniel Bernabé per tenir un facebook tant i tant nutritiu a base de músiques, pensaments i senyals de permanència revolucionària)).

Anem a la mani dominical. Ni que sigui per profanar les festes "de guardar". Posem-hi banda sonora: http://www.youtube.com/watch?v=jegtZlgw6xk

Marlon Brando meets Marx

Divendres 22 de novembre: festa dels 10 anys del Sound System

Dissabte 22 de novembre a les 9 de la nit: 
Festa dels 10 anys del Sound System.

10 anys de Sound System.

Recopilar, seleccionar, presentar i divulgar. Més o menys, aquest és el mètode i el modus operandi d'un programa de ràdio que va neixer com una derivació especialitzada d'un espai magazine (Benzedrina & Co) i que va adquirir vida pròpia a força de nits. L'especialitat de la casa consistia (i consisteix) en assortir seccions estilístiques o temàtiques i marcar un espai més o menys obert de captura i alliberament de materials sonors. Amb tocs i retocs, aquest model ha culminat amb deu anys de presència regular i sostinguda. D'uns inicis quasi unipersonals es va passar a un treball en parella (Stereo2) i, fins i tot, a una configuració coral en funció de les visites, xarxes i tentacles que desplegavem i acolliem. Del cassette vam passar als arxius digitals, sense renunciar a la presència sagrada del disc rodó i de vinil. Aquell format que des de les nostres cases ens recorda l'orígen i el perquè de tot plegat.

No podem passar de llarg i tancar el balanç de la dècada, sense ressenyar un factor imprescindible. Un factor humà que anomenem el Factor XT. Xavi Traïd ha estat l'obrer especialitzat de la factoria Sound System, fidel als guions, rigurós i atent. El pilot automàtic de la nostra nau. El Factor XT. La sonoritat per sistema.  

Lliscant entre les categories del que és públic i del que és popular, la dimensió voluntària del col·lectiu Stereo2 ha assegurat una independència tant del mercat i com de les tendències dominants. Alliberats de la llosa asfixiant d'una actualitat sovint arbitrària i teledirigida, la trajectòria del programa ha aconseguit alterar certes lògiques espai-temps en benefici d'una universalitat dialècticament lligada a la proximitat local, del país o del gust personal més estricte. Esqueixat el temps i fracturades les convencions intergeneracionals, l'aposta del Sound System és la mateixa que l'ha guiat des d'un bon començament: Promoure un ball imaginari entre estils, històries, subcultures, desviacions, rareses, singularitats i afinitats. Jazz, Rock, R&B, Soul, rítmes llatins i africans, arxius incunables, ecos distants, músiques de proximitat, convidats i convidades. 

Acabem amb un apartat especialment sentit. La màgia, encara inexplicable, dels records perdurables ens permet evocar alguns amics desapareguts i enyorats que van desfilar per l'estudi en el seu moment. Jaume Batlle, Jaume Llenas Sr., Darío Giménez de Cisneros i Martí Rosselló.

Deu anys de ràdio pública, deu anys de passió.

Ancient to the Future / 10 ays seleccionant discos a la ràdio local

Ancient to the Future.
Per Àngel Pagès.

S'acumulen rares sensacions. La caravana passa, el desert escolta. Llum vermella. Quan diuen que un bon dia tot va començar amb la llum, podriem contraatacar vindicant que no fou aquell llamp il·luminador qui desencadenaria el món, doncs va ser el detonant del primer batec, unitat de rítme, allò que precediria l'esclat universal posterior. Els auriculars m'apreten les orelles. Un disc gira damunt del plat i això passa l'any 1959. Abans d'aquest instant singular, senzill com un single, passen coses però objectivament són tenebres. Una vaga eternitat qüestionada per aquella remor original i la llum posterior. El disc roda misteriosament segons la fòrmula de les 45 r.p.m.

 
Passen els anys. Revistes i llibres parlen dels discos. El món, desarticulat i desencaixat, contempla la multiplicació de les músiques. Els anys 60 desfermen la més gran de les velles arts. John Coltrane, quan puja a l'escenari i dispara, ens recorda l'orígen de tot. John Mayall que és blanc, oficia la primera classe magistral de la gran música negra que el va fer creixer: el blues infinit i transoceànic. La caravana passa, el desert escolta. Good Only Knows cantada per Brian Wilson és, possiblement, la cançó de (des)amor més bonica de tots els temps. Memphis Blues Again, amb la veu i la guitarra de Bob Dylan, condensa una amalgama de tradicions i figures llegendàries i les confina en un carreró on hi trobem des de Shakespeare fins a la nena que fa cercles amb les cintes. Uns joves de classe obrera, convençuts de la seva eternitat, integren a la seva condició social els senyals de l'estil, de la música i del motor. Mods, Rockers, Teds, Soul Boys. Subcultures orgulloses i fascinants. 

 


El Jazz traspassa el segle i Chico Freeman l'eleva al rang de música clàssica afroamericana del segle XX. 1971 i un refredat amb llit i aspirines, porten al transistor l'afer familiar de Sly Stone i assistim a un shock: és el Funk que vindrà. Una illa de ressonàncies 007, combinades amb la mítica viatgera de Robert Louis Stevenson, plantará el seu tresor enmig del Carib: la gran música jamaicana que, més enllà del catàleg de tòpics coneguts, resulta ser un univers il·limitat de sentit musical. Estudis, revistes, artistes, segells, artesania sonora i, clar, els sound systems. D'aquí el nom del programa. La llar de foc que il·lumina el xoc entre la llum i el batec.

De bon començament, doncs, fou el so. Els auriculars apreten. La caravana passa, el desert escolta. Les sirenes, abans de cantar, ballen. Ancient to the Future.

Ruptures, procesos constituents i anticapitalismes.

La necesidad de una “ruptura democrática” no es una cuestión ideológica, un tema de propaganda o un problema “para después”, a largo plazo: es una exigencia práctica en cuanto se piensen las alternativas a la Troika no en términos de simple propaganda electoral, sino de compromisos efectivos de gobierno.
Miguel Romero. Viento Sur. 

Així, en plural. Ruptures. Ja que es parla de trencar amb el règim, de la ruptura amb un estat de coses presidit per la cultura d'una transició que manté el statu quo inalterable i amb una sostinguda política de retallades socials i de degradació democràtica. Tocaria, doncs, parlar de ruptures. Com també convé parlar de les il·lusions reformistes d'una part important de l'esquerra que reincideixen en l'ordre, el pacte social i la partitocràcia de l'alternança des de dalt. Unes il·lusions que avui coexisteixen, per imperatiu d'un mínim comú denominador davant de la crisi, amb altres corrents que ja porten un llarg recorregut de rupturisme i contestació a peu de carrer.
En plural, doncs, les ruptures s'inscriuen en l'ordre del dia d'una bona part de l'esquerra (social, de partit, sindical o cultural) però sense que encara puguem discernir massa bé sobre si aquestes apunten cap a una mateixa direcció o si formen part d'un teatre d'ombres animat per la conjuntura de la política convencional. 

Enmig de l'amalgama de contestació -redoblada els darrers anys per "marees", 15M, sobiranisme de base, moviments socials nous i vells, sindicalisme de combat, municipalisme alternatiu i anticapitalismes de tota mena- irrumpeixen algunes propostes que volen posar negre sobre blanc el sentit del concepte de ruptura i concretar-lo amb pràctiques i continguts constructius. El Procés Constituent, en el cas català, intentaria trobar la base substancial d'un nou ordre institucional, social i democràtic. Les nombroses assemblees que nodreixen aquest Procés ja comencen a visualitzar un entorn plural, en fase de construcció i dinàmic, però encara incert. En aquest cas, la paraula "ruptura" s'acompanya d'una aposta (manifest) per capgirar l'ordre establert i per alterar les lògiques "de règim" i de contenció político-institucional que complementen el curs del capitalisme en crisi dels nostres dies. 

Quan parlem de ruptura (i de ruptures) es tractaria, doncs, de demarcar amb precisió un altre aspecte primordial de la pràctica política d'esquerres i dels desencontres històrics davant del dilema de l'estat, del capital i dels antagonismes socials (en termes clàssics, allò de "reforma o revolució"). Avançar per camins constituents "des de baix" (els que es fan "des de dalt" ja els hem conegut al llarg dels anys de constitucionalisme dins d'un ordre, de pactes socials episòdics i estructurals o d'autonomismes de baix perfil polític) implicaria un trencament amb el relat de la transició, de l'estat centralista, del règim i dels dictats dels organismes del capitalisme internacional, estatal i nacional. L'aposta per un procés constituent (i per uns procesos constituents generalitzats) necessitarà de molts debats amplis, d'organitzacions obertes, de concurrència de formacions polítiques rupturistes, d'aportacions personals i d'una gran capacitat per irradiar un discurs més enllà dels àmbits habituals de la política. El Procés Constituent té, a més, una particularitat distintiva en relació a la vella política del reformisme fracassat: Es basa en un fer foc nou, en trencar "constituint", en impugnar l'ordre existent, en el fet de desobeïr quan calgui i d'actuar sota uns paràmetres diferents d'aquells que han dut a l'esquerra majoritària cap al carreró sense sortida actual i a la practica in extremis de la retòrica del canvi anhelat, confonent la ruptura amb un nou cicle de partidisme reformista, electoralista i institucionalista amb accent radical.

Canviar-ho tot és en la pràctica un "destituir-ho tot". Propugnar un procés constituent és obrir una via de ruptura, de desconnexió i de dissidència organitzada amb l'ordre del capital i del règim. Si no volem que l'anticapitalisme sigui un concepte reciclat i afí a la política de l'espectacle i del disseny partidista demoscòpic, ni l'objecte o el reclam electoral d'una marca determinada (pagat amb enormes crèdits bancaris èticament impresentables), caldrà saber exactament de que parlem "quan parlem de ruptura" i dels conceptes i termes associats a aquesta idea: 
De què parlem quan propugnem una sortida sobirana, republicana, internacionalista, de classe i anticapitalista. 
De quines haurien de ser les bases que fonamentarien un projecte feminista, ecologista i socialment just. 
De com discernim entre allò que és una publicitat partidària i el que ha de ser un espai de ruptura i de construcció des de baix, a l'esquerra, anticapitalista, des de Catalunya i solidari amb les altres experiències que propugnin el mateix objectiu des d'altres indrets. De què parlem, doncs, quan parlem de ruptura. 

I és que el present ja no passa per l'apel·lació a un reformisme sense reformes, il·lusòri i obsolet . El procés està en marxa i tot just comença. Vol ser majoritari i rupturista (i semblar-ho). 

Marshall Berman (1940-2013). Els signes del carrer i les (nostres) aventures marxistes.

 

No voldria passar per alt la notícia de la mort de Marshall Berman, l'onze de setembre i a Nova York (Serendipity?). Amb el record de les lectures de "AVENTURAS MARXISTAS" on es condensa la seva capacitat d'unir el relat emancipador amb les bases de la cultura popular. Un marxisme proper, "pop", d'una heterodòxia a prova de tendències. El seu "Todo lo sólido se desvanece en el aire" mereix moltes lectures sempre refrescants (Siglo XXI ha reeditat el llibre!). Berman, funambulista enmig del món de la música, del rock, del pop, de les universitats, de les fàbriques. Cronista i divulgador. Reivindicant el Front Popular dels Estats Units seguint la figura del gran cronista de l'Amèrica proletària Studs Terkel.

 

 

Recordo un 1r de Maig a Premià dedicat a la cultura de classe als Estats Units. En Jordi Tria i un servidor, tocats per David Harvey, Marshall Berman, Mike Davis i Howard Zinn . Anys de lectures il·luminadores que acompanyaven una dissidència personal amb el món de l'esquerra convencional i reformista. Berman clava un marxisme joiós, feliç, actual. Convençut que la modernitat no ha culminat el seu trajecte sense l'adveniment del socialisme mai conegut i sempre anhelat. Marx somriu estampat a les samarretes del jovent d'una festa. L'espectre alegre. El joc infinit. Jazz. Rock. Pop. Blues. Carrers. Places. A la recerca del subjecte perdut. La classe, el memorial, Marshall Berman i el marxisme de proximitat, assequible i vitamínic. Els escrits juvenils de Marx en mans de Berman com una esperança possible. Revolucionària.

http://www.jornada.unam.mx/2013/09/13/index.php?section=cultura&article=a07n1cul&partner=rss